Avui comencen a Sitges les obres de reforma dels museus de Maricel i del Cau Ferrat. Si ningú no ho atura suposarà que la façana marítima del municipi passarà de ser la històrica que veieu a dalt a la pretesament moderna que veureu a sota. Per intentar que això no sigui així i per defensar una restauració que respecti el patrimoni històric del poble es va constituir fa uns mesos la Plataforma “Volem el nostre Sitges” impulsada sobretot des d’Internet per veïns de Sitges. Unes hores abans que comencin les obres hem entrevistat Beli Artigas, historiadora de l’art i una de les principals impulsores de la plataforma.

- Creus que encara s’està a temps de “salvar” la façana marítima, de modificar el projecte o ja no hi ha res a fer?

Si, malauradament avui, un mes abans de la data que s’havia marcat a principis d’any, comencen les obres de remodelació dels museus de la façana marítima de Sitges, és a dir, el Cau Ferrat i Maricel de Mar. Des de la Plataforma estem convençuts de la il•legalitat d’aquestes obres, que en comptes de conservar el patrimoni arquitectònic de Sitges el destrossa, principalment la casa Rocamora i tota la façana de mar, i per aquest motiu estem disposats a portar les nostres denuncies on sigui necessari per a que l’Ajuntament de Sitges, la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Govern d’Espanya aturin aquest projecte.

-Quina resposta està tenint la Plataforma? Esteu recollint moltes adhesions?

Gran part de la població de Sitges desconeix el projecte de reforma i des de la Plataforma intentem explicar-lo a tots aquells que estimen Sitges i que el volen conservar. La Plataforma va iniciar-se primer amb un blog i amb una pàgina a facebook, a la que hi ha adherides gairebé 900 persones, així com les més de 1000 del grup “Salvem el Cau Ferrat”. Però des de fa una setmana estem recollint firmes per poder formalitzar les nostres queixes, i en aquests 10 dies ja tenim més de 300 firmes amb DNI, la majoria via mail.

- Quines accions teniu previstes pels pròxims dies?

Avui esperem que ens arribi l’informe que ha realitzat la Real Acadèmia de Belles Arts Sant Jordi, un estudi molt complert en el que no sols els acadèmics es mostren contraris al projecte que es va aprovar, sinó que també presenten una proposta de projecte en el que es demostra que no és necessària la passarel•la de vidre i acer, ni destrossar la casa Rocamora…. Aquest serà el nostre acte per demà, donar a conèixer aquest informe que creiem de molta importància. Un resum d’aquest serà enviat a tots els mitjans de comunicació que en algun moment han fet referència a la nostra causa.
En una setmana també tenim prevista una conferència explicativa a la seu del Grup d’Estudis Sitgetans per tal d’explicar el veritable projecte, així com les lleis patrimonials que avalen les nostres crítiques i demandes.

-Què us diu l’Ajuntament de Sitges? No han incorporat cap proposta de la Plataforma?

L’Ajuntament de Sitges com sempre calla i actua a l’esquena del poble. Però no només el consistori sitgetà té aquesta actitud vers les possibles il•legalitats al•legades per la Plataforma… pel mateix camí van les altres institucions públiques que avalen el projecte…. Però ja no ens estranya res, ja que si no es fan cas ni entre ells com escoltaran al poble? Amb això em refereixo a l’informe que va fer l’arquitecte de la Generalitat abans d’aprovar el projecte, en el que es demanava un canvi de la façana marítima de la casa Rocamora proposada pel tècnic firmant de les obres….. doncs aquesta demanda formal va ser obviada totalment en els altres informes oficials!!!

-Per què creus que és tan important aturar el projecte?

Amb una gran exposició sobre la influència de Rusiñol en l’obra de Picasso, i amb la celebració enguany del centenari de l’inici de les obres de construcció del conjunt arquitectònic de Maricel, aquest bell i importantíssim llegat pot desaparèixer per culpa de la supèrbia d’uns pocs que es creuen que la història i el patrimoni d’un poble no té cap importància, i que el futur i la modernitat és el que ells han de fomentar. Doncs no, si són el que són, es deu al nostre passat i aquells que l’han construït.

Però també és important que les lleis es facin complir sempre i més quan es tracta del patrimoni de tots. El Cau Ferrat i el Maricel són espais importantíssim que es troben en un estat de conservació pèssim per culpa de la deixadesa que han patit aquests anys, però la necessitat de restaurar aquests edificis no ha de permetre que es perdi la seva imatge original i que durant molts anys ha estat una de les postals més utilitzades per mostrar la bellesa de Sitges al món.
Per això necessitem que tots els que estimeu el patrimoni arquitectònic català i que reconegueu la importància de conservar-lo, us adheriu a la nostra plataforma, i així ens ajudeu a que no es faci una de les desfetes artístiques i patrimonials més importants dels darrers anys.

Quan a l’octubre vaig entrevistar la fotògrafa Pilar Aymerich em va explicar que estava preparant l’exposició “La Nova Cançó, la veu d’un poble” que s’acaba d’inaugurar al MHCAT. Com que ella n’és comissària, aprofito per recuperar aquell interviu a una de les principals fotògrafes de la transició i companya de treball inseparable de Montserrat Roig. El vídeo el teniu aquí dalt i l’entrevista escrita la podeu llegir clicant aquí.

“Samaranch, última entrevista”. Avui dissabte La Vanguardia publica una part de l’interviu biogràfic que li vaig fer a Juan Antonio Samaranch el 27 de gener passat. En el diari de paper són dues pàgines a Esports, on fem un repàs a diversos aspectes que vam tractar aquell dia i també en una conversa anterior, agrupat per temes. M’agradaria que també la mireu en paper, la maquetació ha quedat molt bé, però si voleu ja podeu consultar el contingut a la web de La Vanguardia, clicant aquí. 

(Aquestes últimes setmanes, mentre traduïa i adaptava el text que avui es publica, he anat unes quantes vegades a la redacció de La Vanguardia, gairebé sempre a última hora, més tard de les 8 del vespre. Dimarts hi vaig viure el partit del Barça, hi ha televisions per tota la redacció i els periodistes anaven seguint el partit de reüll. A les 9 del vespre la redacció encara és plena. Ja sé que les redaccions no viuen moments fàcils, però m’agradaria deixar constància que l’ambient de la redacció de La Vanguardia és fantàstic, enganxa, els que hi treballen hi estan molt acostumats i deuen conèixer totes les dificultats, però a mi m’ha semblat una redacció de pel·lícula)

Per cert, els que seguiu aquest blog habitualment veureu que en el fons he fet amb JASamaranch el mateix que faig amb tants altres temes que m’envolten, oi?

Oriol Bohigas (Barcelona, 1925) arquitecte, urbanista, president de l’Ateneu Barcelonès i senyor de Barcelona. Ha estat un dels homes claus de la Barcelona contemporània. El 27 de novembre vaig tenir l’ocasió de conversar llargament amb ell i el resultat el podeu llegir a continuació. És un text més llarg del que és habitual en aquest blog però he pensat que és bo que estigui tot junt. Vaig dividir la conversa és 5 apartats i els he respectat en la transcripció: la seva vida, Barcelona, Catalunya, l’Arquitectura i l’Ateneu. Us convido a llegir-la quan tingueu uns minuts, el cap de setmana o per Nadal. Ah i si encara no l’heu vist, no us perdeu el vídeo, el que hi diu complementa la conversa escrita, és interessant per exemple com contesta Oriol Bohigas al vídeo la pregunta sobre Catalunya…

1) La vida d’Oriol Bohigas

On vas néixer?

Oriol Bohigas (OB) – Al carrer Casanova entre Consell de Cent i Aragó, al nucli del que se n’ha dit sempre l’Esquerra de l’Eixample. Vaig néixer l’any 1925, una època en que aquesta zona estava sense construir encara en un percentatge molt elevat. Les voreres no estaven pavimentades i l’única il·luminació que hi havia en aquesta part de l’Eixample era una bombeta de 25 wats col·locada al mig de la mançana i penjada d’uns fils.

Una altra cosa característica de l’època en que vaig néixer és que els nois del barri utilitzaven molt el carrer, era el lloc on es jugava a futbol amb una pilota de draps: passaven tan pocs cotxes que s’hi podia fer un partit de futbol! I quan en passava un retiràvem una mica les porteries, el deixàvem passar i tornàvem a jugar.

Era un temps en que el carrer era utilitzat “peatonalment” per la gent del barri. Parlo d’abans de la guerra. Immediatament després va ser igual però amb les limitacions típiques del règim i de la situació trista i tronada de la postguerra.

A quina escola vas anar?

OB – Dels quatre als sis anys vaig començar anant a un parvulari de Sants que es deia “Institut Montserrat”, perquè la meva família provenia de Sants.  De seguida vaig anar a l’Insitut Escola del Parc de la Ciutadella, que era aquella nova fundació pedagògica de la Generalitat, el primer intent de fer una escola unitària que anés de l’ensenyament primari a tot el batxillerat, amb un sistema pedagògic molt modern, avançat, progresista i culte, del qual jo tinc un record extraordinari.

Després de la guerra naturalment l’Institut Escola va ser eliminat pel franquisme i vaig anar a parar a l’Insitut Menéndez i Pelayo, a la Via Augusta, a fer el tercer curs de batxillerat fins que el vaig acabar.

De l’Institut Escola del Parc, encara hi ha alguna cosa que pensis que es podria aplicar ara i no es faci?

OB – Jo crec que és l’intent pedagògic més important i més transcendental que va fer la Generalitat i en general la República Espanyola  en aquell moment. Era una escola sense llibres de text, sense exàmens, sense disciplina de curs. Tu entraves a una classe i anaves fent pràctiques escolars, anaves agafant coneixements i intervenint en la investigació i els estudis i al cap d’uns anys et donaven el títol de batxiller. Això de no haver de passar pels exàmens  rutinaris que es feien a les escoles dels capellans i a les escoles privades d’aquell moment era una maravella.

Però el més important era la no imposició de llibres de text: es feien servir els llibres que hi havia a la biblioteca. El professor explicava, et feia fer uns resums, unes reflexions, unes petites conferències dintre de la mateixa aula i amb això anaves acumulant coneixement i anaves completant la teva formació. Amb els medis normals de les biblioteques, de la premsa o dels llibres que el professor ens recomanava. Però no amb aquesta cosa -una mica pueril- que encara ara es manté i fins i tot s’exagera, dels llibres  escolars. Aquesta puerilitat del llibre de text no existia sinó que treballàvem amb llibres de gent gran, amb llibres d’història o de ciència o de literatura… 

Dels teus pares, quin record en tens?

OB – Molts! El fet de ser fill únic feia que la relació amb els meus pares fos molt especial, molt directa, molt immediata, molt amical i molt positiva. De manera que de records … moltíssims! Però segurament els records que han quedat més són els lligats a fets històrics de Barcelona.

Per exemple, recordo el 6 d’octubre del 34, el 18 de juliol del 36. I recordo molt llunyanament algunes efemèrides importants com la inauguració del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Les recordo perquè el meu pare hi estava involucrat i per tant tenia una repercussió gairebé domèstica.

El meu pare va començar la seva carrera fent de periodista treballant en diversos grups polítics del món del catalanisme d’esquerres fins que es va emplear a l’Exposició del 29 com a secretari de la secció d’art i a partir d’aquí va passar als museus.

De manera que, després d’una part de vida més alterada per la volabilitat de la feina de periodista  va entrar en una cosa més segura i més ferma que és la de funcionari en el servei de l’activitat artística i pedagògica de l’Ajuntament de Barcelona.

Era l’administrador general dels museus d’arts de Catalunya i per tant estava molt implicat en l’entorn de la museulogia, la museugrafia i l’organització  tan cultural com econòmica dels museus.

Un record de la teva mare…?

- El més important és la seva obsessió per la música. La meva mare tenia molt clar que l’educació musical era tan important com qualsevol altre tipus d’educació. A l’Institut Escola hi havia un servei d’educació escolar bastant important però la meva mare pensava que encara era insuficient i em va fer estudiar el piano intensament, paral·lelament a l’escola i més endavant em va portar a l’Acadèmia Versailles on vaig fer pràcticament tota la carrera de piano, fins l’últim curs que ja no vaig acabar, perquè estava començant la universitat.

Els teus avis eren de Barcelona?

- Tots dos eren de Barcelona. La meva mare va néixer a la barriada de Sants quan encara no estava agregada a Barcelona. Tot i que d’una manera pràctica gairebé ja ho estava.

Si els teus pares vinguessin ara a Barcelona, què els sobtaria més?

- De vegades ho penso però no sé què dirien! El meu pare va morir l’any 1948 i entre la Barcelona d’aleshores i la d’ara, no és que puguis dir quines coses han canviat, és que és una altra ciutat, no té absolutament res a veure. I ja no parlem només de l’evolució normal de la ciutat, sinó que a més, els anys en que el meu pare va morir eren d’una depressió general de Barcelona.

No només hi havia hagut la guerra, sinó també la postguerra que per la ciutat de Barcelona -i en determinats aspectes- va ser pitjor que la guerra. Segur que no la veuria com una ciutat pròpia.  Suposo que al pare li agradaria aquesta millora física i econòmica que ha tingut la ciutat i li molestarien els efectes que això mateix comporta,  més o menys com a tots nosaltres!

La meva mare va morir l’any 80 i ella sí que segurament entendria una mica la ciutat perquè va morir quan començava el reviscolament de Barcelona. Precisament va morir quan jo vaig començar a tenir el càrrec de Delegat d’Urbanisme de l’Ajuntament, de manera que al menys les il·lusions d’una transformació de Barcelona ja les va viure. 

El 6 d’octubre de 1934 on éreu?

- A casa, al carrer Casanova. Recordo que va ser la primera vegada que vaig sentir trets, no n’havia sentit mai! Estàvem en una habitació reunits i se sentia com la gent disparava trets de terrat a terrat, allò que deien els “pajos”. No sé perquè en deien els “pajos”, eren els que després d’acabat ja l’acte revolucionari fonamental continuaven disparant de manera autònoma i ja desordenada des dels terrats.

El 18 de juliol éreu a Barcelona?

- Sí,  jo estava concretament a casa d’uns oncles meus que vivien a Sants. A última hora del dia 18 de juliol el meu pare em va venir a buscar i se’m va emportar cap a casa perquè ja arribaven les notícies de la sublevació al Marroc de les tropes franquistes i es veia que anava a ser greu.

