Sharon Jones: la reina del soul mereixia un Palau

dimecres, 19/11/2014 | Concerts

Sharon Jones Palau de la Música 2014.jpg Havia afirmat que estava en plena forma, i no ho deia de broma. Ho va fer evident només sortir a l’escenari, després que li escalfessin els Dap Kings –l’octet que l’acompanya i la banda de la casa del segell Daptone, la marca amb més prestigi de la música negra actual– i les Dapettes, les dues coristes que li fan coixí: com una estrella, com el que és.

Sharon Jones no es va tallar un pèl a l’hora de donar testimoni sobre el càncer que la va mantenir fora de l’escenari durant l’any passat i que va superar, un mal lleig del qual parla sense tabús (no es va estalviar detalls sobre l’alopècia i altres efectes secundaris que li va causar la quimioteràpia), exercint de supervivent i fent del xou una catarsi, seva i col·lectiva, de soul i funk vibrant, que les butaques del Palau de la Música –pràcticament ple– no van entorpir.

De fet, Binky Griptite, guitarrista i mestre de cerimònies, no va donar alternatives quan, ja abans de l’entrada de Jones a escena, va ordenar al públic que aixequés el cul de les còmodes cadires: només tornaria a seure, amb el permís (o sota el comandament) de la cantant, durant la interpretació d’una balada; quan va acabar la lenta tothom va tornar a posar-se dempeus sense que calgués dir res més.

Jones i els Dap-Kings van defensar les cançons de ‘Give the people what they want’ (‘Retreat’, ‘Stranger to my hapiness’, ‘Making up and breaking up’, ‘Get up and get out’, aquesta última en una versió trepidant, imitant Tina Turner), enregistrat abans que a la diva li diagnostiquessin el càncer el 2013 però no publicat fins al gener de 2014, amb la malaltia ja a ratlla. Ho van fer amb la solvència, l’energia i l’entrega de que ja havien fet gala en el seu anterior xou a Barcelona, quan van exhaurir entrades a l’Apolo.

A més, la funkstressa no va poder estar més simpàtica. Va fer pujar espontanis i espontànies a ballar amb ella –amb ells va coquetejar, amb elles, es va marcar remenades a dojo–, fins al punt que al final del xou hi havia sobre l’escenari una trentena de persones de totes les edats: quin gran moment, la senyora del públic fent boogie-woogie amb un noi en tirants que podria ser el seu nét, o quasi. Una festassa: se’ls trobava a faltar.

En vols més? Entrevista amb Sharon Jones: “La gent cridant el meu nom em dóna eufòria” / Sharon Jones & The Dap-Kings a la Sala Apolo (2010).

Tags:

Les #sonartwins ja han trobat parella: visca els nuvis!

dijous, 13/11/2014 | Festivals, Freaks & geeks, Notícies

sonartwins.jpg Primera foto oficial del casament de l’any: les bessones del Sónar ja han trobat uns bessons amb qui anar a l’altar, i el Festival de Música Avançada ja ha fet pública la imatge de l’edició de 2015.

Fa tres setmanes ens fèiem ressò de la campanya #sonartwins del festival per buscar dos bessons o bessones idèntics amb qui casar les protagonistes de la campanya publicitària del Sónar 2000. Finalment ha estat un casori hetero i les bessones, per qui a penes han passat els anys, han acabat emparellades amb un parell de ‘gentlemen’ (no trobeu que fan cara d’anglesos?) que es proclamen “futurs visionaris”: així s’acrediten en la placa que els penja de la solapa de la jaqueta.

Si al Sónar 2011 el Sr. Samaniego –el que va posar el festival en venda– va acabar punxant per sorpresa, les felices parelles faran acte de presència a l’edició d’aquest any? Hem de portar arròs?

No sabeu de què va això? Aquí s’explica: Bessons idèntics? El Sónar us necessita.

