Pastadet al concert amb que va obrir a Londres aquesta nova pota del seu Sticky & Sweet Tour, sí: el mateix tracklist, el mateix homenatge a Michael Jackson –que havíem pogut veure en vídeo al seu web– i els mateixos cops d’efecte. Segurament l’únic fet diferencial del concert de Madonna a l’Estadi Olímpic el dimarts va ser el record a les víctimes de l’accident a Marsella, en què l’escenari que havia d’acollir el directe el velòdrom d’aquesta ciutat va col·lapsar durant el muntatge. Però no per poc espontani el xou va ser menys espectacular.

I és que cal parlar-ne en termes d’espectacle. Com a concert la cosa va deixar una mica que desitjar: el so no va estar a l’alçada de l’altíssim preu de les entrades, es perdia a l’espai obert i els decibels eren insuficients per la grandària de l’estadi descobert –després de My Bloody Valentine al Primavera, tots els concerts sonen fluixos–; Madonna va descansar molt en els seus propis cors pregravats, i es va entestar en fer veure que tocava la guitarra en massa peces –semblava que jugués al Guitar Hero. A més que el tòpic de la seva reinvenció constant ara ja no es limita a passar del look pan-asiàtic al de cowgirl urbana, per exemple: l’Ambiació Rossa va reinventar-se els seus grans èxits, oferint versions sovint desafortunades del seu repertori més popular. Holiday, Like a prayer o Vogue van pujar les tintes electròniques (housem techno, fins i tot jungle) convertint l’Estadi Olímpic en una rave, per sorpresa del públic –de vegades molt maduret–. I La Isla Bonita, la cançó hispana del repertori clàssic, va convertir-se en una festa gipsy, amb Madonna bebent xupitos (?) acompanyada duna mena de violista a la teulada, i en bottleg amb un tema de Gogol Bordello. Semblava que en qualsevol moment podia sortir Emir Kusturica tocant la pandereta.

Ara, com a espectacle, el xou va ser immens. No és d’estranyar que Madonna no cantés gaire. Prou feina tenia a ballar, l’àgil cinqüentona, que està en una forma envejable, ja no per la seva edat sinó en termes absoluts, i ho diu algú que tenia 10 anys quan va veure una ja consagrada Material Girl en la seva primera visita a Barcelona. Canviant-se de modelet cada cop que canviava el tema de l’espectacle, des d’un cabaret a un campament gitano, passant pels bloc party nord-americans de finals dels setanta i principis dels vuitanta, amb projeccions inspirades en Keith Haring, a un look ciber-football (americà). Portant les seves coreografies al llarg de la plataforma que penetrava el fossar del públic. Apareixent de sobte en llocs inesperats de l’escenografia… La reina del pop té ben merescut el ceptre. Si més no, el de reina del showbiz…