Uniformes i homogenis

dilluns, 15/09/2014 | Pots sentir-me

© Jordi Ventura i Plans. Assemblea Nacional CatalanaUna de les coses que han destacat de manera negativa les cròniques crítiques amb la manifestació de l’11 de setembre és la suposada uniformització. Una homogeneïtzació bicolor, en groc i vermell, que en comptes d’atribuir-se a la naturalesa de la manifestació, al fet obvi que els participants es van posar d’acord per fer un mosaic humà, sembla que atribueixin a una manca de capacitat crítica, a un pensament únic sense matisos. És el mateix argument que confon un moviment social sorgit des de baix amb un rentat de cervell massiu dirigit des de dalt, que prefereix no veure que la classe política no condueix el carro, sinó que hi ha pujat en moviment. A casa, per anar de groc i un pèl mudats –som així– vam triar vestir polos de marca britànica; era això o samarretes dels Beach Boys i Helen Love: no teníem més groc a l’armari. I ho vam rematar amb bosses que picaven l’ullet a Escòcia: una de Belle and Sebastian amb el lema “Scotland’s for me!” i una altra de la Glasgow School of Art de Charles Rennie Mackintosh. Al carrer, hi vam veure samarretes de SOS Educació, del Barça amb la senyera, de Desigual, de propaganda i marxandatge –una d’una discoteca eivissenca–, d’esplais, viatges de fi de curs i comissions de festes, a més de les de l’ANC. Uniformats? Sí. Homogenis? Gens.

Més sobre la independència de Catalunya i Escòcia: La bandera d’Hiroshima i Gaiters ‘indepes’

Foto: © Jordi Ventura i Plans. Assemblea Nacional Catalana

Tags: , , , ,

La bandera d’Hiroshima

divendres, 12/09/2014 | Pots sentir-me

Cenotafi d'Hiroshima ©Taisyo via Wikimedia CommonsAl monument que recorda la primera bomba atòmica que es va llançar sobre una ciutat hi oneja una bandera japonesa a mig pal. Veure el disc solar vermell sobre blanc a Hiroshima em va fer caure en què, després de més d’una setmana al Japó, era la primera bandera nipona que ens trobàvem. No n’havíem vist ni a Tòquio ni a Kioto, ni tan sols als respectius palaus imperials; potser se’ns havien escapat. No en tornaríem a veure cap més en una altra setmana sencera, quan les dos o tres que ens vam trobar en el trajecte per carretera entre Takayama i Matsumoto em tornarien a cridar l’atenció per les poquíssimes banderes nacionals que hauríem vist durant 21 dies al Japó.

Tot un contrast amb les omnipresents barres i estrelles que et saluden pràcticament des de cada porta als Estats Units, amb les creus de Sant Jordi que em van sorprendre a les finestres de Londres durant l’Eurocopa de 2004 –eren tantes!– o amb les senyeres i estelades que pengen des de fa dos anys als nostres balcons i les rojigualdas que han anat despertant de rebot. Queden dos mesos per al referèndum per votar sí o no a la independència i toca fer gestos. Després, potser podríem recuperar el costum de penjar la bandera només en les dates assenyalades, en comptes de deixar-les descolorir-se.

Cenotafi d’Hiroshima © Taisyo via Wikimedia Commons

Tags:

Sabina Abril

dimecres, 13/08/2014 | Pots sentir-me

musics metro“Mis manos echan de menos tus manos…”, canta una dona al metro en el transbord de la línia vermella a la groga d’Urquinaona acompanyant-se amb una guitarra acústica. “Mis manos echan de menos tu piel…”, canta la mateixa cançó matí rere matí, i comentem taraŀlejant-la que potser és una versió de Rosana, la del ‘Talismán’, que després d’esprémer aquell ‘Lunas rotas’ del 96 fins a l’última gota –com Jarabe de Palo amb ‘La flaca’, que ha quedat ben seca– per fi s’ha empescat un nou ‘hit’.