El 18 de juliol recordo haver fer una caminada des de Sants fins a casa  amb el meu pare i ja a casa veure com cremaven les esglésies, com apareixia tot el que va ser el 19 de juliol. A Barcelona el 18 pròpiament encara no va passar res, no va ser fins al 19.

La meva àvia sempre diu: “en aquells moments mai no hauríem imaginat el que ens venia a sobre…” A casa seva també havien viscut les revoltes anteriors, però totes havien acabat en pocs dies…

OB – I tant, ningú no pensava que allò duraria tres anys i escatx, amb la gravetat i el dramatisme que això va comportar. De totes maneres, una alarma general ja hi va ser de seguida quan per defensar la legalitat es va haver d’armar el poble i es va armar gent de nivells molt diversos que de seguida van fer un abús de les armes i un abús de la seva capacitat anticlerical cremant les esglésies.

El meu pare de seguida va tenir una feina molt pesada però molt directa i abnegada: de part de la Generalitat anar a salvar obres  artístiques de la crema d’esglésies. Amb bastant d’èxit, perquè va poder recuperar moltes coses, però també moltes es van perdre ja definitivament.  

On vau passar la guerra?

OB – A Barcelona, excepte l’últim any i mig, que el vam passar a Olot perquè el tresor artístic del MNAC es va traslladar del Palau Nacional a l’església parroquial d’Olot, per defensar-lo dels bombardejos i dels problemes de la guerra. El meu pare hi va anar com a representant de la Generalitat i de l’Ajuntament a vigilar i controlar la presència d’aquest fons a Olot.

Què és el pitjor que recordes de la guerra?

En aquella edat de la guerra no sempre es recorden els grans drames sinó de vegades fins i tot l’aventura, tens la sensació que estàs visquent una mica d’aventura col·lectiva. És clar que també ho fa que a Olot la guerra no va ser com a Barcelona, en la meva estada a la Garrotxa no hi va haver cap acció de guerra important fins els trets d’entrada de les tropes mores de l’Ejército Nacional.

A Olot sí que hi va haver penúria econòmica, de menjar, de suministres, de comoditats vitals, però moltes menys que a Barcelona perquè vivint a la vora dels pagesos tenies la possibilitat de tenir aliments suficients. Compràvem aliments i productes necessaris a Olot i els enviàvem a la família que continuava a Barcelona.

Vam estar a Olot fins que va acabar la guerra. Primer va caure Barcelona i al cap de molt poc, Olot i de seguida les tropes franquistes van arribar a la frontera. El meu pare va tornar a Barcelona però amb problemes, el primer amb què es va trobar és que el van sancionar, li van fer un expedient de depuració perquè van considerar que no era addicte al règim i que haver defensat el tresor artístic català a Olot era un acte de rebel·lió contra el franquisme. El van condemnar a dos anys sense poder treballar. Ho va soportar com va poder, i després es va reintegrar a la vida municipal amb certes dificultats.

De la postguerra suposo que el millor deuria ser que s’havia acabat la guerra …

- És clar! Acabes de dir una cosa que la gent que no ho va viure no se’n pot fer idea. Hi va haver un moment, més o menys al cap d’un any i mig de guerra, en que tothom va veure clar que la guerra estava guanyada per Franco. La guanyava, avançaven les tropes,  tenia recolzament internacional, etcètera. I per tant la gent tenia la idea que la forma d’acabar amb la guerra era que en Franco la guanyés definitivament, ja no hi havia esperances que la República la guanyés.

I aleshores hi va haver aquell moment de confusió general: la gent volia que la guerra s’acabés però dir això volia dir que Franco acabés de guanyar definitivament, que enllestís la guerra! I Franco va allargar la guerra expressament per tenir més força repressiva a l’hora de governar.

De manera que la gent el que volia era que Franco acabés i la manera d’acabar la guerra estava a les seves mans, a través de la seva prepotència militar i l’ajuda d’alemanys i italians. Sabien que l’única manera d’acabar la guerra és que l’acabés liquidant en Franco.

I aleshores van venir aquells 40 anys que per a tu personalment devien ser molt importants…

OB – És clar són els anys de la joventut i la formació, amb tots els problemes que això comportava. La gent de la meva generació som la gent que, o bé es va formar en la tranquilitat i la conformitat del franquisme, o en l’antifranquisme. Totes dues coses són negatives perquè fins i tot les ideologies polítiques estaven molt  condicionades per l’antifranquisme. Hi va haver un moment que amb ser antifranquista ja estaves salvat moralment. Això va retardar la formació d’idees polítiques més homologables a nivells generals.

Vist des de la distància tinc la impressió que els primers 20 anys van ser de tothom quiet i fent la seva vida…

OB – … tothom acollonit…

… i que els últims 20 anys l’antifranquisme es va anar organitzant i ja va ser una altra cosa.

OB -  Tota la gent que no érem franquistes estàvem en petites clandestinitats antifranquistes i sense tenir mai les idees gaire clares perquè hi havia un moment que en l’antifraquisme tothom es trobava més o menys unit. I ens trobàvem gent de dretes, gent d’extrema-dreta, gent d’extrema-esquerra, gent de centre, gent sense idees polítiques clares però amb idees morals respecte l’evolució de la política.  Va ser un aiguabarreig que va durar fins que va morir Franco!  Hi ha partits polítics que no es van concretar fins l’últim any del franquisme.

Quins records destacaries de l’antifranquisme?

OB – Records tots d’ordre molt divers. Els actes d’actuació pública són ben coneguts: les vagues d’estudiants, les vagues obreres, el recolzament per l’alliberament d’alguns presos polítics, etc. Però sí que hi va haver un parell d’actes que són molt significatius de la voluntat contestatària del moment, que són les famoses vagues dels tramvies, el 1951. Van ser la primera mostra de sortida al carrer en una protesta que estava basada  en una cosa púrament econòmica (el preu del bitllet del tramvia) però que en realitat comportava un primer aglutinament públic en contra del règim.

 2) Barcelona

Avui aniries a viure a la plaça Reial?

OB- Pregunta difícil de contestar. Segurament sí que hi aniria però no amb tanta il·lusió com quan hi vaig anar, perquè em pensava que era una possibilitat de reivindicació de Ciutat Vella i desgraciadament Ciutat Vella continua tenint uns problemes que no es ressolen. I concretament la zona de la plaça Reial encara té uns d’específics i més importants. Perquè hi ha zones com el Born o d’altres del barri Gòtic que funcionen millor però en aquesta área del barri Gòtic sud no sé perquè s’hi acumulen tots els problemes i no es ressolen. Jo crec que hi ha una mala política en l’intent de reivindicació de Ciutat Vella.

Els diumenges a la plaça Reial hi ha els venedors de segells i monedes però al seu voltant s’hi col·loquen tot de venedors ambulants…

OB- Això mateix. Que no em diguin que no és fàcil d’evitar! Quan passa un guàrdia urbà desapareixen tots. Caldria més atenció a una plaça que arquitectònicament és segurament la més interessant i explicativa de tots els moviments arquitectònics del segle XIX. No està cuidada adequadament.

En Josep Cots, de la llibreria Documenta, em deia fa uns dies que un dels problemes és que al Gòtic s’ha trencat el vincle veïns-comerciants, que ha anat perdent els veïns de classe mitjana que alimentaven la Rambla…

OB- Està clar que el veïnatge ha canviat rotundament amb la immigració. Ha fet que els substrat de les arrels de veïnatge hagin desaparegut i fins que no se’n creïn de noves costarà molt. Ciutat Vella són 10 problemes diferents, perquè no és el mateix problema el del Raval que el del Gòtic, el del Born, el de la Barceloneta. Hi ha barris que han trobat unes formes de reivindicació que funcionen bé i d’altres que no les han trobat. L’autoritat municipal és insuficient i s’hi han destinat pocs esforços planificadors i pocs esforços econòmics.

Si tu ara fossis responsable d’urbanisme, què faries?

OB- Concretament per Ciutat Vella jo el que faria és una actuació clarament dedicada al barri, fer una comissió de control de Ciutat Vella en la qual s’intervingués no només en els problemes urbanístics sinó també en els de neteja, la promoció de nous comerços, peatonalitzacions o no de carrers, el transport, etcétera. És prou important com perquè es ressolgui no per camins normals de l’urbanisme, la neteja, la policia sinó per una acció unitària de tots aquests serveis conjuntament i sobretot amb la intervenció en la realitat immobiliària.

I fiscalitzar quines botigues es posen a la Rambla! Pensa que actualment a la Rambla pràcticament no hi ha cap botiga “normal”. Tot són o souvenirs, o canvi de moneda, o fast-food, o petits comerços en situació de degradació i és clar, això no té cap sentit! El carrer més freqüentat d’Europa hauria de tenir unes botigues normals i corrents! Amb usos diversos, típicament ciutadans, que aglutinen una realitat col·lectiva. Això no es resol simplement vigilant sinó intervenint, expropiant botigues, exigint determinats usos en la vida comercial.

Sembla mentida que passi això, no? La resta de la ciutat més o menys funciona, s’hi viu bé, està prou neta! Evidentment són realitats molt diferents però sorprèn que després de tants anys de denúncia no s’hagi resolt la situació de Ciutat Vella…

OB- Resoldre-ho és complicat i car però jo crec que una ciutat com Barcelona, que té un cert prestigi, amb una certa anomenada, que no tingui resolta la confortabilitat de Ciutat Vella és molt greu! Jo crec que hi donen poca importància.

De la teva aportació a Barcelona quina acció destacaries?

OB- La Vila Olímpica. És d’aquells temes dels que estic molt satisfet perquè ha donat la resposta que volíem donar. És un barri nou que s’ha integrat completament en la comptabilitat de la forma i la sociologia de la ciutat. Avui en dia la Vila Olímpica és un barri model que funciona perfectament bé. I que la gent ha assimilat d’una manera total.

En comptes de ser una unitat autònoma i díscola, la Vila Olímpica és una unitat que forma part de les diverses unitats existents de la ciutat. I d’altra banda ofereix uns usos insòlits en una ciutat com Barcelona! Això que tinguis les platges a tocar, sistemes de comunicació immediats i una forma de ciutat tradicional però amb tota la comoditat dels habitatges, dels espais públics i dels serveis, jo crec que és fantàstic! No és tan sols l’obertura al mar de Barcelona sinó l’exemple de com una ciutat com Barcelona pot recrear nous barris en unes condicions òptimes.

Jo en canvi no acabo d’entendre la zona Fòrum, Diagonal Mar, penso que era el lloc on es podia fer una operació semblant i no ha sortit igual de bé, s’ha desaprofitat l’ocasió…

OB- Al final tota cosa que es fa moderna és una millora substacial. Però en realitat jo crec que s’ha perdut una mica la continuïtat de la ciutat. A Diagonal Mar estàs una mica perdut, amb una arquitectura massa impositiva i amb uns elements d’espai públic interessants però que perden la cohesió de Barcelona.

Malgrat tot crec que en el futur tot aquell sector millorarà perquè s’ha jugat a la cosa d’alt valor econòmic i això sempre acaba funcionant. Però estaría millor que s’hagués pensat en algun tipus de vivendes més uniformes, potser menys edificis representatius i més vivenda popular.

És una llàstima perquè és un barri que en certa manera es pot dir que ha quedat a mig fer. A la plaça del Fòrum li falten encara moltes coses, tardarà molt a tenir vida com tenen ara les places de la Vila Olímpica.

La Vila Olímpica és un barri que viu en normalitat, Diagonal Mar no és ben bé un barri que visqui en normalitat.

… si volien fer gratacels s’haguessin pogut atrevir a fer un barri de gratacels més contundents, amb un skyline més maco…

OB- Sí, jo crec que té aquests problemes de forma de l’espai públic i tot això. En canvi estic banstant esperançat amb el 22@, crec que està funcionant bastant bé i que és un exemple de com utilizar la trama de l’Eixample de Cerdà d’una manera diferent, amb una major llibertat arquitectónica. Algunes mansanes estan demostrant la possibilitat d’una nova manera d’entendre l’Eixample de Cerdà.

Per exemple?

OB- Les dues illes on hi ha Mediapro, la UPF, la col·lecció-Museu de Vilacasas i l’editorial RBA. Són dues illes que expliquen com pot funcionar aquesta nova manera de col·locar gratacels utilitzant la continuïtat dels carrers i de la xarxa Cerdà.

3) Catalunya

Com veus Catalunya?

OB- Contradictòriament. Per una banda podria dir que Catalunya està en el millor moment de la seva història: mai havia tingut tantes llibertats, mai tanta consciència nacional, mai havia estat tan bé. Però també podríem dir que mai no havia estat tan malament, atenent les possibilitats i les condicions que podria tenir en aquest moment.

Està en una possibilitat d’exercir la seva sobirania i no li deixen. Està en condicions d’assumir-la perquè ha arribat a una certa maduresa política -al menys de criteri general de la població- però en canvi té una imposició colonialista espanyola que fa que això no pugui ser.

Per tant encara és pitjor com de malament ens tracta Espanya! Perquè en aquest moment en que creix la mentalitat independentista i sobiranista només tenim la negació i el fre per part dels poders espanyols. Mai Catalunya havia tingut tan plena consciència de nació però mai havia estat tan maltractada pels que li han de cedir o no cedir aquest dret nacional.

Hi ha com un mur, no?

OB- Una sordera total, amb tota la barra, els partits polítics, en realitat tots depenen de Madrid i a l’hora de la veritat no s’atreveixen a pronunciar-se. Per això vaig estar tan satisfet de l’editorial comú dels diaris: és la primera vegada que hi ha un grup més o menys “institucional” de catalans, de la societat civil, que es pronuncia dient les coses pel seu nom, amb un mínim de garantia. I mentre això passa, els partits estan tots callats sense saber què dir i sense aconseguir una unitat, que és el mínim que se’ls pot exigir.

4) Arquitectura

Sempre havies volgut ser arquitecte? T’agradava l’urbanisme des de sempre?

