Beyoncé, feminista?

divendres, 4/04/2014 | Concerts, Pots sentir-me, Son of a genius

“Feminista: persona que creu en la igualtat social, política i econòmica dels sexes”. Dilluns de la setmana passada els milers de persones congregades al Palau Sant Jordi van poder llegir aquest fragment del discurs ‘Tots hauríem de ser feministes’, de l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, en pantalles gegants. No, no va ser en una mani contra la reforma de l’avortament, ni en una celebració del Ladyfest. No: va ser en el concert de Beyoncé.

Qui no segueix la carrera de la diva pop afroamericana pot haver aixecat la cella davant la proliferació de cròniques de concerts i crítiques del seu últim disc que posen en una mateixa frase el nom de Beyoncé i el mot ‘feminisme’. Però com em va dir a propòsit de la senyora Carter Kathleen Hanna, pionera del moviment Riot Grrrl als 90, feminisme no és un nom: és un verb i implica acció.

Beyoncé pot compartir la visió de les seves cuixes amb qualsevol que les vulgui mirar, cantar sobre feŀlacions i popularitzar l’argot per referir-se a certa postura sexual (#surfboard). ¿Però quina altra diva pop ha samplejat un discurs feminista en una cançó (‘Flawless’)? Quina ha criticat la dictadura de la bellesa (‘Pretty hurts’)? Qui va col·locar un himne antisexista a la radiofórmula (‘If I were a boy’)? Beyoncé pot fer sexi l’exaltació del matriarcat. “Who run the world? Girls”.


Tags: ,

Beyoncé, entre el ‘pole dancing’ i el ‘Happy birthday’

dimarts , 25/03/2014 | Concerts

La carrera de Beyoncé sempre està en tensió entre diferents pols. Sembla que la Knowles es debati entre qui vol ser: l’artista arriscada o la cantant de balades R&B, l’empresària d’èxit, la feminista poderosa, la mare i esposa, la ‘show woman’ explosiva o la vedet sensual que treu rèdit econòmic de l’exhibició del seu cos. La suma de tots aquests rols fa de Beyoncé una estrella molt atractiva en tant que complexa com una persona real. Però els resultats artístics de la tensió no sempre són rodons.

beyonce_barcelona_017(1).JPGCom en la seva estrena al Sant Jordi el 2009, el xou de Yoncé va arrencar molt potent, tant per la forma com pel contingut, amb el discurs feminista explícit –al qual s’afegia el fet que la diva s’acompanyés d’una banda de músics formada només per dones– de ‘(Run the world) Girls’ i ‘Flawless’, amb coreografies trepidants en què la nord-americana lluïa talent i cuixes, que compensaven la manca d’escenografia. El xou es presentava com un espectacle de ball, amb el moviment cobrant més importància que la música, i amb moments àlgids com l’oda a la fel·lació ‘Blow’, amb una barra de ballet, ‘Partition’, amb ‘pole dancing’ i una sensual exhibició de Beyoncé sobre un estri a mig camí entre en sofà i un aparell de gimnàstica, i ‘Drunk in love’, sobre una cadira, totes carregades d’erotisme i totes cançons del seu nou àlbum homònim publicat per sorpresa a finals de 2013. De no ser per aquest disc, una fita en la seva carrera, el xou que hagués arribat a Barcelona segurament hagués estat molt més descremat.
beyonce_barcelona_021(1).JPG
Si Beyoncé hagués mantingut durant tot el xou el ritme d’aquesta primera meitat del concert, ja que en aquesta gira emula Elisabet I, s’hauria coronat reina del Sant Jordi, títol que continua conservant Madonna malgrat Lady Gaga i Rihanna. Però la segona meitat va patir una davallada d’intensitat, afectada pels pitjors tics d’aquesta mena d’espectacles: l’aturada del xou per permetre el bany de masses amb ‘Irreplaceable’ i ‘Love on top’, amb un canvi en el focus d’interès del concert, del moviment a la veu. Ni ‘Single ladies’ ni ‘Crazy in love’, reduïdes a mers fragments, van aixecar el concert –no els van donar temps–, que va remuntar una mica amb l’èpica ‘XO’, també de l’últim disc, però que va renunciar a brillar amb el clàssic ‘Halo’, de nou convertit en breu anècdota, per permetre que Beyoncé cantés, seguint el guió, ‘Happy birthday’ als fans que cada nit fan anys. La tensió entre l’artista feminista i l’estrella hipersexualitzada resulta en un espectacle interessant. Les rutines de xou caduc en oposició a una proposta escènica dinàmica i contemporània, no.

