Qui cantava a l’Eileen

divendres, 31/10/2014 | Festivals, Films, Son of a genius

Kevin Rowland

Dexys. Nowhere is Home

Kevin Rowland no du penjada del coll la credencial que l’identifica com a convidat del Beefeater In-Edit. “No me les poso mai, t’espatllen el conjunt”, diu de les acreditacions de festival mentre sortim de l’Aribau Club. Ja en té 60, però continua cuidant la seva imatge tant com sempre; s’acaba de fer a mida un vestit de ‘tweed rosa’, m’explica.

Tant fa que els Dexys Midnight Runners vestissin d’estibadors del port, de zíngars amb granota texana o de ‘yuppies’ amb pantalons de pinça i corbata: sempre ha cuidat el vestuari fins a l’últim detall –el mateix perfeccionisme que ha aplicat al seu pop amb metalls i violí folk– i l’acreditació no s’adiu amb el ‘look’ de l’edat daurada del swing que gasta des de ‘One day I’m going to soar’ (2012), primer disc dels Dexys en gairebé 30 anys.

Al festival de documental musical acaba de presentar ‘Nowhere is home’, testimoni filmat de la gira de retorn del grup, gairebé tan emocionant com els xous teatralitzats amb què van defensar l’últim disc, aquí al Primavera Sound. Mentre ens encaminem cap al bar de l’hotel Pulitzer, em faig creus del fet que al cine fóssim tan pocs els que retíem tribut a l’home que als 80 buscava els ‘young soul rebels’ i formava part dels ‘celtic soul brothers’. Potser va ser el Madrid-Barça. O potser que la majoria només el recordarà com qui rondava una noia en granota cantant ‘Come on Eileen’.

‘Dexys: Nowhere is home’ es projecta al Beefeater In-Edit el diumenge 2 de novembre.

Més Dexys: Retorn triomfal dels Dexys a Glasgow / Quan la vida i l’art es confonen
Més Beefeater In-Edit: Top 5 de l’In-Edit 2014 a l’equador del festival de documental musical

Tags: ,

Top 5 de l’In-Edit 2014 a l’equador del festival de documental musical

dimecres, 29/10/2014 | Festivals, Films

Gruff Rhys

American Interior

Després de veure 13 de les 49 pel·lícules que programa l’edició d’aquest any del Beefeater In-Edit, i a l’equador del 12è Festival Internacional de Documental Musical de Barcelona, us en proposo 5 que encara podeu veure, i que us recomano que no us perdeu:

American Interior
La seva premissa és irresistible si combregues amb el delirant sentit de l’humor de Gruff Rhys, que ha desplegat en deu discos de Super Furry Animals i quatre en solitari, l’últim, el que comparteix títol amb aquest documental. A finals del segle XVIII, el jove John Evans salpa de Gal·les en direcció a ultramar per trobar El Dorado gal·lès: una tribu de nadius nord-americans descendents del príncep Madog, figura mítica del folklore de gal·lès, parlants d’aquesta llengua celta d’influències romàniques. La troballa suposadament hauria d’haver permès els gal·lesos viure al Nou Món lliures del domini britànic –no: la missió no tenia ni cap ni peus–, però el pobre Evans ni va trobar els indis parlants de gal·lès ni va tornar mai a casa. Quan Rhys s’assabenta que és descendent llunyà del malaurat explorador, decideix seguir les seves passes en un viatge per esbrinar on van acabar els seus ossos i que inspirarà les cançons de l’àlbum que li vol dedicar. I durant el periple, fa un híbrid de concert i presentació pseudoacadèmica (amb power points) per allà on Evans va passar 200 anys abans, acompanyat d’un titella de feltre que representa l’explorador. No només és una pel·lícula divertidíssima: fa una tendra vindicació de les llengües minoritàries i en vies d’extinció que, als parlants del català, ens toca de prop. La podeu veure el divendres 31 a les 19.15 h.

Pulp: A film about life, death and supermarkets
És una mica ‘fans only’, les coses com siguin. Però per poc que ho sigueu, és imprescindible. Concebut per Jarvis Cocker, que va fitxar el director Florian Habicht per encarregar-se del documental després de veure el seu film ‘Love story’ (2011), és el testimoni del final que l’heroi de ‘Common people’ havia somiat pel seu grup, grandiós, emocionant i farcit del seu particular sentit de l’humor, i no el mutis grisot que es van marcar el 2002. Un selecte càsting de veïns de Sheffield (àvies que fan de crítiques musicals, un quiosquer, un carnisser, una coral, un equip de futbol femení patrocinat per Pulp i fans diversos) acompanyen Jarvis i companyia en una coreografia ideal per a que el grup abaixi el teló, ara sí, amb tota la pompa que mereixen. La podeu veure el divendres 31 a les 18.45 h.

