Una trentena de persones estan assegudes al mig de plaça Universitat fent oracions i algunes d’elles també vaga de fam de 48h: “El nostre objectiu -expliquen- és demanar a la Xina i als seus dirigents que respectin els drets dels tibetans, que rectifiquin les polítiques que han creat tensió a les regions tibetanes i que protegeixin l’identitat lingüística, cultural i religiosa del poble tibetà”. Dos monjos budistes dirigien el migdia de tots sants l’oració, envoltants de fidels i també de curiosos. He recollit un comunicat que va signat per la Casa del Tibet.

Foto: Periodistes.org

Joaquim Ibarz, corresponsal de La Vanguardia a Amèrica Llatina durant gairebé 30 anys, mort fa uns mesos per malaltia, va ser recordat i homenatjat divendres al Col·legi de Periodistes.  “Joaquim Ibarz, 40 anys del millor periodisme” va ser el títol sota el que el van recordar Jaime Arias, Manuel Campo Vidal, Anna Cortadas, Miguel Ángel Bastenier i Enric Bañeres, moderats per Pilar Casanova, de la Junta del Col·legi.

Nascut a Saidí (Osca, 1943),  Ibarz va estudiar Periodisme a Navarra. Va treballar a El Noticiero i al Tele/Exprés i el 1982 va ser designat corresponsal a Amèrica Llatina per La Vanguardia.

Em va ser impossible assistir a l’acte però buscant per Internet n’he trobat un bon resum:  “Companys i amics de Quim Ibarz destaquen la seva valentia, humanitat i passió pel periodisme en l’homenatge al Col·legi”. Em permeto agafar els apunts de periodistes.org com si fossin notes d’agència i en reprodueixo a continuació, tot i que us recomano que en llegiu la font original. Ho faig perquè jo era un seguidor de les seves cròniques i aventures per Amèrica, és d’aquells corresponsals que a la llarga identifiques amb el territori que cobreix, i tenia ganes de retre-li un homenatge des d’aquest modest espai a la xarxa.

Durant l’homenatge el veterà Jaime Arias va comentar:  “No he conegut mai cap company tan valent com ell en la professió. Era un professional integre, d’un dinamisme extraordinari”, en record als seus articles contra el narcotràfic.

Enric Bañeres va recordar que Manuel Ibáñez Escofet va ser el seu ‘pare espiritual’. I sobre el seu barcelonisme va explicar que “després d’enviar una crònica Ibarz acostumava a trucar a la secció d’esports per saber la última hora del Barça”.

Anna Cortadas, excorresponsal de Catalunya Ràdio a Amèrica Llatina va recordar l’entusiasme d’Ibarz per la seva feina: “era d’una generositat que no he tornat a veure mai a ningú”.

Miguel Ángel Bastenier va definir Ibarz com “el periodista total més gran que he conegut en la meva vida” i va explicar que “sempre em renyava per coses que jo havia escrit”.

Manuel Campo Vidal va dir que Ibarz era “un gran constructor de ponts socials, culturals, emocionals i polítics i va utilitzar el periodisme per sembrar aquestes relacions”, concloent que “els últims mesos de la seva vida ha vist quanta gent se l’estimava”.

En les intervencions del públic Vicenç Sanclemente va destacar “el seu activisme per la democràcia i la seva intransigència amb les dictadures”. I Miquel Villagrasa –principal organitzador de l’homenatge– ha recordat que als anys seixanta i setanta Ibarz, tot i conèixer a moltes persones de la gauche divine i de l’elit barcelonina, mai va formar-ne mai part “per la seva humilitat i personalitat”.

Uns 50 egipcis barcelonins es van concentrar ahir al vespre a plaça Sant Jaume per celebrar la caiguda de Mubàrak. Portaven pancartes com la de la foto (“Mubàrak a la presó, no al balneari”) i cridaven consignes sobretot en àrab però també en castellà: “Egipto libre ya!” Era curiosa l’estampa de barreja que es vivia a la plaça: davant l’Ajuntament els gegants es disposaven a començar la seva primera processó de Santa Eulàlia. I en canvi a la vora del Pans&Company els egipcis celebraven que les revoltes del seu país havien aconseguit enderocar un règim.

