Dijous passat, una petita però esforçada representació de Time Out Barcelona vam anar al Taboo, la proposta mensual de burlesc de la Sala Apolo. Jo no hi arribava verge. Era la meva segona vegada en aquest cabaret d’inspiració rockabilly que alterna la música en viu a càrrec dels Mambo Jambo de Dani Nel·lo amb números de striptease d’estètica retro i molt de sentit de l’humor. Però el de dijous no va ser un Taboo corrent. El mateix staff de l’Apolo va reconèixer que va ser una edició una mica freak, i a nosaltres ens va semblar bastant incorrecta. Però això em va encantar. Tant el punt freak com la incorrecció el va aportar sobretot The Tiger, artista de burlesc que sobresortia entre l’elenc de dijous per dos motius. Un, que era un home, ja que normalment els xous de burlesc els protagonitzen dones que es despullen. I dos, que era un nan. Fer servir una persona amb acondroplàsia en un espectacle fa pensar en els freak shows, en els circs humans. I The Tiger, per acabar-ho d’adobar, feia un número en què, a ritme del Chick habit d’April March, clavava punyalades amb un ganivet de goma a l’artista berlinesa Sandy Beach. Tot plegat un escàndol per a algú amb la pell massa fina: no són bons temps per fer broma amb la violència de gènere.

PETER DINKLAGE
Però potser sí són bon temps per riure les gràcies als actors nans que volen treure suc a una condició que no hauria de fer vergonya ni ofendre a ningú, quan Peter Dinklage acaba d’emportar-se el Globus d’Or. Després de fer-se amb l’Emmy, ara Dinklage ha estat considerat el millor actor secundari en una sèrie de televisió pel seu paper de Tyrion Lannister en l’adaptació de l’HBO de Joc de trons, la primera novel·la de la Cançó de gel i de foc de George R. R. Martin, recentment publicada en català. Dinklage, per cert, va dedicar el premi a Martin Henderson, un nan britànic que va ser víctima d’un llançament: un paio el va llançar pels aires com si practiqués el llançament de martell. I això no fa cap gràcia.

HEFNER I FRAGA
Una altra que es va emportar el Globus d’or la matinada de dilluns va ser Meryl Streep, millor actriu dramàtica pel seu paper de Margaret Thatcher a La dama de hierro, el biopic hagiogràfic de la primera ministra britànica que dirigeix Phyllida Lloyd.
Potser era d’esperar que no hi hagués massa mala llet en una cinta biogràfica dirigida per qui va portar a la gran pantalla el musical Mamma mia!. Però qui se n’hagi quedat amb ganes, que la vagi a buscar a Hefner. Ara fa 12 anys –quan Margaret Thatcher en tenia 75–, el grup que liderava Darren Hayman va publicar, dins del seu quart i penúltim àlbum, We love the city (2000), el tema The day that Thatcher dies. El títol no deixa massa lloc a l’equívoc: la cançó narra què farà Hayman el dia en què la Dama de Ferro fini. I és incorrectament sincera. “El dia que Thatcher mori riurem –arrenca–, encara que sabem que no està bé fer-ho, ballarem i cantarem durant tota la nit”. I acaba apropiant-se d’una cançó d’El màgic d’Oz (Victor Fleming, 1939), celebrant la mort de la bruixa. Sense pèls a la llengua.
La de Hefner és una cançó que sempre m’ha fet pensar en Manuel Fraga. Sempre he pensat que si algú mereixia una versió en català o castellà d’aquest tema, aquest era Fraga. Però vaja, ara ja és tard. Com cantaven Hefner: “Ding dong, the witch is dead, which old witch? The wicked witch. Ding dong, the witch is dead, the wicked witch is dead”.
Ding dong! Mery Streep, en la pell de la Dama de Ferro.

(Article publicat el 18 de gener de 2012 al número 203 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar la playlist de tots els Pots sentir-me a Spotify)