Quisso, defensa casa teva

dijous, 16/10/2014 | Cançons, Concerts, Pots sentir-me

Cálido HomeL’altre dia escoltava ‘Gos salvatge’, del disc de Cálido Home, ‘Vulpes vulpes’, en el concert del duo barceloní obrint per a la nord-americana Angel Olsen a La [2] de l’Apolo. “Quisso, defensa casa teva”, cantaven a l’uníson l’Anna i l’Eduard, gratant amb nervi les guitarres acústiques. I em vaig trobar rumiant si havia sentit gaires cops aquesta paraula, ‘quisso’, en una cançó.

Ser parlants d’una llengua minoritària té alguns avantatges. Comparada amb l’anglès, la llengua franca del pop –que Cálido Home alternen amb la pròpia–, el català té l’avantatge que gairebé està per estrenar. Per moltes cançons que hi fem, mai no n’hi haurà tantes com en la llengua dels Beatles, que fan servir nadius i aliens. I això fa que en català sigui més fàcil que el que diem pugui sonar nou de trinca.

Quantes expressions de les cançons en anglès sonen velles i gastades, tan emprades per parlants amb una competència justeta que les repetim quan les aprenem de segona mà, volent ampliar un vocabulari que costa tant que deixi de ser magre. Que conegut que sonaria aquest quisso domèstic amb “l’instint dilapidat” si fos un wild dog en comptes d’un gos salvatge. I quina sort poder rimar “desperta la crinera” amb “l’afany de la cacera”, en comptes d’emprar apariats suats.

Tags:

5 raons per veure ‘God help the girl’

dilluns, 29/09/2014 | Films

God Help The Girl1. Per les cançons
El debut en la direcció de Stuart Murdoch, compositor i veu principals de Belle and Sebastian, és un musical amb cançons que captivaran els fans del pop clàssic, melòdic i agredolç, d’una lluminositat melancòlica, del grup escocès. Són temes que fa temps que ronden, que ja s’han publicat en versions anteriors –quan God Help The Girl es presentava com un projecte paral•lel en què Murdoch col•laborava amb cantants (sobretot dones) aliens a Belle and Sebastian, com Neil Hannon de The Divine Comedy o Linnea Jönsson de les sueques Those Dancing Days–, i que s’han tornat a gravar cantades pels protagonistes del film.

2. Per l’estètica de ‘charity shop’
La imatge del film i dels personatges s’ha cuidat fins a l’últim detall, però és l’estètica sense pretensions de botiga de segona mà de l’indie-pop, naïve i de baix pressupost. Una  estilització “despentinada” –com s’hi referia el Gerard Casau a la seva crítica del film publicada a Time Out– que dóna frescor a uns números musicals que conserven l’aire amateur de l’anorak pop i l’escena C-86. Aquest aire ‘vintage’ fa pensar en el títol de culte ‘Gregory’s girl’ (Bill Forsyth, 1981), ambientada als afores de Glasgow, amb la qual comparteix també les escenes de futbol femení.

3. Perquè és una postal de Glasgow
I de la seva escena musical, que a més de Belle and Sebastian ha estat el sol fèrtil d’on han sortit grups com The Pastels –als qui es menciona de passada al film–, Orange Juice, Aztec Camera, Teenage Fanclub o Camera Obscura, entre molts i molts altres. Atenció a l’aparició dels neds (acrònim de ‘non-educated delinquents’), part indissociable del paisatge de la ciutat, com defensa un dels personatges (precisament un britànic que insisteix en vindicar el seu caràcter escocès).

4. Perquè és una carta d’amor al pop
I inclou disquisicions sobre el debat que oposa l’èxit a l’autenticitat. Els verbalitzen els personatges principals, melòmans que somien en expressar-se artísticament i/o guanyar-se la vida amb la música.

5. Pel retrat de la joventut que fa
Que és un pèl impostada en la mesura que en l’adolescència, quan encara no es té clar qui s’és, es tendeix a interpretar un paper, el de qui es vol ser. Per això és una manca de naturalitat honesta i sincera, la que és pròpia de l’edat.