“La luna en una taza de café…”, fa ella, i ens anem quedant amb trossos de la lletra d’aquesta cançó circular, que tenim la teoria que quan l’acaba la torna a començar. “Te pedí que fueras mi mujer…”, continua incansable, i concloem que la cançó ha de ser d’ella i que aspira a enfilar-la a dalt de les llistes d’èxits des de baix de tot de les profunditats del metro; només això pot justificar la insistència en aquest repertori monotemàtic.

“Ya no te debo nada que te vaya bien”, li dicto un tros de lletra a la meva parella perquè la busqui a Google, combinant-la amb ‘cantautora’, ‘metro’ i ‘Urquinaona’. Em diu que l’ha trobada, que es diu Sabina Abril i que la xarxa en va plena, de la cantautora i la seva cançó circular. Però m’està prenent el pèl, Sabina Abril no existeix: només una ‘busker’ de Músics al Metro que no es cansa de cantar El Niño de la Hipoteca.

Tags: ,

La marca del banyador

dilluns, 4/08/2014 | Pots sentir-me

Digueu-me maniàtica, però no m’agraden les marques del banyador. De la mateixa manera que no suporto que la roba interior –els tirants dels sostenidors, la goma dels calçotets i, per sobre de tot, la Y del tanga– despunti per sobre de pantalons i saludi des de l’escot, el fantasma blanc del biquini sobre el cul i sobre els pits em sembla lleig a matar.

Quan són una conseqüència inevitable, mala sort: benvingut sigui un bon moreno paleta per culpa que t’ho estaves passat massa bé com per recordar-te de posar-te crema. Però em rebenta que les marques s’ensenyin de manera descarada, com quan ara a la catifa vermella es veu alguna ‘starlette’ lluint tirants blancs cutanis sobre la pell bronzejada amb un paraula d’honor. Hi ha gent a qui les marques els donen morbo, com si tenir accés a la pell a la qual no li toca el sol fos senyal d’exclusivitat: pensament retrògrad i, en temps de llibertat sexual, en general també iŀlús.

Visibles o no, les marques em semblen queques: sóc de les que a la platja, com menys roba millor. Un biquini sexualitza, mentre que anar en pilotes o fer ‘top less’ ens connecta amb l’animal salvatge que som o que podríem ser si la civilització no ens vestís. I ocultar les parts púdiques genera monstres: espero no trobar-me a la platja cap paio tapant-se la titola amb un aberrant penequini (foto).

Més entrecuixos: El cony més ‘trendie’: Depilació púbica, ¿sí o no?

Fa vint anys que…

divendres, 1/08/2014 | Concerts, Festivals, Pots sentir-me

Belle and Sebastian no se’n sabien avenir, de l’acollida que es van endur al Festival de la Porta Ferrada. Devien desconfiar d’aquell concert pel fet de no tocar a Barcelona i els va agafar de sorpresa retrobar a la Costa Brava la parròquia fidel en un dels dos únics concerts que els escocesos han fet aquest any a l’Estat. No van avançar cap tema del que serà el seu nou àlbum, previst per a finals del 2014: van fer un xou de clàssics amb cançons “molt antigues”, com les va definir el compositor principal Stuart Murdoch, a qui se li comença a notar que, glups, s’acosta als 50.

No vull ser com aquells que veuen el pas del temps en els altres i tenen pa a l’ull quan es miren al mirall, com si pensessin que són com Dorian Gray. No fa 20 anys que tinc 20 anys: encara em queden uns 328 números de Time Out més per cantar en primera persona la cançó del Serrat. Però les coses que em van marcar l’adolescència ja comencen a celebrar dues dècades de vida: el festival de Benicàssim, el ‘Parklife’ de Blur i les cançons de Belle and Sebastian, que Murdoch va començar a compondre alguns anys abans que debutessin amb ‘Tigermilk’ (1996). Nostàlgia? Sí. De quan tot era nou, i de quan els fans que pujaven a l’escenari en els concerts de Belle and Sebastian ballaven en comptes de fer-se ‘selfies’ amb l’Stuart.

