Divendres, quan no feia massa que acabava de penjar la transcripció de l’entrevista a Lawrence, va sonar el telèfon, no el meu, sinó el de la redacció de Time Out. L’agafa un company i em diu que és per mi, que truquen de l’Hotel Paral·lel perquè Lawrence vol parlar amb mi. Què?!?

Havia parlat amb ell per telèfon un parell de setmanes abans per fer-li l’entrevista, i la veritat és que ens havíem entès bé. Vaja, que hi havia hagut química, cosa que no sempre em passa. Resulta que Lawrence, que havia arribat a Barcelona la nit abans, havia vist el Time Out Barcelona en un quiosc només baixar de l’avió, l’havia comprat, i li havia agradat molt l’article, o bé, la maquetació de l’article: suposo que li va agradar va ser que la seva entrevista obrís la secció de música, que l’article sobre ell fos el tema més gran de la secció.

Per telèfon Lawrence em va dir que estava molt disgustat perquè no estava rebent les atencions que ell creia que mereixia: ell pensava que durant la seva visita hi hauria algú que estaria per ell i que li ensenyaria la ciutat, que el portaria a botigues de discos, etc. Que el tractaria com una estrella.

Vaig intentar calmar-lo, vaig dir que trucaria a la gent que muntava el concert per explicar-los que m’havia trucat, i així ho vaig fer. Pel que sé, van intentar trucar-lo més tard –i jo també vaig trucar-lo–, però ja no el van trobar a la seva habitació d’hotel, així que suposo que ell i els tres músics que l’acompanyaven, tots de la mateixa quinta, deurien decidir-se a anar a fer un volt.

A la nit, quan després del concert vaig parlar amb ell, no li vaig preguntar què havien fet i com havien passat el dia al final perquè no m’atrevia a fer-ho. El concert va estar força bé. Va ser el que m’esperava: grans èxits de Go-Kart Mozart (‘Drinkin’ Um Bongo’, ‘Electric Rock & Roll’, ‘Listening to Marmalade’, ‘City Centre’, etc.), interpretats amb molta convicció per la banda que acompanyava un Lawrence un pèl quimerut, que van convèncer els fans que hi havia a les primeres files, però també, pel que em va semblar, un grup de passavolants que primer se’n fotien del que veien, però que van acabar corejant el final del set amb ‘Wendy James‘.

Vaig estar esperant que Lawrence sortís per saludar-lo, però com que no sortia, al final em vaig decidir a entrar al camerino de La [2]. Allà vaig trobar-me a Lawrence, i vam estar parlant una bona estona, del concert –no estava del tot satisfet, deia que els artistes convidats havien pogut provar so més estona que ells–, de música –estava molt interessat en els concerts que havien fet Television Personalities a Barcelona, i en la meva crònica de l’estat deplorable de Dan Treacy en l’únic dels dos al qual vaig anar–, de televisió –és fan de Mad men– i del seu tema favorit, la fama, o l’absència d’ella.

Vaig animar-lo a sortir del camerino, perquè sabia que hi havia alguns fans que volien saludar-lo. De fet, va haver-n’hi un parell que van fer com jo i van tirar pel dret i entrar al camerino, i Lawrence els va signar uns discos. Però ell no va voler sortir, perquè deia que li agradava més “mantenir el misteri”.

Quan al final vaig tornar a la sala poc després vaig veure que Lawrence abandonava el camerino, però per marxar. Em van explicar els Hidrogenesse, que van anar a saludar-lo abans que marxés, que Lawrence va voler sortir al carrer per sentir-los millor, i que els segurates de La [2] van obligar-lo a deixar la beguda, que no sé què era però diria que seria un refresc, perquè em sembla que em va dir que no bevia alcohol. Després d’aquest últim cop a la seva desequilibrada autoestima, Lawrence se’n va anar cap a l’hotel, sense dir gairebé res més.