He robat un llibre

dijous, 24/04/2014 | Llibres, Pots sentir-me

Fa dos anys i mig que llegeixo en llibre electrònic i fins ara sempre ho havia fet pagant per tots els e-books que he descarregat al meu Kindle. Però el que m’estic acabant ara me l’he baixat pirata. L’he pispat, vaja.

Vaig començar a llegir el llibre en qüestió en la versió en paper que ens van enviar a Time Out. Però acostumada a la lleugeresa del Kindle, de seguida se’m va fer pesat carregar el totxo a la bossa. Em va temptar la idea que si ja estava llegint el llibre en format físic sense haver-lo hagut de pagar, ¿quina diferència hi havia a continuar la lectura en e-book també de franc? Aquesta va ser l’excusa amb què em vaig enganyar, però ni jo me la vaig creure.

L’altra excusa seria l’escassa diferència de preu entre les versions en paper i electròniques dels llibres que es publiquen a Espanya. El llibre que vaig robar m’hauria costat 15,50 euros a la botiga digital d’Amazon, només cinc euros menys que en la seva versió matèrica, mentre que en els llibres que acostumo a comprar, en general edicions digitals nord-americanes, rarament m’hi gasto més de sis euros.

Per cert, la diferència entre els preus del mercat ianqui i l’espanyol és anterior a la incongruència que el llibre electrònic es gravés amb el 21% mentre que el de paper continuï gaudint de l’IVA superreduït del 4%. Jo assumeixo la meva culpa. ¿Algú més (lectors lladres, editors cobdiciosos) s’hi apunta?

Tags:

Gaiters ‘indepes’

dimecres, 23/04/2014 | Escena BCN, Pots sentir-me

A propòsit del concert de Franz Ferdinand al Sant Jordi Club, publicàvem una entrevista amb el grup de Glasgow en què el cantant, Alex Kapranos, es pronunciava de manera clara a favor de la independència d’Escòcia –tot i que es plantejava votar-hi en contra “només per fotre l’Alex Salmond i la seva cara de porc fatxenda”–.

Entrevistant Norman Blake, de Teenage Fanclub, escocès resident al Canadà que venia a tocar a Catalunya, el tema de la independència havia de sortir per nassos. Ell encara s’estava decidint, però molts dels seus amics, inclòs Stuart Braithwaite, de Mogwai, independentista convençut, estaven pel sí.

Braithwaite és un dels músics consultats per The Guardian en un article sobre què pensen els músics d’Escòcia sobre la independència. La mostra és poc representativa: només es consulta set músics (cinc a favor i dos indecisos) i tots formen part de l’escena indie. Però no tinc clar si aquí podríem publicar un article semblant, igualment centrat en l’escena independent, que no independentista; no sé si prou grups s’hi prestarien.

Els mateixos motius que podrien portar els músics d’aquí a estar-se d’opinar sobre el tema, per no tancar-se portes a l’hora de tocar a Espanya, els podrien esgrimir els escocesos, que comparteixen idioma amb els britànics i que fan gires amb normalitat per tot el Regne Unit (tot i que és evident que la qüestió de la independència no s’afronta de la mateixa manera des del Regne Unit que des d’Espanya).

Potser per això allà la qüestió de la independència no és tabú: no només els músics que s’emboliquen amb la bandera n’opinen amb tranquil·litat. No és que calgui que els músics hagin de mullar-se (Sanjosex en canta de manera bastant clara al seu nou àlbum ‘Festival’); la qüestió és si voldrien fer-ho i se n’estan per precaució.

Tags: , , , , , , , , ,

Cançons protesta

dimarts , 22/04/2014 | Cançons, Cançons contra la crisi, Discos, Pots sentir-me

En la crítica que ‘The Guardian’ va publicar de ‘No place for my dream’ (2013), l’últim àlbum de Femi Kuti, és qualificava l’atac que l’estrella afrobeat fa al disc de la corrupció i la desigualtat que assola Nigèria d’un missatge “admirable” però “ja previsible”, i que “de vegades tendeix a l’eslògan fàcil”.

