Muntem un festival?

dimecres, 9/07/2014 | Concerts, Festivals, Pots sentir-me

El festival Jiwapop va cancel·lar in extremis la programació de concerts perquè no havien venut prou entrades el dia abans que s’havien de celebrar, perjudicant els grups del cartell (Madness, Fangoria, Love of Lesbian, Els Amics de les Arts, La Pegatina), que potser havien tombat altres ofertes per tocar en un cap de setmana amb excés d’oferta festivalera.

A l’altra banda de l’espectre, el CanetRock14 va morir d’èxit estalviant en serveis, desafiant les bufetes i la paciència de les 25.000 persones que van reunir al Pla d’en Sala, que van fer cues de més d’una hora per anar al lavabo i comprar beguda i menjar –mentre en quedava: l’aigua i els entrepans es van acabar, com les polseres per sortir del recinte i després tornar-hi–.

La moralitat de la història és que muntar un festival no és fàcil: fins i tot esdeveniments amb una organització modèlica com el Primavera Sound han protagonitzat grans fiascos, com els invents del pagament amb la targeta de crèdit del festival o l’accés amb empremta dactilar. Per als que s’hi embarquen, és prudent arrancar amb un festival petit i anar creixent, com van fer els organitzadors del nou festival Vida de Vilanova i la Geltrú –entrenats en el desaparegut Faraday–, que ha donat una imatge impecable en l’edició de l’estrena, i que ja ha confirmat l’Andrew Bird per l’any que ve.

Tags: , ,

Ballant Despacio

dijous, 19/06/2014 | Clubbing, Festivals, Pots sentir-me, Son of a genius

Tinc les pupil·les contretes pel sol i els ulls triguen a acostumar-se’m a la foscor. Només veig la llum que emeten les set torres McIntosh de tres metres que formen el ‘soundsystem’, com assenyalant els punts cardinals d’una realitat en alta fidelitat, com metrònoms que marquen el batec de les 1.200 persones que ballem la música hereva del disco, que punxaven en aquells clubs gais de Chicago als 80, quan el house encara no era àcid.

Mentre fèiem cua –com als llocs que de veritat valen la pena, sempre calia fer cua per entrar-hi–, els coneguts que en sortien ens advertien, amb cara al·lucinada, del que ens hi esperava. Però Despacio, el club que James Murphy i 2manydjs van muntar durant les tres jornades del Sónar de Dia, va superar totes les expectatives. Hi entressis a quarts de quatre de la tarda, quan obrien –massa d’hora perquè l’èxtasi hagués pogut fer efecte en els que en prenen–, o a quarts de deu, quan tancaven, sempre t’hi trobaves somriures, el millor ambient del món.

Ricard Robles, codirector del Sónar, preguntava a Twitter què volíem que repetís al Sónar 2015… tret de Despacio. Però com a La vida es sueño, no es pot deixar fer un breu tast de la felicitat per després prendre-la. Com cantaven Can al clàssic que Murphy punxaria al Sónar de Nit: “I want more and more and more and more and more”.

Tags: , , , ,

Creure’s monàrquic

dijous, 12/06/2014 | Pots sentir-me

Crec que l’afició al futbol sorgeix d’instints molt primaris, i que qui intenta intel·lectualitzar-la és perquè busca justificar un plaer culpable. Crec que Her, de Spike Jonze, és una pel·lícula ridícula: em va fer passar vergonya aliena i va augmentar la tírria que tinc a Scarlett Johansson. I crec que, de xocolata, no val la pena menjar-ne si no té un mínim d’un 70% de cacau; amb llet em sembla una aberració. És el que crec, i les coses que crec les puc defensar amb vehemència. Però no les puc imposar com a veritats: són les meves opinions, encertades o equivocades. I a qui no li agradin, mala sort.

