10 anys penjant el DJ

divendres, 12/12/2014 | Escena BCN, Pots sentir-me

scannerFM. Hang the DJ!!Recordo sentir des del llit, amb el Walkman i sense poder dormir, el remix de Pet Shop Boys del Girls and boys de Blur, badant la boca davant la imatge de Brett Anderson al videoclip d’Animal nitrate, el cotxe de Thom Yorke en flames al de Karma police, la coreografia de Jarvis Cocker al de Common people. I recordo un dia en què la música que podia agradar-me va desaparèixer dels mitjans de comunicació.

El lema de scannerFM era: “La música que no sona a la ràdio”; aquest, i alguns de prestats dels himnes que trobaven a faltar a les ones hertzianes –“Hang the DJ”, “Bring the noise”, “Boys don’t cry”–, impresos en negre amb una tipo de pal sec sobre fons groc, magenta o cian. scannerFM era també una ràdio online quan la música a internet era poc més que l’intercanvi d’arxius P2P i MySpace, abans de Spotify, de Bandcamp i de SoundCloud, abans d’iCat.cat. I scannerFM va ser la primera ràdio a la xarxa amb un Premi Ondas, per retransmetre –amb una sabata i una espardenya, o amb tres walkie-talkies i dos portàtils– el primer Primavera Sound al Fòrum, quan un recinte que era la meitat del que és ara de nit feia respecte de tan buit que es veia.

D’això, ara en fa 10 anys, i a scannerfm.com encara hi són. Ho celebren a La [2] de l’Apolo, amb música que continua sense sonar a la ràdio (Beach Beach, Renaldo & Clara, Germà Aire, Santa Rita i Fighter Pillow), aquest cop en viu. I ens hi conviden a tots: l’entrada és gratis.

Tags: , , ,

Canelons de Phenomena

divendres, 5/12/2014 | Films

Aquest any per Sant Esteve menjaré canelons de ‘Jurassic Park’ i ‘Terminator 2′. És un dels festins de ‘blockbuster’ en forma de sessió doble del cicle Año Cero amb què Phenomena, després d’assolir gestes com omplir el cine Urgel –que va abaixar la persiana poc després de partir-hi peres–, estrena la seva pròpia sala, a l’antic cine Nàpols.

La sala Phenomena obrirà el teló el 19 de desembre amb Tiburón i Alien, el mateix programa doble amb què va començar a caminar el desembre del 2010, i durant el seu primer mes de vida recuperarà algunes de les pel·lícules que més alegries han donat a Nacho Cerdá –pare de la criatura– i al seu equip, i als seus seguidors en aquestes quatre temporades.

A menjar canelons de velociraptor i T-1000, m’hi emportaré les meves cosines de 13 anys. Són de la generació multicines i en el seu cas Phenomena els permetrà ja no recuperar el cinema en pantalla gran com a experiència coŀlectiva, sinó descobrir-lo. Fins ara havia entès el Phenomena com un exercici de nostàlgia vers una manera de consumir cinema que ja ha desaparegut. Però i els que són massa joves per haver-la viscut mai? El repte de Phenomena és ara arribar no als que l’enyorem, sinó als que no saben què es perden.

En vols més? Programació de la Sala PhenomenaPhenomena mai no diu mort / Sitges, el cine com a celebració

Tags:

Elogi del Bala Perduda

dimarts , 2/12/2014 | Concerts, Pots sentir-me

The Saurs (Bala Perduda, 16 de gener de 2014)

Això no és una oda al tarambana en general, sinó al concurs de nous talents de la Sala Apolo, la batalla de bandes que premia el guanyador amb un slot a l’escenari Pro del Primavera Sound i amb l’enregistrament d’un LP, i el segon i tercer finalistes amb la gravació d’un EP i un single, respectivament. En representació de Time Out, vaig formar part del jurat de la primera edició, que es va celebrar del gener a l’abril de 2014. I ara que acaba de començar la segona, per a la qual hi ha apuntats 32 grups i artistes aspirants, no em puc estar de recomanar que hi traieu el nas.