Nacho Vegas s’ha endut una bona clatellada pel mateix motiu a propòsit de l’acabat de publicar ‘Resituación’, un disc emparentat  pel que fa al tema amb el seu EP crític amb la crisi ‘Cómo hacer crac’ (2012) i amb la cançó protesta indie que promou la Fundación Robo.

I Amaral han aixecat polseguera amb ‘Ratonera’, el single que avança el seu nou disc, previst per al setembre. El videoclip de la cançó, que arrenca “No sé como duermes por las noches, estúpido farsante, si mientes más que hablas”, mostra, en paraules d’Amaral, “la classe dirigent com a víctimes de tota una sèrie de problemes que a ells no els afecten i que haurien d’ajudar a resoldre”, com la violència de gènere, la pobresa, l’atur o els desnonaments.

És habitual la crítica als músics de pop per no mullar-se i tendir a l’escapisme. Però quan es mullen, se’ls acusa fàcilment de demagogs. Si al pop li perdonem la simplicitat quan aborda les cançons d’amor sempre que tinguin ganxo, ¿no hauríem de fer el mateix amb les cançons protesta?


Tags: , , ,

Beyoncé, feminista?

divendres, 4/04/2014 | Concerts, Pots sentir-me, Son of a genius

“Feminista: persona que creu en la igualtat social, política i econòmica dels sexes”. Dilluns de la setmana passada els milers de persones congregades al Palau Sant Jordi van poder llegir aquest fragment del discurs ‘Tots hauríem de ser feministes’, de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, en pantalles gegants. No, no va ser en una mani contra la reforma de l’avortament, ni en una celebració del Ladyfest. No: va ser en el concert de Beyoncé.

Qui no segueix la carrera de la diva pop afroamericana pot haver aixecat la cella davant la proliferació de cròniques de concerts i crítiques del seu últim disc que posen en una mateixa frase el nom de Beyoncé i el mot ‘feminisme’. Però com em va dir a propòsit de la senyora Carter Kathleen Hanna, pionera del moviment Riot Grrrl als 90, feminisme no és un nom: és un verb i implica acció.

Beyoncé pot compartir la visió de les seves cuixes amb qualsevol que les vulgui mirar, cantar sobre feŀlacions i popularitzar l’argot per referir-se a certa postura sexual (#surfboard). ¿Però quina altra diva pop ha samplejat un discurs feminista en una cançó (‘Flawless’)? Quina ha criticat la dictadura de la bellesa (‘Pretty hurts’)? Qui va col·locar un himne antisexista a la radiofórmula (‘If I were a boy’)? Beyoncé pot fer sexi l’exaltació del matriarcat. “Who run the world? Girls”.


Tags: ,

Beyoncé, entre el ‘pole dancing’ i el ‘Happy birthday’

dimarts , 25/03/2014 | Concerts

La carrera de Beyoncé sempre està en tensió entre diferents pols. Sembla que la Knowles es debati entre qui vol ser: l’artista arriscada o la cantant de balades R&B, l’empresària d’èxit, la feminista poderosa, la mare i esposa, la ‘show woman’ explosiva o la vedet sensual que treu rèdit econòmic de l’exhibició del seu cos. La suma de tots aquests rols fa de Beyoncé una estrella molt atractiva en tant que complexa com una persona real. Però els resultats artístics de la tensió no sempre són rodons.

