Twitter ferí l’estrella del pop

dimarts , 11/06/2013 | Pots sentir-me

klaus & kinski 2013.jpg Quan un grup anuncia que plega sempre dóna un disgust als seus seguidors. Però quan els motius semblen injustos, encara sap més greu. Marina Gómez Carruthers, veu dels murcians Klaus & Kinski, va anunciar la setmana passada en un concert a Madrid que ho deixava. “Cantar, sortir de gira i gravar discos és fantàstic –recull Jenesaispop.com–. Però això també té un costat que no és tan agradable. No li pots agradar a tothom, però és lleig que hi hagi gent que digui coses horrible sobre tu en llocs com Twitter, i que a sobre t’etiqueti perquè ho vegis”.

Segons el mateix portal, Marina va dir que el grup –un quintet al voltant del nucli que formen Gómez Carruthers i el cervell del projecte, el virtuós de la guitarra i productor, a més de la seva parella, Alejandro Martínez Moya– acabarà la gira del tercer àlbum, ‘Herreros y fatigas’ (2012), però no en farà cap més. Però Tanis Abellán, factòtum del segell que ha editat els tres discos de  Klaus & Kinski, el madrileny Jabalina, considera “prematur” afirmar tant que el grup es dissolgui com que Marina el deixi. “El que sí que és segur és que, de moment, s’ho prendran amb molta més calma”, conclou Abellán.

XARXES ASOCIALS
És trist que un dels grups amb més personalitat del panorama pop espanyol sorgits en els últims anys –van debutar el 2008 amb ‘Tu hoguera está ardiendo’– pleguin, perdin un membre clau o, amb sort, només entrin en hiat. Però el més trist és que això sigui per culpa de l’agressivitat d’alguns dels comentaris que reben a través de les xarxes socials. Premsa especialitzada i blogs de referència han lloat la mescla estilística dels murcians, que els permet abordar des de gèneres tradicionals espanyols a pop electrònic amb influències krautrock. Però han pesat més els exabruptes a la xarxa, dels quals Marina, la peça més feble en el directe d’un grup amb la resta dels membres formats al conservatori, se n’ha cansat.

Pot semblar poc professional: és part de l’ofici endurir la pell com la d’un llangardaix perquè les crítiques destructives et rellisquin. Però no se li pot retreure a Marina una manca de professionalitat quan Klaus & Kinski no ho són, de professionals: tot i que ho han intentat durant cinc anys en què no han parat de pencar, no s’han pogut professionalitzar i viure només de la música.

BILIS I MALA LLET
Què ho fa, però, que, com quan som darrere el volant, la xarxa tregui el pitjor de nosaltres? Que el 2.0 hagi democratitzat les tribunes d’opinió és, en essència, positiu. Però sovint aquesta democratització no ha vingut acompanyada d’un exercici de responsabilitat, i en comptes de fer-se servir per expressar opinions argumentades i fer crítiques constructives, les xarxes s’han convertit en espais per al verí i per a l’insult gratuït, per a l’expressió de l’odi.

Tothom és lliure d’odiar algú altre, fins i tot sense motiu o, si més no, sense cap motiu tret que aquesta persona fa una cosa que no t’agrada i t’emprenya que ho pugui continuar fent. Generar bilis i mala llet no és saludable, però és problema de qui les fabrica que els corroeixi per dins.   Potser per això tanta gent té necessitat de vomitar-les sobre l’objecte del seu odi, en virtut de qualitats tan poc lloables com la ràbia, l’enveja i la rancúnia, ara que el 2.0 ens ho permet amb una simple menció a Twitter.

PLAYLIST
El Rei Del Mambo Y La Reina De Saba, Klaus & Kinski, Tierra Trágalos (2010)
Contrato, Klaus & Kinski, Herreros Y Fatigas (2012)
Tú Qué Sabes, Chico Y Chica, Los Estudiosos (2012)

(Article publicat el 12 de juny de 2013 al número 273 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags:

Tracyanne Campbell s’ha fet gran

dimarts , 11/06/2013 | Discos, Entrevistes, Pots sentir-me

Tracyanne Campbell.jpg Un dels primers records que tinc de Camera Obscura és de Tracyanne Campbell corrent cap al lavabo amb el mentó enlaire: era abans o després del seu primer concert al Primavera Sound, el 2002, en la segona edició al Poble Espanyol, i li sortia sang del nas. “Aleshores era un sac de nervis, quan tocàvem… –admet– Sembla que faci tant de temps…!”. Però no és que ho sembli: és que en fa molt. La dona que tinc al davant i que em mira amb ulls blavíssims poc té a veure amb aquella noia amb samarreta de ratlles amb qui em vaig creuar fa més d’una dècada, quan encara era una indie kid que només aspirava a tocar les seves cançons. Ara vol ser Carole King, i aspira a arribar al gran públic. “Les xapes estan bé, però hi ha més coses a la vida”, diu.