Em recordo perfectament de la primera ronda del concurs, que van estrenar el trio The Saurs: recordo l’agitació de sentir que estava descobrint un grup que prometia, amb futur, no poder reprimir un somriure excitat amb la frescor esbojarrada del rock garatger que esquitxen a tota velocitat amb dues guitarres i una bateria. Van acabar guanyant el concurs i des d’aleshores no els ha anat gens malament: van guanyar també el Villa de Bilbao, i a banda de tocar al Primavera Sound i en altres llocs, també ho van fer al Primavera Club, on els vaig veure per tercer cop. Ho van brodar, però mai no tornarà a ser com el primer cop, en què vaig sentir que encara eren quasi un secret. En resum, aneu al Bala Perduda. També us convidaran a una birra.

En vols més? Crònica de la 1a ronda del Bala Perduda 2014

Tags: ,

Amputar Godard

divendres, 28/11/2014 | Films

Quants cops ens han donat gat per llebre engaltant-nos en 3D pel·lícules rodades en dos dimensions amb un afany purament recaptatori? Més que un canvi de paradigma artístic propiciat per una innovació tècnica, el 3D sovint ha estat la manera que han trobat estudis i sales per arrossegar-nos als cinemes, la venjança de la indústria per descarregar-nos pel·lis i veure-les al sofà de casa, una estafa a cara descoberta com la dels trilers que va disparar el preu d’unes entrades ja molt cares, i que ens vam empassar dient amén.

Però arriba ‘Adiós al lenguaje’, de Jean-Luc Godard, i la bombolla tridimensional peta fent més soroll que els personatges de la pel·lícula anant de ventre (cosa que fan bastant): l’experiment amb el 3D de l’heroi de la Nouvelle Vague no es podrà veure en el seu format original, ni a Barcelona ni en cap cine d’Espanya, “pel rebuig dels exhibidors a projectar-la així”, segons la distribuïdora, Vértigo. Com és obvi per qui va veure ‘Adiós al lenguaje’ a Sitges 2014, el film de Godard no té sentit sense el 3D. L’agressivitat radical amb què el cineasta fa servir el format, amb escorços que fan que el ‘Crist mort’ de Mantegna sembli una compresa extraplana, és part indissociable del discurs teòric del film. Veure’l d’una altra manera no és una opció: és com veure’l amputat.

Tags: ,

Sharon Jones: la reina del soul mereixia un Palau

dimecres, 19/11/2014 | Concerts

Sharon Jones Palau de la Música 2014.jpg Havia afirmat que estava en plena forma, i no ho deia de broma. Ho va fer evident només sortir a l’escenari, després que li escalfessin els Dap Kings –l’octet que l’acompanya i la banda de la casa del segell Daptone, la marca amb més prestigi de la música negra actual– i les Dapettes, les dues coristes que li fan coixí: com una estrella, com el que és.

Sharon Jones no es va tallar un pèl a l’hora de donar testimoni sobre el càncer que la va mantenir fora de l’escenari durant l’any passat i que va superar, un mal lleig del qual parla sense tabús (no es va estalviar detalls sobre l’alopècia i altres efectes secundaris que li va causar la quimioteràpia), exercint de supervivent i fent del xou una catarsi, seva i col·lectiva, de soul i funk vibrant, que les butaques del Palau de la Música –pràcticament ple– no van entorpir.

De fet, Binky Griptite, guitarrista i mestre de cerimònies, no va donar alternatives quan, ja abans de l’entrada de Jones a escena, va ordenar al públic que aixequés el cul de les còmodes cadires: només tornaria a seure, amb el permís (o sota el comandament) de la cantant, durant la interpretació d’una balada; quan va acabar la lenta tothom va tornar a posar-se dempeus sense que calgués dir res més.