As the palaces burn
La prova del cotó per a un documental musical és que sigui capaç d’enganxar fins i tot el públic poc aficionat a la música que fa el grup que el protagonitza. Era el que aconseguia ‘Anvil! The Story of Anvil’ (2008), emotiva pel•lícula sobre el veterà grup de heavy metal canadenc que li dóna nom, i és el que passa també amb aquest film protagonitzat per Lamb of God. Havia de ser un film sobre els fans d’arreu del mon del grup groove metal nord-americà, però els realitzadors van tenir la cintura de reconvertir-lo en un drama judicial quan el cantant Randy Blythe va ser detingut per homicidi a la República Txeca per suposadament empentar un fan que s’havia enfilat a l’escenari durant un concert seu i que havia mort a causa de la caiguda. Serà Blythe declarat culpable o no culpable? Serà condemnat 15 anys a la garjola? Tensió i emoció (avís als sensibles: hi ha escenes de moc i llagrimeta) en un film que transcendeix l’interès per Lamb of God i pel metal. La podeu veure el dissabte 1 a les 22.45 h.

Soul boys of the western world
Que no us tiri enrere que els protagonistes siguin Spandau Ballet. Qualsevol interessat en la cultura pop en general i en la dels 80 en particular, s’ho passarà pipa veient-la. El material d’arxiu és impagable: el millor és el retrat de l’escena New Romantic al Londres de principis dels 80 –riute’n de les extravagàncies estilístiques de Lady Gaga–, i el fet que Tony Headley, Gary Kemp i companyia ja pertanyin a la generació ‘handy cam’ ens dóna accés a la simpàtica intimitat del grup. Assistir a la primera projecció del film a l’In-Edit, amb el grup present a la sala, va ser impagable: les fans veteranes barcelonines dels Spandau criden tant com les Believers! La podeu veure el dimecres 29 i el diumenge 2.

Dexys: Nowhere is home
De la mateixa manera que no cal ser un fan de Talking Heads per apreciar ‘Stop making sense’ (1984), potser el millor exemple de concert filmat que s’ha fet mai, el testimoni de la gira de retorn dels Dexys de Kevin Rowland és una excel·lent mostra d’aquest subgènere del documental musical. Els concerts de presentació de ‘One day I’m going to soar’ (2012), teatralitzats i amb cançons amb lletres en carn viva, van ser una meravella, en són testimonis els que els van veure al Primavera Sound 2013. I aquest ‘Nowhere is home’ és capaç de transmetre amb vivacitat l’emoció d’aquells xous, amb l’afegit que la traducció subtitulada de les lletres permet que no se’ns escapi res de la tragicomèdia que és l’àlbum. En el primer passi, amb la presència de Rowland i Big Jim Paterson a la sala, no érem gaires (seria pel Madrid-Barça?). No desaprofiteu la segona oportunitat per veure-la, que val molt la pena. La podeu veure el diumenge 2 a les 15.45 h.

En voleu més? Què fan a l’In-Edit 2014?

Tags: , , , , , , , ,

Bessons idèntics? El Sónar us necessita

dimecres, 22/10/2014 | Festivals, Notícies

sonar twinsUs agrada el Sónar o la imatge del festival? Vau compartir placenta amb el vostre germà o germana i sou idèntics? Sí heu contestat que sí a les peguntes anteriors, el Festival de Música Avançada us necessita.

Fa 15 anys, les dues bessones de la foto, que evocaven les de ‘El resplandor’ però en versió juvenil, van protagonitzar la campanya promocional de l’edició del Sónar del canvi de mil·lenni. Ara Sergio Caballero, codirector del Sónar i responsable de la imatge del festival, que sempre és divertida, curiosa o polèmica, vol casar-les i ha engegat la campanya #sonartwins: com a mitges taronges busca una altra parella de bessons idèntics, homes o dones. Una bona manera d’anar fent bullir l’olla al voltant del festival, sense donar a conèixer encara els artistes del cartell.