Una altra pancarta d’aquestes tipus mani nord-americana també deia: “Barcelona, de la Unió per la Mediterrània. Copresidents: Sarkozy i Mubàrak. Vergonya!”

Per cert, jo fa dies que penso que d’acord, aquestes revoltes (les dels països del món àrab en general) fan bona pinta pel que tenen d’un poble que es mobilitza contra un règim totalitari aprofitant les eines 2.0 i perquè a més els fan caure. Però encara sóc molt prudent en valorar-les, em falta una mica de perspectiva. Si tot plegat porta cap a règims democràtics o més democràtics, com sembla que ha de passar, doncs fantàstic. Són revoltes en part provocades per l’increment dels preus de productes bàsics i la poca esperannça d’una joventut més formada i que viu una realitat que no s’ajusta a la que somia per la xarxa. Però permeteu-me que a més em pregunti si això també comporta una modernització de la seva ètica personal i col·lectiva. De moment veig poques dones i moltíssims homes a les imatges de televisió. ¿Quan faran els pobles àrabs en general revoltes similars en favor d’una ètica moderna? ¿Quan ocuparà la dona una posició normal? ¿Quan deixaran de perseguir l’homosexualitat? Tinc l’esperança que Internet i les xarxes socials també els portin en aquesta direcció, quan hi arribin seran benvinguts però ja fan tard. No sé si algú ho havia de dir però jo no puc deixar de dir-ho.

Quan fa un temps Aljazeera va llançar el seu canal en anglès jo primer en vaig desconfiar, sobretot per la idea que en gran part depengui de l’emir de Qatar. Un cop estrenat ja va anar donant senyals que el que havien creat era un canal que volia ser referent en el seu tema i  d’estàndards bastant occidentals. Aquests dies l’estic seguint bastant per veure imatges del que passa al centre del Caire i la veritat és que se’ls ha de felicitar, n’estan fent una gran cobertura. Ara mateix  he vist, per exemple, tot un reportatge sobre els negocis de la família Mubàrak. Comparant CNN, BBC i Aljezeera jo aquesta vegada em quedo amb el canal àrab que, és clar, hi està molt més a sobre i amb un bon nivell.

No deixa d’impressionar-me la gran quantitat de cròniques i imatges que aquests dies estan arribant d’Egipte. La de la foto, per exemple, és una periodista de la CNN que es mou pel Caire amagada dins d’un cotxe i que de tant en tant s’atura per fer preguntes a la gent del carrer, amb una gran dosi de protagonisme de la reportera. Aquests dies s’està explicant molt com els periodistes estan sent perseguits. I és que el president Mubarak es deu sentir observat per mig món, amb tantes càmeres i periodistes escrivint cròniques. Vigilat fins i tot per Google Earth, que molts mitjans utilitzen per ensenyar imatges obtingudes a la plaça Tahrir. Tots els mèdia que poden, i han estat molts, han enviat els seus corresponsals al Caire, en grans quantitats i amb equips súper-portàtils. És aquell difícil equilibri d’informar sense convertir els conflictes en una mena d’espectacles transmesos en directe a totes les llars. I en aquest d’Egipte han estat a punt. Ei, i jo m’hi he enganxat, eh?

(Un tema a part és l’ús de Facebook i Twitter com a eina brutal d’activisme. És l’evolució del que al nostre país ja vam assajar mobilitzant-nos l’11M de l’any 2004 a través de missatges al mòbil, per ara allò ja és prehistòria, perquè tot va molt ràpid)

Doncs a mi em fa il·lusió que el príncep William es casi amb Kate Middleton o amb qui vulgui. Els anys no passen en va i jo puc dir que recordo el casament de lady Di i el príncep Carles. Va ser espectacular veure aquella cua del vestit de Diana Spencer, la Westminster Cathedral a vessar i decorada per l’ocasió i sobretot, aquelles carrosses sortint de Buckingham Palace. Imagineu si nosaltres poguéssim fer el mateix show amb un descendent de Jaume I, seria o no seria espectacular? Passa que de moment no podem, ara que amb els avanços de la genètica i les aventures dels científics amb les tombes de Poblet, mai se sap. En resum, que desitjo que arribi el dia del casament reial i de veure’ls en carrosses. A més, fa la pinta que aquests dos sí que seran reis, no com el pobre Carles que a punt d’arribar a edat de jubilació té una mare que aguanta i bé sap què fa, oi?

