Durant la presentació del llibre sobre el periodista Tristán La Rosa també vaig enregistrar aquest vídeo, que és una delícia escoltar. Lluís Foix fa memòria d’aquí i d’allà: parla de com funcionen a La Vanguardia els canvis de director, com hi intervenia l’anterior Conde de Godó, com Tristan La Rosa volia ser director i no ho va ser i com els germans Nadal ho volien ser i tampoc no ho van ser. “A La Vanguardia passen aquestes coses, és fascinant: et nomenen sense que ho hagis demanat i et fan fora sense haver-ho demanat”. Aquest vídeo és com un capítol d’un llibre de memòries!

Mireu, són paraules de Lluís Foix pronunciades dijous a la Llibreria Laie, durant la presentació del llibre “Tristan La Rosa, un estilo de periodismo”. En aquell precís moment estava parlant de com avui en dia els directors de diari fan més “gerents” que de periodistes. S’hauria de mirar cas a cas, no sempre és així, però en tot cas aquí teniu el que va dir Lluís Fox, que ho va lligar amb la història ‘recent’ de La Vanguardia, el conflicte final que  Gaziel va tenir amb el Conde de Godó just després de la guerra:

“Un director d’un diari avui està molt més hipotecat que en l’època de Gaziel. En Gaziel feia el diari que volia. I al final trenca emocionalment i ideològicament amb La Vanguardia quan escriu el seu llibre. Per què? Perquè la llei del 29 de febrer del 39 de responsabilitats polítiques l’inculpen a ell i al Conde de Godó d’haver donat el diari a l’esquerra (durant la guerra) i no haver fet com l’ABC que es va plantar. Porten a judici Carlos Godó i a Gaziel, i Carlos Godó declara: “La responsabilitat era del periodista”. I Gaziel diu: “No, hi ha un contracte que diu que la responsabilitat és compartida”. Amb en Valls Taberner Godó surt de la causa i en Gaziel és condemnat estranyament. I aleshores passa el que passa: en Gaziel s’empipa i escriu el que escriu, fet en calent, però que avui és un llibre de referència a La Vanguardia…”.

Els actes que es fan a Barcelona a les 7 de la tarda són sovint un luxe, pinzellades de la nostra memòria recent! Ja us aniré explicant en breus dosis tot el que ahir van dir a la Laie Lluís Foix i Antonio Franco, recordant les redaccions de diaris per les que va passar el periodista i en part diplomàtic Tristan La Rosa: La Vanguardia, Destino i Diario de Barcelona. Va ser molt interessant!

Crec que no havia vist mai la SER reivindicar-se com a líder a Catalunya. Bé, no és ben bé la SER, és el grup Prisa Radio (SER + ONA + 40 Principals + Dial + M80 + Máxima + Ràdio Olé) qui se’n reivindica: “1.462.000 oients ens fan líders. Som l’antena de Catalunya” diu un anunci que he vist a la revista grauïta Pànxing Cerdanya. Segons aquesta particular manera de mirar-se les xifres de l’Estudi General de Mitjans, el segon grup el forma la suma de RAC 1 i RAC 105 i les emissores de la Generalitat queden en tercer lloc. El quart grup és Flaix, el cinquè Onada Cero + Europa FM + Onda Melodía i el sisè la COPE +  Cadena 100. Tot i que l’anunci sortia publicat al Pànxing de desembre del 2011, les dades són de l’onada de l’EGM d’abril-maig del 2011. En tot cas, una vegada més l’anàlisi de dades d’audiència fa bo allò que fa anys deia una samarreta del Setem: “Tot depèn de com t’ho vulguis mirar”.

Feia dies que no passava per la cruïlla de Diagonal amb Muntaner i he vist que ja han canviat el rètol de Punto Ràdio pel de la nova marca d’ABC Punto Ràdio, fruit de la reestructuració que el grup Vocento va decidir a l’octubre de l’antic grup Punto Radio. Pròximament passarà la cadena es passarà a dir directament ABC Radio, sense el punt. El rètol és ben visible des de la Diagonal, com podeu veure a la imatge. Ens haurem d’anar acostumant a aquest nou nom d’ABC Radio…

(M’hi he fixat perquè aquests estudis comencen a tenir ja una llarga història en la radiodifusió barcelonina, amb noms diferents. Recordo quan fa anys, crec que el 1994 o 1995, Luís del Olmo els va inagurar com a Onda Rambla i eren dels estudis més moderns de la ciutat. Vaig assistir a un dels primers Protagonistas emesos des d’aquests estudis i Luis del Olmo estava radiant d’il·lusió. Després ja dic que ha anat canviant de nom…).