OB – No, no. Durant tot el batxillerat vaig pensar que estudiaria història! A mi el que m’interessava era la història, una mica lligat amb la tradició del meu pare que havia escrit bastantes coses sobre història de Catalunya i especialment sobre història de Barcelona: del teatre, dels monuments, d’històries fraccionades i de personatges barcelonins. Va fer el catàleg de catalans il·lustres. De manera que la història sempre m’era molt present i la biblioteca del meu pare era d’uns 6.000 llibres bàsicament dedicats a la història de Barcelona.

Però també em feia por  perquè en aquell moment estudiar història volia dir una possiblitat de guanyar-se la vida molt limitada, com a màxim anar de professor universitari o fent una feina d’aquestes que en aquell moment era la ruïna absoluta. Jo estava escruixit quan veia l’ambient de misèria que hi havia al voltant dels meus pobres professors de l’Institut Menéndez Pelayo, els anys 40 i 50.

Aquesta era una de les  raons que em feien dubtar. D’altra banda, la família de la meva mare tenia un taller d’indústria mecànica i a tots els feia il·lusió que jo estudiés enginyeria.  Però a mi no m’agradava gens!  Fins que un dia de l’últim curs de bartxillerat en que, parlant amb en Josep Martorell que era company meu, em va dir que ell ja havia decidit què estudiaria: arquitectura.

Se’m va obrir la ment!  D’alguna manera sembla la cosa tècnica dels enginyers i en canvi és una carrera humanista, amb una tradició d’arquitectes dedicats a la història: Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch… I em vaig engrescar molt en tot aquest món del professional arquitecte dedicat a més a la política, a la història, a la literatura, als coneixements humanístics, etc. 

Vaig pensar que la carrera d’arquitecte podia donar una sortida econòmicament més rentable i  amb obertures cap a aquests temes humanístics que a mi en aquell moment m’interessaven. I gràcies a aquesta reflexió, al dubte entre estudiar enginyeria o història em vaig adonar que en realitat, sense jo adonar-me’n, tenia vocació en aquesta actitud semi-professional i semi-humanística.

Els referents que has tingut en l’arquitectura els vas tenir de seguida o els vas anar trobant?

OB – Els primers referents quan vaig començar la carrera, l’any 1942, eren els del moment. No teníem ni idea que existia una arquitectura moderna, no sabíem res de res! El que sabíem era Gaudí, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, l’arquitectura del Noucentisme, l’arquitectura clàssica que aleshores es feia. Hi havia un desconeixement total de quin era el pols real de la modernitat dins de l’arquitectura europea d’aquell moment. Això va venir més tard, estudiant!

Recordo el dia en que vaig descobrir que durant la República hi havia hagut el “Grup d’Arquitectes i  Tècnics Catalans pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània” (GATCPAC), i que hi havia un arquitecte important que era en Sert i que havien publicat una revista important que es deia “Ser”.  

Tot això ho vaig descobrir a la biblioteca durant els primers cursos i també a través de referències del meu propi pare que em va il·lustrar una mica sobre la cultura arquitectònica de l’època de la República. I això és el que ens va fer canviar, no tan sols a mi sinó a tots els meus companys i pensar en la necessitat d’una renovació de l’arquitectura, pensar que l’arquitectura que es feia en aquell moment a Catalunya era absolutament despreciable i que el que calia fer era una petita revolució a favor de la modernització.

Suposo que amb els edificis deu passar una mica com amb els fills! Que un cop els has fet…

OB – Sí !!! Tots tenen la seva vida pròpia…

I que són teus però…

OB – … en reconeixes les seves qualitats i defectes!

Dels teus edificis, n’hi ha alguns dels que estiguis més orgullós i d’altres als que els vegis més defectes?

OB – Sí és clar. No em costaria gaire fer una llista de les 10 o 12 coses que continuen agradant-me més de les obres que hem fet. Subratllaria no tan sols obres que tinguin en sí mateixes un valor propi sinó aquelles que responien a unes necessitats col·lectives més importants. Hi ha un moment que per una sèrie de raons complexes ens van encarregar moltes escoles a tot Catalunya, unes quantes de promoció pública i d’altres de promoció privada. Escoles que volien continuar la pedagogia de la Generalitat i que eren privades perquè no podien ser  públiques. 

Vam fer l’Escola Garbí, l’Escola Thau… En pocs anys vam fer més de 40 o 50 escoles! Que en conjunt és una obra considerable perquè vam intentar trobar noves maneres d’organitzar l’espai escolar, amb aules obertes, una vida col·lectiva, més autònoma. Penso que és un conjunt d’obres que per si mateix mereix una consideració. No tan sols de qualitat arquitectònica, em sembla, sinó també de preocupació social.

I dels vostres edificis d’habitatges què en destacaries?

OB – Hi va haver una època que vam rebre molts encàrrecs d’habitatges, sobretot a partir d’un client que es deia  ”Metales y platería Rivera”, durant un temps vaM fer molts habitatges pels seus treballadors i ens en van encarregar molts. Va ser també una experiència interessant perquè, modestament i sense voler exagerar, vam intentar fer un tipus de vivenda modesta i popular una mica diferent, amb unes tipologies noves  que també penso que globalment van ser una aportació. Però potser menys important que les escoles, perquè el tema habitatge ha anat evolucionant tan ràpidament que ja no sé si els models que vam treballar són vàlids o ja no ho són. En canvi els de  les escoles penso que sí, sense cap dubte.

Sabries definir la teva arquitectura?

OB – Em costaria definir-la però si he de fer una aproximació, més que el que hem lograt podria dir el que volíem que fos, si hi hem arribat o no és difícil de saber!

Sempre hem estat preocupats que aquesta voluntat de servei de l’arquitectura, no fos una exhibició purament escenogràfica i teatral sinó una manera de donar un servei a una societat que la necessita. La capacitat servicial de l’arquitectura per nosaltres ha estat un tema fonamental.

Sense oblidar que servicial no vol dir servil, és a dir: l’arquitectura no ha de donar allò que demana el poble -poc coneixedor de les transformacions modernes- sinó donar-li un producte que serveixi però que al mateix temps sigui educatiu: transformar el que el poble espera perquè esperi coses de més qualitat i exigència. 

Hi ha alguna obra de la que no estiguis prou orgullós…?

OB – El que dèiem abans, a aquests fills que són les obres, a tots els hi trobes defectes! Més que dir una obra representativa dels defectes et diré defectes que es troben més o menys en totes les obres. Els defectes més importants de les nostres obres serien que ens hem mogut en una època de dificultats econòmiques i tecnològiques. Algunes de les obres antigues nostres vistes des d’ara fan angúnia, en el sentit que estaven produïdes amb uns sistemes tecnològics molt antiquats. I això es nota de manera evident, la manca de capacitat econòmica i de coneixement tecnològic s’acusa en moltes obres.

Què ens ha passat que en els últims 15 anys hagi hagut una expansió urbanística tan lletja a l’interior de Catalunya? S’hagués pogut fer diferent? Què es podría fer ara?

OB – Oh i tant! contestar això seria tota una lliçó de política i d’urbanisme una mica complicada de resumir però és evident que hi ha hagut una mala utilització del territori. Jo crec que les ciutats han de créixer ordenadament, tancades en uns àmbits que no envaeixin el paisatge. La ciutat no pot ser un suburbi, ha de ser un urbs. Això s’ha d’ordenar a través d’una formalització de carrers, de places i de l’espai públic.

I això no ha passat, els propietaris de terrenys no edificables han guanyat la partida i han convertit tot Catalunya en zones més o menys edificables. Amb la qual cosa s’ha produït aquest excés de construcció per raons purament especulatives i en canvi sense necessitat real. La demostració és la quantitat d’habitatges que estan fets i no s’ocupen…

… i de naus industrials!

OB- Sí , també de naus industrials. L’ocupació del territorio s’ha fet d’una manera desordenada. El creixement perfecte d’una ciutat és que s’edifiqui de manera compacte i que no la deixis extendre cap al paisatge perquè aleshores crees una cosa que és horrible, el suburbi o la perifèria. Avui dia desgraciadament Catalunya està plena de suburbis.

A l’Àrea Metropolitana hi ha alguns nuclis urbans, que són els antics, i entre mig el que hi ha són suburbis on no hi ha ni carrers, ni places, ni significació, ni identitats urbanes. És el problema d’un règim econòmic basat en el poder de les propietats privades.

El que és dramàtic és que en aquest tema ja estàvem molt malament durant el franquisme però és que amb la democràcia s’ha empitjorat! Jo crec que l’aspecte urbanístic pitjor de l’economia s’ha produït amb la democràcia. Amb l’eufòria econòmica i amb la llibertat falsament democràtica de l’ús del terreny.

Hi va haver un fet crucial durant els governs del PP, es va fer un canvi en la llei del sól i es va establir que tot terreny no protegit per alguna raó especial de patrimoni era edificable. Amb la qual cosa, el control del creixement de la ciutat pràcticament va desaparéixer.

I s’ha rectificat després això?

OB- No. S’ha rectificat d’una manera que no és una solució, dient que amb l’assoliment dels plans generals ja s’establia una limitació prou potent. Però ja s’ha vist que els plans generals es canvien i es requalifiquen amb unes facilitats que fan que el control sigui pràcticament zero.

Si tu tinguessis el poder de fer-ho, quines decisions prendries per frenar això i canviar-ho?

OB- Unes lleis molt dràstiques sobre l’utilització del terreny. L’ideal seria que tot el terreny tot fos propietat municipal. El primer que s’hauria de fer és que els ajuntaments expropiessin o compressin una gran quantitat de terreny de manera que el creixement de la ciutat es fes sempre en terrenys ja contol·lats econòmicament per la municipalitat. I per tant, que el preu o la situació del terreny no comptés en l’especulació generada.

I segona cosa, caldria establir radicalment uns límits de creixement de manera que fins que no estiguessin completades les ciutats dintre d’aquests límits no es permetés una sortida enfora, una ocupació del paisatge. I per tant, fer una defensa del paisatge que encara no està ocupat per la ciutat.

Però amb l’experiència recent això sembla bastant imposible…

OB- Això és impossible perquè tenim uns règims de neoliberals. És a dir, el problema és la política. Mentre les esquerres en aquest país siguin tan de dretes no hi ha solució possible. Perquè el que s’ha de fer és un esforç d’expropiació de terrenys, uns ajuntaments que tinguin la capacitat intel·lectual, ideològica i econòmica per ocupar el terreny d’expansió de la ciutat i regular-lo d’una manera rígida al marge dels interessos dels propietaris.

Els ajuntaments van acabar trobant un fons de finançament que no els arribava per altres bandes, no?

OB- Bé, jo no crec que tan sols sigui un problema de manca de finançament sinó també d’una falta d’ideologia: no hi ha cap ajuntament que sigui prou socialista per reclamar la propietat pública del terreny. I ja ho entenc, eh? Perquè el primer ajuntament que faci això, el primer partit polític que ho demani perdrà les eleccions! És tot el país que és molt neoliberal i molt neocapitalista.

Però estàs d’acord que és molt greu, oi?

OB- Molt greu! Per desgràcia és un fenòmen universal.

A mi em fa la impressió que aquí passa més que a d’altres països. Potser a Itàlia també però vas a França i no tens aquesta sensació…

OB- A França, a Alemanya i a Anglaterra passa menys però el drama de les ciutats italianes és el mateix que el de les espanyoles.

Recordo un debat a l’Ateneu sobre l’any Cerdà en que comentaves que així com amb la caiguda de les muralles el creixement de Barcelona es va planificar molt bé, després han caigut noves “muralles” -el creixement cap a l’àrea metropolitana- i no s’ha planificat gens bé…

OB- És que és genial: el poble de Catalunya tira a terra les muralles en un acte revolucionari però al mateix temps imposa un pla d’actuació amb traçats de carrers, de condicions d’edificabilitat, més bé o més malament, millors o pitjors, més ben o pitjor realitzat, però amb un pla evident. En canvi quan la ciutat supera l’eixample de Cerdà no té un pla clar sinó només això que diuen els “plans generals” que són idees molt globals però que no determinen exactament les condicions d’edificabilitat dintre d’un entorn compacte i homogeni.

I ara existeix? Es té aquesta visió o tampoc?

OB- No. En teoría sí, en teoría hi ha uns plans generals que són vigents però ja hem vist el que passa! Els procesos de requalificació modifiquen tots els plans generals, que per altra banda són insuficients perquè no marquen condicions estrictes de reforma i dels traçats de l’espai públic, etcètera…

5) L’Ateneu Barcelonès

Quan te’n vas fer soci?

OB- Me’n va fer soci el meu pare el 1943 o 1944. Als fitxers de l’Ateneu diuen que sóc soci des de l’any 1950, però va ser abans, perquè el 1950 el meu pare ja era mort! Posen el 1950 perquè hi va haver una modernització de la llista d’arquitectes i als que eren antics els van posar el 1950.

Què és el que més t’ha aportat l’Ateneu?

OB- Coses molt diverses i en èpoques molt diverses: de jovenet, aquesta sensació d’empalmar amb el món intel·lectual de la generació del meu pare. Per raons de ser fill únic i d’estar molt ben relacionat amb els meus pares coneixia molt els amics del meu pare: el senyor Borralleres –que ara és un personatge mític!- va viure dos anys a casa nostra a Olot. Jo li deia “l’oncle Quim”, com si fos un tiet patern.

Havia vist per casa els altres amics de la penya del meu pare. L’Ateneu era com la referència a la intel·lectualitat progressista i catalanista de la generació dels meus pares. I per tant, pensava que sent de l’Ateneu tenia assegurada el coneixement d’aquesta continuïtat.

Després les coses han canviat! L’Ateneu va pràcticament desaparèixer durant una temporada, la primera postguerra. No va tornar a revifar fins els anys 50 i encara sotmès a les ordres franquistes -estava obert però amb una junta nomenada pel govern civil. La primera junta elegida democràticament no va arribar fins després de la mort de Franco.

Sempre m’he sentit atret per l’Ateneu perquè encara és l’únic reducte que pot ser operatiu d’una hipotética societat civil. És el lloc on d’una manera transversal –i no partidista ni gremialista- la societat civil es pot pronunciar. Ha fet en diferents èpoques i intensitats una feina cultural important: el manteniment de la biblioteca, actes autoformatius pels socis, creació d’opinió cara enfora…

És una entitat única en aquest sentit a Catalunya, en quant a potència i intensitat. Per això quan em van dir d’acceptar la presidència vaig pensar que seria una experiència interessant!