beyonce_barcelona_019(1).JPG

Fotos: Robin Harper/Parkwood Entertainment/PictureGroup

Tags:

Els cabells d’Skrillex i Jared Leto

divendres, 14/03/2014 | Clubbing, Films, Les estranyes aventures de Salicrunette, Pots sentir-me

Divendres 28 de febrer vam anar a veure l’Skrillex al BeCool per fer una mica d’‘Spring breakers’, versió madureta, sense biquini i sense fer mal a ningú. El fenomen dance ianqui ens va donar més peixet que al Sónar, i els drops no van començar a caure amb força fins que Sonny Moore ens va tenir a tots –l’ambient era bastant testosterònic– suant i indefensos al trencaclosques EDM. Veure’l, però, no el vam veure: vaig declinar l’oferta d’una de les meves sequaces de pujar-me a collibè per tenir una panoràmica del mar de gent que inundava la sala i em vaig quedar sense veure l’icònic pentinat d’en Sonny.

Vaig recuperar-me, pel que fa al visionat de llargues cabelleres masculines, veient Jared Leto als Òscars. Oh Jared, amb reflexes californians que l’amiga que volia enfilar-me a l’Skrillex diumenge cobejava. Oh Jared, que abans molaves, quan se’t dilataven les pupil·les dels ulls blaus a ‘Rèquiem per un somni’, quan et van trencar la cara bonica a ‘El club de la lucha’, i a qui vaig desterrar quan et vas llançar al rock per a estadis amb 30 Seconds To Mars i vas fer el ridícul fent d’assassí de Lennon.

Però ara la teva Rayon de ‘Dallas Buyers Club’ és la nova Miss Amèrica, la damiseŀla en perill que ha ajudat a l’antiheroi que hi encarna Matthew McConaughey, el nostre nou ídol pagà, a emportar-se l’estatueta, i fer-te’n amb una per a tu.

Jared Leto.jpgskrillex.jpg

Tags: , , , ,

St. Vincent: alfa i omega

dimecres, 26/02/2014 | Discos, Pots sentir-me, Son of a genius

St. Vincent Quin sentit té fer res en l’era de les impúdiques xarxes socials si no ho puc ensenyar, si no em podeu veure? “Quin sentit té fins i tot dormir?”, es pregunta Annie Clark, amb una ironia que potser no voldran veure els assistents al Mobile World Congress, a  ‘Digital witness’,  single  principal de l’acabat de publicar quart àlbum de St. Vincent. Asseguda en un tron rosa, Clark ens mira frontalment hieràtica, des de la portada d’un disc del qual està tan segura que de títol hi ha posat ‘St. Vincent’. No em va acabar de convèncer el  ‘new look’  de rossa platí, ella que també és morena, amb què ens va sorprendre en l’espectacular concert amb David Byrne per presentar el seu disc junts, ‘Love this giant’ (2011). Però ara, els rínxols blancs li donen un elegant aire sobrenatural que escau al seu pop d’un altre món. Clark era la ‘guitar hero’ que cridava l’atenció al concert de Polyphonic Spree a Benicàssim el 2005, la ‘one woman band’ telonera de Sufjan Stevens al Casino l’Aliança el 2006, ja com a St. Vincent, que va patir perquè se li movia l’’stomp box’ amb què feia la percussió amb el peu. Però la debilitat no li escau. Algú que fa un disc com  St. Vincent  ha de ser totpoderós, invencible. Ha de semblar un pantocràtor del segle XXI a la portada del seu flamant àlbum i pot emular l’alfa i l’omega amb les inicials del seu sagrat nom artístic.