Col·loco aquestes imatges abans de saber de què es tracta. Si algú ho sap que ens ho expliqui i sinó ja us ho diré més tard. En tot cas la “notícia” és que a la plaça dels Àngels hi han instal·lat aquests seients grocs que van signats per “VIENA” i que fan l’estada a plaça més còmode i entretignuda a la gent que hi passa i que hi patina.

Unes 3000 persones han participat a la manifestació en solidaritat amb el poble palestí i contra l’acció d’Israel de fa uns dies…

La marxa ha començat als Jardinets de Gràcia, s’ha aturat davant la representació de la Comissió Europea a Passeig de Gràcia amb Provença, ha baixat per Pau Claris, Via Laietana i ha entrat a la plaça Sant Jaume pel carrer de Jaume 1er. Molts crits per la llibertat de Palestina i a favor d’un boicot a Israel.

Banderes sobretot palestines, republicanes i estelades. En algun moment crits contra el capitalisme. Hi havia gent àrab però molta menys que en d’altres actes similars, els participants eren molt majoritàriament catalans. Sí que s’han sentit bastants crits en àrab. No ha estat una manifestació massiva però sí que hi havia molta gent, indignada amb el que va passar. La concentració, seguida de prop per molts mossos, ha acabat pacíficament a plaça Sant Jaume amb les paraules dels cooperants que han tornat avui de Turquia.

“Que la crisi la paguin ells” és una mica l’eslògan que aglutina les protestes del mal moment que estem vivint. I també ha estat el missatge escollit per l’Assemblea pels drets socials del Garraf per protestar contra la reunió que el club Bilderberg està fent al Dolce Sitges. Una cinquantena de membres d’aquesta assemblea s’han concentrat dissabte al matí davant l’estació de tren de la població. Quan jo els he vist no sabien si anirien en manifestació fins a Terramar o si es quedarien on estaven. D’altra banda, al carrer del Pecat uns joves bascos repartien paperets que deien: “ganemos porque nostros unidos tenemos el verdadero poder”. Ara que si jo fos del club de Bilderberg també hauria triat el Dolce Sitges per reunir-me un cap de setmana i “arreglar” el món! Camí de l’hotel on té lloc la reunió, els mossos tallaven el pas i pel cel volava constantment un helicòpter.

A dalt, la lectura del manifest dels ciutadans italians de Barcelona en protesta pel que consideren una gestió “molt dolenta” del consulat de Barcelona. A sota veureu uns segons de la lectura d’una mena de divertides lletanies invocant el “Sant Consota” i mencionant totes les mancances que segons els manifestants té el servei diplomàtic italià a Barcelona. 

Hauríeu d’haver vist el contrast entre els dos grups d’italians residents a Barcelona que avui s’han trobat cara a cara al moll oriental del port.

Uns estaven al Palacruceros, un palau que jo no havia vist mai que està al port davant la muntanya de Montjuïc. És un edifici-carpa de disseny que el consulat d’Itàlia ha llogat per commemorar la Festa de la República Italiana.

L’altre grup ha arribat en bici des de la plaça de la Carbonera i s’ha col·locat al moll encarat a la molt elegant festa, amb la pancarta que veieu a dalt.

El motiu de la protesta era denunciar “la gran ineficiència del consulat” que no s’ha adaptat al gran creixement de la comunitat italiana de Barcelona (un 750% en pocs anys).

Segons m’han explicat el Consulat pateix un col·lapse constant i sovint et recomanen que vagis a fer els tràmits directament a Itàlia. A més, han convertit el número d’informació telefònica en un servei de pagament i ara costa 1,51€ cada minut. Els organitzadors de la protesta demanen que el servei deixi de ser de pagament i una cita amb el cònsul per trobar maneres de fer més eficient el funcionament del consulat.

Els que protestaven portaven la imatge de “la Santa Sconsolatta” amb missatges arribats al web www.sconsolati.org dels problemes que tenen els italians de Barcelona amb el Consulat.

I van fer una lectura de divertides lletanies a la Santa.