beyonce_barcelona_017(1).JPGCom en la seva estrena al Sant Jordi el 2009, el xou de Yoncé va arrencar molt potent, tant per la forma com pel contingut, amb el discurs feminista explícit –al qual s’afegia el fet que la diva s’acompanyés d’una banda de músics formada només per dones– de ‘(Run the world) Girls’ i ‘Flawless’, amb coreografies trepidants en què la nord-americana lluïa talent i cuixes, que compensaven la manca d’escenografia. El xou es presentava com un espectacle de ball, amb el moviment cobrant més importància que la música, i amb moments àlgids com l’oda a la fel·lació ‘Blow’, amb una barra de ballet, ‘Partition’, amb ‘pole dancing’ i una sensual exhibició de Beyoncé sobre un estri a mig camí entre en sofà i un aparell de gimnàstica, i ‘Drunk in love’, sobre una cadira, totes carregades d’erotisme i totes cançons del seu nou àlbum homònim publicat per sorpresa a finals de 2013. De no ser per aquest disc, una fita en la seva carrera, el xou que hagués arribat a Barcelona segurament hagués estat molt més descremat.
beyonce_barcelona_021(1).JPG
Si Beyoncé hagués mantingut durant tot el xou el ritme d’aquesta primera meitat del concert, ja que en aquesta gira emula Elisabet I, s’hauria coronat reina del Sant Jordi, títol que continua conservant Madonna malgrat Lady Gaga i Rihanna. Però la segona meitat va patir una davallada d’intensitat, afectada pels pitjors tics d’aquesta mena d’espectacles: l’aturada del xou per permetre el bany de masses amb ‘Irreplaceable’ i ‘Love on top’, amb un canvi en el focus d’interès del concert, del moviment a la veu. Ni ‘Single ladies’ ni ‘Crazy in love’, reduïdes a mers fragments, van aixecar el concert –no els van donar temps–, que va remuntar una mica amb l’èpica ‘XO’, també de l’últim disc, però que va renunciar a brillar amb el clàssic ‘Halo’, de nou convertit en breu anècdota, per permetre que Beyoncé cantés, seguint el guió, ‘Happy birthday’ als fans que cada nit fan anys. La tensió entre l’artista feminista i l’estrella hipersexualitzada resulta en un espectacle interessant. Les rutines de xou caduc en oposició a una proposta escènica dinàmica i contemporània, no.

beyonce_barcelona_019(1).JPG

Fotos: Robin Harper/Parkwood Entertainment/PictureGroup

Tags:

Els cabells d’Skrillex i Jared Leto

divendres, 14/03/2014 | Clubbing, Films, Les estranyes aventures de Salicrunette, Pots sentir-me

Divendres 28 de febrer vam anar a veure l’Skrillex al BeCool per fer una mica d’‘Spring breakers’, versió madureta, sense biquini i sense fer mal a ningú. El fenomen dance ianqui ens va donar més peixet que al Sónar, i els drops no van començar a caure amb força fins que Sonny Moore ens va tenir a tots –l’ambient era bastant testosterònic– suant i indefensos al trencaclosques EDM. Veure’l, però, no el vam veure: vaig declinar l’oferta d’una de les meves sequaces de pujar-me a collibè per tenir una panoràmica del mar de gent que inundava la sala i em vaig quedar sense veure l’icònic pentinat d’en Sonny.

Vaig recuperar-me, pel que fa al visionat de llargues cabelleres masculines, veient Jared Leto als Òscars. Oh Jared, amb reflexes californians que l’amiga que volia enfilar-me a l’Skrillex diumenge cobejava. Oh Jared, que abans molaves, quan se’t dilataven les pupil·les dels ulls blaus a ‘Rèquiem per un somni’, quan et van trencar la cara bonica a ‘El club de la lucha’, i a qui vaig desterrar quan et vas llançar al rock per a estadis amb 30 Seconds To Mars i vas fer el ridícul fent d’assassí de Lennon.

Però ara la teva Rayon de ‘Dallas Buyers Club’ és la nova Miss Amèrica, la damiseŀla en perill que ha ajudat a l’antiheroi que hi encarna Matthew McConaughey, el nostre nou ídol pagà, a emportar-se l’estatueta, i fer-te’n amb una per a tu.