Tags:

El cony més ‘trendie’

dilluns, 17/02/2014 | Pots sentir-me

A una amiga d’una amiga li va sobtar descobrir que una amiga seva duia el pubis depilat: pelat, erm, infantil. “És més higiènic”, li va dir sense convèncer-la un pèl. Higiènic per sanejar els comptes dels centres d’estètica, va pensar l’altra, autèntics beneficiaris dels anys de dictadura calba a l’entrecuix femení. Aquesta amiga d’una amiga alhora n’havia sorprès una altra pel look mohicà del seu pubis. L’altra optava per un baix ventre estil retro, com el de les revistes porno als 70, quan els pits no estaven operats i les xones eren peludes. Ara que American Apparel –que més que anuncis fan soft-porn– havien dotat els seus maniquins de pubis sotsobrants, duia el cony més trendy de tots.

Escrivia Caitlin Moran a ‘Cómo ser mujer’ que la depilació integral allà baix era una moda imposada pel porno més fal·locèntric, pensada per afavorir la visibilitat del penis en els soporífers i interminables primers plans de penetració vaginal. En els passis d’El lobo de Wall Street algunes dones riuen la gràcia dels protagonistes que celebraven com als 90 les putes els acollien amb conys d’aparença prepúber, en oposició amb el pèl que els amenaçava a casa. ¿Reien amb la condescendència que atorga la consciència política del pèl del pubis, o ho feien encara des de la tirànica realitat pelada de les exigents engonals brasileres?

Tags:

Les millors franquícies

dilluns, 10/02/2014 | Pots sentir-me

Surto de la redacció de Time Out i faig cap al Born. Em trobo les cuixes d’Enrique Tomás, les cuixes de Calzedonia, un Desigual i un Natura. Giro cua i enfilo cap a plaça Sant Jaume, buscant la pastisseria La Colmena, a veure si encara hi és o si ja ha tancat com Joguines Monforte. A Ferran em tornen a saludar els pernils d’Enrique Tomás, que últimament s’han multiplicat com els Gremlins quan es mullen, les batalles d’estampats d’un altre Desigual –fenomen Gremlins de fa unes temporades– i botigues de souvenirs mig reciclades en botigues d’esports on les rèpliques del drac del Park Güell conviuen amb els vestits de faralaes, els barrets mexicans, les samarretes del Barça, les de Keep Calm i les estelades.

Portal de l’Angel em posa nerviosa: mai no sé a quin Zara entrar. Passar per Canuda em fa pena des que va tancar la llibreria, i a Tallers se’m trenca el cor, amb cada cop menys discos i més roba d’importació xinesa i frozen yogurt, potser alguna de cigarrets electrònics. Molts es van posar les mans al cap amb l’eslògan aquell de “Barcelona, la millor botiga del món”. Ja se’n van estar prou de dir que la botiga seria una franquícia. Però tranquils, que quan a Barcelona només hi hagi H&M i Baguetines Catalanes, a Time Out us farem un rànquing dels deu millors.

Tags:

Bala Perduda #2: Bumpie Band eliminen Chabrot i Deco Pilot

divendres, 31/01/2014 | Concerts

Ahir, segona jornada del Bala Perduda: la ‘battle of the bands’ de la Sala Apolo a La [2] en què tres grups s’enfronten sobre l’escenari a mort per aspirar al premi final de tocar al Primavera Sound 2014. Quan obren portes sembla que l’aforament serà bastant més discret que fa 15 dies, quan es van classificar el trio garatger The Saurs. Però de seguida la sala s’omple de seguidors dels grups participants: les bandes compten amb ells per assegurar-se el vot del públic, que té un valor del 50%.

La sortida a l’escenari de Chabrot, el primer grup de la vetllada, es un dels millors moments de la nit: el bateria vesteix quimono d’estil geisha; el guitarra, faldilla plisada blanca i un barret de senyora queca, com si l’haguessin convidat a prendre el te de les 5; i el baixista, vestit de bany de cos sencer, armilla salvavides i xancletes: fan tota una entrada. Arrenquen amb la poderosíssima ‘To the vortex’, que dóna títol a la seva maqueta i que dóna el tret de sortida a la seva personal i poliglota (canten en anglès, ‘gavatxo’, diuen ells, i castellà) mescla de postpunk, grunge i hardcore, tan desacomplexada com el seu estilisme. Llàstima que no mantinguin durant tot el concert la força de l’inici.