El doble casori, gai o hetero, serà la imatge del Sónar 2015, que se celebrarà del 18 al 20 de juny. Però també podria convertir-se en la matèria prima de la pròxima pel·lícula de Caballero. L’univers de la campanya publicitària de les edicions de 2011 i 2012 del Sónar va alimentar ‘Finisterrae’ (2011), el debut cinematogràfic del codirector del Sónar, i ‘La distancia’ (2014), el seu acabat d’estrenar segon llargmetratge. I la imatge del Sónar 2013 també va tenir dimensió fímica, en el curtmetratge ‘Ancha es Castilla / N’importe quoi’.

Les parelles de bessons idèntics majors de 18 anys interessats o interessades han d’enviar una fotografia indicant les seves dades de contacte i lloc de residència a info@sonar.es fins al 31 d’octubre. El Sónar contactarà els seleccionats entre el 3 i 7 de novembre, però els que no resultin elegits per al matrimoni fictici podran formar part dels figurants de la campanya.

En vols més? Sergio Caballero a propòsit de ‘La distancia’: “El públic és intel·ligent, però el tractem de burro”.

Tags: ,

Quisso, defensa casa teva

dijous, 16/10/2014 | Cançons, Concerts, Pots sentir-me

Cálido HomeL’altre dia escoltava ‘Gos salvatge’, del disc de Cálido Home, ‘Vulpes vulpes’, en el concert del duo barceloní obrint per a la nord-americana Angel Olsen a La [2] de l’Apolo. “Quisso, defensa casa teva”, cantaven a l’uníson l’Anna i l’Eduard, gratant amb nervi les guitarres acústiques. I em vaig trobar rumiant si havia sentit gaires cops aquesta paraula, ‘quisso’, en una cançó.

Ser parlants d’una llengua minoritària té alguns avantatges. Comparada amb l’anglès, la llengua franca del pop –que Cálido Home alternen amb la pròpia–, el català té l’avantatge que gairebé està per estrenar. Per moltes cançons que hi fem, mai no n’hi haurà tantes com en la llengua dels Beatles, que fan servir nadius i aliens. I això fa que en català sigui més fàcil que el que diem pugui sonar nou de trinca.

Quantes expressions de les cançons en anglès sonen velles i gastades, tan emprades per parlants amb una competència justeta que les repetim quan les aprenem de segona mà, volent ampliar un vocabulari que costa tant que deixi de ser magre. Que conegut que sonaria aquest quisso domèstic amb “l’instint dilapidat” si fos un wild dog en comptes d’un gos salvatge. I quina sort poder rimar “desperta la crinera” amb “l’afany de la cacera”, en comptes d’emprar apariats suats.

Tags:

5 raons per veure ‘God help the girl’

dilluns, 29/09/2014 | Films

God Help The Girl1. Per les cançons
El debut en la direcció de Stuart Murdoch, compositor i veu principals de Belle and Sebastian, és un musical amb cançons que captivaran els fans del pop clàssic, melòdic i agredolç, d’una lluminositat melancòlica, del grup escocès. Són temes que fa temps que ronden, que ja s’han publicat en versions anteriors –quan God Help The Girl es presentava com un projecte paral•lel en què Murdoch col•laborava amb cantants (sobretot dones) aliens a Belle and Sebastian, com Neil Hannon de The Divine Comedy o Linnea Jönsson de les sueques Those Dancing Days–, i que s’han tornat a gravar cantades pels protagonistes del film.

2. Per l’estètica de ‘charity shop’
La imatge del film i dels personatges s’ha cuidat fins a l’últim detall, però és l’estètica sense pretensions de botiga de segona mà de l’indie-pop, naïve i de baix pressupost. Una  estilització “despentinada” –com s’hi referia el Gerard Casau a la seva crítica del film publicada a Time Out– que dóna frescor a uns números musicals que conserven l’aire amateur de l’anorak pop i l’escena C-86. Aquest aire ‘vintage’ fa pensar en el títol de culte ‘Gregory’s girl’ (Bill Forsyth, 1981), ambientada als afores de Glasgow, amb la qual comparteix també les escenes de futbol femení.

3. Perquè és una postal de Glasgow
I de la seva escena musical, que a més de Belle and Sebastian ha estat el sol fèrtil d’on han sortit grups com The Pastels –als qui es menciona de passada al film–, Orange Juice, Aztec Camera, Teenage Fanclub o Camera Obscura, entre molts i molts altres. Atenció a l’aparició dels neds (acrònim de ‘non-educated delinquents’), part indissociable del paisatge de la ciutat, com defensa un dels personatges (precisament un britànic que insisteix en vindicar el seu caràcter escocès).