Ens trobem poc abans del retorn de Camera Obscura al Primavera Sound, i ens hem fet grans: Tracyanne està embarassada de cinc mesos –fet que obligarà els de Glasgow a mantenir-se lluny dels escenaris després de l’estiu–, i el grup que lidera és prou fort com per superar els tràngols més durs, com la malaltia de la teclista del grup, Carey Lander, que va superar un càncer i que també seu amb nosaltres. “Som una família, així que la nostra prioritat va deixar de ser fer el disc per pensar en ella. La vida ens va donar un repte diferent”, diu Campbell. No només se’n van sortir, sinó que a sobre ho han fet amb un àlbum com ‘Desire lines’.

UNES DÈCADES ENDAVANT
“Sabíem més el que no volíem que el que volíem”, explica, i el que no volien era repetir-se. “Ens encanten els discos que hem fet, però ara volíem experimentar amb sons diferents”. I sense que Desire lines signifiqui un cop de volant, l’àlbum s’allunya de les influències dels 60 que tant han marcat la seva carrera i avança unes dècades, per beure també dels 70 i dels 80. Tracyanne ha reivindicat l’època en què va començar a escoltar música de petita en cançons com ‘Eighties fan’, del debut ‘Biggest bluest Hi Fi’ (2001), i ‘Lloyd, I’m ready to be heartbroken’, en que citava el Lloyd Cole de l’època amb The Commotions (‘Let’s get out of this country’, 2006).

Però potser mai fins ara això s’havia fet sentir tant en la música, com en el saxo de ‘This is love (Feels alright’) – “el saxo és sexi”, diu Campbell–, i en què deixen anar, diuen, la seva “obsessió” per Fleetwood Mac i per cançons com ‘The boys of summer’, de l’ex-Eagles Don Henley. “Mai no hem volgut fer un pastitx dels 60 –diu  Carey Lander–. Volíem abordar idees que reflectissin la música que escoltem”. “Tampoc hem intentat ser una sola cosa, hi ha massa música que ens encanta”, continua Tracyanne, que admet que volien que ‘Desire lines’ sonés “més cars”.

IMMUNES
Camera Obscura han estat immunes a la força destructiva del mercat promocional britànic, sempre més interessat en ‘the next big thing’ que en les llargues trajectòries cuinades a foc lent. “Mai no hem estat portada de l’NME, però això ha estat bo per a nosaltres –diu Lander –. Potser no se’ns veu com a glamurosos, increïbles i amb èxit, però les coses ens van bé, nosaltres en tenim prou”. “Hem estat molt afortunats pel tipus de carrera que hem fet, que ens ha permès créixer i aprendre a tocar. Fa 11 anys vam ser al Primavera i ara hi hem tornat. I això sí que em sembla increïble. Tenir aquesta oportunitat és molt rar, sobretot en els temps que corren”.

PLAYLIST
Troublemaker, Camera Obscura, Desire Lines (2013)
This Is Love (Feels Allright), Camera Obscura, Desire Lines (2013)
New Year’s Resolution, Camera Obscura, Desire Lines (2013)

(Article publicat el 5 de juny de 2013 al número 272 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags: ,

10 coses que hem après al Primavera Sound 2013

dilluns, 27/05/2013 | Festivals, Pots sentir-me

Primavera Sound 2013

Com va dir un dels seus tres directors, Alberto Guijarro, el Primavera Sound és font de felicitat. Però també és font de coneixement. Aquestes són algunes de les coses que hi hem après enguany.

1. El fred és el pitjor enemic de la moda, tòpic però cert. El PS13 passarà a l’història com un dels més gèlids i més avorrits pel que fa a la desfilada d’estilismes atrevits. Ni l’alt percentatge de públic britànic –famós per anar en màniga curta i faldilla sense mitges a l’hivern– va compensar la manca de carn a la vista. Sort dels artistes, de la jupa de motorista verd fluor i de la brusa-capa de les divines Solange i Melody Prochet (Melody’s Echo Chamber), i de l’estil inspirat en l’era del jazz dels Dexys i del saxofonista dels nostres The Free Fall Band.