Els segueixen uns impecables Bumpie Band, quartet de Barelona que alternen una pulcra revisió del beat dels 60 amb temes més propers al rock dels 50 i el rockabilly, amb un ‘frontman’ diferent par a cada una d’aquestes facetes. Pequen de clàssics, però fan un bolo potent i enèrgic en què es van creixent, sobretot en les cançons més rockeres. L’eliminatòria es presenta disputada.

Tanquen la nit Deco Pilot, quintet internacional amb accent mexicà, format a Liverpool però amb seu a Barcelona, que defensen amb bona tècnica un enèrgic rock contemporani del que omple estadis.

Després d’una accidentada votació del públic, en què el sistema de vot a través dels smart phones torna a donar problemes –el sistema es col·lapsa–, Bumpie Band es proclamen vencedors amb tres dels vots del jurat, els d’Alberto Guijarro, de la Sala Apolo, David Arias del Primavera Sound, i Manu González, mestre de cerimònies del Bala Perduda, mentre que el ‘concert goer’ Joan Corbera, àlies El Garantías, vota Deco Pilot, i servidora, en representació de Time Out Barcelona, vota Chabrot, després de dubtar molt entre el trio i els Bumpie Band.

Si encara no us heu acostat al Bala Perduda –cosa que és bastant provable si no sou amics de cap dels sis grups que s’hi han enfrontat fins ara–, de cara a la tercera cita, el 13 de febrer, jo no m’ho pensaria, forasters: és una de les sorpreses de la temporada pel que fa a la música en viu, i una oportunitat per descobrir grups. A més, la cervesa corre amb bastant facilitat. Quedeu avisats.

Tags: , , , ,

Bala Perduda #1: The Saurs s’imposen a Contra i Neutra

divendres, 17/01/2014 | Concerts

Tres grups competeixen a mort per continuar vius en la competició que portarà el guanyador a tocar al Primavera Sound. Això és Bala Perduda, la batalla de bandes de la Sala Apolo que ahir va donar el tret de sortida a La [2]. Sobre l’escenari, tres grups de Barcelona i l’àrea metropolitana: el jove trio garatger The Saurs, el quartet a cavall entre el disco-rock i el revival post punk Contra, i Neutra, quintet sorgit de les cendres dels desapareguts Aeropuerto que mantenen viva la flama de la vessant més psicodèl•lica del so Manchester dels 90. I com a mestre de cerimònies, Manu González, àlies el professor, cap de redacció de la desapareguda Go Mag, ara al comandament del nou Blisstopic.com. Com amb els Immortals, només en pot quedar un: un sol grup entre els tres que passarà de ronda i que podrà continuar somiant en compartir cartell amb Arcade Fire i Pixies al pròxim Primavera Sound.

Van obrir el duel a tres bandes The Saurs, que amb dues guitarres i una bateria, molta reverb, crits, esgarips i udols, energia i actitud, fresca, juvenil, simpàtica i despreocupada, entre The Drums i Mujeres, van despertar el fervor d’un públic que omple La [2] en un primera jornada de Bala Perduda que és un èxit absolut de convocatòria reunint 300 persones a la sala petita de l’Apolo.

Bona part del públic eren els seguidors dels tres grups participants, que van convocar la seva claca per intentar assegurar-se així el vot popular en la tanda de votacions de després dels concerts. El vot del públic –efectuat a través d’smart phone i d’una aplicació a la qual s’accedeix des de la connexió wifi de l’Apolo, i que té com a premi una birra gratis– val un 50% en la decisió de quin dels tres grups passa de ronda. L’altra meitat depèn d’un jurat format pel professor González, representants de la Sala Apolo, el Primavera Sound i Time Out –amb servidora d’ambaixadora– i Joan Corbera, àlies El Garantías, veterà concertgoer barceloní –sí, aquell senyor baixet que està sempre en tots els concerts–.

Els van seguir Contra, que amb el seu rock per a la pista de ball amb elements de funk i post punk, entre The Rapture i Franz Ferdinand, van aconseguir la cinquena posició en el concurs de maquetes de la revista musical Mondo Sonoro. La seva proposta musical, però, va grinyolar amb una posada en escena més propera al pop mainstream que a la dels grups que toquen al Primavera Sound, i a la qual li va sobrar energia: de fet, els seus millors moments van ser aquells més continguts, com en la jam al final de la seva actuació, de 30 minuts estrictes, com en la resta de participants, en què el grup es va concentrar més en la música que en forçar la connexió amb el públic.

