La veritat és que ja ens ho imaginàvem, perquè aquell mateix cap de setmana estaven confirmats per al Contempopranea, però ara ja és oficial: els popsters nord-americans The Pains of Being Pure at Heart seran un dels plats forts de l’Indietracks.

Podeu pensar que poc us importa saber qui anirà a un festival anglès que se celebra al centre d’Anglaterra, a Derbyshire, no massa a prop d’enlloc. Però si us agrada el pop –en el sentit més restrictiu de la paraula, en el sentit de Belle & Sebastian pop, d’Orange Juice pop, de Camera Obscura pop– hauríeu de reservar-vos el 23, 24 i 25 de juliol a les vostres agendes i comprar-vos un vol amb Ryanair fins a l’aeroport d’East Midlands.

Jo hi vaig anar l’any passat, any en què el segell madrileny Elefant Records hi celebrava el seu aniversari programant l’escenari principal, al costat d’una prou nodrida representació ibèrica, amb gent bàsicament de Barcelona i Madrid. I m’ho vaig passar genial. És un festival petit i selecte, tipus Faraday però en clau diurna –el festival obre portes de 12 a 24 h–, un festival sa on els pares que porten els seus fills, on s’arriba en un tren de vapor i on un dels escenaris és una petita església.

L’any passat hi vaig veure els meus adorats Cats on Fire, BMX Bandits, Au Revoire Simone, Teenage Fanclub, Stereo Total (mireu aquest vídeo del final apoteòsic del seu concert, al costat de la Françoise Cactus hi surto jo saltant), Lucky Soul, Art Brut, Camera Obscura, Mighty Mighty i La Casa Azul, entre d’altres, i també hi vam punxar.

Aquest any, a més dels Pains, de moment ja sabem que hi veurem els mítics Ballboy i White Town (atenció a la versió de ‘Your woman’ que van fer Cats on Fire a l’edició de l’any passat), el David Tattersall dels Wave Pictures, un dels meus grups barcelonins favorits, Cineplexx, i noves ‘sensacions pop’, que diria el Guille Milkyway, com Standard Fare i Allo Darlin’.

Podeu córrer a comprar-vos les entrades aquí o al web del festival. Jo de tu no trigaria massa, foraster.