Cita súper assenyalada aquesta nit a La [2] amb el debut a Barcelona de Go-Kart Mozart, l’actual projecte de Lawrence, ex líder de Felt i de Denim i un astre de l’univers pop independent. Serà el seu debut a Barcelona i a Espanya, però demà tocarà a Madrid gràcies al nostre amic Miguel, de Pacific Street, que és, de fet, a qui hem d’agrair la visita de Lawrence, perquè la iniciativa de portar-lo va ser tota seva.

Fa un parell de setmanes vaig poder entrevistar Lawrence (Lawrence a seques, Lawrence com Madonna) i de fet és el tema d’apertura de la secció de Música de Time Out Barcelona d’aquesta setmana. Però com que en l’edició en paper no hi ha cabut tota l’entrevista, publico aquí  tota la conversa. És una mica llarga, però a mi em sembla pur or. Per cert, les fotos són gentilesa de Paul Kelly, que és el director del documental sobre l’artista, Lawrence of Belgravia.

Llarga vida a Lawrence de Belgravia!

És la primera vegada que vens a tocar a Barcelona?

Vam venir a Barcelona el 1984 amb Felt, en la primera encarnació del grup. Vam tocar una nit però ens vam quedar a passar el cap de setmana, i la ciutat em va arribar molt. Vam tornar a Espanya, a València, a Madrid, a finals dels vuitanta. Vam ser-hi dues vegades als vuitanta, i sempre amb Felt.

Alan McGee va dir al seu bloc que tu deies que Felt eren intemporals. Creus que el temps està posat Felt per fi al lloc que mereix?

Sí. Penso en Felt no com en un grup de pop sinó com en l’obra d’un pintor, que no esdevé famós fins que mor. Penso que va ser més que un grup de pop. Mentre el grup existia sabia que el grup no seria popular en el seu temps, i quan me’n vaig adonar, vaig començar a pensar que el grup començaria a volar un cop ens haguéssim separat. I és el que sembla que comenci a passar ara.

La gent sovint es refereix a tu com el secret millor guardat del pop britànic, una superestrella per descobrir. Ets sents així?

Sí (riu). Sóc l’home de qui Déu es va oblidar. Sento que estic en un moment crucial de la meva vida i que haig de tirar endavant, perquè tinc la sensació que no estic massa lluny d’aconseguir-ho. Si ho deixo estar ara, tot s’haurà acabat. Molts músics de la meva edat han abandonat, ho van deixar potser fa deu anys, però jo no, jo continuo endavant, perquè sento que ara sí que ho tinc a prop, però puc estar equivocat.

Ets un artista de culte. Això t’agrada?

No, no m’agrada gens. Odio ser un artista de culte. No m’aporta res. No em permet fer tots els discos que voldria fer, no em permet fer res, sento com si tingués les mans lligades. Quan no ets famós no pintes res. No se’m permet fer res, perquè no tinc els diners per tirar endavant els meus projectes. Com que no sóc famós ningú no em dóna diners per a fer-ho, com a mínim de moment. És a dir, que ser un artista de culte no vol dir res, en la vida real, potser si estàs mort està bé, ser un artista de culte, si deixes un bon legat. Però mentre estàs viu no té res de bo. Estic en una situació molt complicada perquè, si abandono ara, tot estarà perdut, però alhora, veig que tanta gent ho està deixant córrer, que és com si notés que tinc algú tocant-me l’espatlla i dient-me que és hora de plegar. Però em nego a fer-ho.

Quan Felt es van separar, què volies aconseguir amb Denim?

Volia fer una cosa que fos el contrari de Felt. Quan deixes de fer una cosa, si comences a fer-ne una altra ha de ser completament diferent, perquè si no, no té sentit. Però també volia captar el seu públic. Per a mi no té cap sentit desfer un grup i continuar fent la mateixa música amb un grup amb un nom diferent. O fer allò que fan molts músics de desfer un grup i continuar tocant les seves cançons. Jo volia ser una de les primeres persones en no fer això, volia fer un grup nou i fer una música totalment nova. Per això en aquests concerts que farem ara no hi haurà cançons antigues. Només de Go-Kart Mozart, ni de Denim ni de Felt. És a dir, tothom que pensi que si crida prou vegades el nom d’una cançó de Felt l’acabarem tocant, s’ho pot estalviar perquè l’ignorarem. No tocarem cap cançó antiga. Penso que dec ser la primera persona de la història que no ho fa.

Consideres Go-Kart Mozart un projecte en solitari?

No. No puc fer-ho tot jo sol. No sóc un music prou bo. Depenc dels altres músics. Per exemple, no puc fer un directe en solitari amb una guitarra acústica, o vaja, puc fer-ho, però crec que seria avorrit. M’encanta treballar amb altres músics, m’encanta conèixer nous músics que són meravellosos i que treballen dur. El que passa és que jo sóc el cap, jo sóc qui decideix què va en una cançó o no i què passa. A mi m’agrada fer de cap. (riu) El nucli del grup amb qui enregistro vindrem a Barcelona, teclats, guitarra i bateria. No fem servir baix, fem servir un sintetitzador, un bass electrònic, que és més modern. Mmm.

Volies que Go-Kart Mozart sonés modern?

