Mireu quina bona pinta feia El Molino avui a primera hora, el dia en què la ciutat el recupera com a sala d’espectacles i l’incorpora com a local de formació d’artistes. La transformació a càrrec dels arquitectes de Bopbaa ha mantingut la part imprescindible de la façana que Manuel Raspall va fer l’any 1910 però el resultat és un edifici completament nou i preparat pels nous reptes del Paral·lel. Estèticament fa molt bona pinta. I quan sents els nous responsables d’El Molino el que volen fer i com volen obrir la sala als nous artistes i a la nova ciutat les sensacions també són d’encert. Així que bentornats i molta sort! El Paral·lel porta anys força depriments, El Molino retorna per intentar retornar-li una mica de glamour, com a mínim es pot dir que va en la bona direcció, no? Un projecte pel Paral·lel inspirat en la seva història i adaptat als nous temps…

Un familiar m’ha enviat la foto que veieu aquí dalt, que correspon a la cursa de braus d’aquest diumenge a la Monumental. M’ha explicat que hi havia mitja entrada i que han sovintejat els crits de “Libertad, libertad”. Torejaven Rivera Ordóñez “Paquirri”, Manuel Jesús “El Cid” i el torero català Serafín Marin. Es veu que un toro ho ha fet molt bé i li han estalviat la mort. En tot cas la imatge, que ha estat presa al final de la “corrida”, mostra el torero Serafín Marin i el president de Ciutadans Albert Rivera aixecats “a hombros”. Pel que he entès, Marin ha anat a buscar unes banderes catalanes i una espanyola i acte seguit ha anat a buscar Rivera perquè també l’aixequessin. Es veu que Alícia Sánchez Camacho també estava a la Monumental.

(Per cert, vau veure els lamentables incidents entre taurins i anti-taurins de dissabte davant la monumental? A aquestes alçades jo si fos dels manifestants anti-taurins ho deixaria estar, l’únic que aconsegueixen és donar una innecessària rellevància als taurins. En tot cas, que s’ocupin de protestar contra els correbous, no?)

Com cada any per aquestes dates, els teatres públics de Barcelona surten al carrer a vendre entrades al 50% i mireu quin eslògan més original han triat enguany! Ara que tant es parla de 3D al cinema i que diuen que arriba el 3D a la televisió els del teatre es reivindiquen com “El 3D de tota la vida!” i no els hi falta raó. També afegeixen que no ens caldran les ulleres per veure-ho en 3D. M’agrada aquest eslògan! Si us interessa que no se us passi: podem comprar les entrades a la Virreina.

Com cada any per aquestes dates, els teatres públics de Barcelona surten al carrer a vendre entrades al 50% i mireu quin eslògan més original han triat enguany! Ara que tant es parla de 3D al cinema i que diuen que arriba el 3D a la televisió els del teatre es reivindiquen com “El 3D de tota la vida!” i no els hi falta raó. També afegeixen que no ens caldran les ulleres per veure-ho en 3D. M’agrada aquest eslògan! Si us interessa que no se us passi: podem comprar les entrades a la Virreina.

Mireu, mireu, no us perdeu el vídeo. Aquest és en Mingo Ràfols i també va cantar fa uns dies a l’Ateneu, en la presentació del llibre sobre la temible i real vampira del carrer Ponent de Barcelona, Enriqueta Martí. Recordeu que ahir sentíem en Constantino Romero i demà veurem l’actuació de Teresa Vallicrosa. Des d’aquí reclamem que alguna sala de Barcelona aculli el musical sencer!

Just abans de Setmana Santa van representar un fantàstic mini-musical a l’Ateneu per presentar el llibre “La vampira del carrer Ponent o els misteris de Barcelona”, de Josep Arias Velasco. L’obra, basada en la història real d’Enriqueta Martí, aquella dona que feia desaparèixer nens i els amagava al carrer de Ponent del Raval, actualment Joaquin Costa. Una tragèdia de la Barcelona de començaments del segle XX. Per cert, pel que vaig entendre, aquest mini-musical busca sala per esdevenir musical, jo crec que l’acabaran trobant perquè com veureu sonava molt bé, tinc més vídeos que aniré penjant…

El Teatre Victòria era ple divendres a la nit per veure l’espectacle Brodas Bros, inspirat en la cultura hip hop i d’art de carrer i que es va estrenar el dia abans. Diria que hi havia una presència majoritària o com a mínim molt significativa de públic jove (15, 16, 17, 18, 19 anys…) però també hi havia adults (20′s i 30′s) i pares (trenta-i-tants!).

L’hora i mitja que dura em va agradar i se’m va fer més aviat curta, sobretot per la seva frescor. Si us agrada seguir les noves tendències, veure coses diferents i que entren bé o és clar si us interessa el hip hop, val la pena. Però ei, no penseu que tot és hip hop. És sobretot art com de carrer.

Diria que no és teatre musical com l’entenem habitualment, ni tampoc un concert. És un espectacle musical que en part podríem trobar al al Covent Garden de Londres, a Les Halles de París o perquè no al Portal de l’Àngel. Però és clar amb una coherència de moltes parts juntes i posat dalt de l’escenari.

La companyia és dels germans Pol i Lluc Fruitós, la direcció escènica va a càrrec de Joan Gràcia d’El Tricicle, i la direcció de l’espectacle és del segon dels germans. Ah, i la foto és meva, feta una mica d’estranquis perquè crec que no estava permès!

Mireu, vaig anar fent unes anotacions al’iPhone que una mica resumeixen el que vaig veure, com flaixos de l’espectacle:

Vuit actors amb cara de felicitat; un públic entregat que ovaciona cada esquetx de l’espectacle (són breus, de tres minuts); joc visual; un saxo preciós; flauta travessera; seguiment de ritme a cop de palmes; el DJ penjat a dalt a la dreta, en una tarima; un gran bateria; i una gran bateria que fa ressonar el Victòria; decoració de fons: un ràdiocasette o similar i colors potents, vermell, blau, verd; fantàstics moviments dels actors imitant per exemple robots; i moviment corporal, dels músculs; voltes per terra; “backpackers” que es converteixen en capgrossos; tam-tam; els diferents estils del hip-hop; les 5 estacions de Vivaldi?;  joc de llums; cares il·luminades; i un grafiti fet en directe: “Hola, bienvenido al mundo de un escritor de grafiti”; olor a esprai per tota la sala.