Tags: ,

Cervesa-beer i cloaquirinha

dimarts , 23/09/2014 | Pots sentir-me

Mercè 2014. Festival BAM ©Xavi TorrentBarcelona, centre ciutat, festes de la Mercè: un barceloní d’origen pakistanès treu un paquet de sis birres d’una claveguera i se l’emporta cap a la zona del MACBA. Al concert de Desert, al festival BAM, la plaça de Joan Coromines és zona lliure de ‘cervesa-beer’: uns segurates delimiten un perímetre que els venedors clandestins de mam no poden traspassar, i ningú no et tapa la visió de l’escenari sacsejant-te un pack de cerveses davant la cara. “Como te vuelva a pillar, te vas directo al calabozo”, diu un agent privat amb vocació de poli a un que s’hi havia esmunyit.

Però a la plaça dels Àngels els packs de birra campen amb impunitat i el públic de Blouse en compra alegrement: els anuncis que prevenen de la manca de salubritat d’aquestes llaunes amb uns bacteris que semblen sortits de l’Studio Ghibli no són prou dissuasius. A la terrasseta davant la parada del Morro Fi, un paki circula brandant una safata amb begudes d’aspecte tropical, fent gala de tan bon ull per als negocis com els que venen estelades l’11 de setembre. Són mojitos? Caipirinhes? Si vénen de l’inframón com les llaunes, per nassos que han de ser cloaquirinhes, penso mentre una noia que les tria en detriment del còctel de ginebra amb vermut i oliveta del Morro Fi hi suca la menta que adorna el got i la xucla amb fruïció.

Foto: Xavi Torrent

Tags: , ,

Uniformes i homogenis

dilluns, 15/09/2014 | Pots sentir-me

© Jordi Ventura i Plans. Assemblea Nacional CatalanaUna de les coses que han destacat de manera negativa les cròniques crítiques amb la manifestació de l’11 de setembre és la suposada uniformització. Una homogeneïtzació bicolor, en groc i vermell, que en comptes d’atribuir-se a la naturalesa de la manifestació, al fet obvi que els participants es van posar d’acord per fer un mosaic humà, sembla que atribueixin a una manca de capacitat crítica, a un pensament únic sense matisos. És el mateix argument que confon un moviment social sorgit des de baix amb un rentat de cervell massiu dirigit des de dalt, que prefereix no veure que la classe política no condueix el carro, sinó que hi ha pujat en moviment. A casa, per anar de groc i un pèl mudats –som així– vam triar vestir polos de marca britànica; era això o samarretes dels Beach Boys i Helen Love: no teníem més groc a l’armari. I ho vam rematar amb bosses que picaven l’ullet a Escòcia: una de Belle and Sebastian amb el lema “Scotland’s for me!” i una altra de la Glasgow School of Art de Charles Rennie Mackintosh. Al carrer, hi vam veure samarretes de SOS Educació, del Barça amb la senyera, de Desigual, de propaganda i marxandatge –una d’una discoteca eivissenca–, d’esplais, viatges de fi de curs i comissions de festes, a més de les de l’ANC. Uniformats? Sí. Homogenis? Gens.

Més sobre la independència de Catalunya i Escòcia: La bandera d’Hiroshima i Gaiters ‘indepes’

Foto: © Jordi Ventura i Plans. Assemblea Nacional Catalana

Tags: , , , ,

La bandera d’Hiroshima

divendres, 12/09/2014 | Pots sentir-me

Cenotafi d'Hiroshima ©Taisyo via Wikimedia CommonsAl monument que recorda la primera bomba atòmica que es va llançar sobre una ciutat hi oneja una bandera japonesa a mig pal. Veure el disc solar vermell sobre blanc a Hiroshima em va fer caure en què, després de més d’una setmana al Japó, era la primera bandera nipona que ens trobàvem. No n’havíem vist ni a Tòquio ni a Kioto, ni tan sols als respectius palaus imperials; potser se’ns havien escapat. No en tornaríem a veure cap més en una altra setmana sencera, quan les dos o tres que ens vam trobar en el trajecte per carretera entre Takayama i Matsumoto em tornarien a cridar l’atenció per les poquíssimes banderes nacionals que hauríem vist durant 21 dies al Japó.