Sí, i volia implicar gent diferent i instruments diferents. Amb Felt fèiem servir un orgue Hammond, amb Denim volia fer servir tota mena de teclats. Felt tenia molt a veure amb l’estil, amb un so determinat i un look determinat. La roba que dúiem, les coses que dèiem, tot formava part d’un mateix paquet. Amb Denim volia ser més obert de mires, poder treballar amb qui volgués, cosa que no podia fer amb Felt, perquè Felt era un grup arty. Go-Kart Mozart seria la versió barata de Denim, Denim a meitat de preu. Amb Denim vam enregistrar als millors estudis d’Anglaterra i Londres. Vaig crear Go-Kart Mozart per fer discos de manera més econòmica durant una temporada, fins que pogués tornar a fer-ho als grans estudis. És un projecte més petit.

És un projecte adequat als temps que vivim…

Sí, això mateix. Ningú no té diners, ja.

Estàs treballant en un nou disc?

Sí, de fet venim a Espanya perquè ens estem preparant. Estem fent molts directes, per primera vegada tenim un agent, i tenim dos discos que sortiran aquest any, un de llarg, ‘On The Hot Dog Streets’, i un mini àlbum, ‘Mozart Mini-Mart’. He estat treballant en el llarg des que es va editar el meu últim àlbum, però no tenia els diners per editar-lo. He tingut molts problemes, tot va sortir a l’inrevés (riu), així que he estat lluitant per publicar el disc, i fins i tot per viure. Com deia abans, no volia deixar-ho estar, però ha estat difícil, he hagut de lluitar molt per tirar endavant, però en cap moment m’he plantejat abandonar. Serà el millor disc de pop que he fet mai. Cada una de les cançons és tan enganxosa! Les lletres són molt poètiques, estan plenes de significat, i plenes de sarcasme. Hi tracto temes propis de la música pop: noies, diners, la vida al carrer… Segueix la línia del que faig habitualment. Sona més car que ‘Tearing up the album chart’, més gran. M’he passat molt de temps treballant-hi, no l’he acabat a casa sinó en un estudi de veritat, encara que vaig començar a enregistrar-lo al dormitori, l’hem acabat en un estudi. Per això també he trigat més a fer-lo, perquè no volia que fos com l’altre, que el vaig enregistrar del tot en un estudi casolà. Ho vaig fer perquè fos més barat, però el resultat no em va agradar. M’agraden les cançons, però no m’agrada la producció. Així que la idea és que soni més com un disc de Denim. L’editarem amb el nostre propi segell, West Midlands Records. Ens agrada tenir control total sobre el que fem.

Sentirem alguna de les cançons del nou àlbum en directe?

Encara no ho sé. Potser. Però penso que el que farem serà tocar cançons que el públic pugui conèixer. Ja que no toquem cançons antigues, tampoc no em sembla que haguem de tocar-ne de noves. Així que suposo que tocarem cançons dels dos discos de Go-Kart per posar les coses fàcils al públic. No volem posar les coses difícils i tocar un set completament nou. Així podreu cantar. Tocarem un xou curt. Que ningú esperi un directe de tres hores. Tocarem com els vells grups de punk-rock: 40 minuts. És possible que el pròxim àlbum sigui l’últim disc de Go-Kart Mozart, crec que després engegaré un nou projecte. Tret que aquest disc sigui un gran èxit. No serà un disc en solitari, això del disc en solitari era una idea de l’Alan McGee, i li vaig dir que ho faria, però no ho faré, no faré mai un disc en solitari.

Com serà aquest nou projecte?

No hi haurà humor. Crec que ja he explotat prou aquesta àrea, la mescla de la protesta amb l’humor. M’agradaria fer una cosa més lleugera, per atraure el públic. Però tampoc crec que funcioni (riu). Ara, no crec que decepcioni els fans.

El cineasta Paul Kelly ha rodat un documental sobre tu.

Sí, té previst acabar-lo aquest any. Se’n va projectar un fragment l’any passat al Barbican de Londres. Es diu ‘Lawrence of Belgravia’. Belgravia és un dels llocs on és més car viure a Londres, jo vivia allà fins que em van fer fora (riu), perquè no tenia prou diners. La pel·lícula no va tant de voler triomfar sinó de la lluita per aconseguir-ho.

Per què vols que la gent es refereixi a tu només pel teu nom de pila?

Les estrelles del pop no fan servir el seu cognom. Jo volia ser una estrella del pop, i potser m’hagués hagut d’inventar un nom nou, però vaig pensar que Lawrence estava bé. I això se’m va girar en contra, perquè la gent no feia més que preguntar-me quin era el meu cognom (riu). Se suposava que havia de ser un sol nom, Lawrence com Madonna, però la gent no em deixava tenir un nom sol. He pensat en inventar-me un cognom. Potser ho faré quan faci els 50, perquè tothom calli d’una vegada (ara en té 48).

Hi cap grup actual que et sembli interessant?

M’agrada Goldfrapp. Ara mateix hi ha moltes noies que canten, però crec que ella és la millor. M’agrada la mescla que fa d’electrònica i melodies vocals pop. No m’agrada Florence and The Machine perquè no és prou maca. No m’agrada el seu aspecte ni la seva veu.

I algun artista de l’escena indie?

Odio la música indie. La menyspreo. M’agrada la música de veritat. Les estrelles del pop, els grups que surten per televisió. No m’agrada l’underground.

Et va afectar la mort de Michael Jackson?

No em va importar. No m’agrada la música funk. Ni el disco.

No hem d’esperar això del teu nou projecte?

No. No tinc sentit del ritme.

I no balles? Per què les estrelles del pop ballen, i fan coreografies.

Lou Reed no balla. I és una autèntica estrella del pop.