Amb relació a l’abdicació del rei Joan Carles, crida l’atenció que Rajoy i Rubalcaba hagin fet servir el verb creure en els discursos en què PP i PSOE han declarat la seva aposta pel continuisme cec. ‘Creuen’ que la majoria està a favor de la continuació de la monarquia a Espanya i per tant ‘creuen’ que no cal fer un referèndum en què els ciutadans decideixin si volen monarquia o república. Però aquí no es tracta de creure, es tracta de saber. I només es podrà saber què vol la majoria votant-ho. Però com que els partits que van obtenir més representació en unes eleccions celebrades fa gairebé tres anys –i que no sumen el 50% dels vots en unes eleccions de fa tres setmanes– en tenen prou de creure, no ho podem saber. I a qui no li agradi, mala sort.

Tags:

El Primavera Sound, esport de risc

dijous, 5/06/2014 | Festivals, Pots sentir-me

Assistir al Primavera Sound és una disciplina maratoniana: el podòmetre d’una amiga va comptabilitzar que durant les tres jornades de festival va fer 48 quilòmetres amunt i avall del recinte. Però l’estat actual del Fòrum, una dècada després de la seva estrena, l’està convertint gairebé en un esport de risc, com va denunciar en la roda de premsa de balanç un dels directors del festival, Alberto Guijarro, que va reclamar reformes a l’Ajuntament.

Les llambordes de l’escenari de l’amfiteatre ballaven més que el públic dels concerts de Caetano Veloso i Seun Kuti, dos dels artistes que hi van actuar. I la pluja que ha caigut sobre el recinte durant el festival reapareixia a traïció en forma d’esquitxades de llot negre segons quines llambordes trepitjaves, obligant-te a posar-hi els peus amb cura, evocant aquella prova del programa ‘Humor amarillo’ que els comentaristes de Telecinco anomenaven les ‘zamburguesas’. Només hi faltava Takeshi Kitano vestit de militar donant la senyal de sortida amb un sabre.

La tempesta que va remullar el concert de John Grant, la que va permetre veure un arc de Sant Martí sencer al Fòrum, va formar en un dels dos accessos als escenaris principals un llac com l’estany del parc de la Ciutadella, només franquejable amb botes d’aigua. Són un calçat òptim per a la pluja, però ¿algú se les posaria durant dotze hores seguides per fer una marató?

Tags: ,

Beatles vs. Stones, o contra el bipartidisme

dilluns, 26/05/2014 | Pots sentir-me

Quan els Rolling Stones començaven, el seu mànager, l’adolescent Andrew Oldham, va pensar que seria una bona idea vendre la imatge de Mick Jagger, Keith Richards i companyia en oposició al grup de John, Paul, George i Ringo, que a principis dels 60 ja havien desencadenat la Beatlemania. Oldham va pensar que aquesta rivalitat seria una bona publicitat per al grup, i encara ara arrosseguem aquesta absurda dicotomia, no tant pel fet que sembla que calgui triar entre Beatles i Stones, sinó perquè el dualisme limita l’oferta a només dues opcions, com si no fos possible preferir un altre dels grups britànics sorgits als 60, com The Kinks, The Who, The Zombies o els Small Faces, com si la popularitat de Beatles i Stones eclipsés la resta de possibilitats.

Als 90, la premsa musical britànica, en concret l’NME, va voler repetir la jugada i va tornar a apostar pel dualisme, com a estratègia per vendre discos i revistes, enfrontant Blur i Oasis, competidors a la llista de vendes, en l’anomenada guerra del Britpop. En la campanya per les recents eleccions europees els principals partits espanyols han continuat fomentant el dualisme, però aquest ‘statu quo’ per fi naufraga. Que no se’ns escapi que en el cas del Britpop el millor grup d’aquella generació no eren ni Blur ni Oasis: eren Pulp.