Jones i els Dap-Kings van defensar les cançons de ‘Give the people what they want’ (‘Retreat’, ‘Stranger to my hapiness’, ‘Making up and breaking up’, ‘Get up and get out’, aquesta última en una versió trepidant, imitant Tina Turner), enregistrat abans que a la diva li diagnostiquessin el càncer el 2013 però no publicat fins al gener de 2014, amb la malaltia ja a ratlla. Ho van fer amb la solvència, l’energia i l’entrega de que ja havien fet gala en el seu anterior xou a Barcelona, quan van exhaurir entrades a l’Apolo.

A més, la funkstressa no va poder estar més simpàtica. Va fer pujar espontanis i espontànies a ballar amb ella –amb ells va coquetejar, amb elles, es va marcar remenades a dojo–, fins al punt que al final del xou hi havia sobre l’escenari una trentena de persones de totes les edats: quin gran moment, la senyora del públic fent boogie-woogie amb un noi en tirants que podria ser el seu nét, o quasi. Una festassa: se’ls trobava a faltar.

En vols més? Entrevista amb Sharon Jones: “La gent cridant el meu nom em dóna eufòria” / Sharon Jones & The Dap-Kings a la Sala Apolo (2010).

Tags:

Les #sonartwins ja han trobat parella: visca els nuvis!

dijous, 13/11/2014 | Festivals, Freaks & geeks, Notícies

sonartwins.jpg Primera foto oficial del casament de l’any: les bessones del Sónar ja han trobat uns bessons amb qui anar a l’altar, i el Festival de Música Avançada ja ha fet pública la imatge de l’edició de 2015.

Fa tres setmanes ens fèiem ressò de la campanya #sonartwins del festival per buscar dos bessons o bessones idèntics amb qui casar les protagonistes de la campanya publicitària del Sónar 2000. Finalment ha estat un casori hetero i les bessones, per qui a penes han passat els anys, han acabat emparellades amb un parell de ‘gentlemen’ (no trobeu que fan cara d’anglesos?) que es proclamen “futurs visionaris”: així s’acrediten en la placa que els penja de la solapa de la jaqueta.

Si al Sónar 2011 el Sr. Samaniego –el que va posar el festival en venda– va acabar punxant per sorpresa, les felices parelles faran acte de presència a l’edició d’aquest any? Hem de portar arròs?

No sabeu de què va això? Aquí s’explica: Bessons idèntics? El Sónar us necessita.

 

Tags: ,

Un pòster de Jordi Savall

divendres, 7/11/2014 | Clàssica, Pots sentir-me

Se’l pot admirar per rescatar de l’oblit un instrument històric com la viola de gamba: va posar-lo de moda amb la banda sonora de ‘Tots els matins del món’. Se li pot aplaudir la incansable tasca de recuperació del patrimoni musical hispànic, i se’l pot felicitar per fer-lo servir per establir ponts amb altres cultures, convertint la música en eina per fomentar l’entesa entre els pobles, sense que els possibles conflictes entre uns i altres l’hagin aturat. A qui això no li sembli suficient, sempre pot reconèixer-li almenys el prestigi internacional: un Grammy i diverses nominacions, el títol de Cavaller de la Legió d’Honor de França, el premi Léonie Sonning, entre moltes altres distincions, inclosa la Medalla d’Or de la Generalitat.

Però després de renunciar al Premio Nacional de Música que li va atorgar el Ministeri d’Educació, Cultura i Esports, el músic d’Igualada adquireix estatus d’ídol: exigeixo que se’n facin pòsters per penjar-los a les llars. En temps de rapinya i apropiació indeguda generalitzada, rebutjar 30.000 euros que t’has ben guanyat per donar un missatge i confiar que això ajudi els que vindran, és una heroïcitat. Sota la foto de Savall amb la viola de gamba, al pòster hi estamparia frases de la carta de renúncia a Wert: “L’art és útil a la societat”, “La música ens permet realitzar-nos”. Perquè… i si en fem samarretes?