Tags: , ,

Muntem un festival? (II)

dimecres, 23/07/2014 | Festivals, Pots sentir-me, Time Out Barcelona

trashMuntar un festival no és fàcil ni per a les promotores amb llarga trajectòria. La veterana Doctor Music, que va fer el 30 aniversari el 2012, ha canceŀlat la segona edició del Trash An’ Ready, la seva aposta pel reggae a Barcelona, a una setmana de la data en què s’havia de celebrar.

El model del festival, un esdeveniment d’un sol dia a l’aire lliure amb un cartell en què conviuen veterans jamaicans i noves generacions d’artistes europeus i nord-americans, l’any passat va reunir gairebé 2.800 persones al Poble Espanyol. Aquest any, “l’escassa venda d’entrades anticipades i la baixa acceptació del festival pel públic reggae de la ciutat fa preveure un aforament excessivament per sota de les xifres necessàries per fer viable el projecte”, deia el comunicat de la promotora. Una manca de suport del públic del reggae que ja es va fer palès en la discreta assistència al concert de Jimmy Cliff en la festa de presentació del festival.

Mentre Doctor Music ja ha informat sobre el procés de devolució d’entrades, l’altre festival nonat, el Jiwapop, no retornarà 700 de les 1.300 entrades anticipades que va vendre. I crida l’atenció com s’està atacant els músics per haver cobrat el 100% del caixet convingut, tot i no haver actuat, criminalitzant-los per exigir allò que van acordar quan es van comprometre a tocar al festival.

Encara més sobre la bombolla de festivals: Muntem un festival? (I)

Tags: , , ,

Muntem un festival?

dimecres, 9/07/2014 | Concerts, Festivals, Pots sentir-me

El festival Jiwapop va cancel·lar in extremis la programació de concerts perquè no havien venut prou entrades el dia abans que s’havien de celebrar, perjudicant els grups del cartell (Madness, Fangoria, Love of Lesbian, Els Amics de les Arts, La Pegatina), que potser havien tombat altres ofertes per tocar en un cap de setmana amb excés d’oferta festivalera.

A l’altra banda de l’espectre, el CanetRock14 va morir d’èxit estalviant en serveis, desafiant les bufetes i la paciència de les 25.000 persones que van reunir al Pla d’en Sala, que van fer cues de més d’una hora per anar al lavabo i comprar beguda i menjar –mentre en quedava: l’aigua i els entrepans es van acabar, com les polseres per sortir del recinte i després tornar-hi–.

La moralitat de la història és que muntar un festival no és fàcil: fins i tot esdeveniments amb una organització modèlica com el Primavera Sound han protagonitzat grans fiascos, com els invents del pagament amb la targeta de crèdit del festival o l’accés amb empremta dactilar. Per als que s’hi embarquen, és prudent arrancar amb un festival petit i anar creixent, com van fer els organitzadors del nou festival Vida de Vilanova i la Geltrú –entrenats en el desaparegut Faraday–, que ha donat una imatge impecable en l’edició de l’estrena, i que ja ha confirmat l’Andrew Bird per l’any que ve.

Encara més sobre la bombolla de festivals: Muntem un festival? (II)

Tags: , ,

Ballant Despacio

dijous, 19/06/2014 | Clubbing, Festivals, Pots sentir-me, Son of a genius

Tinc les pupil·les contretes pel sol i els ulls triguen a acostumar-se’m a la foscor. Només veig la llum que emeten les set torres McIntosh de tres metres que formen el ‘soundsystem’, com assenyalant els punts cardinals d’una realitat en alta fidelitat, com metrònoms que marquen el batec de les 1.200 persones que ballem la música hereva del disco, que punxaven en aquells clubs gais de Chicago als 80, quan el house encara no era àcid.