2. Si aquest cap de setmana aneu al Primavera de Porto, us fareu entendre quan demaneu beguda. Haureu pogut practicar en el de Barcelona, ja que bona part del personal de barres era portuguès.

3. Menjar bé en un festival no és una utopia. Lluny queden els temps en què anar al Primavera implicava sobreviure durant tres dies a base de fast food. Comptar amb les tapes nipones del Bouzu entre l’oferta gastronòmica era un luxe. Ja ho era poder parlar d’‘oferta gastronòmica’, de fet.

4. La gira de reunió de Neutral Milk Hotel passarà pel Fòrum el 2014. Era d’esperar, després de l’èxit de convocatòria en els dos concerts del frontman, Jeff Mangum, en l’edició del 2012. Però la notícia es va confirmar dissabte a la nit.

5. La veu de Bilinda Butcher és audible. Almenys quan no ha de competir amb el mur sònic del seu grup, My Bloody Valentine. Ho vam comprovar quan va sortir a cantar Just like honey amb The Jesus and Mary Chain. També J Mascis (Dinosaur Jr.) va fer de special guest star, en aquest cas dels francesos Phoenix.

6. L’escenari principal no estava tan lluny. Ja fos perquè la icònica sínia feia de far o perquè els caps de cartell feien de reclam ineludible, la llarga marxa fins a l’escenari més allunyat de l’entrada no va ser tan traumàtica com ens temíem, tot i ser un any més vells. Agafar un dels Mini que feien de taxi podia fer gràcia, però era una mica de gandulots.

7. La música de ball no té perquè ser electrònica. Dos dels moments més ballats de tot el festival els van propiciar el jazz etíop de Mulatu Astatke, que va alçar el públic de l’auditori, i la salsa i l’afrobeat de l’Orchestre Poly Rithmo de Cotonou de Benín, una festassa a ple dia.

8. Amb Blur va arribar el fenomen fan. En cap edició del festival un grup havia reunit tanta gent tanta estona abans de l’inici del concert. Per sort, el Primavera va tenir el detall d’amenitzar l’espera amb un mini concert sorpresa de The Wedding Present (“això és una sorpresa per a vosaltres com ho és per mi”, va dir David Gedge) des del balcó de la zona VIP.

9. La polèmica dels horaris en què toquen els grups de casa ha quedat enterrada, amb bandes locals escampades des de les cinc de la tarda a les cinc de la matinada i, en molts dels casos, amb final feliç, amb un públic considerable tot i la ferotge competència internacional.

10. Si algun grup falla, sempre ens quedarà Deerhunter. El grup de Bradford Cox, que ja feia dos bolos al festival, va substituir a última hora Band of Horses, tercer grup de la part alta del cartell que ha cancel·lat el seu xou al festival després de Fiona Apple i Rodríguez.

PLAYLIST
Just Like Honey, The Jesus And Mary Chain, Psichocandy (1985)
Everyone Thinks He Looks Daft, The Wedding Present, George Best (1987)
Yègellé Tezeta, Mulatu Astatke, Éthiopiques 4 (1998)

(Article publicat el 29 de maig de 2013 al número 271 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags: ,

Jo vaig córrer al darrere de Blur

divendres, 24/05/2013 | Les estranyes aventures de Salicrunette, Pots sentir-me

blurÉs l’únic grup de qui he estat fan, en el sentit més pejoratiu de la paraula. Vaig desenvolupar una intensa afició per la música pop al voltant dels 15 anys, prou intensa com per fer-me canviar l’armari, els hàbits i els amics. Però mai no he tingut una personalitat obsessiva, i l’interès per la música no em va fer perdre la xaveta, més enllà de saber-me de memòria les lletres de discos sencers, d’anar a concerts hores abans que comencessin, de retallar fotos dels meus grups favorits i empaperar l’habitació d’adolescent i folrar la carpeta de l’institut, i d’enfadar-me perquè no em deixaven anar al Doctor Music Festival o a Benicàssim (l’any en què un dels escenaris s’acabaria enfonsant).