Tot un contrast amb les omnipresents barres i estrelles que et saluden pràcticament des de cada porta als Estats Units, amb les creus de Sant Jordi que em van sorprendre a les finestres de Londres durant l’Eurocopa de 2004 –eren tantes!– o amb les senyeres i estelades que pengen des de fa dos anys als nostres balcons i les rojigualdas que han anat despertant de rebot. Queden dos mesos per al referèndum per votar sí o no a la independència i toca fer gestos. Després, potser podríem recuperar el costum de penjar la bandera només en les dates assenyalades, en comptes de deixar-les descolorir-se.

Cenotafi d’Hiroshima © Taisyo via Wikimedia Commons

Tags:

Sabina Abril

dimecres, 13/08/2014 | Pots sentir-me

musics metro“Mis manos echan de menos tus manos…”, canta una dona al metro en el transbord de la línia vermella a la groga d’Urquinaona acompanyant-se amb una guitarra acústica. “Mis manos echan de menos tu piel…”, canta la mateixa cançó matí rere matí, i comentem taraŀlejant-la que potser és una versió de Rosana, la del ‘Talismán’, que després d’esprémer aquell ‘Lunas rotas’ del 96 fins a l’última gota –com Jarabe de Palo amb ‘La flaca’, que ha quedat ben seca– per fi s’ha empescat un nou ‘hit’.

“La luna en una taza de café…”, fa ella, i ens anem quedant amb trossos de la lletra d’aquesta cançó circular, que tenim la teoria que quan l’acaba la torna a començar. “Te pedí que fueras mi mujer…”, continua incansable, i concloem que la cançó ha de ser d’ella i que aspira a enfilar-la a dalt de les llistes d’èxits des de baix de tot de les profunditats del metro; només això pot justificar la insistència en aquest repertori monotemàtic.

“Ya no te debo nada que te vaya bien”, li dicto un tros de lletra a la meva parella perquè la busqui a Google, combinant-la amb ‘cantautora’, ‘metro’ i ‘Urquinaona’. Em diu que l’ha trobada, que es diu Sabina Abril i que la xarxa en va plena, de la cantautora i la seva cançó circular. Però m’està prenent el pèl, Sabina Abril no existeix: només una ‘busker’ de Músics al Metro que no es cansa de cantar El Niño de la Hipoteca.

Tags: ,

La marca del banyador

dilluns, 4/08/2014 | Pots sentir-me

Digueu-me maniàtica, però no m’agraden les marques del banyador. De la mateixa manera que no suporto que la roba interior –els tirants dels sostenidors, la goma dels calçotets i, per sobre de tot, la Y del tanga– despunti per sobre de pantalons i saludi des de l’escot, el fantasma blanc del biquini sobre el cul i sobre els pits em sembla lleig a matar.

Quan són una conseqüència inevitable, mala sort: benvingut sigui un bon moreno paleta per culpa que t’ho estaves passat massa bé com per recordar-te de posar-te crema. Però em rebenta que les marques s’ensenyin de manera descarada, com quan ara a la catifa vermella es veu alguna ‘starlette’ lluint tirants blancs cutanis sobre la pell bronzejada amb un paraula d’honor. Hi ha gent a qui les marques els donen morbo, com si tenir accés a la pell a la qual no li toca el sol fos senyal d’exclusivitat: pensament retrògrad i, en temps de llibertat sexual, en general també iŀlús.

Visibles o no, les marques em semblen queques: sóc de les que a la platja, com menys roba millor. Un biquini sexualitza, mentre que anar en pilotes o fer ‘top less’ ens connecta amb l’animal salvatge que som o que podríem ser si la civilització no ens vestís. I ocultar les parts púdiques genera monstres: espero no trobar-me a la platja cap paio tapant-se la titola amb un aberrant penequini (foto).

Més entrecuixos: El cony més ‘trendie’: Depilació púbica, ¿sí o no?

Fa vint anys que…

divendres, 1/08/2014 | Concerts, Festivals, Pots sentir-me

Belle and Sebastian no se’n sabien avenir, de l’acollida que es van endur al Festival de la Porta Ferrada. Devien desconfiar d’aquell concert pel fet de no tocar a Barcelona i els va agafar de sorpresa retrobar a la Costa Brava la parròquia fidel en un dels dos únics concerts que els escocesos han fet aquest any a l’Estat. No van avançar cap tema del que serà el seu nou àlbum, previst per a finals del 2014: van fer un xou de clàssics amb cançons “molt antigues”, com les va definir el compositor principal Stuart Murdoch, a qui se li comença a notar que, glups, s’acosta als 50.