Tot el que hem fet és prou evident. Però jo crec que a l’Ateneu hi ha un problema fonamental, que sembla que no ho sigui perquè l’anem ressolent però que hi és: l’econòmic: l’Ateneu no es pot mantenir només amb la quota dels socis i si les augmentéssim perquè els socis ho paguessin tot seria pitjor perquè desapareixerien tots els socis! El nivell sòcio-econòmic del soci de l’Ateneu no permet que assumeixi totes les despeses d’aquesta casa, tenint en compte que una de les despeses és el manteniment del Palau Savassona.

Estem en un monument nacional que hem de mantenir i és molt car! Però també és gràcies a això que l’Ateneu es manté, si no tingués aquest edifici segurament hauria desaparegut o hauria estat una altra cosa. Jo crec que això té una importància tan gran que hauríem de trobar -i no la trobem!- una estabilitat definitiva. Que les noves juntes no hagin de destinar el 80% del seu temps a discutir els problemes econòmics i trobar solucions més o menys factibles.

Amb el vídeo que trobareu a sota us faig cinc cèntims de l’entrevista que li vaig fer fa uns dies al Sr. Oriol Bohigas (Barcelona, 1925). Arquitecte, urbanista, president de l’Ateneu Barcelonès, un senyor de Barcelona. Que fa anys va optar per anar a viure a la plaça Reial. La llarga conversa trigaré uns dies a transcriure-la però ja podeu veure el vídeo. Veureu que la sala ressonava una mica i les seves paraules sonen una mica llunyanes, però s’entenen i són molt interessants. D’aquí uns dies molt més, transcripció completa d’una conversa en que vam parlar amb calma, una mica de tot. Us avanço les preguntes, les respostes a sota, al vídeo.  

- I als joves en general? A un jove català?

-  Un consell de cara al futur a l’urbanisme de Barcelona?

- I a la ciutat de Barcelona, en general?

- Un consell a l’urbanisme del país, de Catalunya?

- I a Catalunya com a país?

- Com i per què convidaríeu la gent jove a fer-se soci de l’Ateneu?

 

Divendres vaig estar parlant amb els creadors de la campanya www.barcelona2159.org, la que ens anima a imaginar com serà Barcelona dintre de 150 anys. Fa un mes aquest blog va detectar el primer rètol de la campanya, a General Mitre amb Ganduxer i després hem anat trobant d’altres missatges i preguntes repartits per diferents punts de la ciutat: a la Rambla ens demanaven “Com serà aquest carrer dintre de 150 anys?” i a Fontana si “hi haurà escales mecàniques?” Aquí teniu un resum de la interessant conversa:

Qui són Carlitos i Patricia?

Patricia (P) – Som una companyia que fem idees

Carlitos (C) – Una companyia feliç que porta idees de qualsevol tipus al carrer

Una de les últimes idees és la campanya www.barcelona2159.org , quin és el seu objectiu?

P – És la campanya de comunicació de l’Any Cerdà, com sabreu enguany se celebra el 150è aniversari de l’aprovació del seu pla…

C – És una invitació a tota la ciutat a que, de la mateixa manera que Ildefons Cerdà fa 150 anys va pensar una ciutat en la que avui vivim, que avui els que vivim a Barcelona pensem com serà la ciutat dintre de 150 anys

Quan va començar i fins quan durarà la campanya?

P i C - La campanya de comunicació va començar a mitjans d’octubre i acabarà el 10 de juny de 2010, amb la cloenda de l’Any Cerdà. Està basada en la pàgina web www.Barcelona2159.org , que és el lloc on la gent pot deixar els seus testimonis sobre com s’imagina que serà la ciutat dintre de 150 anys

C – I el 10 de juny de 2010 tots aquests testimonis es col·locaran en una càpsula de “temps real” que un grups d’experts estan fabricant, amb la col·laboració de l’UPC. Aquesta càpsula es guardarà en algun lloc de la ciutat perquè els missatges durin 150 anys !

Però realment es guardaran? L’objectiu real és que es guardin i es mantinguin fins dintre de 150 anys?

P – Exacte! Perquè els nostres néts i besnéts puguin veure com ens imaginàvem que seria la ciutat dintre de 150 anys

 C – En els pròxims mesos podrem concretar millor com serà aquest objecte en el que es conservarà la informació fins el 2159. Els experts ja hi estan debatent! Us convidem a unir-vos al debat que té lloc a la blogosfera

Què ha de fer algú que vulgui enviar un missatge?

P – És molt fàcil, ha d’anar a www.barcelona2159.org, seguir les instruccions de com crear una càpsula i allà escriure el missatge, deixar-hi un dibui, pujar un video o si té webcam, directament enregistrar el missatge! 

La crònica

El mateix divendres havia rebut un mail que em convidava a recollir una samarreta i uns adhesius amb l’eslògan “Jo seré a Barcelona d’aquí a 150 anys”, en agraïment per l’atenció prestada des d’aquest blog als cartells de la campanya. De fet fa unes setmanes aquest blog ja havia rebut un comentari en el mateix sentit signat per ”Carlitos y Patricia”, a qui jo no coneixia de res, pensava que “Carlitos y Patricia” era una marca comercial, el nom de l’agència de publicitat que muntava la campanya. 

La sorpresa va ser que quan vaig anar a Portaferrissa 25 a recollir la samarreta vaig conèixer en persona en Carlitos i la Patricia,  dos madrilenys afincats a Barcelona  des de fa 10 anys (i per tant, ja barcelonins!) que han rebut l’encàrrec del CCCB i de l’Ajuntament de fer una campanya que mantingui l’expectació de la celebració de l’any Cerdà fins el 10 de juny.

Que la campanya anava de celebració de l’any Cerdà ho sabia perquè ho expliquen a la web, però fins ara els missatges públics no ho expliciten, ho aniran fent en els pròxims dies. És una campanya amb recursos limitats però un missatge original, demana als barcelonins que pensin com s’imaginen la Barcelona de dintre de 150 anys i que en deixin constància ficant la idea en una càpsula com les que podeu trobar a www.barcelona2159.org 

I encara més: l’objectiu és que els barcelonins de dintre de 150 anys obrin les càpsules i llegeixin com ens imaginem la ciutat, una mica com ara nosaltres fem quan veiem com Ildefons Cerdà s’imaginava la ciutat.

La campanya ha estat ideada per Carlitos i Patricia. Divendres els vaig conèixer i és clar, vaig aprofitar per fer-los les preguntes que heu llegit i que si voleu podeu veure en video casolà …

(Sergi Sabaté a l’esquerra i Auri Garcia a la dreta)

No sé com us informeu d’esports vosaltres però des de fa uns mesos jo he afegit el portal esportiu.cat als meus favorits. Primer perquè ofereix informació d’esports interessant, ben estructurada i rigorosa. I segon pel que significa: és tot un exemple de com un grup d’estudiants de periodisme pot avui en dia impulsar un mitjà nou i seriós per Internet i fer-ho sense recursos econòmics. A Catalunya jo no conec cap cas similar, si n’hi ja ens ho explicareu als comentaris. Els 13 col·laboradors d’esportiu.cat es reuneixen cada 15 dies en consell de redacció al centre de Barcelona, per analitzar el que han fet i planificar el que publicaran les següents setmanes.

Vaig conèixer en  Sergi Sabaté, un dels dos directors d’ Esportiu.cat , fa uns mesos a través de David Guerrero,  redactor del portal. En Sergi és estudiant de Periodisme al Blanquerna, una persona inquieta i que es mou molt, com a prova el seu twitter, un dels més actius del país! Quan  fa unes setmanes li vaig proposar aquesta entrevista de seguida va dir que sí,  amb un però important: l’interviu havia de ser als dos fundadors i directors d’esportiu.cat, l’Auri Garcia i ell. Tot un detall que diu molt de  la filosofia d’aquesta publicació que, malgrat  incloure publicitat des del 2006, de moment es manté pràcticament amateur i ara per ara és sobretot una eina d’aprenentatge de joves periodistes. S’ho passen d’allò més bé fent-ho i aspiren a professionalitzar el portal.

La casualitat ha volgut que els mateixos dies que feia la transcripció d’aquesta entrevista començava a llegir el llibre que Jaime Arias, veterà periodista de La Vanguardia, va presentar la setmana passada: “Tal como los conocí”. En el repàs a la seva trajectòria Arias fa una ressenya que em sembla molt apropiada per entendre i valorar el que està fent la gent d’ esportiu.cat,  en parlar de l’època de l’immediata postguerra i de la censura que hi havia diu Arias:

“En la posguerra (···) los deportes eran un terreno ideal de pràcticas en el oficio. Unido a las exigencias del periodismo de agencia, ninguna escuela más a mano para estrenarse en el tratamiento de noticias. La agencia es continuidad, el non stop, la inmediatez, 24 horas sobre 24. Exige olfato, agilidad y rapidez, buenos reflejos y una redacción concisa, clara, sin ambiguidades y poca o ninguna floritura literaria. Los hechos son los hechos. No cabe equivocarse, sobre todo con las cifras, y menos aún inventar nada. En los deportes mandan primero los resultados, luego siguen las narraciones y las explicaciones, pero todo sobre la marcha. Mejor servirlo en caliente. Lo demás son historias, cuentos o especulaciones”.

Doncs això és precisament el que estan fent els joves periodistes d’esportiu.cat aprendre la professió fent cròniques esportives. 

Sergi Sabaté (Sant Sadurní d’Anoia, 1987) estudia Periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull. Auri Garcia (Sant Cugat del Vallès, 1988) cursa  Periodisme a la UAB. Ah, i sobretot no deixeu de veure com s’expliquen en un breu video que podeu veure clicant aquí.

1. Els orígens d’esportiu.cat

- Quan va començar www.esportiu.cat ?

Sergi Sabaté (S) / A primers d’agost del 2004, fa cinc anys. Les primeres dues notícies van ser de l’Espanyol: la primera, la presentació de l’equip al Fòrum; i la segona, el Ciutat de Barcelona del 2004

- De qui va ser la idea?

S/ De vegades ho he intentat recordar però sóc incapaç! L’Auri i jo ens coneixíem d’una comunitat virtual, de les que abans es feien per fòrums…

Auri Garcia (A)/ I així xerrant vagament del que volíem fer en la nostra vida, esportiu.cat va néixer ja com un portal de notícies, amb el format que té ara. Des del primer dia teníem un format semblant a l’actual i amb RSS…

- Com va anar evolucionant?

A / La primera persona que se’ns va afegir va ser en Marc Fontrodona

S/ Després vam anar trobant gent que estava interessada en el projecte i es van anar incorporant, els hi va encantar la idea!

- Però encara no feieu Periodisme!

A/ No què va! Estàvem a punt de començar segon de batxillerat

2. Etapes, evolució i moments importants d’esportiu.cat fins l’actualitat

- Quins han estat fins ara els moments més importants d’Esportiu.cat?

A/ Al 2006 n’hi va haver un de molt significatiu. Coincideix amb la nostra entrada a la facultat i és un canvi de concepció: de prendre’ns-ho com una cosa  amb que passar el temps vam passar a anar-ho convertint en un projecte més seriós. També vam començar a incloure-hi publicitat!

S/ Jo recordo molt el que van ser les  primeres cobertures especials. La presentació de l’Espanyol al Fòrum la vam cobrir allà mateix i la Copa Catalunya d’aquell any, a Tarragona, també. De vegades fem seguiments especials de competicions i sobretot recordo els partits al Camp Nou de la selecció catalana o competicions d’hoquei patins. Són moments en que es fa molta feina de cop i després un queda molt satisfet del resultat! Des del primer dia hem anat als llocs, de fet és el que ens agrada, ser-hi i no mirar-ho des de la distància

A/ Sí, d’esdeveniments puntuals  hem fet una cobertura molt exhaustiva i seriosa, com la que fa un gran mitjà. Normalment d’un partit de futbol fem una crònica curteta, mentre que per exemple El Mundo Deportivo fa la crònica, la contra-crònica, les declaracions…Doncs en ocasions especials hem fet un desplegament amb molta més gent, continguts, galeries de fotos, videos…

S/ En una tarda fèiem cinc o sis peces i aquesta immediatesa ens agrada

A/ A més anàvem com a periodistes acreditats.  A Catalunya ens han pres seriosament des del primer dia, l’any 2004 i ens han tractat com un mitjà més. I no ens considerarien una cosa seriosa si no ho fóssim! Truques, et presentes: “estem fent esportiu.cat i voldríem que ens envieu comunicats de premsa, com els envieu a la resta de mitjans, voldríem assistir als esdeveniments esportius com a periodistes acreditats”

S/ En això tenim un parell de hàndicaps: quan tractem amb clubs de fora de Catalunya, ser un mitjà en català; i en general, ser un mitjà digital: alguns clubs grans encara veuen més “maco” el periodisme clàssic dels mitjans de paper. Un exemple concret a un altre nivell és el que passa amb el torneig de Wimbledon, que no accepta mitjans digitals com a mitjans acreditats, sigui qui sigui. És sorprenent! 

 A/ Però en general ens sentim ben tractats

S/  L’últim moment més significatiu ha estat l’11 de setembre del 2009 , quan el portal va canviar de nom: el que abans era esportiudigital.com ha passat a dir-se esportiu.cat. Li vam treure el “digital” superant ja l’etapa que un mitjà per Internet hagi de portar el nom “digital”. I li vam afegir el .cat , que deixa la marca clara i més simplificada

A/ També a partir d’aquell moment vam començar a exigir-li als col·laboradors més compromís. Si algú s’encarrega de les cròniques i la informació del Barça de bàsquet s’ha de comprometre a fer-les quan toca, no pot un dia no fer-ho

S/ Ens ho hem de prendre com una feina. Ja estem a mitjans de carrera i d’aquí un o dos anys al món professional (tant de bo pugui ser a l’esportiu.cat , o sinó allà on sigui) serà la rutina estricta amb la que ens trobarem tots. Per tant, si comencem a autoaplicar-nos-la serà un camí recorregut, un avantatge que tindrem respecte d’altres que es llicencien amb nosaltres. Esportiu.cat no és un blog personal en el que escrius quan et dóna la gana, sinó un mitjà. Va ser un canvi de filosofia, de xip, de tornar a entendre el mitjà, de posar-nos-hi encara més seriosament.