Només un grup em va fer perdre la dignitat, i és el grup el retorn del qual encapçala divendres la programació del Primavera Sound. De Blur en tinc almenys tres samarretes –abandonades totes a casa dels meus pares–: dues m’arriben als genolls, però a mitjans dels 90, època en què pispava texans i camises ‘oversized’ al meu pare, una talla XL no s’interposava entre Damon Albarn i jo. Entre 1996 i 2003, any en què es va publicar l’últim àlbum d’estudi del quartet britànic –ja sense el guitarrista principal Graham Coxon–, abans de l’hiat que no trencarien fins al 2012, els vaig veure quatre vegades en viu, entre Barcelona i Benicàssim. Però els vaig veure de prop una cinquena vegada, l’única en què he perdut els papers per un grup i en què he exercit de groupie.

EL CLATELL D’ALBARN
Deuria ser el 1997, l’any en què Blur van publicar el cinquè àlbum, homònim i el primer a iniciar el cop de volant d’Albarn per allunyar-se de l’etiqueta del britpop, que tant l’emprenyava. Jo tenia 16 o 17 anys, eren temps preMP3, en què Espanya encara no s’havia convertit en país proscrit per a les visites promocionals –per què invertir diners per promocionar un disc en un país on a penes se’n venen?–, i els londinencs van venir a Barcelona per, entre d’altres coses, ser entrevistats en directe a Los 40 Principales.
Jo anava a l’institut molt a prop de Ràdio Barcelona, així que ens hi vam acostar amb unes amigues, a veure si podíem entrellucar els nostres ídols.

La cosa va ser millor del que podia imaginar: l’entrevista era a la peixera que dóna al carrer Casp, així que em vaig poder fer un fart de veure-li el clatell al meu aleshores estimat Damon. Els vaig fer unes fotos horribles a través del vidre, que després vaig endreçar en un àlbum amb molta cura: veure’l ara és bastant divertit. Però el moment més indigne va ser quan el grup va abandonar l’emissora i jo, contagiada del fenomen fan –hi havia autèntiques professionals, que potser poc abans eren fans de Take That–, em vaig afegir a la turba que va arrencar a córrer darrere el minivan que transportava Blur.

Anys després vaig tenir Albarn molt més a prop. A la sortida del seu últim concert a Barcelona el 2003, al qual havia assistit sense massa entusiame, els vam veure signant a la porta de Razzmatazz i, pels vells temps, ens hi vam acostar. Però va ser un moment trist. Aquell mateix encontre, sis anys abans, hauria estat tan important per a mi…! I allà, a la porta del Razz, amb poc més de vint anys, ja no significava res. Va ser un dels primers moments en què em vaig adonar que em feia gran i que havia perdut la innocència. I que, per bé o per mal, res no seria mai més com abans.

(Article publicat el 22 de maig de 2013 al número 270 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags: ,

Jay Gatsby, el mirall de Jay Z

dijous, 16/05/2013 | Pots sentir-me


Si hem de fer cas als tràilers, El gran Gatsby de Baz Luhrmann serà un enorme videoclip, com ja ho va ser el seu Romeu i Julieta. La fórmula no és exactament la mateixa: a l’hora de portar a la gran pantalla el clàssic de Scott Fitzgerald el director australià no ha traslladat l’acció al present com va fer amb la seva adaptació shakespeariana. Però si la Maria Antonieta de Sofia Coppola tenia una anacrònica banda sonora de grups de la new wave dels 80, els anys 20 de Luhrmann compten amb una selecció musical actual amb gran pes del hip-hop.

L’elecció pel rap és lògica: si amb Romeo + Julieta (1996) la banda sonora tirava més aviat cap al rock alternatiu –fagocitat pel mainstream en una segona meitat dels 90 post-Nirvana–, amb temes de Radiohead, The Cardigans, Garbage, Butthole Surfers i The Wannadies, ara hi havia de predominar la música urbana. Com ha dit Luhrmann, es buscava fer un paral·lelisme entre l’Era del Jazz, en què està ambientada la novel·la, i el context musical del present, al qual el director de Moulin Rouge! (2001) es refereix com l’era del hip-hop. I per fer-ho no podia pensar en un còmplice millor que Jay Z, productor executiu tant del film com de l’àlbum que en recull la banda sonora.

‘SELF-MADE MEN’
Els paral·lelismes entre el magnat del rap i el protagonista de Scott Fitzgerald no són pocs. Els dos són self-made men, emprenedors que tot i els seus inicis humils han reunit grans fortunes. L’origen dels diners de Jay Gatsby és un misteri durant bona part de la novel·la, però de Jay Z sabem que és un dels empresaris del hip-hop amb més èxit. La revista Forbes va valorar l’any passat la seva riquesa en més de 300 milions d’euros, sorgida no només de les vendes milionàries dels seus discos sinó també de la feina al capdavant de segells discogràfics –primer Def Jam Recordings, després el seu Roc Nation–, i també de la compra-venda i la inversió en negocis de moda, cosmètica i restauració. Fins i tot es copropietari d’un equip de l’NBA, els Brooklyn Nets.

