Alex Chilton, fundador i ànima de Big Star, ha mort aquesta nit a l’edat de 59 anys a causa d’un atac de cor.

L’edat que tenia és una de les coses que més m’ha cridat l’atenció de la notícia, la veritat. Per les dues vegades que el vaig veure en directe, recuperant les cançons de Big Star amb el bateria de la formació, Jody Stephens (a qui vaig poder entrevistar una vegada, amb Chilton no hi vaig poder parlar mai), i amb els Posies Ken Stringfellow i Jon Auer, a Benicàssim i al Primavera Sound, havia donat per fet que aquell home petit i delicat era més gran. Suposo que la vida passa factura.

A Big Star els vaig descobrir gràcies a Teenage Fanclub, que sempre els van citar com a influència. Recordo que em vaig passar l’estiu de 1996 escoltant, amb el meu walkman (atenció: no discman, walkman) el Thirteen de TFC. El disc era de 1993, però jo vaig descobrir els escocesos amb el Grand Prix (1995), i des d’aleshores vaig començar a recuperar la seva discografia cap enrerar, i la primera parada va ser el Thirteen.

D’alla vaig passar a la cançó de Big Star a què rendia homenatge el disc de TFC, una de les cançons més dolces que s’han fet mai, i d’allà, si no recordo malament, a una compilació del #1 record i el Radio city, que ara mateix no recordo si incloia els dos discos sencers, o si era una mena de greatest hits a partir dels dos discos.

En fi, poc més puc afegir. Alex Chilton se n’ha anat, però ens en queden les seves cançons, que penso passar-me el dia escoltant.