 

Tags: ,

Un pòster de Jordi Savall

divendres, 7/11/2014 | Clàssica, Pots sentir-me

Se’l pot admirar per rescatar de l’oblit un instrument històric com la viola de gamba: va posar-lo de moda amb la banda sonora de ‘Tots els matins del món’. Se li pot aplaudir la incansable tasca de recuperació del patrimoni musical hispànic, i se’l pot felicitar per fer-lo servir per establir ponts amb altres cultures, convertint la música en eina per fomentar l’entesa entre els pobles, sense que els possibles conflictes entre uns i altres l’hagin aturat. A qui això no li sembli suficient, sempre pot reconèixer-li almenys el prestigi internacional: un Grammy i diverses nominacions, el títol de Cavaller de la Legió d’Honor de França, el premi Léonie Sonning, entre moltes altres distincions, inclosa la Medalla d’Or de la Generalitat.

Però després de renunciar al Premio Nacional de Música que li va atorgar el Ministeri d’Educació, Cultura i Esports, el músic d’Igualada adquireix estatus d’ídol: exigeixo que se’n facin pòsters per penjar-los a les llars. En temps de rapinya i apropiació indeguda generalitzada, rebutjar 30.000 euros que t’has ben guanyat per donar un missatge i confiar que això ajudi els que vindran, és una heroïcitat. Sota la foto de Savall amb la viola de gamba, al pòster hi estamparia frases de la carta de renúncia a Wert: “L’art és útil a la societat”, “La música ens permet realitzar-nos”. Perquè… i si en fem samarretes?

Tags:

Monvínic Experience 2014: Chucho Valdés li toca els vins a Josep Roca

dimarts , 4/11/2014 | Concerts, Espectacles, Son of a genius

Chucho Valdés Monvínic Experience ©Lorenzo Duaso Voll-Damm Festival Internacional Jazz Barcelona low.jpg Com la música, el vi és una festa per als sentits. Aprofitant la bona entesa amb Monvínic, restaurant i centre divulgador de la cultura del vi, des de fa 5 anys el Festival Internacional de Jazz de Barcelona organitza en aquest bar de vins exquisit la Monvínic Experience, un maridatge de vins i música en què sommeliers de prestigi i artistes del cartell del festival posen els seus talents al servei d’una experiència única que entra per la oïda, el gust, l’olfacte i la vista –aquesta última, sobretot si t’asseuen en un bon lloc–.

Després d’estrenar-m’hi el 2013 en una sessió protagonitzada pel saxofonista i compositor nord-americà Ravi Coltrane, fill del pioner del free jazz John Coltrane, vaig tornar-hi ahir en una ocasió súper assenyalada. No només perquè de la música se n’encarregava Chucho Valdés, erigit en padrí del festival, sinó perquè l’experiència es plantejava com un homenatge a Josep Roca, sommelier del restaurant gironí que durant un any va ser el millor del món i que continua sent un dels cims gastronòmics del planeta, El Celler de Can Roca.

Com la música, és difícil expressar amb paraules l’experiència de gaudir el vi. Requereix d’un lèxic que jo no domino, però que Pitu Roca eleva a cotes quasi poètiques. Ell es defineix com a cambrer de vins, però, coi, quin cambrer. Per al tast va seleccionar una tria d’autor, de rareses, de delícies, i les va compartir amb generositat amb el centenar d’assistents al tast, de vegades a costa d’exhaurir un estoc preuadíssim.

Però per als mers aficionats al vi –els que en gaudim en mode usuari i ja ens felicitem quan distingim una varietat–, encara va ser millor la passió amb què va fer comprendre la seva tria: l’energia i velocitat de l’elegant mescla de sauvignon blanc i sémillon del Taleia 2010 de Castell d’Encús (DO Costers del Segre); el xerès natural La Bota de Florpower MMX 53 ‘Más allá’, d’Equipo Navazos, madur i innocent alhora; el “suc de pomelo amb herbes alpines” Ploussard 2011 de Pierre Overnoy, un negre francès del color de l’spritz rar de nassos; un pinot noir francès de Simon Bize –“cirera àcida i regalèssia”– que malgrat ser del 2000 era suau com la seda; o un vi de gel alemany, Brücke Eiswein de Dönnhöff, que desafia els que fan fàstics al vi dolç, de tan bo que era, com un granissat de mel, i així fins a vuit. Nou, si comptem el flascó diminut amb una gota d’un vi de 1805 –”de quan la batalla de Trafalgar”– que ens vam emportar a casa de ‘souvenir’. Si això no és ser generós, que baixi Bacus i ho vegi.