Però encara n’hi ha més. Si fem cas a les seves lletres, Jay Z no sempre ha jugat net, i si Jay Gatsby trafica amb alcohol durant la Llei Seca, el jove Shawn Carter també va vendre substàncies prohibides abans d’esdevenir el rei del mambo i fer-se amb la seva Daisy particular, Beyoncé Knowles, amb qui es va casar el 2008.

lana del rey great gatsby.jpg

HIP-HOP, DANCE I SWING
El matrimoni és present en una banda sonora que mescla hip-hop i dance de consum amb jazz, i que compta amb la participació destacada de The Bryan Ferry Orchestra, que a finals de l’any passat va revisar temes de Roxy Music en clau de swing a l’àlbum The jazz age, i que acompanya el mateix Ferry en una versió del seu Love is the drug i Emely Sandé en una del Crazy in love de Beyoncé –tot queda en família: després ella versiona el Back to black d’Amy Winehouse–, a més de ser samplejada pel mateix Jay Z al tema amb què participa al disc. Lana Del Rey, The xx i Florence + The Machine interpreten temes nous composats per a determinades escenes del film, Jack White –el segell del qual, Third Man Records, distribuirà l’edició en vinil– hi versiona U2, i Fergie i will.i.am, de The Black Eyed Peas, perpetren atrocitats que aniran molt bé per il·lustrar l’hedonisme decadent en què viuen els personatges.

(Article publicat el 15 de maig de 2013 al número 269 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags: , ,

Jo vaig sobreviure al Gente Joven

dimecres, 15/05/2013 | Les estranyes aventures de Salicrunette, Pots sentir-me

FEA 2013Tinc la pell endurida per mil i una batalles nocturnes. De nit he sobreviscut a temperatures de més de 40 graus, a atmosferes irrespirables, a aforaments desbordats. He vist els Mossos d’Esquadra confonent devots de Sant Patrici –el cap cobert amb barrets verds– amb practicants de botellón, i perseguint-los brandint les porres per una Rambla convertida en camp de batalla. Vaig ser a una festa en què la manca d’oxigen consumia la flama dels encenedors i encara ho puc explicar. I vaig veure els Happy Mondays a Glasgow, envoltada de 2.500 neds. Vaig fugir quan la cinquena litrona de cervesa em va sobrevolar el cap.

D’acord, potser no he caminat ben bé pel costat bèstia de la vida, però he vist coses que farien tenir malsons als que no han sortit gaire de nit. Però mai, i dic mai, havia vist una cosa com el que es va esdevenir dissabte a Les Basses, en el retorn del Gente Joven, el concurs de nous talents del Festival Electropop Alternatiu (FEA), en el qual vaig fer de jurat. El que hi vam veure va fer alçar de la cadira a Ricard Robles, codirector del Sónar, i Javi Estalella, DJ Buenavista i programador de Razzmatazz, va admetre que era la festa més punky en què havia estat mai. I no perquè els concursants es despullessin a la primera de canvi ni perquè fessin veure que evacuaven closques de musclos i detritus de paella.

EL PRIMER LLANÇAMENT
La culpa va ser de Pedro Marín. Ja havia coincidit amb ell al jurat del Gente Joven 2008, perquè l’exídol juvenil, que als 80 cantava que era com l’aire, és ara una estrella de l’escena FEA. Va començar a escalfar-se perquè ja el primer participant li va dirigir un atac verbal. I quan des del públic algú va qüestionar la seva virilitat –o alguna fotesa per l’estil–, Marín va llançar amb força contra el respectable un got ple de l’alcohol que corria per la taula del jurat. Allò només acabava de començar.

Es van succeir les actuacions dels participants –grups creats per a la ocasió que canten en viu temes originals sobre un acompanyament musical en playback–, entre ells Vaqueriza y las Perrillas del Oeste i La Infanta Lefa y el Payo Baba Fett. Però quan Pedro Marín va sortir a l’escenari per promocionar el seu nou disc, Hombre mecánico, el públic va revenjar-se d’ell i es va desfermar l’harmagedon.