No vull ser com aquells que veuen el pas del temps en els altres i tenen pa a l’ull quan es miren al mirall, com si pensessin que són com Dorian Gray. No fa 20 anys que tinc 20 anys: encara em queden uns 328 números de Time Out més per cantar en primera persona la cançó del Serrat. Però les coses que em van marcar l’adolescència ja comencen a celebrar dues dècades de vida: el festival de Benicàssim, el ‘Parklife’ de Blur i les cançons de Belle and Sebastian, que Murdoch va començar a compondre alguns anys abans que debutessin amb ‘Tigermilk’ (1996). Nostàlgia? Sí. De quan tot era nou, i de quan els fans que pujaven a l’escenari en els concerts de Belle and Sebastian ballaven en comptes de fer-se ‘selfies’ amb l’Stuart.

Tags: , ,

Muntem un festival? (II)

dimecres, 23/07/2014 | Festivals, Pots sentir-me, Time Out Barcelona

trashMuntar un festival no és fàcil ni per a les promotores amb llarga trajectòria. La veterana Doctor Music, que va fer el 30 aniversari el 2012, ha canceŀlat la segona edició del Trash An’ Ready, la seva aposta pel reggae a Barcelona, a una setmana de la data en què s’havia de celebrar.

El model del festival, un esdeveniment d’un sol dia a l’aire lliure amb un cartell en què conviuen veterans jamaicans i noves generacions d’artistes europeus i nord-americans, l’any passat va reunir gairebé 2.800 persones al Poble Espanyol. Aquest any, “l’escassa venda d’entrades anticipades i la baixa acceptació del festival pel públic reggae de la ciutat fa preveure un aforament excessivament per sota de les xifres necessàries per fer viable el projecte”, deia el comunicat de la promotora. Una manca de suport del públic del reggae que ja es va fer palès en la discreta assistència al concert de Jimmy Cliff en la festa de presentació del festival.

Mentre Doctor Music ja ha informat sobre el procés de devolució d’entrades, l’altre festival nonat, el Jiwapop, no retornarà 700 de les 1.300 entrades anticipades que va vendre. I crida l’atenció com s’està atacant els músics per haver cobrat el 100% del caixet convingut, tot i no haver actuat, criminalitzant-los per exigir allò que van acordar quan es van comprometre a tocar al festival.

Encara més sobre la bombolla de festivals: Muntem un festival? (I)

Tags: , , ,

Muntem un festival?

dimecres, 9/07/2014 | Concerts, Festivals, Pots sentir-me

El festival Jiwapop va cancel·lar in extremis la programació de concerts perquè no havien venut prou entrades el dia abans que s’havien de celebrar, perjudicant els grups del cartell (Madness, Fangoria, Love of Lesbian, Els Amics de les Arts, La Pegatina), que potser havien tombat altres ofertes per tocar en un cap de setmana amb excés d’oferta festivalera.

A l’altra banda de l’espectre, el CanetRock14 va morir d’èxit estalviant en serveis, desafiant les bufetes i la paciència de les 25.000 persones que van reunir al Pla d’en Sala, que van fer cues de més d’una hora per anar al lavabo i comprar beguda i menjar –mentre en quedava: l’aigua i els entrepans es van acabar, com les polseres per sortir del recinte i després tornar-hi–.

La moralitat de la història és que muntar un festival no és fàcil: fins i tot esdeveniments amb una organització modèlica com el Primavera Sound han protagonitzat grans fiascos, com els invents del pagament amb la targeta de crèdit del festival o l’accés amb empremta dactilar. Per als que s’hi embarquen, és prudent arrancar amb un festival petit i anar creixent, com van fer els organitzadors del nou festival Vida de Vilanova i la Geltrú –entrenats en el desaparegut Faraday–, que ha donat una imatge impecable en l’edició de l’estrena, i que ja ha confirmat l’Andrew Bird per l’any que ve.

Encara més sobre la bombolla de festivals: Muntem un festival? (II)

Tags: , ,