Entre cada tast, Chucho Valdés es va esplaiar al piano, amb improvisacions més properes a la clàssica, romàntiques, delicades, elegants, que al jazz afrocubà que abandera. Però un vi xilè li va suggerir el ‘Carnavalito humahuaqueño’ andí, i el vi rar, el suc de pomelo, el va endinsar en l’atonalitat. L’única pega de la vetllada va ser que el carisma de Josep Roca es va menjar el protagonisme de Chucho. Però és que al Monvínic, aquest “transmissor dels elaboradors de vins”, com es defineix també, jugava a casa.

Més Monvínic Experience: Jazz i vi, matrimoni perfecte

Més jazz: Tota la programació del 46 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Tags: , ,

Qui cantava a l’Eileen

divendres, 31/10/2014 | Festivals, Films, Son of a genius

Kevin Rowland

Dexys. Nowhere is Home

Kevin Rowland no du penjada del coll la credencial que l’identifica com a convidat del Beefeater In-Edit. “No me les poso mai, t’espatllen el conjunt”, diu de les acreditacions de festival mentre sortim de l’Aribau Club. Ja en té 60, però continua cuidant la seva imatge tant com sempre; s’acaba de fer a mida un vestit de ‘tweed rosa’, m’explica.

Tant fa que els Dexys Midnight Runners vestissin d’estibadors del port, de zíngars amb granota texana o de ‘yuppies’ amb pantalons de pinça i corbata: sempre ha cuidat el vestuari fins a l’últim detall –el mateix perfeccionisme que ha aplicat al seu pop amb metalls i violí folk– i l’acreditació no s’adiu amb el ‘look’ de l’edat daurada del swing que gasta des de ‘One day I’m going to soar’ (2012), primer disc dels Dexys en gairebé 30 anys.

Al festival de documental musical acaba de presentar ‘Nowhere is home’, testimoni filmat de la gira de retorn del grup, gairebé tan emocionant com els xous teatralitzats amb què van defensar l’últim disc, aquí al Primavera Sound. Mentre ens encaminem cap al bar de l’hotel Pulitzer, em faig creus del fet que al cine fóssim tan pocs els que retíem tribut a l’home que als 80 buscava els ‘young soul rebels’ i formava part dels ‘celtic soul brothers’. Potser va ser el Madrid-Barça. O potser que la majoria només el recordarà com qui rondava una noia en granota cantant ‘Come on Eileen’.

‘Dexys: Nowhere is home’ es projecta al Beefeater In-Edit el diumenge 2 de novembre.

Més Dexys: Retorn triomfal dels Dexys a Glasgow / Quan la vida i l’art es confonen
Més Beefeater In-Edit: Top 5 de l’In-Edit 2014 a l’equador del festival de documental musical

Tags: ,

Top 5 de l’In-Edit 2014 a l’equador del festival de documental musical

dimecres, 29/10/2014 | Festivals, Films

Gruff Rhys

American Interior

Després de veure 13 de les 49 pel·lícules que programa l’edició d’aquest any del Beefeater In-Edit, i a l’equador del 12è Festival Internacional de Documental Musical de Barcelona, us en proposo 5 que encara podeu veure, i que us recomano que no us perdeu:

American Interior
La seva premissa és irresistible si combregues amb el delirant sentit de l’humor de Gruff Rhys, que ha desplegat en deu discos de Super Furry Animals i quatre en solitari, l’últim, el que comparteix títol amb aquest documental. A finals del segle XVIII, el jove John Evans salpa de Gal·les en direcció a ultramar per trobar El Dorado gal·lès: una tribu de nadius nord-americans descendents del príncep Madog, figura mítica del folklore de gal·lès, parlants d’aquesta llengua celta d’influències romàniques. La troballa suposadament hauria d’haver permès els gal·lesos viure al Nou Món lliures del domini britànic –no: la missió no tenia ni cap ni peus–, però el pobre Evans ni va trobar els indis parlants de gal·lès ni va tornar mai a casa. Quan Rhys s’assabenta que és descendent llunyà del malaurat explorador, decideix seguir les seves passes en un viatge per esbrinar on van acabar els seus ossos i que inspirarà les cançons de l’àlbum que li vol dedicar. I durant el periple, fa un híbrid de concert i presentació pseudoacadèmica (amb power points) per allà on Evans va passar 200 anys abans, acompanyat d’un titella de feltre que representa l’explorador. No només és una pel·lícula divertidíssima: fa una tendra vindicació de les llengües minoritàries i en vies d’extinció que, als parlants del català, ens toca de prop. La podeu veure el divendres 31 a les 19.15 h.

