Foto: Solveig Möller

RAZZMATAZZ 1. 16 de desembre
“Bracelona!”, va exclamar
Andrew VanWyngarden,
guitarra i veu principal
d’MGMT, quan una fan li va
tirar uns sostenidors (en an-
glès bra) en el moment més
estrany d’ una nit estranya
en general i no precisament
pels efectes psicodèlics ni
de la música ni de les pro-
jeccions op-art.
Acompanyats de tres
músi cs, VanWyngarden i
Ben Goldwasser –el seu so-
ci al capdavant de la forma-
ci ó i l ’ encarregat del s te-
clats– van sortir a l’escenari
de la sala gran de Razzma-
tazz, de la qual s’havien ve-
nut totes les entrades, en-
tre xisclets d’ histèria, com
si fossin els Beatles. O Take
That. Van abordar el seu re-
pertori de manera convi n-
cent, alternant les cançons
del seu debut, Oracul ar
spectacul ar (2008) –que
havien presentat al Prima-
vera Sound 08–, i les del re-
cent Congratul ati ons amb
precisió gairebé matemàti-
ca: Song for Dan Treacy, Ti-
me to pretend, It’s working,
Weekend wars; l es dues
primeres cançons dels dos
discos van sonar alternades
d’ una ti rada. I Fl ash del i ri -
um va precedir Electric feel
i The youth.
Però no va ser un xou
complaent. No van tancar
amb la previsible Kids, que
VanWyngarden i Goldwas-
ser van interpretar micrò-
fon en mà, estil MC, amb el
públic desfermat: la van
succeir el tribut a Brian Eno
i encara un bis amb les len-
tes The handshake i la cançó
que titula l’àlbum nou (tot i
que part del públic reclama-
va que repetissin Kids).
Tampoc no es van tallar a
l’hora d’interpretar Siberian
breaks, una fantasia psico-
dèlica de 12 minuts. I aques-
ta falta de complaença va
ser el principal encert del
concert. Si més no per a al-
gú que es va deixar els sos-
tenidors posats.