En un altre moment de la seva intervenció en la presentació del llibre ¿Por qué los profesionales no comunicamos mejor?” de Manuel Campo Vidal, el sociòleg Manuel Castells va parlar de com afronten les grans empreses de comunicació la nova situació arran de l’expansió de la comunicació en xarxa i també va donar una possible explicació al per què de l’adquisició d’empreses espanyoles de comunicació per part de Berlusconi:

El canvi fonamental que introdueix el nou paradigma de la comunicació és segons Manuel Castells que “elimina els monopolis del món de la comunicació. Les grans empreses s’intenten agafar com a desesperades a mantenir encara un cert temps les rendes d’estar control·lant la comunicació però saben que això se’ls acaba. Quan? Com? De quina manera? A quina velocitat? Depèn del país i sobretot de la capacitat de transformació de les societats, la capacitat del sorgiment de cultura d’autonomia en les societats”.

“Manuel Campo Vidal parlava del control italià dels mitjans de comunicació espanyols. Jo tinc una hipòstesi sobre per què passa això: saben que estan perdent Itàlia. El control de la comunicació italiana per Mediaset i per un govern organitzat per Mediaset, és a dir per Berlusconi, depenia exclusivament del sistema de poder de Berlusconi i això s’ha acabat: s’ho han acabat les dones i els mercats financers. Amb aquesta combinació de mercats farts i dones fartes s’ha acabat el Duce 2 que és Berlusconi. Hi ha hagut un desplaçament cap aquí esperant que aquí siguem més tontos, subestimant la capacitat cultural d’autonomia de la societat catalana i espanyola”.

(seguirà)

Com us explicava fa uns dies, a París em vaig trobar diumenge casualment amb una manifestació de partits polítics i sindicats d’esquerra que se solidaritzaven davant l’Ajuntament de la capital francesa amb els treballadors del setmanari satíric Charlie Hebdo, atacat una setmana abans per fonamentalistes islamistes. Tot plegat en una atmosfera de molta preocupació: “Ens volen col·locar entre els islamistes i el Front Nacional”, van repetir diversos oradors. Quan va acabar l’acte vaig veure que el director del setmanari satíric, Stéphane Charbonnier àlies Charbs, estava present i fent unes declaracions a un jove periodista, crec que d’una ràdio.

Vaig poder enregistrar la declaració amb l’iPhone. La frase més destacada és la que poso al titular: “Si algun mitjà és amenaçat, pot comptar amb nosaltres”. He intentat transcriure tot el que diu, us ho anoto en català i francès, hi ha alguns detalls que se m’escapen, potser algú de vosaltres em pot ajudar a completar-ho? Diu:

- “Abans que res, moltes gràcies pel teu suport. Espero que mai no et molestin per això que has expressat a la teva ràdio. En tot cas, si amenacen o emmerden una ràdio o algun altre mitjà, pot comptar amb nosaltres. S’han d’aprofitar (la força d) els altres mitjans”.

En francès, el que he sabut transcriure és:

“-Merci d’abord pour le soutien. J’espère que vous sérais jamais embété pour ce que vous avais exprimé sour votre radio. En tout cas, si une radio o quelque autre media est menacé (ou emmerdé) par quequ’n (···) il peut compter sour nous. (···) Il faut profiter aussi les autres medias…”

A en Charbs se li va acostar molta gent per donar-li suport i va marxar cap a un bar envoltat per amics i amb un discret però evident servei de seguretat. Em va caure bé, se’l veu una persona senzilla i atenta.

Podeu llegir la crònica de la manifestació clicant aquí.

Foto: Periodistes.org

Joaquim Ibarz, corresponsal de La Vanguardia a Amèrica Llatina durant gairebé 30 anys, mort fa uns mesos per malaltia, va ser recordat i homenatjat divendres al Col·legi de Periodistes.  “Joaquim Ibarz, 40 anys del millor periodisme” va ser el títol sota el que el van recordar Jaime Arias, Manuel Campo Vidal, Anna Cortadas, Miguel Ángel Bastenier i Enric Bañeres, moderats per Pilar Casanova, de la Junta del Col·legi.

Nascut a Saidí (Osca, 1943),  Ibarz va estudiar Periodisme a Navarra. Va treballar a El Noticiero i al Tele/Exprés i el 1982 va ser designat corresponsal a Amèrica Llatina per La Vanguardia.

Em va ser impossible assistir a l’acte però buscant per Internet n’he trobat un bon resum:  “Companys i amics de Quim Ibarz destaquen la seva valentia, humanitat i passió pel periodisme en l’homenatge al Col·legi”. Em permeto agafar els apunts de periodistes.org com si fossin notes d’agència i en reprodueixo a continuació, tot i que us recomano que en llegiu la font original. Ho faig perquè jo era un seguidor de les seves cròniques i aventures per Amèrica, és d’aquells corresponsals que a la llarga identifiques amb el territori que cobreix, i tenia ganes de retre-li un homenatge des d’aquest modest espai a la xarxa.

