Foto: Xavi Torrent

Mishima. Heliogàbal. 22 de desembre (escolta el setlist a Spotify)
Des de fa anys, el concert de Mishima a l’Heliogàbal al voltant d’aquestes dates és, per als fans del quintet que lidera David Carabén, tan tradicional com les neules. Aquest és el cinquè any que Mishima feliciten el Nadal als seus seguidors amb un concert a l’Helio, i el quart des que aquest concert és doble, omplint la sala fins a dalt de tot en dues dates consecutives. I no només les entrades s’exhaureixen de manera anticipada en poques hores, sinó que a sobre cal anar-hi d’hora per trobar un lloc. Dimecres, a una hora de l’inici del xou, trobar una  cadira lliure era impossible. I trobar un bon lloc, difícil.

Mishima saben cuidar el seu públic. Des de fa més d’una dècada que ho fan, sabent reunir una legió de fans fidels  que s’ha multiplicat en els últims anys gràcies als seus dos últims treballs, Set tota la vida (2007) i Ordre i aventura (2010). Dimecres el grup va rebre el públic a la porta de l’Helio amb una copa de vi. “No sou especials, demà en venen uns altres”, va dir Carabén durant el xou. Però encara que digués la veritat, Mishima dominen les distàncies curtes –encara que tant Carabén com el guitarrista Dani Vega van expressar reserves per la proximitat del públic–, i caldria haver estat de pedra per no emocionar-se amb un repertori que en petit format resulta irresistible (i al qual li sobra èpica d’estadi en espais més grans).  “Se m’han eriçat pèls que no sabia que tenia”, va afirmar Carabén en un altre moment del directe. Segurament no seria l’únic.

El concert va ser generós: gairebé una trentena de cançons en dues hores, amb dos interludis, un per què el públic pogués fer despesa a la barra (a la que era impossible arribar-s’hi durant el directe), i el que va donar pas al bis de rigor. Coneixedors dels punts forts de la seva trajectòria, Mishima van dedicar pràcticament tot el repertori als seus dos últims discos, interpretant les deu cançons d’Ordre i aventura i deu de les tretze que conformen Set tota la vida (només van quedar-ne fora Els ametllers, Despertes l’inútil i Alguna cosa em diu que sí). Però també van tenir temps de recuperar gairebé la meitat de Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005) –L’estrany, No et fas el llit, L’ombra feixuga, Miquel a l’accés 14, Sant Pere–i van recuperar If God gave me the power to sense beauty why does he condamn me to such a hideous hife, del seu debut, l’anglòfon Lipstick traces (2000).

I és veritat que el punt àlgid del concert el van protagonitzar cançons més antigues com Miquel a l’accés 14 (“Ara comença el bolo!”, va dir Vega abans d’abordar-la), Qui n’ha begut, La tarda esclata i Un tros de fang, però Mishima poden estar més que contents (i ho estaven) per com el seu públic de sempre rep les cançons noves. De fet, tan bé com les clàssiques: L’olor de la nit, va ser un altre dels grans moments de la nit. Mishima viuen un moment dolcíssim, però l’han estat cuinant a foc lent durant més de deu anys.