Jared Leto.jpgskrillex.jpg

Tags: , , , ,

St. Vincent: alfa i omega

dimecres, 26/02/2014 | Discos, Pots sentir-me, Son of a genius

St. Vincent Quin sentit té fer res en l’era de les impúdiques xarxes socials si no ho puc ensenyar, si no em podeu veure? “Quin sentit té fins i tot dormir?”, es pregunta Annie Clark, amb una ironia que potser no voldran veure els assistents al Mobile World Congress, a  ‘Digital witness’,  single  principal de l’acabat de publicar quart àlbum de St. Vincent. Asseguda en un tron rosa, Clark ens mira frontalment hieràtica, des de la portada d’un disc del qual està tan segura que de títol hi ha posat ‘St. Vincent’. No em va acabar de convèncer el  ‘new look’  de rossa platí, ella que també és morena, amb què ens va sorprendre en l’espectacular concert amb David Byrne per presentar el seu disc junts, ‘Love this giant’ (2011). Però ara, els rínxols blancs li donen un elegant aire sobrenatural que escau al seu pop d’un altre món. Clark era la ‘guitar hero’ que cridava l’atenció al concert de Polyphonic Spree a Benicàssim el 2005, la ‘one woman band’ telonera de Sufjan Stevens al Casino l’Aliança el 2006, ja com a St. Vincent, que va patir perquè se li movia l’’stomp box’ amb què feia la percussió amb el peu. Però la debilitat no li escau. Algú que fa un disc com  St. Vincent  ha de ser totpoderós, invencible. Ha de semblar un pantocràtor del segle XXI a la portada del seu flamant àlbum i pot emular l’alfa i l’omega amb les inicials del seu sagrat nom artístic.


Tags:

El cony més ‘trendie’

dilluns, 17/02/2014 | Pots sentir-me

A una amiga d’una amiga li va sobtar descobrir que una amiga seva duia el pubis depilat: pelat, erm, infantil. “És més higiènic”, li va dir sense convèncer-la un pèl. Higiènic per sanejar els comptes dels centres d’estètica, va pensar l’altra, autèntics beneficiaris dels anys de dictadura calba a l’entrecuix femení. Aquesta amiga d’una amiga alhora n’havia sorprès una altra pel look mohicà del seu pubis. L’altra optava per un baix ventre estil retro, com el de les revistes porno als 70, quan els pits no estaven operats i les xones eren peludes. Ara que American Apparel –que més que anuncis fan soft-porn– havien dotat els seus maniquins de pubis sotsobrants, duia el cony més trendy de tots.

Escrivia Caitlin Moran a ‘Cómo ser mujer’ que la depilació integral allà baix era una moda imposada pel porno més fal·locèntric, pensada per afavorir la visibilitat del penis en els soporífers i interminables primers plans de penetració vaginal. En els passis d’El lobo de Wall Street algunes dones riuen la gràcia dels protagonistes que celebraven com als 90 les putes els acollien amb conys d’aparença prepúber, en oposició amb el pèl que els amenaçava a casa. ¿Reien amb la condescendència que atorga la consciència política del pèl del pubis, o ho feien encara des de la tirànica realitat pelada de les exigents engonals brasileres?

Tags:

Les millors franquícies

dilluns, 10/02/2014 | Pots sentir-me

Surto de la redacció de Time Out i faig cap al Born. Em trobo les cuixes d’Enrique Tomás, les cuixes de Calzedonia, un Desigual i un Natura. Giro cua i enfilo cap a plaça Sant Jaume, buscant la pastisseria La Colmena, a veure si encara hi és o si ja ha tancat com Joguines Monforte. A Ferran em tornen a saludar els pernils d’Enrique Tomás, que últimament s’han multiplicat com els Gremlins quan es mullen, les batalles d’estampats d’un altre Desigual –fenomen Gremlins de fa unes temporades– i botigues de souvenirs mig reciclades en botigues d’esports on les rèpliques del drac del Park Güell conviuen amb els vestits de faralaes, els barrets mexicans, les samarretes del Barça, les de Keep Calm i les estelades.