Tags:

Monvínic Experience 2014: Chucho Valdés li toca els vins a Josep Roca

dimarts , 4/11/2014 | Concerts, Espectacles, Son of a genius

Chucho Valdés Monvínic Experience ©Lorenzo Duaso Voll-Damm Festival Internacional Jazz Barcelona low.jpg Com la música, el vi és una festa per als sentits. Aprofitant la bona entesa amb Monvínic, restaurant i centre divulgador de la cultura del vi, des de fa 5 anys el Festival Internacional de Jazz de Barcelona organitza en aquest bar de vins exquisit la Monvínic Experience, un maridatge de vins i música en què sommeliers de prestigi i artistes del cartell del festival posen els seus talents al servei d’una experiència única que entra per la oïda, el gust, l’olfacte i la vista –aquesta última, sobretot si t’asseuen en un bon lloc–.

Després d’estrenar-m’hi el 2013 en una sessió protagonitzada pel saxofonista i compositor nord-americà Ravi Coltrane, fill del pioner del free jazz John Coltrane, vaig tornar-hi ahir en una ocasió súper assenyalada. No només perquè de la música se n’encarregava Chucho Valdés, erigit en padrí del festival, sinó perquè l’experiència es plantejava com un homenatge a Josep Roca, sommelier del restaurant gironí que durant un any va ser el millor del món i que continua sent un dels cims gastronòmics del planeta, El Celler de Can Roca.

Com la música, és difícil expressar amb paraules l’experiència de gaudir el vi. Requereix d’un lèxic que jo no domino, però que Pitu Roca eleva a cotes quasi poètiques. Ell es defineix com a cambrer de vins, però, coi, quin cambrer. Per al tast va seleccionar una tria d’autor, de rareses, de delícies, i les va compartir amb generositat amb el centenar d’assistents al tast, de vegades a costa d’exhaurir un estoc preuadíssim.

Però per als mers aficionats al vi –els que en gaudim en mode usuari i ja ens felicitem quan distingim una varietat–, encara va ser millor la passió amb què va fer comprendre la seva tria: l’energia i velocitat de l’elegant mescla de sauvignon blanc i sémillon del Taleia 2010 de Castell d’Encús (DO Costers del Segre); el xerès natural La Bota de Florpower MMX 53 ‘Más allá’, d’Equipo Navazos, madur i innocent alhora; el “suc de pomelo amb herbes alpines” Ploussard 2011 de Pierre Overnoy, un negre francès del color de l’spritz rar de nassos; un pinot noir francès de Simon Bize –“cirera àcida i regalèssia”– que malgrat ser del 2000 era suau com la seda; o un vi de gel alemany, Brücke Eiswein de Dönnhöff, que desafia els que fan fàstics al vi dolç, de tan bo que era, com un granissat de mel, i així fins a vuit. Nou, si comptem el flascó diminut amb una gota d’un vi de 1805 –”de quan la batalla de Trafalgar”– que ens vam emportar a casa de ‘souvenir’. Si això no és ser generós, que baixi Bacus i ho vegi.

Entre cada tast, Chucho Valdés es va esplaiar al piano, amb improvisacions més properes a la clàssica, romàntiques, delicades, elegants, que al jazz afrocubà que abandera. Però un vi xilè li va suggerir el ‘Carnavalito humahuaqueño’ andí, i el vi rar, el suc de pomelo, el va endinsar en l’atonalitat. L’única pega de la vetllada va ser que el carisma de Josep Roca es va menjar el protagonisme de Chucho. Però és que al Monvínic, aquest “transmissor dels elaboradors de vins”, com es defineix també, jugava a casa.