Mentre fèiem cua –com als llocs que de veritat valen la pena, sempre calia fer cua per entrar-hi–, els coneguts que en sortien ens advertien, amb cara al·lucinada, del que ens hi esperava. Però Despacio, el club que James Murphy i 2manydjs van muntar durant les tres jornades del Sónar de Dia, va superar totes les expectatives. Hi entressis a quarts de quatre de la tarda, quan obrien –massa d’hora perquè l’èxtasi hagués pogut fer efecte en els que en prenen–, o a quarts de deu, quan tancaven, sempre t’hi trobaves somriures, el millor ambient del món.

Ricard Robles, codirector del Sónar, preguntava a Twitter què volíem que repetís al Sónar 2015… tret de Despacio. Però com a La vida es sueño, no es pot deixar fer un breu tast de la felicitat per després prendre-la. Com cantaven Can al clàssic que Murphy punxaria al Sónar de Nit: “I want more and more and more and more and more”.

Tags: , , , ,

Creure’s monàrquic

dijous, 12/06/2014 | Pots sentir-me

Crec que l’afició al futbol sorgeix d’instints molt primaris, i que qui intenta intel·lectualitzar-la és perquè busca justificar un plaer culpable. Crec que Her, de Spike Jonze, és una pel·lícula ridícula: em va fer passar vergonya aliena i va augmentar la tírria que tinc a Scarlett Johansson. I crec que, de xocolata, no val la pena menjar-ne si no té un mínim d’un 70% de cacau; amb llet em sembla una aberració. És el que crec, i les coses que crec les puc defensar amb vehemència. Però no les puc imposar com a veritats: són les meves opinions, encertades o equivocades. I a qui no li agradin, mala sort.

Amb relació a l’abdicació del rei Joan Carles, crida l’atenció que Rajoy i Rubalcaba hagin fet servir el verb creure en els discursos en què PP i PSOE han declarat la seva aposta pel continuisme cec. ‘Creuen’ que la majoria està a favor de la continuació de la monarquia a Espanya i per tant ‘creuen’ que no cal fer un referèndum en què els ciutadans decideixin si volen monarquia o república. Però aquí no es tracta de creure, es tracta de saber. I només es podrà saber què vol la majoria votant-ho. Però com que els partits que van obtenir més representació en unes eleccions celebrades fa gairebé tres anys –i que no sumen el 50% dels vots en unes eleccions de fa tres setmanes– en tenen prou de creure, no ho podem saber. I a qui no li agradi, mala sort.

Tags:

El Primavera Sound, esport de risc

dijous, 5/06/2014 | Festivals, Pots sentir-me

Assistir al Primavera Sound és una disciplina maratoniana: el podòmetre d’una amiga va comptabilitzar que durant les tres jornades de festival va fer 48 quilòmetres amunt i avall del recinte. Però l’estat actual del Fòrum, una dècada després de la seva estrena, l’està convertint gairebé en un esport de risc, com va denunciar en la roda de premsa de balanç un dels directors del festival, Alberto Guijarro, que va reclamar reformes a l’Ajuntament.

Les llambordes de l’escenari de l’amfiteatre ballaven més que el públic dels concerts de Caetano Veloso i Seun Kuti, dos dels artistes que hi van actuar. I la pluja que ha caigut sobre el recinte durant el festival reapareixia a traïció en forma d’esquitxades de llot negre segons quines llambordes trepitjaves, obligant-te a posar-hi els peus amb cura, evocant aquella prova del programa ‘Humor amarillo’ que els comentaristes de Telecinco anomenaven les ‘zamburguesas’. Només hi faltava Takeshi Kitano vestit de militar donant la senyal de sortida amb un sabre.

La tempesta que va remullar el concert de John Grant, la que va permetre veure un arc de Sant Martí sencer al Fòrum, va formar en un dels dos accessos als escenaris principals un llac com l’estany del parc de la Ciutadella, només franquejable amb botes d’aigua. Són un calçat òptim per a la pluja, però ¿algú se les posaria durant dotze hores seguides per fer una marató?

Tags: ,