- D’altra banda, amb el canvi de nom també busqueu potenciar la marca…

S/ Està clar, som un diari esportiu en català i per això ens diem esportiu.cat, www.esportiu.cat , així de senzill, no cal complicar-se amb noms complexos…

3. Estructura  i organització d’esportiu.cat

- Suposo us ho passeu molt bé fent-ho, oi?

A/ És que si no ens ho passéssim bé, no ho faríem!

S/ Portem cinc anys en que el benefici econòmic personal és zero. Hem pagat més que cobrat! Però en canvi el benefici acadèmic és gran: aprendre a escriure, aprendre a fer companys, a treballar, a portar un mitjà, coneixe’ns entre nosaltres ! Beneficis no econòmics, moltíssims

-Quanta gent sou ara, com us organitzeu?

A/ Som onze redactors -tots estudiants de periodisme- i dos fotògrafs

S/  Hi ha un equip de direcció, l’Auri i jo. Un Redactor en Cap, el Marc Fontrodona, que s’encarrega d’aplicar la filosofia de serietat i compromís, d’exigir a la gent que faci la feina que li correspon. I coincidint amb el canvi de nom, hem passat a fer un consell de redacció cada 15 dies, per valorar la feina feta i planificar què hem de fer els següents 15 dies.  Abans això ho fèiem cada molt i en canvi ara en fem un seguiment molt més continuat

A/ Les reunions les fem on podem, habitualment al Blanquerna. El redactor en cap reparteix “joc” i exigeix el compliment de les responsabilitats de cadascú, però evidentment tothom pot proposar coses a fer

- Com seguiu habitualment els partits, per televisió?

 S/ Pensa que no deixa de ser una eina per a aprenentatge nostre, el que volem és aprendre a escriure bé, si la nostra feina fos fer “copiar i enganxar” no li trobaríem la gràcia. I per fer-ho utilitzem els recursos que tenim, sovint mirar els partits per la televisió i quan podem anem als estadis.

- Hi ha un mínim d’actualitzacions?

S/ Dues o tres peces noves per dia

A/ A més del Barça i l’Espanyol intentem parlar de molts clubs i de molts esports als que normalment no se’ls hi dóna gaire cobertura

A/ I el cap de setmana són moltes més

- Els professors valoren el que feu, en parleu a classe?

A/ Cada professor és un món…

S/ Depèn del professor però sí que algunes de les incorporacions a la redacció han vingut a partir de professors que ens han recomenat algun alumne

4. El futur d’esportiu.cat i nous projectes

- On veieu el projecte d’aquí uns anys?

S/ Ara diem que som un mitjà semi-professionalitzat, o semi-semi-professionalitzat, ens agradaria professionalitzar-lo però això passa per l’obtenció de recursos. Som un mitjà d’esports i en català a la xarxa i no n’hi ha gaires. Tantdebó poguéssim viure de l’esportiu.cat!

- Teniu algun altre projecte entre mans?

S/ Sí, també volem treballar amb clubs i institucions esportives  per ajudar-los en la promoció de les seves activitats i la seva marca a Internet. En aquests cinc anys hem vist que Catalunya és una potència mundial esportivament parlant però això no se sap traslladar mediàticament. Molts clubs, moltes entitats i molts esportistes a títol individual fallen en la seva projecció d’imatge i pensem que els podem ajudar a estar presents a la xarxa. Hi estem treballant…

- Per què ens recomanaríeu visitar esportiu.cat?

A/ Perquè és un mitjà genuïnament digital, que intenta fer un plantejament diferent als diaris de paper, donant més pes a equips i esports que són importants a Catalunya. Intentem desenvolupar els temes més enllà del que ha passat en l’última roda de premsa i apliquem les últimes tecnologies: per exemple retransmetem alguns partits per Twitter i aprofitem tots els recursos que ens dóna Internet per fer un periodisme diferent

 

Pilar Aymerich,  una de les grans fotoreporteres catalanes contemporànies, va estudiar a la ja mítica Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i el 1966 se’n va anar a ampliar estudis a Londres, on va començar a fer fotografies. Amb el llibre a les mans, de seguida em van venir ganes de conèixer-la i entrevistar-la. Maria Dolors Sàrries, directora d’Editorial Meteora, de seguida em va ajudar a contactar-la i  pocs dies després Pilar Aymerich  em va rebre molt amablement al seu estudi de Gràcia, on  vam estar parlant més d’una hora i mitja.

 D’aquella conversa en vaig aprendre moltes coses: per exemple, que cada dimecres participa de la tertúlia “La Lamentable Penya” junt amb Joan de Sagarra, Josep Maria Martí Gómez, Eugeni Madueño, John Wilkinson i Ángel Alonso; que li encanten els gats; i que, com veureu a continuació, parlar amb Pilar Aymerich és reviure en directe la crònica del món cultural català de 1968 ençà. 

Espero que quan tingueu 10 minuts disfruteu tant llegint l’entrevista com jo m’ho vaig passar bé fent-la!  Ah, i no deixeu de veure 4 minuts de video (casolà) clicant aquí

1) PILAR AYMERICH i LA FOTOGRAFIA

- Com vas iniciar-te en la fotografia?

Jo estudiava direcció teatral a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual de Barcelona i quan vaig acabar, l’any 1966, me’n vaig anar a Londres  per ampliar estudis. M’hi vaig quedar tres anys. Imagina’t:  era l’època dels Beatles i de tots els hàppenings… Allà va ser on vaig començar a estudiar fotografiaa, retratant tot l’ambient que hi havia en aquell moment, del 66 al 68.

- Quina època que us ha tocat viure eh? Del 68 fins ara…

Amb tota l’explosió a partir de 1975: des del 75 al 79 jo estava tot el dia al carrer perquè sempre passaven coses. Tenies aquella sensació que si no ho retrataves era com si no passés! A alguns esdeveniments hi anaves perquè t’enviaven les revistes, però a d’altres t’hi dirigies de motu propi, perquè pensaves: “això m’interessa fotografiar-ho”. En aquell moment no te n’adones tant però a mida que passen els anys veus que en realitat has estat cobrint la història del teu país, has sigut com un notari de tot el que estava passant, fent crònica visual, i això també és important.

-  Al principi, tenies referents de fotògrafs clàssics?

Vaig començar molt per intuïció. Veia que la fotografia m’interessava, però no havia fet mai cap foto. Vaig escriure al meu pare demanant-li si em podia enviar una càmera, perquè jo no tenia diners per comprar-me’n una i em va enviar una Voigtländer d’aquelles antigues…  La càmera amb que ens feia fotos a nosaltres quan érem petites. I amb això vaig començar a treballar. Abans de fer escenografia a l’Adrià Gual havia estudiat dibuix a la Massana, sempre m’havien interessat les arts plàstiques ! Vaig començar a fer fotos i vaig veure que més o menys funcionava: a la gent li agradava el tipus de fotografies que feia. Ser fotògraf, en aquell moment, era una professió que aprenies sol, aquí no hi havia cap escola, apreníem equivocant-nos. Si un dia no et sortia bé et demanaves què havies fet malament fins que trobaves la manera, investigaves tu mateix. Anar aprenent l’ofici era anar fent fotos, avançar.

-  El concepte de la fotografia era molt diferent a l’actual, vivim un moment de moltíssimes fotos…!

Saps què passa? Com que hi ha tanta imatge aquesta ha perdut una mica el seu valor.  Amb el sistema digital la gent fa moltes fotos i no pensa: en fotografia, com en tot, abans de fer una foto has de pensar el que fas. És com  aquesta moda que ha sortit de la “Foto Casual”, l’anar fent fotos sense mirar. Per mi l’autor fotogràfic ha de pensar abans de fer la foto. Una mica és allò que deia Cartrier Bresson: “L’instant decisiu”. Als fotògrafs humanistes el que els interessa és la gent i el seu entorn. El que vols és donar una visió personal del que t’envolta i per fer això has de pensar, no pots anar fent fotos a tort i a dret. Però ara s’ha perdut una mica el pensament anterior, saber què vols fer.

- Ni que sigui en una situació ràpida…?

Sí, tu sempre et situes. Jo quan anava a les manifestacions primer m’interessava per saber què volia la gent que es manifestava, em ficava a dintre per buscar un moment que definís què volia la gent que estava allà. Cal pensar sempre què vols ensenyar.

- Per què et vas especialitzar en els retrats?

Em vaig anar dedicant al retrat perquè la figura humana m’interessa molt, per mi el millor és la figura humana: amb una cara pots explicar moltes coses !  També la gent t’especialitza, perquè quan les fotos que fas agraden i això també et dóna un motiu per anar-te especialitzant. També he fet molta fotografia teatral, perquè en haver estudiat art dramàtic coneixia bé tota la gent del teatre català. Però després el que m’agradava més era el retrat i el reportatge. Fa tres anys vaig fer l’exposició “Memòria d’un temps 1975-79″, sobre la Transició. En aquella època treballava per Triunfo i il·lustrava  les cròniques de Manolo Vázquez Montalbán. També vaig treballar molt de temps amb la Maruja Torres a Fotogramas.

 - Et van especialitzant però has de saber cap a on vas, no?

Sí, tu mateix vas triant. La teva personalitat va sortint en l’ofici: primer tens l’ofici i després et vas decantant cap a un cantó o cap un altre. I aquí comença a sorgir l’estil, vulguis o no a mida que vas avaçant vas conformant un estil, que és la teva manera d’expressar. 

- I que acostuma a ser inconfusible, en música aqulla veu, en art aquell traç, en periodisme aquelles paraules…

I  tant !

- Com arxives tantes fotografies?

Amb un sistema molt fàcil, tinc un arxiu fotogràfic, tots els negatius numerats, catalogats i ordenats per anys des del 1968, és la feina de molts anys! Les diapositives dels llibres de Barcelona formen un altre arxiu. I les còpies de contacte les tinc a banda: els retrats, els llibres, els reportatges generals. O per temes: transició, teatre… I amb l’arxiu digital faig el mateix, tinc els CD’s ordenats. Això ho vaig començar fent des de l’inici,  després posar-ho en ordre és dificilíssim. A més també deixo constància de detalls de quan es va fer la foto: la data, a on està feta, etc. Sinó després seria impossible recuperar el valor testimonial de la fotografia.

- Et va costar fer el canvi d’analògic a digital?

Vaig ser una de les primeres en utilitzar el digital! No és que m’entusiami però reconec que per moltes coses és important. A mi el retrat em continua agradant més en analògic, però ara ja tothom et demana digital. Tot i això hi ha feines, com la dels “Cementiris d’Ultramar”, que havia començat i he continuat en analògic. La perspectiva en digital és molt diferent, la llum és més suau i pots fer més desenfocs i això és important per retratar escultures. Són dos sistemes diferents! Que a la llarga cada vegada s’aniran assemblant més, però per segons quines coses prefereixo l’analògic.

- Ets fidel a una determinada marca de càmeres?

Sí, vaig començar amb Nikon. Després Olimpus va treure les primeres màquines electròniques petites, més lleugeres i que anaven bé per fer carrer. I més endavant, quan Nikon també en va fer de més lleugeres, vaig tornar a Nikon i és la que ara utilitzo. Tinc la D700, que és una meravella: pots fer fotografies a 3200 ASA,  pràcticament de nit! És estupenda.

- Quins fotògrafs de generacions més joves destacaries?

En van sortint: en Kim Manresa, Tino Soriano, Consuelo Bautista, Carme Sacanella. Hi ha hagut un recanvi de generació, més joves que treballin a mitjans no els conec. Per Internet hi ha molta cosa que supleix aquest valor però queda una mica en l’aire, no? És un moment difícil, sobretot en fotografia el trencament entre digital i analògic no és només d’eines de treball, és un trencament ideològic, de maneres de creació -i això influeix molt- i també de davallada d’un mercat. Perquè moltes fotografies que t’encarregaven abans ara ja no te les encarreguen perquè se les fan les persones mateixes. Molts periodistes van amb la càmera i fan les fotografies ells mateixos, és un canvi important.

2) LA TRAJECTÒRIA DE PILAR  AYMERICH

- Quan vas començar a fer de fotoreportera a Barcelona?

En tornar de Londres va coincidir que la revista Serra d’Or havia convocat un premi de reportatges i Montserrat Roig em va dir: -”Per què no ens hi presentem juntes? Tu fas les fotos i jo l’article”.  Vam fer el reportatge i vam guanyar el premi. D’aquesta manera totes dues vam començar a fer entrevistes per la revista Serra d’Or. Va ser on vam fer alguns dels intervius que corresponen a les fotografies del llibre “Resistents” que vas comprar. A més en aquella època començava la revista Triunfo…

- Ens pots explicar un record de cada mitjà on has treballat?

 Vaig començar a Serra d’Or  i en aquest cas està clar, el meu record de nou és l’equip que vaig formar amb Montserrat Roig. Tot el que vaig fer a Serra d’Or va ser amb ella. A banda de fer les entrevistes, ens divertíem molt perquè érem joves, teníem sentit de l’humor i ens ho passàvem molt bé.

- I de l’època a Destino què en recordes?

Si he de triar un detall, l’entrevista de Montserrat Roig a Josep Pla. Durant l’interviu la Montserrat li  va comentar: “doncs miri, jo escric…” i en Pla  va contestar: -”Senyoreta, amb aquestes cames que té, no cal que escrigui vostè! ” Ho va dir de debò! Li agradaven molt les cames de les noies!

- I la Montserrat com s’ho va prendre?

Fatal, fatal, deia: “Mira què m’ha dit, mira què m’ha dit!” Estava enrabiada.

- Tens fotos d’aquella entrevista?