4. Perquè és una carta d’amor al pop
I inclou disquisicions sobre el debat que oposa l’èxit a l’autenticitat. Els verbalitzen els personatges principals, melòmans que somien en expressar-se artísticament i/o guanyar-se la vida amb la música.

5. Pel retrat de la joventut que fa
Que és un pèl impostada en la mesura que en l’adolescència, quan encara no es té clar qui s’és, es tendeix a interpretar un paper, el de qui es vol ser. Per això és una manca de naturalitat honesta i sincera, la que és pròpia de l’edat.


Tags: ,

Cervesa-beer i cloaquirinha

dimarts , 23/09/2014 | Pots sentir-me

Mercè 2014. Festival BAM ©Xavi TorrentBarcelona, centre ciutat, festes de la Mercè: un barceloní d’origen pakistanès treu un paquet de sis birres d’una claveguera i se l’emporta cap a la zona del MACBA. Al concert de Desert, al festival BAM, la plaça de Joan Coromines és zona lliure de ‘cervesa-beer’: uns segurates delimiten un perímetre que els venedors clandestins de mam no poden traspassar, i ningú no et tapa la visió de l’escenari sacsejant-te un pack de cerveses davant la cara. “Como te vuelva a pillar, te vas directo al calabozo”, diu un agent privat amb vocació de poli a un que s’hi havia esmunyit.

Però a la plaça dels Àngels els packs de birra campen amb impunitat i el públic de Blouse en compra alegrement: els anuncis que prevenen de la manca de salubritat d’aquestes llaunes amb uns bacteris que semblen sortits de l’Studio Ghibli no són prou dissuasius. A la terrasseta davant la parada del Morro Fi, un paki circula brandant una safata amb begudes d’aspecte tropical, fent gala de tan bon ull per als negocis com els que venen estelades l’11 de setembre. Són mojitos? Caipirinhes? Si vénen de l’inframón com les llaunes, per nassos que han de ser cloaquirinhes, penso mentre una noia que les tria en detriment del còctel de ginebra amb vermut i oliveta del Morro Fi hi suca la menta que adorna el got i la xucla amb fruïció.

Foto: Xavi Torrent

Tags: , ,

Uniformes i homogenis

dilluns, 15/09/2014 | Pots sentir-me

© Jordi Ventura i Plans. Assemblea Nacional CatalanaUna de les coses que han destacat de manera negativa les cròniques crítiques amb la manifestació de l’11 de setembre és la suposada uniformització. Una homogeneïtzació bicolor, en groc i vermell, que en comptes d’atribuir-se a la naturalesa de la manifestació, al fet obvi que els participants es van posar d’acord per fer un mosaic humà, sembla que atribueixin a una manca de capacitat crítica, a un pensament únic sense matisos. És el mateix argument que confon un moviment social sorgit des de baix amb un rentat de cervell massiu dirigit des de dalt, que prefereix no veure que la classe política no condueix el carro, sinó que hi ha pujat en moviment. A casa, per anar de groc i un pèl mudats –som així– vam triar vestir polos de marca britànica; era això o samarretes dels Beach Boys i Helen Love: no teníem més groc a l’armari. I ho vam rematar amb bosses que picaven l’ullet a Escòcia: una de Belle and Sebastian amb el lema “Scotland’s for me!” i una altra de la Glasgow School of Art de Charles Rennie Mackintosh. Al carrer, hi vam veure samarretes de SOS Educació, del Barça amb la senyera, de Desigual, de propaganda i marxandatge –una d’una discoteca eivissenca–, d’esplais, viatges de fi de curs i comissions de festes, a més de les de l’ANC. Uniformats? Sí. Homogenis? Gens.

Més sobre la independència de Catalunya i Escòcia: La bandera d’Hiroshima i Gaiters ‘indepes’

Foto: © Jordi Ventura i Plans. Assemblea Nacional Catalana

Tags: , , , ,

La bandera d’Hiroshima

divendres, 12/09/2014 | Pots sentir-me

Cenotafi d'Hiroshima ©Taisyo via Wikimedia CommonsAl monument que recorda la primera bomba atòmica que es va llançar sobre una ciutat hi oneja una bandera japonesa a mig pal. Veure el disc solar vermell sobre blanc a Hiroshima em va fer caure en què, després de més d’una setmana al Japó, era la primera bandera nipona que ens trobàvem. No n’havíem vist ni a Tòquio ni a Kioto, ni tan sols als respectius palaus imperials; potser se’ns havien escapat. No en tornaríem a veure cap més en una altra setmana sencera, quan les dos o tres que ens vam trobar en el trajecte per carretera entre Takayama i Matsumoto em tornarien a cridar l’atenció per les poquíssimes banderes nacionals que hauríem vist durant 21 dies al Japó.