Més Monvínic Experience: Jazz i vi, matrimoni perfecte

Més jazz: Tota la programació del 46 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Tags: , ,

Qui cantava a l’Eileen

divendres, 31/10/2014 | Festivals, Films, Son of a genius

Kevin Rowland

Dexys. Nowhere is Home

Kevin Rowland no du penjada del coll la credencial que l’identifica com a convidat del Beefeater In-Edit. “No me les poso mai, t’espatllen el conjunt”, diu de les acreditacions de festival mentre sortim de l’Aribau Club. Ja en té 60, però continua cuidant la seva imatge tant com sempre; s’acaba de fer a mida un vestit de ‘tweed rosa’, m’explica.

Tant fa que els Dexys Midnight Runners vestissin d’estibadors del port, de zíngars amb granota texana o de ‘yuppies’ amb pantalons de pinça i corbata: sempre ha cuidat el vestuari fins a l’últim detall –el mateix perfeccionisme que ha aplicat al seu pop amb metalls i violí folk– i l’acreditació no s’adiu amb el ‘look’ de l’edat daurada del swing que gasta des de ‘One day I’m going to soar’ (2012), primer disc dels Dexys en gairebé 30 anys.

Al festival de documental musical acaba de presentar ‘Nowhere is home’, testimoni filmat de la gira de retorn del grup, gairebé tan emocionant com els xous teatralitzats amb què van defensar l’últim disc, aquí al Primavera Sound. Mentre ens encaminem cap al bar de l’hotel Pulitzer, em faig creus del fet que al cine fóssim tan pocs els que retíem tribut a l’home que als 80 buscava els ‘young soul rebels’ i formava part dels ‘celtic soul brothers’. Potser va ser el Madrid-Barça. O potser que la majoria només el recordarà com qui rondava una noia en granota cantant ‘Come on Eileen’.

‘Dexys: Nowhere is home’ es projecta al Beefeater In-Edit el diumenge 2 de novembre.

Més Dexys: Retorn triomfal dels Dexys a Glasgow / Quan la vida i l’art es confonen
Més Beefeater In-Edit: Top 5 de l’In-Edit 2014 a l’equador del festival de documental musical

Tags: ,

Top 5 de l’In-Edit 2014 a l’equador del festival de documental musical

dimecres, 29/10/2014 | Festivals, Films

Gruff Rhys

American Interior

Després de veure 13 de les 49 pel·lícules que programa l’edició d’aquest any del Beefeater In-Edit, i a l’equador del 12è Festival Internacional de Documental Musical de Barcelona, us en proposo 5 que encara podeu veure, i que us recomano que no us perdeu:

American Interior
La seva premissa és irresistible si combregues amb el delirant sentit de l’humor de Gruff Rhys, que ha desplegat en deu discos de Super Furry Animals i quatre en solitari, l’últim, el que comparteix títol amb aquest documental. A finals del segle XVIII, el jove John Evans salpa de Gal·les en direcció a ultramar per trobar El Dorado gal·lès: una tribu de nadius nord-americans descendents del príncep Madog, figura mítica del folklore de gal·lès, parlants d’aquesta llengua celta d’influències romàniques. La troballa suposadament hauria d’haver permès els gal·lesos viure al Nou Món lliures del domini britànic –no: la missió no tenia ni cap ni peus–, però el pobre Evans ni va trobar els indis parlants de gal·lès ni va tornar mai a casa. Quan Rhys s’assabenta que és descendent llunyà del malaurat explorador, decideix seguir les seves passes en un viatge per esbrinar on van acabar els seus ossos i que inspirarà les cançons de l’àlbum que li vol dedicar. I durant el periple, fa un híbrid de concert i presentació pseudoacadèmica (amb power points) per allà on Evans va passar 200 anys abans, acompanyat d’un titella de feltre que representa l’explorador. No només és una pel·lícula divertidíssima: fa una tendra vindicació de les llengües minoritàries i en vies d’extinció que, als parlants del català, ens toca de prop. La podeu veure el divendres 31 a les 19.15 h.