ESCRACHE A PEDRO MARÍN
Un foc creuat de gots plens de licor va començar a caure sobre Marín, que aguantava el tipus tot i la pluja daurada de cervesa i whisky. Els membres del jurat J.A. Bayona i Kike Maíllo, directors de Lo imposible i Eva, es van apuntar a l’escrache, com algú ho va qualificar a Twitter, i no vaig poder evitar que Maíllo sacsegés una ampolla familiar de tònica i comencés a ruixar Marín, deixant-lo a ell xop i al jurat sec de gintònic fins que en van reposar les existències.

En el tram final del concurs vaig patir por de veritat quan en van desqualificar el grup més extrem, liderat per una noia amb el pitram generós al descobert i el maquillatge fos per la cara, perquè el CD amb el seu playback era iŀlegible. No hi havia manera de fer-los baixar de l’escenari, i el llançament de gots es va reprendre. Quan el concurs va acabar, amb la victòria de Yeyo y los Chihuamoides, que com a premi actuaran al FEA el 18 de maig, vaig abandonar Les Basses feliç de fer-ho iŀlesa, sentint que, com Kurtz, havia vist l’horror. L’horror. L’horror.

(Article publicat el 24 d’abril de 2013 al número 266 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags: ,

Superchunk canten als arbres de Barcelona

dimarts , 14/05/2013 | Discos


No puc tenir més bon record de l’últim concert de Superchunk a Barcelona, en el marc del Primavera Club 2011, i en què van defensar el seu brillant retorn a l’activitat discogràfica amb  ‘Majesty shredding’ (2010).

Per això em sembla tan bona notícia que la banda dels fundadors del segell independent Merge hagin anunciat nou àlbum per aquest estiu: es dirà ‘I hate music’, està previst per al 20 d’agost, i té una cançó que es diu ‘Trees of Barcelona’.

Segons la nota de premsa emesa per Merge, ‘I hate music’ és el com la cara fosca de ‘Majesty shredding’ –el seu ‘dark twin’, diuen–, tan agressiu i enèrgic com el seu predecessor. “Reflecteix la joia d’una vida viscuda immersos en la música, però també té un transfons fosc”.

Adverteixen que el títol no és una broma, però que és “més una pregunta que una afirmació”: “Quan tens 20 anys, que els teus companys de feina siguin uns penques i les ensopegades romàntiques són les teves grans preocupacions. Però dues dècades després, les preguntes més importants de la vida piquen cada cop més fort a la porta, exigint respostes”.

Però en definitiva és sobretot un disc sobre l’amor: l’amor a la vida, a la gent, i a la música, que desafia el mateix títol del disc. “I hate music – what is it worth? / Can’t bring anyone back to this earth”, arrenca ‘Me & You & Jackie Mittoo’. És a dir, que també hi ha lloc per a la pèrdua i per al record dels que ja no hi són.

De moment Superchunk n’ha difòs només un tràiler.

Esta noche Guille canta para mi

divendres, 10/05/2013 | Concerts


En una de les meves cançons favorites de La Casa Azul, ‘Esta noche solo cantan para mi’, Guille Milkyway parla del poder curatiu que tenen sobre ell les veus de les seves cantants favorites, Dusty Springfield, Nina Simone, Blossom Deary, Karen Carpenter i Astrud Gilberto, entre d’altres. “Esta noche Nina canta para mí y hace que por un momento sea feliz”, diu Milkyway, i mentre ho diu no sé si és del tot conscient que, en els seguidors de La Casa Azul, les seves cançons tenen el mateix efecte, com un ansiolític, millor que el Myolastan.

Ahir, en el final de la gira de ‘La Polinesia Meridional’, la música de Milkyway va proporcionar al públic, durant més de dues hores, una escapada momentània de tots els problemes, la gran evasió que ell tan reivindica a les seves cançons. En la seva majoria, el públic que omplia el BARTS era gent que quan Guille se’ns va emportar per primer cop de viatge a finals dels 90, en aquell cas a prop de Shibuya, deuria ser adolescent o haver deixat de ser-ho poc abans. Ahir molts –jo inclosa–, superàvem els 30, però durant la generosa durada del concert vam tornar a saltar com quan encara no en teníem ni 20 i descobríem el shibuya-kei, el disco, el so Philadelphia, el girl group sound i el Northern Soul.

Guille Milkyway va admetre ahir que, després d’anys rebutjant compliments, per fi a après a acceptar-los i a gaudir-ne. Més que un compliment això vol ser un agraïment: gràcies per tots els viatges sense sortir de casa, a Tòquio, a la Polinèsia, a París. Quedem a l’espera de la propera destinació, però ja tenim els bitllets.