Pulp: A film about life, death and supermarkets
És una mica ‘fans only’, les coses com siguin. Però per poc que ho sigueu, és imprescindible. Concebut per Jarvis Cocker, que va fitxar el director Florian Habicht per encarregar-se del documental després de veure el seu film ‘Love story’ (2011), és el testimoni del final que l’heroi de ‘Common people’ havia somiat pel seu grup, grandiós, emocionant i farcit del seu particular sentit de l’humor, i no el mutis grisot que es van marcar el 2002. Un selecte càsting de veïns de Sheffield (àvies que fan de crítiques musicals, un quiosquer, un carnisser, una coral, un equip de futbol femení patrocinat per Pulp i fans diversos) acompanyen Jarvis i companyia en una coreografia ideal per a que el grup abaixi el teló, ara sí, amb tota la pompa que mereixen. La podeu veure el divendres 31 a les 18.45 h.

As the palaces burn
La prova del cotó per a un documental musical és que sigui capaç d’enganxar fins i tot el públic poc aficionat a la música que fa el grup que el protagonitza. Era el que aconseguia ‘Anvil! The Story of Anvil’ (2008), emotiva pel•lícula sobre el veterà grup de heavy metal canadenc que li dóna nom, i és el que passa també amb aquest film protagonitzat per Lamb of God. Havia de ser un film sobre els fans d’arreu del mon del grup groove metal nord-americà, però els realitzadors van tenir la cintura de reconvertir-lo en un drama judicial quan el cantant Randy Blythe va ser detingut per homicidi a la República Txeca per suposadament empentar un fan que s’havia enfilat a l’escenari durant un concert seu i que havia mort a causa de la caiguda. Serà Blythe declarat culpable o no culpable? Serà condemnat 15 anys a la garjola? Tensió i emoció (avís als sensibles: hi ha escenes de moc i llagrimeta) en un film que transcendeix l’interès per Lamb of God i pel metal. La podeu veure el dissabte 1 a les 22.45 h.

Soul boys of the western world
Que no us tiri enrere que els protagonistes siguin Spandau Ballet. Qualsevol interessat en la cultura pop en general i en la dels 80 en particular, s’ho passarà pipa veient-la. El material d’arxiu és impagable: el millor és el retrat de l’escena New Romantic al Londres de principis dels 80 –riute’n de les extravagàncies estilístiques de Lady Gaga–, i el fet que Tony Headley, Gary Kemp i companyia ja pertanyin a la generació ‘handy cam’ ens dóna accés a la simpàtica intimitat del grup. Assistir a la primera projecció del film a l’In-Edit, amb el grup present a la sala, va ser impagable: les fans veteranes barcelonines dels Spandau criden tant com les Believers! La podeu veure el dimecres 29 i el diumenge 2.

Dexys: Nowhere is home
De la mateixa manera que no cal ser un fan de Talking Heads per apreciar ‘Stop making sense’ (1984), potser el millor exemple de concert filmat que s’ha fet mai, el testimoni de la gira de retorn dels Dexys de Kevin Rowland és una excel·lent mostra d’aquest subgènere del documental musical. Els concerts de presentació de ‘One day I’m going to soar’ (2012), teatralitzats i amb cançons amb lletres en carn viva, van ser una meravella, en són testimonis els que els van veure al Primavera Sound 2013. I aquest ‘Nowhere is home’ és capaç de transmetre amb vivacitat l’emoció d’aquells xous, amb l’afegit que la traducció subtitulada de les lletres permet que no se’ns escapi res de la tragicomèdia que és l’àlbum. En el primer passi, amb la presència de Rowland i Big Jim Paterson a la sala, no érem gaires (seria pel Madrid-Barça?). No desaprofiteu la segona oportunitat per veure-la, que val molt la pena. La podeu veure el diumenge 2 a les 15.45 h.