Mishima: putos himnes generacionals

dilluns, 19/05/2014 | Concerts, Escena BCN, Pots sentir-me

“Tothom ens felicita pel directe, deu ser que els discos són una merda”, etzibava Jaume Pla al final de la triomfal nit al Razz de divendres passat, en l’aniversari del Tr3sC. Admetia que tendeix a respondre els compliments desacreditant-se per una altra banda, però no dissimulava que allò de divendres va tirar a apoteòsic. El nou xou de Mazoni, presentant l’últim disc, ‘Sacrifiqueu la princesa’, i en què el teclat guitarra substitueix la guitarra, ha convertit la banda de Pla en una màquina de ballar. Si encara no els heu vist, caceu-los en algun festival i calceu-vos: obtindreu eufòria, tant si l’exigiu com si no.

Mazoni van exercir de teloners de luxe, però el plat fort de la nit eren Mishima, en l’estrena a Barcelona de ‘L’ànsia que cura’. I tot i que el bolo de Mazoni hauria pogut deixar més d’un en ridícul, David Carabén i companyia van oferir la millor versió d’ells mateixos, aquella en què aconsegueixen aguantar el dificilíssim equilibri entre la intensitat emocional i la moderació elegant, mantenint a ratlla l’èpica de camp de futbol, fregant la catarsi. “Són putos himnes generacionals”, va dir Flora Saura, en trànsit, sota l’influx de les cançons de la banda del seu marit. L’anglès ha tornat a les lletres dels joves grups catalans, l’anglès que Mazoni i Mishima, com molts grups de la seva generació, van descartar. Els himnes, però, surten en la llengua materna.

Tags: ,

El pop es mor de gana

divendres, 16/05/2014 | Cançons contra la crisi, Escena BCN, Pots sentir-me

El senzill de ‘Death disco’ (1979), de PiL, gira en un plat sobre l’escenari del teatre del CCCB, mentre Green Gartside, líder del grup post punk Scritti Politti, pronuncia una demolidora frase sobre la possibilitat de fer de la música popular un ‘modus vivendi’. “La idea de guanyar-se la vida amb la música pop, a banda de per a One Direction, Justin Bieber i monstres de Frankenstein com aquests, ha mort”, sentencia el gal·lès, convidat al festival Primera Persona per Bob Stanley, autor de la història del pop modern ‘Yeah yeah yeah’ (2014) i fundador del trio Saint Etienne. Feia una estona Stanley havia confessat que el seu retorn a l’exegesi musical l’havia motivat el fet que fent cançons ja no arribava a final de mes.

No és l’únic. Parlant amb els músics de l’escena pop catalana, el tema de les penúries econòmiques sorgeix sense preguntar-los-ho. Tret de comptades excepcions, fins i tot aquells amb èxit, malviuen: fan menys concerts i els paguen menys per fer-los. I fan patir. D’una banda, per empatia, però també per pur egoisme: els músics tenen els melòmans a les seves mans. Molts considerem la seva tasca imprescindible, aliment per a l’esperit, i estem deixant que es morin de gana. Qualsevol dia es cansaran de fer-nos feliços gratis o per tan pocs diners.

Tags: , , , , ,

Qüestionar la policia

dimarts , 29/04/2014 | Pots sentir-me

Si un cambrer s’equivoca fent la seva feina, potser ens porten a taula un plat que no hem demanat o un dels que volíem no arriba mai. Un dependent un cop va ficar la pota i vaig acabar amb un parell de sabates en què la del peu dret era un número més. Si jo l’espifio, potser l’erro en una dada o faig una falta d’ortografia que em converteix en motiu d’escarni, o potser envio els lectors de Time Out a un concert el dia que no toca i m’acaben maleint els ossos, amb tota la raó. Errare humanum est: tots la caguem. Però hi ha errors amb conseqüències més greus que d’altres.

Si un cirurgià s’equivoca, una persona pot no tornar del quiròfan. Si el conseller delegat d’una caixa o un banc pren una decisió (malintencionada o no) que arruïna la gent que els ha confiat els estalvis, el resultat és més greu que si ens cobren unes braves que no ens hem menjat; per això servint taules no es cobra el mateix que fent de CEO. Quan Ramon Espadaler diu que qüestionar la policia no beneficia la societat, el conseller d’Interior s’equivoca. El que no ens beneficia és que els errors fatals dels policies –i són fatals quan hi mor algú– no es qüestionin. El que no ens beneficia és que les autoritats avantposin el prestigi de la policia a les vides dels ciutadans. El prestigi dels Mossos d’Esquadra no és un valor per se: la vida, sí.