Portal de l’Angel em posa nerviosa: mai no sé a quin Zara entrar. Passar per Canuda em fa pena des que va tancar la llibreria, i a Tallers se’m trenca el cor, amb cada cop menys discos i més roba d’importació xinesa i frozen yogurt, potser alguna de cigarrets electrònics. Molts es van posar les mans al cap amb l’eslògan aquell de “Barcelona, la millor botiga del món”. Ja se’n van estar prou de dir que la botiga seria una franquícia. Però tranquils, que quan a Barcelona només hi hagi H&M i Baguetines Catalanes, a Time Out us farem un rànquing dels deu millors.

Tags:

Bala Perduda #2: Bumpie Band eliminen Chabrot i Deco Pilot

divendres, 31/01/2014 | Concerts

Ahir, segona jornada del Bala Perduda: la ‘battle of the bands’ de la Sala Apolo a La [2] en què tres grups s’enfronten sobre l’escenari a mort per aspirar al premi final de tocar al Primavera Sound 2014. Quan obren portes sembla que l’aforament serà bastant més discret que fa 15 dies, quan es van classificar el trio garatger The Saurs. Però de seguida la sala s’omple de seguidors dels grups participants: les bandes compten amb ells per assegurar-se el vot del públic, que té un valor del 50%.

La sortida a l’escenari de Chabrot, el primer grup de la vetllada, es un dels millors moments de la nit: el bateria vesteix quimono d’estil geisha; el guitarra, faldilla plisada blanca i un barret de senyora queca, com si l’haguessin convidat a prendre el te de les 5; i el baixista, vestit de bany de cos sencer, armilla salvavides i xancletes: fan tota una entrada. Arrenquen amb la poderosíssima ‘To the vortex’, que dóna títol a la seva maqueta i que dóna el tret de sortida a la seva personal i poliglota (canten en anglès, ‘gavatxo’, diuen ells, i castellà) mescla de postpunk, grunge i hardcore, tan desacomplexada com el seu estilisme. Llàstima que no mantinguin durant tot el concert la força de l’inici.

Els segueixen uns impecables Bumpie Band, quartet de Barelona que alternen una pulcra revisió del beat dels 60 amb temes més propers al rock dels 50 i el rockabilly, amb un ‘frontman’ diferent par a cada una d’aquestes facetes. Pequen de clàssics, però fan un bolo potent i enèrgic en què es van creixent, sobretot en les cançons més rockeres. L’eliminatòria es presenta disputada.

Tanquen la nit Deco Pilot, quintet internacional amb accent mexicà, format a Liverpool però amb seu a Barcelona, que defensen amb bona tècnica un enèrgic rock contemporani del que omple estadis.

Després d’una accidentada votació del públic, en què el sistema de vot a través dels smart phones torna a donar problemes –el sistema es col·lapsa–, Bumpie Band es proclamen vencedors amb tres dels vots del jurat, els d’Alberto Guijarro, de la Sala Apolo, David Arias del Primavera Sound, i Manu González, mestre de cerimònies del Bala Perduda, mentre que el ‘concert goer’ Joan Corbera, àlies El Garantías, vota Deco Pilot, i servidora, en representació de Time Out Barcelona, vota Chabrot, després de dubtar molt entre el trio i els Bumpie Band.

Si encara no us heu acostat al Bala Perduda –cosa que és bastant provable si no sou amics de cap dels sis grups que s’hi han enfrontat fins ara–, de cara a la tercera cita, el 13 de febrer, jo no m’ho pensaria, forasters: és una de les sorpreses de la temporada pel que fa a la música en viu, i una oportunitat per descobrir grups. A més, la cervesa corre amb bastant facilitat. Quedeu avisats.

Tags: , , , ,