Tags:

Carta d’amor de Daft Punk a Giorgio Moroder

dimecres, 1/05/2013 | Discos, Pots sentir-me

Els robots també tenen cor, i batega a 120 RPM

 

Daft Punk Helmets

Associo ‘Da funk’ i el videoclip que en va fer Spike Jonze amb l’època en què vaig començar a ser la persona que sóc ara, i amb l’hedonisme d’una adolescència que, d’acord amb l’esperit dels temps, se’m va prolongar fins ben entrada la vintena. El tema que va donar a conèixer de manera massiva el duo electrònic francès Daft Punk i el curt que l’acompanyava, en què un gos antropomòrfic passeja una ràdio, una cama enguixada i la seva misèria per una Nova York inhòspita, és un clàssic de finals dels 90, un hit generacional.


No és que els emmascarats Guy-Manuel de Homem-Christo i Thomas Bangalter –amagats sempre dins de cascos de robot– visquin de les rendes d’aquell èxit: després en vindrien d’altres, com ‘Around the world’ i ‘One more time’. Però aquell single va atorgar al duo tal categoria, que fa que qualsevol cosa que facin sigui un esdeveniment.

HEROIS DEL DISCO
Això explica que la setmana passada el Sónar fes d’amfitrió en l’escolta exclusiva de ‘Random access memories’, el que serà el quart àlbum de Daft Punk, que es publicarà el 21 de maig. Amb protocol estricte –llei del silenci establerta per contracte i el mòbil tancat en un sobre durant tota l’audició– i un equip de so valorat en més de 300.000 euros –entre altaveus, amplificació i cablejat–, un grup reduït de periodistes, personal del Sónar i faràndula vam poder gaudir de l’emocionant, ambiciós i excessiu nou disc de Daft Punk. Una carta d’amor a la música disco, i en especial a un dels seus herois: Giorgio Moroder, l’home darrere l’I feel love de Donna Summer, el monòleg biogràfic del qual encapçala el millor tema del disc, ‘Giorgio by Moroder’.

La participació de Moroder al disc –com la d’un altre tità del disco, Nile Rodgers, artífex de Chic– no era cap secret: Moroder, com Rodgers, és el protagonista d’un dels segments a YouTube que documenten com es va fer ‘Random access memories’. I en el seu segment el músic i productor italià ja donava pistes del que seria el nou disc de Daft Punk.


“M’agrada el digital perquè és molt fàcil –diu Giorgio–. Ara qualsevol amb una mica de passió pot fer música. Però com que és més fàcil, ara la quantitat de material és aclaparadora, per això Daft Punk volien fer una cosa diferent”. I la “cosa diferent” que han fet Daft Punk és donar pes als instruments tradicionals per sobre dels electrònics. Com diu Moroder, “sents la calidesa del so ple, del baix i la bateria. Encara és electrònica, encara és dance, però té un toc humà”. Com diu Give life back to music, tema que obre l’àlbum i tota una declaració d’intencions, es tracta de retornar la vida a la música.

PUJAR L’APOSTA
Diu Nile Rodgers que “les millors col·laboracions són aquelles en què uns i altres s’inspiren mútuament per portar les coses a un altre nivell”. “Et fan pujar l’aposta –continua–, encara que ja fos prou bona”. N’és un bon exemple la seva guitarra, rítmica i melòdica alhora, a l’infecciós primer senzill ‘Get lucky’. Però també ho són ‘Touch’, amb una dramàtica interpretació de Paul Williams –compositor de joies pop als 70 i el dolent d’’El fantasma del paraíso’–, i ‘Doin’ it right’, amb Panda Bear, en què l’ADN de Daft Punk i el d’Animal Collective es combina, més que merament juxtaposar-se. La instrumental ‘Motherboard’, math rock amb percussió cubana, completa la tria guanyadora d’un disc important.


Inspiració mútua
Segons Nile Rodgers, les millors col·laboracions són aquelles en què els uns inspiren els altres. Moroder, Rodgers, Paul Williams i Panda Bear han inspirat Daft Punk, i els robots a ells.

La Ventafocs
Entre les col·laboracions estel·lars, a un Julian Casablancas passat d’autotune li toca ballar amb la més lletja. El seu tema és un dels punts flacs de Random access memories.

