Miqui Puig ho tenia fàcil ahir per marcar a l’Heliogàbal. Rodejat de la seva afició, jugant a casa –mitja Ametlla del Vallès era a Gràcia–, i en un terreny abonat per als concerts memorables. La dificultat –alhora que principal atractiu de la vetllada– era el repertori, o vaja, la manera com s’havia confeccionat.
El títol ho anticipava: ‘Miqui Puig canta, Kiko Amat selecciona’, és a dir que la tria de les cançons que interpretarien Miqui Puig i la versió reduïda del seu actual Conjunto Eléctrico que l’acompanyava (dues guitarres i una petita secció de metalls amb trompeta i trombó) anava a càrrec del periodista i escriptor barceloní, company de bàndol i d’uniforme (“Els Levi’s blancs!”, va recordar Amat des de darrera la barra) de l’època en que Puig udolava Aullidos en el Garage. Les regles eren molt senzilles: Kiko Amat havia pogut seleccionar les cançons entre tot el material enregistrat per Puig al llarg de la seva carrera, i el tracklist el decidia el públic, pescant d’una gorra un paperet amb un número corresponent a cada cançó. Un experiment molt divertit: no només perquè ampliava el repertori habitual i més conegut del cantant, sinó també per les reaccions de Miqui Puig i el Conjunto en funció de la dificultat (i l’antiguitat) de la cançó escollida per la mà innocent.
Miqui va disfrutar molt del seu paper de marioneta doblegada per la voluntat d’un demiurg cruel que l’obligava a interpretar cançons que feia vint anys que no canatava –tothom sap que a l’ex Sencillos li agrada el Drama–. I el públic també va disfrutar, potser sobretot aquell amb prou edat per haver seguit els Aullidos i haver comprat els primers treballs de Los Sencillos en què Miqui Puig escrivia cançons sobre “discos i noies que marxen”.
Providencialment, la nit va acabar amb Polvos de talco, que és el single en 7” que es regalava a tots els assistents de la vetllada, amb el cover de Miquel a l’accés 14 de Mishima (una de les cançons de l’Homenatge a Barcelona i als seus grups que Puig prepara) com a bonus track.
Redactora de música de Time Out Barcelona, col·laboradora de la revista Rockdelux i iCat FM, a més de meitat del duo de punxadiscos Bonnie & Clyde.
Antonio
17/09/2009 17:24
Si Miqui Puig canta…així va la música.
JimmyBean
01/10/2009 18:12
I don’t know If I said it already but …I’m so glad I found this site…Keep up the good work I read a lot of blogs on a daily basis and for the most part, people lack substance but, I just wanted to make a quick comment to say GREAT blog. Thanks,
A definite great read..Jim Bean
Carquinyoli
06/10/2009 16:23
Què baix ha caigut el Kiko Amat! fent coses amb el pamplines txaquetero del Miqui Puig. Què trist. Em pensava que Amat tenia més (molt més) criteri.
musica
06/10/2009 16:33
I què opines del seu criteri en el reportatge que va fer per a Time Out ’51 secrets brutals’, sobre els secrets més ben guardats de la ciutat? El vas poder llegir? Al web n’hi ha un petit extracte http://www.timeout.cat/barcelona/ca/viu-barcelona/article/4209/51-secrets-brutals.html
Carquinyoli
06/10/2009 18:33
Home, el reportatge es sens dubte bo, però secrets lo que es diu secrets… la majoria dels llocs que cita son ben coneguts per al, diguem-ne, “barcelonì inquiet” o “barcelonì que es mou”…
musica
07/10/2009 9:23
Totalment d’acord. I una mica d’excés d’endogàmia, també.
Carquinyoli
07/10/2009 10:09
Si, Musica, tú ho has dit; hi ha una mica d’endogàmia.
D’altra banda em sobta aquesta defensa de reductes d’autenticitat antitendències i antigentrificació a un mitjà de coolhunting com és Time Out. Es una mica com defensar els valors de progressisme i integritat dels partits republicans a les planes de l’ABC…
I no vull faltar al respecte ni al mitjà (que té les seves directrius i la seva línia editorial sense enganyar a ningú), ni a l’autor, del que he llegit molts articles memorables.
Segueixo, això si, sobtat amb aquesta parvença d’idili entre Amat i el Miqui “jo sé de tot” Puig.
musica
07/10/2009 10:15
hehehehe, m’agradaria veure què opinen des de les publicacions de tendències sobre això que Time Out és una publicació coolhunting… Però no em sembla que l’article dels secrets sigui antitendències, ni de conya. De fet, és el reportatge d’aspiracions més trendy amb diferència que s’ha publicat a la revista, i ho diu algú que se’ls ha llegit tots n_n
Carquinyoli
07/10/2009 10:54
Home, l’article dels Secrets té una patina antitrends en la forma (per exemple, quan parla de Limaloca o del Our favourite Club) encara que, en el frons, i com tu dius -i sense haver-me llegit tots els reportatges
- no deixa de ser un reportatge d’aspiracions trendy.
Salutacions,
C.