El que tinc és una anècdota molt bona. Normalment sempre anàvem juntes a fer l’entrevista. Però en el cas de Pla em va dir: “No vol fotos”. Així que hi va anar amb l’editor de Destino, en Vergés, i jo no hi vaig anar. A la tornada la Montserrat em va dir: “Pilar, no hi ha fotos perquè a més no vol fotos. Ara, si tu vols anar al seu mas a Palafrugell i intentar a veure si es deixa fotografiar, prova-ho…” Hi vaig anar i en arribar la masovera em va preguntar: “Ai nena, que ens porta els llibres?” I jo: “Sí. sí els hi porto els llibres”,  tot i que no sabia de quins llibres em parlava! -”El senyor Pla l’està esperant”. Vaig pujar a dalt, amb una faldilla curteta i en Pla em va demanar: -”Porta els llibres?” i jo “Sí, sí. Senyor Pla”. I és clar, vaig aprofitar per dir-li: “Sóc una admiradora seva, podria fer-li una foto?”. Com a bon pagès, quan li feien fotos es vestia de diumenge, però aquell dia anava amb la colilla, el “guardapolvo aquell que portava, la boina… Hi havia un balancí al costat de la finestra i li vaig demanar: “Pot seure aquí?”. Li vaig fer mitja dotzena de fotos. Al final vaig dir: “Vaig a buscar els llibres, que els tinc al cotxe, i ara torno” Però vaig agafar el cotxe i vaig marxar, perquè ja dic  que no era veritat que jo fos la noia dels llibres !!! Ho he fet molt poques vegades això, una foto amb engany! Però en aquell cas, entre que la Montserrat estava tan enfada amb el que li havia dit i tal com era ell – que era un missògin!- vaig pensar: “Vinga va! … si pots fer la foto, l’enganxes, li fas la foto i fums el camp!” 

- Com era Josep Pla de prop?

Ja era gran! Un vellet que et mirava amb aquells ullets…

- I continuant amb la teva trajectòria, què destacaries del teu temps a la revista Triunfo?

Un record de Triunfo, per mi és la primera foto que hi vaig publicar, la dels tres ex-deportats catalans a un camp nazi. A Triunfo també hi col·laborava la Montserrat Roig i la fotografía la vaig fer pel primer reportatge que va escriure sobre “Els catalans als camps nazis”. El llibre va ser posterior, abans havia començat la investigació amb aquest article i després la va continuar. Vam fer la foto que surt a “Resistents”: Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, és una imatge que va impactar molt i que va ser portada de la revista Triunfo. També ho va ser de totes les edicions que després es van fer del llibre “Els catalans als camps nazis”.  A més la i·lustració té una història: La Montserrat em va trucar: “Vine corrent, que tinc tres ex-deportats a casa, els estic fent una entrevista, vine per fer una foto”. Vaig agafar les màquines i vaig anar corrent allà. Era l’any 1972 i en aquell moment ella vivia al carrer Escorial, a Gràcia. 

Quan hi vaig arribar vaig trobar aquells tres senyors asseguts al voltant de la taula parlant amb un magnetòfon al davant. La Montserrat m’anava fent gestos com dient: “Que no fas fotos???”  Però per mi era tan fort veure i sentir tres ex-deportats dels camps nazis asseguts al voltant d’una taula, que volia expressar-ho bé en imatges. Vaig dir: “Surto un moment” i me’n vaig anar al carrer. Vaig estar fent voltes fins que vaig trobar un descampat amb una paret. Vaig tornar a pujar i quan la Montserrat Roig va acabar de fer l’entrevista els hi vaig dir: “Poden baixar un moment al carrer? Aquí la llum no és prou bona” .

 En arribar a la paret els vaig dir: “Es poden posar en filera com estaven al camp?” I automàticament els va canviar la cara, els havia vingut el record dels camps nazis! D’aquesta foto tinc un o dos negatius, no en vaig fer cap més perquè tenia la sensació que els estava extorsionant! Per mi és una foto que demostra la impotència que moltes vegades té la fotografia. La imatge no sempre et dóna el fet que vols reconstruir o donar a entendre i aleshores t’has d’inventar alguna cosa, o provocar-la!  I en aquest cas va ser això: era tan fort el record que en el moment de posar-s’hi automàticament els hi va canviar la cara. Molta gent quan veu la foto diu: “Què els hi passa?” De seguida veus que està passant alguna cosa. I per mi això és la fotografia, quan expliques alguna cosa i traspasses la foto, quan hi ha alguna cosa que et provoca voler saber més d’aquests personatges.

A Triunfo també vaig treballar amb Manolo Vázquez Montalbán, ell escrivia cada setmana un article sobre Barcelona en una secció que es deia ”Cuestiones Periféricas” i jo l’il·lustrava.  De vegades també era al revés, li portava una foto a partir de la qual ell escrivia.

També recordo haver col·laborat amb en Toni Batista, que feia la secció de música. I amb en Domènech Font, que s’ocupava del cinema.

- Les entrevistes que vau fer amb Montserrat Roig han quedat recollides en algun llibre?

Es van publicar dos llibres, “Personatges”, que recullen els programes que ella va fer a TVE. Jo retratava cada un dels convidats abans de fer el programa, fotografiant-lo a casa seva o en un ambient que el representés. L’entrevista es gravava a l’estudi però en un moment de l’emissió passaven les meves 40 fotos i Montserrat Roig explicava en veu en off qui era el personatge, per situar l’espectador. També hi ha un altre llibre, que és bastant anterior: “Los Hechiceros de la palabra”, on vam recollir moltes de les entrevistes que havíem fet.

- I després de Triunfo?

Mentre treballava per Triunfo també feia moltes fotos per Cambio 16, el 1975 i 1976, a l’època de les grans manifestacions. Més tard vaig treballar molts anys per la revista “Jano – Medicina y Humanidades”, que dirigia Xavier Foz, era gruixuda i estava molt ben feta. Amb Montserrat Roig vam fer una sèrie d’entrevistes sobre la malaltia i la mort, a gent coneguda, com Joan Manuel Serrat. També vaig col·laborar amb l’escriptora argentina Lilian Goligorsky, en una secció que es deia “Chequeo a la fama”, en que vam parlar amb els especialistes mèdics més importants d’Espanya. En aquella época vaig començar a treballar per Fotogramas, amb la Maruja Torres, fèiem articles i entrevistes. Quan va tancar Triunfo, el mateix equip que el feia va publicar la revista “La Calle”,  on vaig treballar amb la Maruja Torres i amb un periodista que es deia Julio Luzán.

- Sempre treballaves per vàries revistes a la vegada?

Sí, per les revistes que hi havia a l’època, per exemple per Triunfo i Fotogramas, al Jano i Cambio 16. Anava variant. A Triunfo hi vaig col·laborar fins que va tancar, llavors vaig passar a La Calle. Per Cambio 16 vaig fer fotos mentre va funcionar la redacció de Barcelona, després ho vaig deixar. També vaig treballar per “El Viejo Topo”, quan el dirigia Claudi Montanyà, fins que es va suicidar. A  El País també hi vaig col·laborar amb Montserrat Roig i amb la Maruja Torres, a més d’imatges puntuals que em demanen. A tot plegat em va ajudar el fet que des de l’època de l’Adrià Gual vaig estar relacionada amb els sectors culturals i teatrals, coneixia en Favià Puigserver, la Maria Aurèlia Capmany, en Ricard Salvat; sempre he estat dins del món intel·lectual i m’ha agradat cobrir aquesta part de la societat.

- I televisió i llibres?

Després de totes aquestes revistes vaig col·laborar com a fotògrafa en diversos programes de televisió: amb Julia Otero a “La Lluna”, utilitzant el mateix sistema que havíem fet servir amb Montserrat Roig: fotos, una veu en off i després les entrevistes. Amb el Sergi Shaff també vaig fer algunes col·laboracions i després un altre programa amb Julia Otero per tot l’Estat. 

De llibres he publicat “Les metamorfosis de Barcelona”, amb Joaquim Molas, “Els cementiris de Barcelona”, amb Carme Riera, “Amigos” amb la Colita -de gats i gossos, ella feia els gossos i jo els gats!-  També vaig començar a fer molts retrats per portades de llibres i discos, treballs editorials i catàlegs de museus com l’Etnològic.

Cada època et va marcant el tipus de fotografia. Però al mateix temps vas seguint el que passa al voltant: de les Olimpiades a les grans manifestacions d’Aturem la Guerra d’Iraq.  Segons cap a on va la societat vas fent una cosa o una altra.

3) AMICS i COMPANYS DE PILAR AYMERICH

 - Explica’ns de la Montserrat Roig …

Érem molt amigues i ens trobàvem molt bé treballant juntes, vam fer molt bon equip des del 1968 a Serra d’Or fins que es va morir el 1991. Totes dues fèiem d’altres coses, però seguíem treballant juntes. Fins i tot quan li feien falta fotos seves em deia: “Va Pilar, fes-me un reportatge, que em treuràs guapa!” Quan va morir li vaig fer una exposició d’homenatge a la Galeria Eude, amb el Pen Club perquè és clar, tenia moltes fotos d’ella! L’Institut Català de la Dona en va fer un llibre. És una alegria saber que aquesta exposició, preparada ja fa molts anys, encara està voltant per Catalunya, perquè la demanen biblioteques i centres socials!

- Manolo Vázquez Montalbán i Ovidi Montllor, com t’han influenciat?

Ovidi Montllor era una persona extraordinària: amb sentit de l’humor, divertit, càustic, encantador! La Montserrat Roig era esvalotada, divertida, rèiem molt! Amb en Fabià Puigcerver, l’escenògraf, també. Tota aquesta gent ens aportàvem mútuament. Amb en Benet i Jornet també ens coneixíem de l’Adrià Gual i quan ens vèiem sempre ens feia pessigolles a la Montserrat i a mi, ens feia enrabiar! Són records tendres de l’època, de quan ets jove. Pensa que l’any 68 i 69 quan vaig tornar de Londres ens reuníem quan algú arribava de fora i portava discos d’en Brassens, Leo Ferré… Estàvem fins a les tantes a casa d’algú, amb una botella de conyac escoltant cançons que aquí estaven prohibides. I anàvem al cinema a Perpinyà. Era una mena d’embolcall, tots estàvem vivint les mateixes situacions, és clar, tots vivíem la mateixa època!

- Tot això que expliques sembla de pel·lícula, com quan els avis expliquen la guerra civil !!!

Sí és una mica “aquesta comença a explicar batalletes”.  Recordo quan Maria Aurèlia Capmany va entrar de Regidora de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona que deia: “Hi ha gent que desapareixerà i mai sentirem com era la Barcelona de la seva època”. I es va inventar la col·lecció de “Diàlegs de Barcelona”, en vam fer molts, 50 o 60 llibres.  Eren dos personatges parlant sobre la Barcelona que ells havien conegut. Jo feia les fotos a diferents llocs, segons quina era la Barcelona que el personatge tenia més viscuda.  Era molt interessant perquè era això: recuperar tota la història oral.

- I d’amics com com Vázquez Montalbán i Montserrat Roig, amb qui has treballat molt però que ja no hi són, què te’n queda: una inspiració? O en determinats moments penses: ella o ell hauria fet això…?

Queda el record. I sobretot quan són gent jove com l’Ovidi Montllor o la Montserrat Roig de vegades penses: “Què farien ara? Què dirien amb això que està passant?” Per exemple, què diria la Montserrat amb tot l’afer Millet? Quin article escriuria una dona tan d’esquerres i tan compromesa amb el seu temps?- Què diria Maria Aurèlia Capmany de tot el fenòmen del nou Raval, la immigració, aquesta nova Barcelona…?

- No ho sé, faria uns esgarrips !!! Era cridanera i sempre volia tenir raó, totes ens barallàvem amb la Maria Aurèlia. Perquè era una dona molt forta, molta forta i el que deia ella anava a missa.

- Però l’entendria aquesta Barcelona amb botigues pakistanís o xineses?

- Sí, entendre-la sí, és clar. Una cosa és que l’entenguis i l’altre és que l’acceptis.

- La foto del periodista Eugeni Xammar és de les que més em va impactar del llibre “Resistents”. Recorda’ns aquella entrevista del 1972, com va ser?

- Vam anar a casa seva a l’Ametlla del Vallès, amb la Montserrat Roig i vam estar tota una tarda parlant amb ell. Perquè a més era encantador i és clar t’explicava unes històries de quan ell era corresponsal… Era la imatge dels reporters de l’època, t’imaginaves una pel·lícula d’aquelles del temps del cinema negre i ell amb el seu llacet, elegant, educat. Un periodista, veus? Encara que estigui malament dir-ho: “És que és un periodista de raça”.  En Xammar era un periodista de raça. I això es notava molt. A més era molt cosmopolita.

- Quins altres personatges dels que has conegut destacaries?

N’hi ha molts ! A mi m’agradava molt en Pere Calders: una persona extraordinària, amb un sentit de l’humor! Una ironia d’aquelles… ! Era encantador. La Neus Català em va impressionar molt quan li vaig fer les fotos; d’aquesta gent així gran molts em van impressionar: en Ventura Gassol va ser molt divertit, ens va cantar la Cançó dels Mariners. Era molt extrovertit i divertit. El filòsof Ferrater Mora era una persona molt interessant; en Vicent Andrés Estellés: persona càlida, agradable. La Lola Anglada era així, tota petiteta; en Víctor Alba, que havia estat condemnat a mort. El fotògraf Agustí Centelles; per no parlar de la Mercè Rodoreda !!! No es deixava fer fotografies i la Montserrat Roig em va dir: “Vine amb mi a l’entrevista però no la treguis perquè no es deixa fer fotos!” Durant l’entrevista vaig estar callada i al final de l’entrevista ens va dir si volíem prendre alguna cosa. Jo vivia en un àtic al costat de la Sagrada Família, on cultivava gardènies. I vam començar a parlar del cultiu de les gardènies. I a través d’això ens vam engrescar a parlar de plantes i li vaig dir: “ai, que li podria fer unes fotos?” Li vaig fer un reportatge, li va agradar molt i al cap d’un any li vaig tornar a fer un reportatge fotogràfic. De la meva generació pràcticament tots eren amics: en Joan Marsé,  en Vázquez Montalban, el Terenci Moix, el Ricard Salvat,  en Xavier Miserachs que era una persona extraordinària; en Fabià Puigcerver; en Joan de Sagarra, Lluís Permanyer, que els coneixia de fa molts anys;  els cantants: en Raimon, la Guillermina Motta, amb qui ens fèiem un tip de riure, és molt divertida! I l’Ovidi… és clar tots aquests, a banda de fotografiar-los,  érem amics, ens trobàvem als llocs, teníem les mateixes inquietuds,  anàvem als mateixos actes. Hi havia molta complicitat entre nosaltres.

4) EL PERIODISME D’AVUI EN DIA

- Trobes gent avui en dia que diguin coses com les que dirien ells?