Pulp: A film about life, death and supermarkets
És una mica ‘fans only’, les coses com siguin. Però per poc que ho sigueu, és imprescindible. Concebut per Jarvis Cocker, que va fitxar el director Florian Habicht per encarregar-se del documental després de veure el seu film ‘Love story’ (2011), és el testimoni del final que l’heroi de ‘Common people’ havia somiat pel seu grup, grandiós, emocionant i farcit del seu particular sentit de l’humor, i no el mutis grisot que es van marcar el 2002. Un selecte càsting de veïns de Sheffield (àvies que fan de crítiques musicals, un quiosquer, un carnisser, una coral, un equip de futbol femení patrocinat per Pulp i fans diversos) acompanyen Jarvis i companyia en una coreografia ideal per a que el grup abaixi el teló, ara sí, amb tota la pompa que mereixen. La podeu veure el divendres 31 a les 18.45 h.

As the palaces burn
La prova del cotó per a un documental musical és que sigui capaç d’enganxar fins i tot el públic poc aficionat a la música que fa el grup que el protagonitza. Era el que aconseguia ‘Anvil! The Story of Anvil’ (2008), emotiva pel•lícula sobre el veterà grup de heavy metal canadenc que li dóna nom, i és el que passa també amb aquest film protagonitzat per Lamb of God. Havia de ser un film sobre els fans d’arreu del mon del grup groove metal nord-americà, però els realitzadors van tenir la cintura de reconvertir-lo en un drama judicial quan el cantant Randy Blythe va ser detingut per homicidi a la República Txeca per suposadament empentar un fan que s’havia enfilat a l’escenari durant un concert seu i que havia mort a causa de la caiguda. Serà Blythe declarat culpable o no culpable? Serà condemnat 15 anys a la garjola? Tensió i emoció (avís als sensibles: hi ha escenes de moc i llagrimeta) en un film que transcendeix l’interès per Lamb of God i pel metal. La podeu veure el dissabte 1 a les 22.45 h.

Soul boys of the western world
Que no us tiri enrere que els protagonistes siguin Spandau Ballet. Qualsevol interessat en la cultura pop en general i en la dels 80 en particular, s’ho passarà pipa veient-la. El material d’arxiu és impagable: el millor és el retrat de l’escena New Romantic al Londres de principis dels 80 –riute’n de les extravagàncies estilístiques de Lady Gaga–, i el fet que Tony Headley, Gary Kemp i companyia ja pertanyin a la generació ‘handy cam’ ens dóna accés a la simpàtica intimitat del grup. Assistir a la primera projecció del film a l’In-Edit, amb el grup present a la sala, va ser impagable: les fans veteranes barcelonines dels Spandau criden tant com les Believers! La podeu veure el dimecres 29 i el diumenge 2.

Dexys: Nowhere is home
De la mateixa manera que no cal ser un fan de Talking Heads per apreciar ‘Stop making sense’ (1984), potser el millor exemple de concert filmat que s’ha fet mai, el testimoni de la gira de retorn dels Dexys de Kevin Rowland és una excel·lent mostra d’aquest subgènere del documental musical. Els concerts de presentació de ‘One day I’m going to soar’ (2012), teatralitzats i amb cançons amb lletres en carn viva, van ser una meravella, en són testimonis els que els van veure al Primavera Sound 2013. I aquest ‘Nowhere is home’ és capaç de transmetre amb vivacitat l’emoció d’aquells xous, amb l’afegit que la traducció subtitulada de les lletres permet que no se’ns escapi res de la tragicomèdia que és l’àlbum. En el primer passi, amb la presència de Rowland i Big Jim Paterson a la sala, no érem gaires (seria pel Madrid-Barça?). No desaprofiteu la segona oportunitat per veure-la, que val molt la pena. La podeu veure el diumenge 2 a les 15.45 h.

En voleu més? Què fan a l’In-Edit 2014?

Tags: , , , , , , , ,