Durant l’homenatge el veterà Jaime Arias va comentar:  “No he conegut mai cap company tan valent com ell en la professió. Era un professional integre, d’un dinamisme extraordinari”, en record als seus articles contra el narcotràfic.

Enric Bañeres va recordar que Manuel Ibáñez Escofet va ser el seu ‘pare espiritual’. I sobre el seu barcelonisme va explicar que “després d’enviar una crònica Ibarz acostumava a trucar a la secció d’esports per saber la última hora del Barça”.

Anna Cortadas, excorresponsal de Catalunya Ràdio a Amèrica Llatina va recordar l’entusiasme d’Ibarz per la seva feina: “era d’una generositat que no he tornat a veure mai a ningú”.

Miguel Ángel Bastenier va definir Ibarz com “el periodista total més gran que he conegut en la meva vida” i va explicar que “sempre em renyava per coses que jo havia escrit”.

Manuel Campo Vidal va dir que Ibarz era “un gran constructor de ponts socials, culturals, emocionals i polítics i va utilitzar el periodisme per sembrar aquestes relacions”, concloent que “els últims mesos de la seva vida ha vist quanta gent se l’estimava”.

En les intervencions del públic Vicenç Sanclemente va destacar “el seu activisme per la democràcia i la seva intransigència amb les dictadures”. I Miquel Villagrasa –principal organitzador de l’homenatge– ha recordat que als anys seixanta i setanta Ibarz, tot i conèixer a moltes persones de la gauche divine i de l’elit barcelonina, mai va formar-ne mai part “per la seva humilitat i personalitat”.

Es veu que ja fa un any que existeix la pàgina de Facebook “Bona nit malparits”, que reclama que Sopa de Cabra torni als escenaris. Jo hi he arribat a través del cartellet que veieu a la foto i que és la novetat, han passat de la xarxa al paper i estan penjant rètols vermells als opis de Barcelona amb l’eslògan de la campanya, el crit de guerra de Gerard Quintana “Bona nit malparits!”. De moment la pàgina web encara està inactiva, no sé si algú de vosaltres també ha vist els cartells i a on, jo al centre de Barcelona. De fet els rètols són tipus frase incògnita, és anant a facebook que pots lligar caps.

Si heu anat mai al bar el Velódromo de Muntaner amb París sabreu que pujant les escales de fusta arribes a una planta alta que des de la reobertura del local fa un parell d’anys s’utilitza per xerrades i presentacions. Aquest dijous ha acollit la festa de celebració del número 100 de la revista Sàpiens. Que es diu ràpid però s’ha d’acompanyar de més informació: 132.000 lectors, primera revista en català i tercer lloc si no tenim en compte la llengua. Tot l’equip de la revista ha volgut celebrar aquest número rodó i important i ho ha fet amb discursos de dos expresidents, Pujol i Maragall, i la música de Roger Mas.

A Pasqual Maragall no l’he arribat a escoltar, quan he arribat ja havia parlat. A Pujol sí que l’he pogut enregistrar amb iPhone, ha estat proper, un xic despistat i divertit. El seu resum? Poca broma si dos expresidents “recomanem llegir” la revista Sàpiens.  I una altra cosa, a partir d’una broma de Maragall: “l’home o ve del mico o ve de dalt. És el tema”.

“Venim tots o bé del mico o bé de dalt”

“Digueu que en Maragall i en Pujol, dos expresidents, poca broma, diuen que la gent ha de comprar, ha de llegir i s’ha d’ensinistrar amb Sàpiens”

Mireu què bé que se’n surt Pujol fins i tot quan s’equivoca! Un Pujol divertit: “És important conèixer la història. Llegir la guerra dels dos Peres,  segle XIV. I saber-ho posar al dia. La batalla de Talamanca…”

Roger Mas ha tancat l’acte…

]]> http://blogs.timeout.cat/guillemcarbonell/2011/02/11/media-pujol-i-maragall-han-presidit-al-velodromo-la-festa-del-sapiens-100/feed/ 4 http://blogs.timeout.cat/guillemcarbonell/2011/02/07/media-el-canal-en-angles-daljazeera-una-gran-manera-de-seguir-els-esdeveniments-del-caire/ http://blogs.timeout.cat/guillemcarbonell/2011/02/07/media-el-canal-en-angles-daljazeera-una-gran-manera-de-seguir-els-esdeveniments-del-caire/#comments Sun, 06 Feb 2011 22:50:16 +0000 Guillem Carbonell http://guillemcarbonell.timeout.cat/bloc/?p=13439

Quan fa un temps Aljazeera va llançar el seu canal en anglès jo primer en vaig desconfiar, sobretot per la idea que en gran part depengui de l’emir de Qatar. Un cop estrenat ja va anar donant senyals que el que havien creat era un canal que volia ser referent en el seu tema i  d’estàndards bastant occidentals. Aquests dies l’estic seguint bastant per veure imatges del que passa al centre del Caire i la veritat és que se’ls ha de felicitar, n’estan fent una gran cobertura. Ara mateix  he vist, per exemple, tot un reportatge sobre els negocis de la família Mubàrak. Comparant CNN, BBC i Aljezeera jo aquesta vegada em quedo amb el canal àrab que, és clar, hi està molt més a sobre i amb un bon nivell.