Cada vegada n’hi ha menys, el periodisme està molt malament. Encara queden veus que tenen un amor per la professió i una honradesa, una ética, però pocs, cada vegada menys! Tot el periodisme ha estat contaminat per la televisió i els programes escombreria: s’ha contaminat tot! Això en aquella època no existia i vulguis que no eren molt més ètics, però molt més, molt més ètics…

- ¿Sí?  ¿En quin sentit?

En saber què és el periodisme, què significava. No estic fent un “sacerdoci” de la professió però sabies que estaves treballant amb material humà i hi havia més dificultats per publicar, sovint t’hi jugaves el lloc. Ara la gent no se’l vol jugar tant!  Hi ha molta més precarietat laboral, això també s’ha de dir. De vegades penso que sembla estrany: abans hi havia moltes menys revistes i hi havia bastants periodistes, però tot i això anaves fent, no hi havia tanta precarietat com ara!

- I no pot ser que idealitzis aquell moment?

Jo crec que no. No estic dient que tots fóssim meravellosos, simplement que en aquells moments el periodisme tenia aquesta vessant – i suposo que no passa només aquí, passa a tot el món! Els diaris tanquen per qüestions econòmiques però periodistes d’aquells de “pura cepa” com el Vázquez Montalbán, la Montserrat Roig, el Huertas Claveria… tu mira la premsa d’ara: n’hi ha molt pocs! Evidentment que en queden i sort en tenim, però n’hi ha menys. I els que ho són han de lluitar molt per continuar podent dir el que volen dir. Perquè hi ha moltes pressions, també.

- I creus que són èpoques i que d’alguna manera el que dius ressorgirà per una altra banda? O és un signe del temps i difícilment tornarem a tenir aquell tipus de periodistes?

No ho sé. Tot està canviant molt, suposo que a la llarga sí que sortiran d’altres veus, però no ho sé. L’actual és un moment molt pessimista en tots els sentits: polític, econòmic, social… i això influeix tota la societat. El recanvi que hi ha és molt fluix, perquè per la gent és molt complicat: nois i noies joves que ara comencen en el món del periodisme i de la fotografia ho tenen molt més difícil que nosaltres, hi ha una precarietat que abans no existia! Ja no demanen:  “Vés allà a fer unes fotos”, cadascú  funciona  amb el fotògraf de plantilla: que faci quatre cosetes. Sinó és molt difícil que t’enviïn a algun lloc. Tot aquest ventall l’està suplint el fotògraf free-lance que s’autofinança, que després ho vendrà o no però que ho fa per la pròpia voluntat de fer una cosa. O gent jove que té la necessitat d’anar a un lloc en conflicte per ensenyar el que hi està passant. Però tot això està quedant en mans dels freelances.

5) BARCELONA

- Díga’ns tres qualitats i tres defectes que li trobis a la Barcelona actual

Coses positives? Que és una ciutat medirerrània, que té el mar davant, que tenim tot un llegat arquitectònic impressionant. Que a més s’ha anat cuidant i s’ha anat restaurant, això és veritat! Quan vas per l’Eixample ara et quedes parat de les cases que hi ha! Abans no hi veies res perquè era tot negre! Jo recordo la Pedrera ben grisa… Amb la Colita vam fer una exposició  que es deia “La Pedrera cara bruta!”, quan era un edifici de veïns que estava feta una porqueria, encara no l’havia comprat la Caixa de Catalunya. Tinc fotos del terrat de la Pedrera amb la roba estessa, el porter hi estenia la roba! És veritat que per aquest  cantó la ciutat està millor cuidada.

D’altra banda, jo espero que continuï sent tolerant. Hi ha ciutats que són obertes i n’hi ha que són tancades. Barcelona sempre ha estat una ciutat oberta. I a més sempre ha vingut gent de molts llocs, a Barcelona sempre hi ha hagut immigració, no l’hem fet només gent d’aquí, sempre ha sigut una ciutat de pas, que ha acollit a la gent i espero que ho continuï sent perquè és una de les seves riqueses, està per veure.

Però de sobte hi ha hagut com una degeneració de la ciutat, hi ha uns llocs que ja no són pel ciutadà. És allò de “vinga riuades de gent!” Defectes ara és molt fàcil perquè està feta un desastre! El model de ciutat que hi ha en aquests moments a mi no m’agrada, és un model de ciutat de serveis i prou: es para la mà perquè vingui la gent. Fa que siguem insolidaris, no és una ciutat acollidora com ho havia estat. D’una banda hi ha aquesta cosa de “quanta més gent millor” i d’altra banda hi ha aquest  elitisme com l’Hotel Vela i aquestes coses. I la societat que treballa i viu aquí veu que la seva ciutat va canviant i que no és la que ella voldria, Barcelona s’ha convertit en una ciutat de serveis, que no té en compte el ciutadà. A part de tot el problema de la Rambla, és una ciutat bruta, on la gent no es comporta, maleducada, estrident.

6) POLÍTICA

- Jo crec que mai no hi havia hagut tanta separació entre ciutadania i polítics,  això gent de la vostra generació que va lluitar per la democràcia com ho viviu?

És depriment, és clar! Hi havia l’esperança que la Transició tallés tota una sèrie de coses i que el món seria diferent, però el món és el que és! A partir dels 70′s hi va haver un gran canvi aquí, ja no només entre els joves, també entre la gent gran sobretot a partir del 1975, de la mort de Franco. Va haver-hi una revifalla que ha arribat fins avui, la societat és molt diferent del que era. Però potser sí que en  aquella època es vivia un moment més solidari, tots teníem un mateix ideal i aleshores és més fàcil. I ara en canvi ja no és així. De vegades dius: bé, potser vol dir que hi ha coses que ja estan solucionades i ja no hem de lluitar perquè se solucionin! Però  és un moment una mica depriment, en general, en tema econòmic però també polític i cultural, això es nota en la ciutat i en la gent. La cultura no és un bolet que surt “així”,  segons el moment que vius hi ha un moment cultural més ric o més pobre. I el moment cultural actual aquí és molt pobre i polític ja no diguem! 

7) PRESENT i FUTUR

- Què estàs fent ara?

Estic preparant una exposició pel Museu d’Història de Catalunya sobre els 50 anys de la Nova Cançó, del 1959 fins l’actualitat. En sóc la comissària, hi haurà fotografies d’autors diversos com Xavier Miserachs, en Pomés, l’Oriol Maspons, Toni Catany, tots els de l’època.  Mostrarem com en aquell moment la fotografia també va fer un canvi: durant la dictadura no es podien fer fotoreportatges, o sessions gràfiques de documentalisme com ja succeia als Estats Units o a la resta d’Europa. Però en aquell moment aquí va començar i ho ensenyarem. També hi haurà fotos meves, tinc un reportatge molt bonic de Pau Riba, i també de Marina Rossell, Lluís Llach, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet… En realitat els vaig fotografiar tots! Amb l’Ovidi Montllor érem molt amics, ens coneixíem des de l’any 1968, li vaig anar fent fotografies sempre. Amb motiu dels 10 anys de la seva mort vaig fer una exposició d’imatges des de l’any 1968 fins al 1995 en que va morir. Era curiós perquè vas seguint un personatge, vas veient com va canviant la seva cara i com jo també canvio en el moment de fer les fotografies. És tota una peripècia i una trajectòria. Seran 1000 m2, tot el primer pis del museu, l’objectiu serà ensenyar la fotografia de l’època.

- I en què més estàs treballant?

A banda de la feina del dia a dia, sempre tinc un projecte a llarg termini, que vaig fent perquè m’agrada, perquè m’hi sento bé i que culmina en una exposició o en un llibre. Actualment aquest projecte és  “Els Cementiris d’Ultramar”, un recorregut dels catalans que van emigrar a Amèrica Llatina a finals del segle XIX i començaments del XX, a través de l’escultura i l’arquitectura funerària modernista que hi van deixar. També serveix per veure que el modernisme va anar conformant aquelles ciutats. És un estudi que continua el treball que ja vaig presentar en una exposició fa dos anys sobre el cementiri de Montjuïc. Jo ja havia fet un llibre amb Carme Riera, “Els nous cementiris de Barcelona”  i he continuat la feina amb els cementiris d’ultramar: començant pel cementiri de Colón de la Habana, un dels més bonics de llatino-amèrica, és preciós! Després vaig fer el de Montevideo i el de Buenos Aires. Ara fa poc he estat a Xile, on també hi va haver molta emigració catalana que va deixar petja modernista en escultura i arquitectura funerària. Per exemple, empresaris de sucre o fabricants de tabac catalans que van anar i van morir a Cuba. Amb les seves particularitats: a Montevideo (Uruguai) hi anava més gent del món de l’ensenyament.  És questió d’anar buscant aquestes petjades que també han coformat les ciutats d’allà: a l’Habana hi ha molt de modernisme arquitectònic!

- De cara al futur, què que no hagis fet tindries ganes de fer?

Descansar! Però sé que no ho faré mai perquè sempre vaig d’un projecte a un altre! Des dels 16  anys que treballo! He canviat recentment els armaris pels negatius i em va sobtar la quantitat de negatius i rodets que tinc, és una professió que t’absorveix completament.

- És el que passa quan s’ajunten professió i vocació…

Sí, que forma part de la teva vida, la teva vida és això: fotografiar. A part dels amics que puguis tenir, és clar.

- T’agraden les fotografies que publiquen els diaris?

Hi ha molt bones fotos, hi ha molt bons fotògrafs als diaris. A més hi ha una cultura fotogràfica que abans no hi era. Aquí hi ha hagut uns pioners fotogràfics molt importants: Català-Roca, Xavier Miserachs. I nosaltres hem begut d’aquestes generacions precedents. El fotoperiodisme aquí ha evolucionat moltíssim i ara trobes als diaris fotos molt bones! Als anys 60 les imatges als diaris -a banda que pràcticament no portaven foto perquè els hi feia por la foto- era la típica oficial. I en canvi ara, encara que hi hagi la foto oficial, el fotògraf busca el seu punt de vista. I això és la cultura de la imatge que hi ha ara i que abans no hi era. 

- Quin consell els donaries a les generacions més joves?

No ho sé. L’únic que diria és que ho intentin, si volen ser fotògrafs que facin molta foto, que mirin al voltant. Ara, que ho tenen complicat: segur!

 

Pilar Aymerich,  una de les grans fotoreporteres catalanes contemporànies, va estudiar a la ja mítica Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i el 1966 se’n va anar a ampliar estudis a Londres, on va començar a fer fotografies. Amb el llibre a les mans, de seguida em van venir ganes de conèixer-la i entrevistar-la. Maria Dolors Sàrries, directora d’Editorial Meteora, de seguida em va ajudar a contactar-la i  pocs dies després Pilar Aymerich  em va rebre molt amablement al seu estudi de Gràcia, on  vam estar parlant més d’una hora i mitja.

 D’aquella conversa en vaig aprendre moltes coses: per exemple, que cada dimecres participa de la tertúlia “La Lamentable Penya” junt amb Joan de Sagarra, Josep Maria Martí Gómez, Eugeni Madueño, John Wilkinson i Ángel Alonso; que li encanten els gats; i que, com veureu a continuació, parlar amb Pilar Aymerich és reviure en directe la crònica del món cultural català de 1968 ençà. 

Espero que quan tingueu 10 minuts disfruteu tant llegint l’entrevista com jo m’ho vaig passar bé fent-la!  Ah, i no deixeu de veure 4 minuts de video (casolà) clicant aquí

1) PILAR AYMERICH i LA FOTOGRAFIA

- Com vas iniciar-te en la fotografia?

Jo estudiava direcció teatral a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual de Barcelona i quan vaig acabar, l’any 1966, me’n vaig anar a Londres  per ampliar estudis. M’hi vaig quedar tres anys. Imagina’t:  era l’època dels Beatles i de tots els hàppenings… Allà va ser on vaig començar a estudiar fotografiaa, retratant tot l’ambient que hi havia en aquell moment, del 66 al 68.

- Quina època que us ha tocat viure eh? Del 68 fins ara…

Amb tota l’explosió a partir de 1975: des del 75 al 79 jo estava tot el dia al carrer perquè sempre passaven coses. Tenies aquella sensació que si no ho retrataves era com si no passés! A alguns esdeveniments hi anaves perquè t’enviaven les revistes, però a d’altres t’hi dirigies de motu propi, perquè pensaves: “això m’interessa fotografiar-ho”. En aquell moment no te n’adones tant però a mida que passen els anys veus que en realitat has estat cobrint la història del teu país, has sigut com un notari de tot el que estava passant, fent crònica visual, i això també és important.

-  Al principi, tenies referents de fotògrafs clàssics?

Vaig començar molt per intuïció. Veia que la fotografia m’interessava, però no havia fet mai cap foto. Vaig escriure al meu pare demanant-li si em podia enviar una càmera, perquè jo no tenia diners per comprar-me’n una i em va enviar una Voigtländer d’aquelles antigues…  La càmera amb que ens feia fotos a nosaltres quan érem petites. I amb això vaig començar a treballar. Abans de fer escenografia a l’Adrià Gual havia estudiat dibuix a la Massana, sempre m’havien interessat les arts plàstiques ! Vaig començar a fer fotos i vaig veure que més o menys funcionava: a la gent li agradava el tipus de fotografies que feia. Ser fotògraf, en aquell moment, era una professió que aprenies sol, aquí no hi havia cap escola, apreníem equivocant-nos. Si un dia no et sortia bé et demanaves què havies fet malament fins que trobaves la manera, investigaves tu mateix. Anar aprenent l’ofici era anar fent fotos, avançar.

-  El concepte de la fotografia era molt diferent a l’actual, vivim un moment de moltíssimes fotos…!

Saps què passa? Com que hi ha tanta imatge aquesta ha perdut una mica el seu valor.  Amb el sistema digital la gent fa moltes fotos i no pensa: en fotografia, com en tot, abans de fer una foto has de pensar el que fas. És com  aquesta moda que ha sortit de la “Foto Casual”, l’anar fent fotos sense mirar. Per mi l’autor fotogràfic ha de pensar abans de fer la foto. Una mica és allò que deia Cartrier Bresson: “L’instant decisiu”. Als fotògrafs humanistes el que els interessa és la gent i el seu entorn. El que vols és donar una visió personal del que t’envolta i per fer això has de pensar, no pots anar fent fotos a tort i a dret. Però ara s’ha perdut una mica el pensament anterior, saber què vols fer.