Els últims en tocar van ser Neutra, que defensaven els temes d’un EP publicat recentment, ‘Labios de mercurio’, i que van dotar d’una atmosfera lisèrgica a la seva proposta, la d’uns The Charlatans amb un cantant proper al rock urbà espanyol, amb un documental ‘vintage’ sobre la reproducció dels pops –’Les amours des pieuvres’, es deia–. Tot i el so impecable, el públic –bona part del qual ja havia abandonat la sala– va mostrar certa passivitat durant la seva actuació, cosa que van confirmar les votacions.

Com era d’esperar pel clima d’excitació que es va respirar a la sala durant la seva actuació, The Saurs es van fer amb el vot del públic, però el seu triomf va ser gairebé per unanimitat, emportant-se també els vots de tot el jurat tret del del professor Manu González, que va apostar per Neutra. Tot i el triomf per golejada de The Saurs, tant Neutra com Contra podrien haver passat de ronda perfectament si la competència no hagués estat tan forta, cosa que diu molt de l’alt nivell musical de la primera jornada de Bala Perduda. Bandolers, engreixeu les pistoles, que això promet.

Tags: , , , ,

Depeche Mode presenten ‘Delta machine’ al Palau Sant Jordi

dijous, 16/01/2014 | Concerts

És un risc abordar una gira per a estadis amb un concepte minimalista, però això és el que han fet Depeche Mode amb la presentació de ‘Delta machine’ (2013). El trio britànic han volgut aplicar al directe l’esperit minimalista del seu 13è àlbum, influenciat pel caràcter essencial de l’anomenat blues del Delta –la forma més primigènia del gènere– i pel techno més despullat. En el seu concert al Palau Sant Jordi –al qual li faltava ben bé un quart de pista per omplir l’aforament–, l’escenari estava buit, ni tan sols vestit amb cortines, i  Martin L. Gore, Andy Fletcher i Dave Gahan, acompanyats d’un teclista i un bateria, es veien gairebé desemparats en la seva immensitat.

I tot el repertori, amb presència destacada del nou àlbum (‘Welcome to my world’, ‘Angel’, ‘Should be higher’, ‘Slow’, ‘Heaven’), semblava que d’alguna manera també es contagiés d’aquest minimalisme: molts dels clàssics del trio –com ‘Personal Jesus’– van arrancar esquelètics, prescindint dels riffs de sintetitzadors i guitarra fins a les segones estrofes, quan les cançons creixien fins a la intensitat habitual.

L’escenografia es reduïa a tres pantalles d’alta definició, però l’aposta del menys és més va funcionar en els moments més visualment interessants del concert, com en la brillant realització en directe que va acompanyar ‘Policy of truth’, amb plans de Gahan, Gore i Fletcher compartint una pantalla dividida en triangles. El triangle, que equival a delta, la quarta lletra de l’alfabet grec, ja era present en l’artwork de Delta Machine, i va ser omnipresent en el xou. Un dels moments més impactants va ser el vídeo que es projectava durant la interpretació d’‘Enjoy the silence’, amb tres belles contorsionistes gairebé nues encabides immòbils cada una dins de caixes transparents amb forma de triangle; va ser tant xocant el primer contacte visual amb elles com veure-les sortir.

Però el xou va tenir alts i baixos. Martin L. Gore va cantar en solitari, acompanyat només del piano, quatre balades, repartides en dos blocs. I si bé Gore mereix el seu moment de glòria en tant que compositor de Depeche Mode, no se’l pot comparar amb un ‘frontman’ com Dave Gahan –que al Sant Jordi va fer més piruetes que Nuréyev–, i el seu moment es va allargar un pèl massa, malgrat poder encabir així al ‘setlist’ un tema tan poc habitual en viu com ‘Shake the disease’.