He robat un llibre

dijous, 24/04/2014 | Llibres, Pots sentir-me

Fa dos anys i mig que llegeixo en llibre electrònic i fins ara sempre ho havia fet pagant per tots els e-books que he descarregat al meu Kindle. Però el que m’estic acabant ara me l’he baixat pirata. L’he pispat, vaja.

Vaig començar a llegir el llibre en qüestió en la versió en paper que ens van enviar a Time Out. Però acostumada a la lleugeresa del Kindle, de seguida se’m va fer pesat carregar el totxo a la bossa. Em va temptar la idea que si ja estava llegint el llibre en format físic sense haver-lo hagut de pagar, ¿quina diferència hi havia a continuar la lectura en e-book també de franc? Aquesta va ser l’excusa amb què em vaig enganyar, però ni jo me la vaig creure.

L’altra excusa seria l’escassa diferència de preu entre les versions en paper i electròniques dels llibres que es publiquen a Espanya. El llibre que vaig robar m’hauria costat 15,50 euros a la botiga digital d’Amazon, només cinc euros menys que en la seva versió matèrica, mentre que en els llibres que acostumo a comprar, en general edicions digitals nord-americanes, rarament m’hi gasto més de sis euros.

Per cert, la diferència entre els preus del mercat ianqui i l’espanyol és anterior a la incongruència que el llibre electrònic es gravés amb el 21% mentre que el de paper continuï gaudint de l’IVA superreduït del 4%. Jo assumeixo la meva culpa. ¿Algú més (lectors lladres, editors cobdiciosos) s’hi apunta?

Tags:

Gaiters ‘indepes’

dimecres, 23/04/2014 | Escena BCN, Pots sentir-me

A propòsit del concert de Franz Ferdinand al Sant Jordi Club, publicàvem una entrevista amb el grup de Glasgow en què el cantant, Alex Kapranos, es pronunciava de manera clara a favor de la independència d’Escòcia –tot i que es plantejava votar-hi en contra “només per fotre l’Alex Salmond i la seva cara de porc fatxenda”–.

Entrevistant Norman Blake, de Teenage Fanclub, escocès resident al Canadà que venia a tocar a Catalunya, el tema de la independència havia de sortir per nassos. Ell encara s’estava decidint, però molts dels seus amics, inclòs Stuart Braithwaite, de Mogwai, independentista convençut, estaven pel sí.

Braithwaite és un dels músics consultats per The Guardian en un article sobre què pensen els músics d’Escòcia sobre la independència. La mostra és poc representativa: només es consulta set músics (cinc a favor i dos indecisos) i tots formen part de l’escena indie. Però no tinc clar si aquí podríem publicar un article semblant, igualment centrat en l’escena independent, que no independentista; no sé si prou grups s’hi prestarien.

Els mateixos motius que podrien portar els músics d’aquí a estar-se d’opinar sobre el tema, per no tancar-se portes a l’hora de tocar a Espanya, els podrien esgrimir els escocesos, que comparteixen idioma amb els britànics i que fan gires amb normalitat per tot el Regne Unit (tot i que és evident que la qüestió de la independència no s’afronta de la mateixa manera des del Regne Unit que des d’Espanya).

Potser per això allà la qüestió de la independència no és tabú: no només els músics que s’emboliquen amb la bandera n’opinen amb tranquil·litat. No és que calgui que els músics hagin de mullar-se (Sanjosex en canta de manera bastant clara al seu nou àlbum ‘Festival’); la qüestió és si voldrien fer-ho i se n’estan per precaució.

Tags: , , , , , , , , ,