No deixa d’impressionar-me la gran quantitat de cròniques i imatges que aquests dies estan arribant d’Egipte. La de la foto, per exemple, és una periodista de la CNN que es mou pel Caire amagada dins d’un cotxe i que de tant en tant s’atura per fer preguntes a la gent del carrer, amb una gran dosi de protagonisme de la reportera. Aquests dies s’està explicant molt com els periodistes estan sent perseguits. I és que el president Mubarak es deu sentir observat per mig món, amb tantes càmeres i periodistes escrivint cròniques. Vigilat fins i tot per Google Earth, que molts mitjans utilitzen per ensenyar imatges obtingudes a la plaça Tahrir. Tots els mèdia que poden, i han estat molts, han enviat els seus corresponsals al Caire, en grans quantitats i amb equips súper-portàtils. És aquell difícil equilibri d’informar sense convertir els conflictes en una mena d’espectacles transmesos en directe a totes les llars. I en aquest d’Egipte han estat a punt. Ei, i jo m’hi he enganxat, eh?

(Un tema a part és l’ús de Facebook i Twitter com a eina brutal d’activisme. És l’evolució del que al nostre país ja vam assajar mobilitzant-nos l’11M de l’any 2004 a través de missatges al mòbil, per ara allò ja és prehistòria, perquè tot va molt ràpid)

Vinga, farem llista de temes que valoraré del que prometin els partits polítics de cara a les municipals. Avui he tornat a rebre la ditxosa revista “iBarcelona”, plena de fotos de l’alacalde. Doncs bé, punt número 1 de la llista (no que sigui el més important però sí el que l’encapçala), en la meva decisió de vot valoraré molt el partit que prometi la desaparició d’aquest butlletí de propaganda que a més deu ser molt car!

(si teniu ganes  llegir una mica més del tema i de pas practicar una mica d’anglès mireu el que dic al BTB clicant aquí )

Sempre que vaig a la Catalunya Nord compro L’Indépendent, que és el diari de referència tant a la ciutat com als pobles de les comarques nord-catalanes. És un diari molt folclòric en el sentit que va al detall de petites notícies i sobretot esdeveniments de tots els pobles de la zona. Per això no em va estranyar però sí sorprendre que dissabte publiquessin una pàgina sencera amb el títol “La voeux de nos corresponsals” amb el telèfon dels redactors que tenen a cada un dels municipis, un a cada poble! De mail res de res, però els telèfons tots. L’objectiu és que la gent del poble pugui trucar directament l’informador del seu municipi. És una mena de 2.0 a l’antiga, no?

No sé si heu pogut mirar els primers dies del concurs “Ni de conya”, que el Mag Lari presenta de dilluns a divendres a 8TV (a 2/4 de 4). Per circumstàncies jo l’he seguit de reüll. És un concurs típic, àgil, que també podria ser de ràdio per la velocitat de les preguntes i respostes. D’aquells que funcionen bé i amb una gran diversitat de qüestions d’actualitat. Crec que 8TV l’ha encertat, quan acaba el concurs passen ràpidament a la sèrie o pel·lícula perquè algú s’hi enganxi. En la seva estrena televisiva amb programa propi el Mag Lari mostra seguretat, ho fa bé, en vindran més segur. En confiança, sí que li recomanaria una cosa: que no faci la ganyota del final, queda  una mica xorra i no cal! La resta, bé. Fins i tot penso que 8TV podria reemetre el concurs al vespre, cap a les 20h, per arribar a un públic diferent.

Cinquanta edicions són poques en la vida d’un diari, però quan són les primeres 50 està clar que són moltes i importants. Dimarts passat el diari Ara arribava al número 50 i la redacció ho va celebrar menjant un exquisit pastís de xocolata! … coronat per logos del diari, de xocolata blanca. La festa va tenir lloc a la sala B de Luz de Gas i diria que no va quedar ni un tall de pastís. Durant la setmana el rotatiu ha fet públic que el mes de desembre va vendre una mitjana de 27.717 exemplars diaris. I ara, a continuar…