Perquè el repertori és l’altra qüestió que pot frustrar en un concert de Depeche Mode, sobretot si se’ls ha vist amb certa freqüència, cosa que no ha estat difícil de fer a Barcelona i a Espanya. El seu catàleg és tan impressionant, amb 30 anys de trajectòria i 13 discos amb més encerts que relliscades, que la tria final sempre deixa més clàssics fora que dintre. I dels seus temes més populars se n’ha abusat tant, tant dins com fora dels seus directes, que alguns clàssics han començat a fer la pudor de socarrim que fa ‘Blue monday’ de New Order. Pot sonar a heretgia, ¿però no n’hem tingut prou de ‘Just can’t get enough’?

Tags:

Adéu a ‘Treme’: ¿Saps què vol dir enyorar Nova Orleans?

dilluns, 13/01/2014 | Pots sentir-me, TV

treme.jpg Quan Troy Andrews, àlies Trombone Shorty, va debutar a Barcelona el 2011, li vam preguntar per Treme, la sèrie de televisió ambientada al Nova Orleans post huracà Katrina. Andrews, com tants altres membres de la riquíssima escena musical de la ciutat, ha aparegut com a estrella convidada recurrent en les quatre temporades de la sèrie, que acaba d’emetre el seu últim episodi, i ens va revelar que molts dels actors que interpreten músics a la sèrie – amb excepcions com Lucia Micarelli, violinista professional– col·locaven bé els dits però que no eren capaços de tocar els instruments.

Un dels actors que ha hagut de fer trampes ha estat Wendell Pierce. Original i veí –si més no a temps parcial– de Nova Orleans, Pierce ha comptat amb un coach que l’ha ajudat a fingir de manera convincent que tocava, i que ha doblat el so del seu trombó quan l’actor s’ha posat en la pell del músic local Antoine Baptiste. Qui estava al corrent de la seva manca d’aptitud amb l’instrument segur que va riure la broma privada d’un dels últims capítols, quan el personatge d’Antoine Baptiste és fitxat com a coach d’una estrella de Hollywood que ha d’encarnar un mite del jazz local. Segur que és només un dels molts acudits que l’equip de Treme, encapçalat per David Simon –creador de la prestigiosa sèrie The wire–, ha dedicat al públic de Nova Orleans, picant-los l’ullet com un gest que reconeixia la seva complicitat.

La música
Veure Treme ha estat tota una experiència, sobretot si es comparteix la passió dels seus personatges per la música, omnipresent com un personatge més, en forma de fragments d’actuacions que feien avançar o nodrien les trames, però, paradoxalment, absent com a element per posar èmfasi en una sèrie en què l’observació amb vocació neutra s’ha imposat a la interpretació.

Però també ha estat tota una experiència la il·lusió de tenir accés a una cultura desconeguda presentada com gairebé secreta, poblada per indis que només surten per Mardi Gras, amb un llenguatge en codi propi i on els taüts desfilen pels carrers seguits de metalls i de la patuleia de la Second Line.

La ficció
Amb poques coses se n’aprèn tant com viatjant, i Treme ha estat un viatge per Nova Orleans apassionant, encara que hagi estat tan fictici com les notes que sortien del trombó d’Antoine Baptiste i les especialitats de cuina criolla que sortien de la cuina de la xef Janette Desautel. David Simon ha insistit molt en el caràcter ficcional –no documental ni periodístic– de la sèrie en articles publicats a The Times-Picayune, publicació local guardonada amb el Pulitzer per la seva cobertura del Katrina. Però també citava Picasso quan deia que l’art és una mentida que ajuda a entendre la veritat.

Veient Treme hem entès que el Katrina va atraure estraperlistes de la reconstrucció disposats a esbandir la cultura i la tradició en benefici d’una més rendible gentrificació. I que l’aigua es va emportar les cases deixant un rastre de corrupció i brutalitat d’un cos de policies que no va saber estar a l’altura de la gravetat i l’excepcionalitat de les circumstàncies. Però també hem entès la lletra de la cançó que va tancar la sèrie: Do you know what it means to miss New Orleans?.

PLAYLIST
Treme Song, John Boutté, Treme (2010)
Long Weekend, Trombone Shorty, Say That To Say This (2013)
Do You Know What It, John Boutté, Treme (2013)

(Article publicat el 8 de gener de 2014 al número 299 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags: , ,