En voleu més? Què fan a l’In-Edit 2014?

Tags: , , , , , , , ,

Bessons idèntics? El Sónar us necessita

dimecres, 22/10/2014 | Festivals, Notícies

sonar twinsUs agrada el Sónar o la imatge del festival? Vau compartir placenta amb el vostre germà o germana i sou idèntics? Sí heu contestat que sí a les peguntes anteriors, el Festival de Música Avançada us necessita.

Fa 15 anys, les dues bessones de la foto, que evocaven les de ‘El resplandor’ però en versió juvenil, van protagonitzar la campanya promocional de l’edició del Sónar del canvi de mil·lenni. Ara Sergio Caballero, codirector del Sónar i responsable de la imatge del festival, que sempre és divertida, curiosa o polèmica, vol casar-les i ha engegat la campanya #sonartwins: com a mitges taronges busca una altra parella de bessons idèntics, homes o dones. Una bona manera d’anar fent bullir l’olla al voltant del festival, sense donar a conèixer encara els artistes del cartell.

El doble casori, gai o hetero, serà la imatge del Sónar 2015, que se celebrarà del 18 al 20 de juny. Però també podria convertir-se en la matèria prima de la pròxima pel·lícula de Caballero. L’univers de la campanya publicitària de les edicions de 2011 i 2012 del Sónar va alimentar ‘Finisterrae’ (2011), el debut cinematogràfic del codirector del Sónar, i ‘La distancia’ (2014), el seu acabat d’estrenar segon llargmetratge. I la imatge del Sónar 2013 també va tenir dimensió fímica, en el curtmetratge ‘Ancha es Castilla / N’importe quoi’.

Les parelles de bessons idèntics majors de 18 anys interessats o interessades han d’enviar una fotografia indicant les seves dades de contacte i lloc de residència a info@sonar.es fins al 31 d’octubre. El Sónar contactarà els seleccionats entre el 3 i 7 de novembre, però els que no resultin elegits per al matrimoni fictici podran formar part dels figurants de la campanya.

En vols més? Sergio Caballero a propòsit de ‘La distancia’: “El públic és intel·ligent, però el tractem de burro”.

Tags: ,

Quisso, defensa casa teva

dijous, 16/10/2014 | Cançons, Concerts, Pots sentir-me

Cálido HomeL’altre dia escoltava ‘Gos salvatge’, del disc de Cálido Home, ‘Vulpes vulpes’, en el concert del duo barceloní obrint per a la nord-americana Angel Olsen a La [2] de l’Apolo. “Quisso, defensa casa teva”, cantaven a l’uníson l’Anna i l’Eduard, gratant amb nervi les guitarres acústiques. I em vaig trobar rumiant si havia sentit gaires cops aquesta paraula, ‘quisso’, en una cançó.

Ser parlants d’una llengua minoritària té alguns avantatges. Comparada amb l’anglès, la llengua franca del pop –que Cálido Home alternen amb la pròpia–, el català té l’avantatge que gairebé està per estrenar. Per moltes cançons que hi fem, mai no n’hi haurà tantes com en la llengua dels Beatles, que fan servir nadius i aliens. I això fa que en català sigui més fàcil que el que diem pugui sonar nou de trinca.

Quantes expressions de les cançons en anglès sonen velles i gastades, tan emprades per parlants amb una competència justeta que les repetim quan les aprenem de segona mà, volent ampliar un vocabulari que costa tant que deixi de ser magre. Que conegut que sonaria aquest quisso domèstic amb “l’instint dilapidat” si fos un wild dog en comptes d’un gos salvatge. I quina sort poder rimar “desperta la crinera” amb “l’afany de la cacera”, en comptes d’emprar apariats suats.