Tot un contrast amb les omnipresents barres i estrelles que et saluden pràcticament des de cada porta als Estats Units, amb les creus de Sant Jordi que em van sorprendre a les finestres de Londres durant l’Eurocopa de 2004 –eren tantes!– o amb les senyeres i estelades que pengen des de fa dos anys als nostres balcons i les rojigualdas que han anat despertant de rebot. Queden dos mesos per al referèndum per votar sí o no a la independència i toca fer gestos. Després, potser podríem recuperar el costum de penjar la bandera només en les dates assenyalades, en comptes de deixar-les descolorir-se.

Cenotafi d’Hiroshima © Taisyo via Wikimedia Commons

Tags:

Sabina Abril

dimecres, 13/08/2014 | Pots sentir-me

musics metro“Mis manos echan de menos tus manos…”, canta una dona al metro en el transbord de la línia vermella a la groga d’Urquinaona acompanyant-se amb una guitarra acústica. “Mis manos echan de menos tu piel…”, canta la mateixa cançó matí rere matí, i comentem taraŀlejant-la que potser és una versió de Rosana, la del ‘Talismán’, que després d’esprémer aquell ‘Lunas rotas’ del 96 fins a l’última gota –com Jarabe de Palo amb ‘La flaca’, que ha quedat ben seca– per fi s’ha empescat un nou ‘hit’.

“La luna en una taza de café…”, fa ella, i ens anem quedant amb trossos de la lletra d’aquesta cançó circular, que tenim la teoria que quan l’acaba la torna a començar. “Te pedí que fueras mi mujer…”, continua incansable, i concloem que la cançó ha de ser d’ella i que aspira a enfilar-la a dalt de les llistes d’èxits des de baix de tot de les profunditats del metro; només això pot justificar la insistència en aquest repertori monotemàtic.

“Ya no te debo nada que te vaya bien”, li dicto un tros de lletra a la meva parella perquè la busqui a Google, combinant-la amb ‘cantautora’, ‘metro’ i ‘Urquinaona’. Em diu que l’ha trobada, que es diu Sabina Abril i que la xarxa en va plena, de la cantautora i la seva cançó circular. Però m’està prenent el pèl, Sabina Abril no existeix: només una ‘busker’ de Músics al Metro que no es cansa de cantar El Niño de la Hipoteca.

Tags: ,

La marca del banyador

dilluns, 4/08/2014 | Pots sentir-me

Digueu-me maniàtica, però no m’agraden les marques del banyador. De la mateixa manera que no suporto que la roba interior –els tirants dels sostenidors, la goma dels calçotets i, per sobre de tot, la Y del tanga– despunti per sobre de pantalons i saludi des de l’escot, el fantasma blanc del biquini sobre el cul i sobre els pits em sembla lleig a matar.

Quan són una conseqüència inevitable, mala sort: benvingut sigui un bon moreno paleta per culpa que t’ho estaves passat massa bé com per recordar-te de posar-te crema. Però em rebenta que les marques s’ensenyin de manera descarada, com quan ara a la catifa vermella es veu alguna ‘starlette’ lluint tirants blancs cutanis sobre la pell bronzejada amb un paraula d’honor. Hi ha gent a qui les marques els donen morbo, com si tenir accés a la pell a la qual no li toca el sol fos senyal d’exclusivitat: pensament retrògrad i, en temps de llibertat sexual, en general també iŀlús.

Visibles o no, les marques em semblen queques: sóc de les que a la platja, com menys roba millor. Un biquini sexualitza, mentre que anar en pilotes o fer ‘top less’ ens connecta amb l’animal salvatge que som o que podríem ser si la civilització no ens vestís. I ocultar les parts púdiques genera monstres: espero no trobar-me a la platja cap paio tapant-se la titola amb un aberrant penequini (foto).

Més entrecuixos: El cony més ‘trendie’: Depilació púbica, ¿sí o no?