Quan jo ja marxava la festa s’ha animat encara més amb l’arribada de la policia portuària i de dos guàrdies civils, moment en que la protesta s’ha dissolt pacíficament. Tot plegat una escena molt italiana: passava en un punt que és com el no res de Barcelona, al moll oriental i el contrast entre els dos grups era gairebé de pel·lícula!  

La foto de dalt no és un muntatge, és real: la BBC està projectant els resultats de la nit electoral britànica sobre la paret del Big Ben. De blau, vermell i groc segons el partit. El que sí que és un muntatge, però interessant, és la foto de sota on el presentador ha quedat envoltat de suposades cadires del Parlament on va col·locant imatges a mida real dels diputats escollits.

Aquesta foto de The Economist  transmet molt bé el que ha passat avui a Atenes, on han mort tres persones en l’incendi d’un banc. Tot plegat enmig de les protestes pel pla d’austeritat que el govern s’ha vist obligat a executar per no caure en la bancarrota. Jo veig molt difícil salvar l’economia d’un país d’aquesta manera, veig molt negre el futur de Grècia dins la zona Euro. Veurem però la pregunta que us volia traslladar és si creieu que aquesta inestabilitat arribarà a l’Estat Espanyol. I no dic tant a nivell social de carrer (a Grècia ja fa temps que es repeteixen aquest tipus de protestes anarquistes) com a nivell de gran inestabilitat financera i d’atacs d’especuladors internacionals. Creieu que realment podem arribar a una situació similar ala grega?

El lingüista i pensador Noam Chomsky va rebre fa uns dies a Stuttgart el premi Erich Fromm 2010. El guardó se li ha concedit ”en reconeixement pel seu recorregut i per les seves conviccions en la defensa dels drets a la vida i a la dignitat de totes les persones, sobretot les més pobres”. “I també per parlar amb un llenguatge que influencia els creadors d’opinió i que dóna esperança als més febles”. A continuació faig cinc cèntims de la conferència que Chomsky va pronunciar durant la cerimònia, sobre la realitat, la construcció i el remei al terrorisme” (qui m’ajuda a traduir “The evil scourge of terrorism: reality, construction, remedy”?).  (Les fotos són de Bob Trauffler bob.trauffler@googlemail.com, un jove fotògraf que com veieu fa imatges fantàstiques!)

Chomsky va mencionar els que parlen de terrorisme internacional però obliden el terrorisme internacional d’Estat que segons ell practiquen administracions com la nord-americana. També va analitzar casos en que diferents administracions nord-americanes van utilitzar el terror, fent una especial menció a l’època Reagan i “la guerra que ja ell va declarar contra el terror, que es va convertir en una salvatge guerra terrorista, deixant com a resultat milers de torturats i mutilats a Amèrica Central, l’Orient Mitjà i Sudamèrica”.   

En aquest punt, Chomsky va fer un especial èmfasi en recordar els jesuïtes assassinats a El Salvador entre 1980 (“monseñor Romero”) i 1989 (Ignacio Ellacuría i cinc més) i a com l’opinó pública internacional els ha oblidat: “Els assassinats de 1989, ara fa vint anys, van succeir pocs dies després de caure el mur de Berlín. El contrast entre la celebració el novembre passat de la caiguda del mur i el silenci sobre aquestes atrocitats és tan evident…”

També va mencionar l’administració Kennedy en relació a Cuba i a com el terrorisme nord-americà d’Estat va canviar governs i imposar dictadures al Brasil (1964), Xile (1973) i Argentina (1980). Tot plegat per arribar a entendre, segons Chomsky, que el que va fer Gerorge Busch fill a nivell internacional va ser una continuació d’aquesta “tradició” intervencionista nord-americana.

Chomsky va concloure dient que “si realment volem acabar amb la plaga terrorista, “ja sabem el que hem de fer: primer, acabar amb el nostre rol d’autors” (d’actes terroristes); “segon, fixar-nos en les queixes que hi ha en el rerafons (dels actes terroristes internacionals) i si són legítimes, fer alguna cosa per solucionar-les; i en tercer lloc, quan hi ha atemptats, tractar-los com a actes criminals: identificar i detenir els sospitosos i portar-los a judicis justos”. “De fet aquest sistema funciona!” va dir en acabar.