Tags:

5 raons per veure ‘God help the girl’

dilluns, 29/09/2014 | Films

God Help The Girl1. Per les cançons
El debut en la direcció de Stuart Murdoch, compositor i veu principals de Belle and Sebastian, és un musical amb cançons que captivaran els fans del pop clàssic, melòdic i agredolç, d’una lluminositat melancòlica, del grup escocès. Són temes que fa temps que ronden, que ja s’han publicat en versions anteriors –quan God Help The Girl es presentava com un projecte paral•lel en què Murdoch col•laborava amb cantants (sobretot dones) aliens a Belle and Sebastian, com Neil Hannon de The Divine Comedy o Linnea Jönsson de les sueques Those Dancing Days–, i que s’han tornat a gravar cantades pels protagonistes del film.

2. Per l’estètica de ‘charity shop’
La imatge del film i dels personatges s’ha cuidat fins a l’últim detall, però és l’estètica sense pretensions de botiga de segona mà de l’indie-pop, naïve i de baix pressupost. Una  estilització “despentinada” –com s’hi referia el Gerard Casau a la seva crítica del film publicada a Time Out– que dóna frescor a uns números musicals que conserven l’aire amateur de l’anorak pop i l’escena C-86. Aquest aire ‘vintage’ fa pensar en el títol de culte ‘Gregory’s girl’ (Bill Forsyth, 1981), ambientada als afores de Glasgow, amb la qual comparteix també les escenes de futbol femení.

3. Perquè és una postal de Glasgow
I de la seva escena musical, que a més de Belle and Sebastian ha estat el sol fèrtil d’on han sortit grups com The Pastels –als qui es menciona de passada al film–, Orange Juice, Aztec Camera, Teenage Fanclub o Camera Obscura, entre molts i molts altres. Atenció a l’aparició dels neds (acrònim de ‘non-educated delinquents’), part indissociable del paisatge de la ciutat, com defensa un dels personatges (precisament un britànic que insisteix en vindicar el seu caràcter escocès).

4. Perquè és una carta d’amor al pop
I inclou disquisicions sobre el debat que oposa l’èxit a l’autenticitat. Els verbalitzen els personatges principals, melòmans que somien en expressar-se artísticament i/o guanyar-se la vida amb la música.

5. Pel retrat de la joventut que fa
Que és un pèl impostada en la mesura que en l’adolescència, quan encara no es té clar qui s’és, es tendeix a interpretar un paper, el de qui es vol ser. Per això és una manca de naturalitat honesta i sincera, la que és pròpia de l’edat.


Tags: ,

Cervesa-beer i cloaquirinha

dimarts , 23/09/2014 | Pots sentir-me

Mercè 2014. Festival BAM ©Xavi TorrentBarcelona, centre ciutat, festes de la Mercè: un barceloní d’origen pakistanès treu un paquet de sis birres d’una claveguera i se l’emporta cap a la zona del MACBA. Al concert de Desert, al festival BAM, la plaça de Joan Coromines és zona lliure de ‘cervesa-beer’: uns segurates delimiten un perímetre que els venedors clandestins de mam no poden traspassar, i ningú no et tapa la visió de l’escenari sacsejant-te un pack de cerveses davant la cara. “Como te vuelva a pillar, te vas directo al calabozo”, diu un agent privat amb vocació de poli a un que s’hi havia esmunyit.

Però a la plaça dels Àngels els packs de birra campen amb impunitat i el públic de Blouse en compra alegrement: els anuncis que prevenen de la manca de salubritat d’aquestes llaunes amb uns bacteris que semblen sortits de l’Studio Ghibli no són prou dissuasius. A la terrasseta davant la parada del Morro Fi, un paki circula brandant una safata amb begudes d’aspecte tropical, fent gala de tan bon ull per als negocis com els que venen estelades l’11 de setembre. Són mojitos? Caipirinhes? Si vénen de l’inframón com les llaunes, per nassos que han de ser cloaquirinhes, penso mentre una noia que les tria en detriment del còctel de ginebra amb vermut i oliveta del Morro Fi hi suca la menta que adorna el got i la xucla amb fruïció.

Foto: Xavi Torrent

Tags: , ,