PLAYLIST
‘Get Lucky’, feat. Pharrell Williams & Nile Rodgers, Daft Punk, Random Access Memories (2013)
‘Giorgio By Moroder’ feat. Giorgio Moroder, Daft Punk, Random Access Memories (2013)
‘Touch’ feat. Paul Williams, Daft Punk, Random Access Memories (2013)

(Article publicat l’1 de maig de 2013 al número 267 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

El públic ha de ser omnipresent

divendres, 12/04/2013 | Concerts, Pots sentir-me

Barcelona no és Londres ni Nova York, ni París ni Berlín, ja ho sé, però crec que no exagero si dic que l’oferta cultural que tenim a casa no te l’acabes, si més no si treballes, o si més no si ho fas de sol a sol, que és l’horari que fem molts dels que tenim la sort de tenir feina avui en dia. L’oferta és tanta que, si es tenen inquietuds culturals i poc temps, pot resultar estressant intentar no perdre’s res, o frustrant no arribar-hi: les exposicions s’acaben, les obres de teatre i les pel·lícules marxen de la cartellera inexorablement i, fins i tot si no és un problema de butxaca, és difícil donar a l’abast per veure-ho tot.

Tenir una vida cultural activa implica sacrificar hores de son i de gossejar al sofà, i sacrificar temps amb la família i els amics. Però de vegades també implica triar, perquè a Barcelona hi ha tanta oferta que molt sovint esdeveniments amb un públic potencial similar es fan la competència. Si escric això és perquè divendres hauré de triar entre tres concerts que es fan el mateix dia, i m’emprenya haver de fer-ho perquè m’agradaria anar a tots tres. Tant de bo fos omnipresent, però no ho sóc.
Nick Lowe_DanBurn-Forti-.jpg
LA DECISIÓ DE LA SOPHIE
No vull que això sembli una rebequeria. Sí, m’emprenya haver de triar entre veure Nick Lowe inaugurant el festival Blues & Ritmes de Badalona, entre Refree celebrant 10 anys de carrera i tancant una etapa al Festival del Mil·lenni, i entre Hidrogenesse, que presentaran al BCN Guitar Festival el senzill ‘El artista’ i que prometen fer un concert amb temes que no acostumen a tocar en directe, com per exemple Moix, en què musiquen el desaparegut Terenci del Nil.
Refree1 ©MDias.jpg
Haver de triar entre Refree i Hidrogenesse em fa sentir com Meryl Streep triant entre els seus fills a La decisió de la Sophie, perquè són artistes de casa que admiro i m’estimo, i als quals vaig a veure cada cop que toquen, me’ls sento com de la família. I Nick Lowe és un clàssic  de repertori irrefutable, més car de veure aquí que els altres, i que, per acabar-ho d’adobar, em va deixar encaterinada quan el vaig entrevistar. Vaja, que triar entre els tres em sembla una putada
HG 2012 sombras low.jpg
MATAR LA GALLINA
Però no només em queixo a títol personal. En aquest cas concret, en què parlem de tres propostes musicals de pop gurmet, crec que pot haver-hi molta més gent que s’hagi vist forçada a triar, i això no fa cap bé al públic, que es perd concerts, però encara en fa menys als artistes i als promotors, que poden veure com el seu públic potencial s’ha de repartir.

Com deia, Barcelona no és Londres ni Nova York, però no només perquè l’oferta d’aquí no És comparable a la d’aquestes megalòpolis epicentres internacionals de cultura, sinó perquè tampoc el volum de públic és comparable.

En els temps de crisi que corren, molts artistes que es mereixerien tocar en sales plenes acaben fent-ho en sales mig buides, i sovint només es lliuren d’aquesta xacra concerts molt competitius pel que fa al preu o fenòmens que potser tenen més a veure amb les modes que amb la música.

Posem-nos tots plegats les coses una mica fàcils, i intentem no tirar-nos els uns als altres pedres a la pròpia teulada. Ja vam patir l’esclat de la bombolla dels festivals: no tractem la música en viu com la gallina dels ous d’or i evitem coincidències doloroses. Per a tots.

PLAYLIST
Restless Feeling, Nick Lowe, The Old Magic (2010)
Raisa, Refree, Nones (2003)
El Artista, Hidrogenesse, El Artista (2013)

(Article publicat el 10 d’abril de 2013 al número 264 de Time Out Barcelona. Podeu escoltar totes les cançons a la playlist Pots sentir-me a Spotify)

Tags: , , , , ,

Entrades anteriors