- Ni que sigui en una situació ràpida…?

Sí, tu sempre et situes. Jo quan anava a les manifestacions primer m’interessava per saber què volia la gent que es manifestava, em ficava a dintre per buscar un moment que definís què volia la gent que estava allà. Cal pensar sempre què vols ensenyar.

- Per què et vas especialitzar en els retrats?

Em vaig anar dedicant al retrat perquè la figura humana m’interessa molt, per mi el millor és la figura humana: amb una cara pots explicar moltes coses !  També la gent t’especialitza, perquè quan les fotos que fas agraden i això també et dóna un motiu per anar-te especialitzant. També he fet molta fotografia teatral, perquè en haver estudiat art dramàtic coneixia bé tota la gent del teatre català. Però després el que m’agradava més era el retrat i el reportatge. Fa tres anys vaig fer l’exposició “Memòria d’un temps 1975-79″, sobre la Transició. En aquella època treballava per Triunfo i il·lustrava  les cròniques de Manolo Vázquez Montalbán. També vaig treballar molt de temps amb la Maruja Torres a Fotogramas.

 - Et van especialitzant però has de saber cap a on vas, no?

Sí, tu mateix vas triant. La teva personalitat va sortint en l’ofici: primer tens l’ofici i després et vas decantant cap a un cantó o cap un altre. I aquí comença a sorgir l’estil, vulguis o no a mida que vas avaçant vas conformant un estil, que és la teva manera d’expressar. 

- I que acostuma a ser inconfusible, en música aqulla veu, en art aquell traç, en periodisme aquelles paraules…

I  tant !

- Com arxives tantes fotografies?

Amb un sistema molt fàcil, tinc un arxiu fotogràfic, tots els negatius numerats, catalogats i ordenats per anys des del 1968, és la feina de molts anys! Les diapositives dels llibres de Barcelona formen un altre arxiu. I les còpies de contacte les tinc a banda: els retrats, els llibres, els reportatges generals. O per temes: transició, teatre… I amb l’arxiu digital faig el mateix, tinc els CD’s ordenats. Això ho vaig començar fent des de l’inici,  després posar-ho en ordre és dificilíssim. A més també deixo constància de detalls de quan es va fer la foto: la data, a on està feta, etc. Sinó després seria impossible recuperar el valor testimonial de la fotografia.

- Et va costar fer el canvi d’analògic a digital?

Vaig ser una de les primeres en utilitzar el digital! No és que m’entusiami però reconec que per moltes coses és important. A mi el retrat em continua agradant més en analògic, però ara ja tothom et demana digital. Tot i això hi ha feines, com la dels “Cementiris d’Ultramar”, que havia començat i he continuat en analògic. La perspectiva en digital és molt diferent, la llum és més suau i pots fer més desenfocs i això és important per retratar escultures. Són dos sistemes diferents! Que a la llarga cada vegada s’aniran assemblant més, però per segons quines coses prefereixo l’analògic.

- Ets fidel a una determinada marca de càmeres?

Sí, vaig començar amb Nikon. Després Olimpus va treure les primeres màquines electròniques petites, més lleugeres i que anaven bé per fer carrer. I més endavant, quan Nikon també en va fer de més lleugeres, vaig tornar a Nikon i és la que ara utilitzo. Tinc la D700, que és una meravella: pots fer fotografies a 3200 ASA,  pràcticament de nit! És estupenda.

- Quins fotògrafs de generacions més joves destacaries?

En van sortint: en Kim Manresa, Tino Soriano, Consuelo Bautista, Carme Sacanella. Hi ha hagut un recanvi de generació, més joves que treballin a mitjans no els conec. Per Internet hi ha molta cosa que supleix aquest valor però queda una mica en l’aire, no? És un moment difícil, sobretot en fotografia el trencament entre digital i analògic no és només d’eines de treball, és un trencament ideològic, de maneres de creació -i això influeix molt- i també de davallada d’un mercat. Perquè moltes fotografies que t’encarregaven abans ara ja no te les encarreguen perquè se les fan les persones mateixes. Molts periodistes van amb la càmera i fan les fotografies ells mateixos, és un canvi important.

2) LA TRAJECTÒRIA DE PILAR  AYMERICH

- Quan vas començar a fer de fotoreportera a Barcelona?

En tornar de Londres va coincidir que la revista Serra d’Or havia convocat un premi de reportatges i Montserrat Roig em va dir: -”Per què no ens hi presentem juntes? Tu fas les fotos i jo l’article”.  Vam fer el reportatge i vam guanyar el premi. D’aquesta manera totes dues vam començar a fer entrevistes per la revista Serra d’Or. Va ser on vam fer alguns dels intervius que corresponen a les fotografies del llibre “Resistents” que vas comprar. A més en aquella època començava la revista Triunfo…

- Ens pots explicar un record de cada mitjà on has treballat?

 Vaig començar a Serra d’Or  i en aquest cas està clar, el meu record de nou és l’equip que vaig formar amb Montserrat Roig. Tot el que vaig fer a Serra d’Or va ser amb ella. A banda de fer les entrevistes, ens divertíem molt perquè érem joves, teníem sentit de l’humor i ens ho passàvem molt bé.

- I de l’època a Destino què en recordes?

Si he de triar un detall, l’entrevista de Montserrat Roig a Josep Pla. Durant l’interviu la Montserrat li  va comentar: “doncs miri, jo escric…” i en Pla  va contestar: -”Senyoreta, amb aquestes cames que té, no cal que escrigui vostè! ” Ho va dir de debò! Li agradaven molt les cames de les noies!

- I la Montserrat com s’ho va prendre?

Fatal, fatal, deia: “Mira què m’ha dit, mira què m’ha dit!” Estava enrabiada.

- Tens fotos d’aquella entrevista?

El que tinc és una anècdota molt bona. Normalment sempre anàvem juntes a fer l’entrevista. Però en el cas de Pla em va dir: “No vol fotos”. Així que hi va anar amb l’editor de Destino, en Vergés, i jo no hi vaig anar. A la tornada la Montserrat em va dir: “Pilar, no hi ha fotos perquè a més no vol fotos. Ara, si tu vols anar al seu mas a Palafrugell i intentar a veure si es deixa fotografiar, prova-ho…” Hi vaig anar i en arribar la masovera em va preguntar: “Ai nena, que ens porta els llibres?” I jo: “Sí. sí els hi porto els llibres”,  tot i que no sabia de quins llibres em parlava! -”El senyor Pla l’està esperant”. Vaig pujar a dalt, amb una faldilla curteta i en Pla em va demanar: -”Porta els llibres?” i jo “Sí, sí. Senyor Pla”. I és clar, vaig aprofitar per dir-li: “Sóc una admiradora seva, podria fer-li una foto?”. Com a bon pagès, quan li feien fotos es vestia de diumenge, però aquell dia anava amb la colilla, el “guardapolvo aquell que portava, la boina… Hi havia un balancí al costat de la finestra i li vaig demanar: “Pot seure aquí?”. Li vaig fer mitja dotzena de fotos. Al final vaig dir: “Vaig a buscar els llibres, que els tinc al cotxe, i ara torno” Però vaig agafar el cotxe i vaig marxar, perquè ja dic  que no era veritat que jo fos la noia dels llibres !!! Ho he fet molt poques vegades això, una foto amb engany! Però en aquell cas, entre que la Montserrat estava tan enfada amb el que li havia dit i tal com era ell – que era un missògin!- vaig pensar: “Vinga va! … si pots fer la foto, l’enganxes, li fas la foto i fums el camp!” 

- Com era Josep Pla de prop?

Ja era gran! Un vellet que et mirava amb aquells ullets…

- I continuant amb la teva trajectòria, què destacaries del teu temps a la revista Triunfo?

Un record de Triunfo, per mi és la primera foto que hi vaig publicar, la dels tres ex-deportats catalans a un camp nazi. A Triunfo també hi col·laborava la Montserrat Roig i la fotografía la vaig fer pel primer reportatge que va escriure sobre “Els catalans als camps nazis”. El llibre va ser posterior, abans havia començat la investigació amb aquest article i després la va continuar. Vam fer la foto que surt a “Resistents”: Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, és una imatge que va impactar molt i que va ser portada de la revista Triunfo. També ho va ser de totes les edicions que després es van fer del llibre “Els catalans als camps nazis”.  A més la i·lustració té una història: La Montserrat em va trucar: “Vine corrent, que tinc tres ex-deportats a casa, els estic fent una entrevista, vine per fer una foto”. Vaig agafar les màquines i vaig anar corrent allà. Era l’any 1972 i en aquell moment ella vivia al carrer Escorial, a Gràcia. 

Quan hi vaig arribar vaig trobar aquells tres senyors asseguts al voltant de la taula parlant amb un magnetòfon al davant. La Montserrat m’anava fent gestos com dient: “Que no fas fotos???”  Però per mi era tan fort veure i sentir tres ex-deportats dels camps nazis asseguts al voltant d’una taula, que volia expressar-ho bé en imatges. Vaig dir: “Surto un moment” i me’n vaig anar al carrer. Vaig estar fent voltes fins que vaig trobar un descampat amb una paret. Vaig tornar a pujar i quan la Montserrat Roig va acabar de fer l’entrevista els hi vaig dir: “Poden baixar un moment al carrer? Aquí la llum no és prou bona” .

 En arribar a la paret els vaig dir: “Es poden posar en filera com estaven al camp?” I automàticament els va canviar la cara, els havia vingut el record dels camps nazis! D’aquesta foto tinc un o dos negatius, no en vaig fer cap més perquè tenia la sensació que els estava extorsionant! Per mi és una foto que demostra la impotència que moltes vegades té la fotografia. La imatge no sempre et dóna el fet que vols reconstruir o donar a entendre i aleshores t’has d’inventar alguna cosa, o provocar-la!  I en aquest cas va ser això: era tan fort el record que en el moment de posar-s’hi automàticament els hi va canviar la cara. Molta gent quan veu la foto diu: “Què els hi passa?” De seguida veus que està passant alguna cosa. I per mi això és la fotografia, quan expliques alguna cosa i traspasses la foto, quan hi ha alguna cosa que et provoca voler saber més d’aquests personatges.

A Triunfo també vaig treballar amb Manolo Vázquez Montalbán, ell escrivia cada setmana un article sobre Barcelona en una secció que es deia ”Cuestiones Periféricas” i jo l’il·lustrava.  De vegades també era al revés, li portava una foto a partir de la qual ell escrivia.

També recordo haver col·laborat amb en Toni Batista, que feia la secció de música. I amb en Domènech Font, que s’ocupava del cinema.

- Les entrevistes que vau fer amb Montserrat Roig han quedat recollides en algun llibre?

Es van publicar dos llibres, “Personatges”, que recullen els programes que ella va fer a TVE. Jo retratava cada un dels convidats abans de fer el programa, fotografiant-lo a casa seva o en un ambient que el representés. L’entrevista es gravava a l’estudi però en un moment de l’emissió passaven les meves 40 fotos i Montserrat Roig explicava en veu en off qui era el personatge, per situar l’espectador. També hi ha un altre llibre, que és bastant anterior: “Los Hechiceros de la palabra”, on vam recollir moltes de les entrevistes que havíem fet.

- I després de Triunfo?

Mentre treballava per Triunfo també feia moltes fotos per Cambio 16, el 1975 i 1976, a l’època de les grans manifestacions. Més tard vaig treballar molts anys per la revista “Jano – Medicina y Humanidades”, que dirigia Xavier Foz, era gruixuda i estava molt ben feta. Amb Montserrat Roig vam fer una sèrie d’entrevistes sobre la malaltia i la mort, a gent coneguda, com Joan Manuel Serrat. També vaig col·laborar amb l’escriptora argentina Lilian Goligorsky, en una secció que es deia “Chequeo a la fama”, en que vam parlar amb els especialistes mèdics més importants d’Espanya. En aquella época vaig començar a treballar per Fotogramas, amb la Maruja Torres, fèiem articles i entrevistes. Quan va tancar Triunfo, el mateix equip que el feia va publicar la revista “La Calle”,  on vaig treballar amb la Maruja Torres i amb un periodista que es deia Julio Luzán.

- Sempre treballaves per vàries revistes a la vegada?

Sí, per les revistes que hi havia a l’època, per exemple per Triunfo i Fotogramas, al Jano i Cambio 16. Anava variant. A Triunfo hi vaig col·laborar fins que va tancar, llavors vaig passar a La Calle. Per Cambio 16 vaig fer fotos mentre va funcionar la redacció de Barcelona, després ho vaig deixar. També vaig treballar per “El Viejo Topo”, quan el dirigia Claudi Montanyà, fins que es va suicidar. A  El País també hi vaig col·laborar amb Montserrat Roig i amb la Maruja Torres, a més d’imatges puntuals que em demanen. A tot plegat em va ajudar el fet que des de l’època de l’Adrià Gual vaig estar relacionada amb els sectors culturals i teatrals, coneixia en Favià Puigserver, la Maria Aurèlia Capmany, en Ricard Salvat; sempre he estat dins del món intel·lectual i m’ha agradat cobrir aquesta part de la societat.

- I televisió i llibres?

Després de totes aquestes revistes vaig col·laborar com a fotògrafa en diversos programes de televisió: amb Julia Otero a “La Lluna”, utilitzant el mateix sistema que havíem fet servir amb Montserrat Roig: fotos, una veu en off i després les entrevistes. Amb el Sergi Shaff també vaig fer algunes col·laboracions i després un altre programa amb Julia Otero per tot l’Estat. 

De llibres he publicat “Les metamorfosis de Barcelona”, amb Joaquim Molas, “Els cementiris de Barcelona”, amb Carme Riera, “Amigos” amb la Colita -de gats i gossos, ella feia els gossos i jo els gats!-  També vaig començar a fer molts retrats per portades de llibres i discos, treballs editorials i catàlegs de museus com l’Etnològic.

Cada època et va marcant el tipus de fotografia. Però al mateix temps vas seguint el que passa al voltant: de les Olimpiades a les grans manifestacions d’Aturem la Guerra d’Iraq.  Segons cap a on va la societat vas fent una cosa o una altra.

3) AMICS i COMPANYS DE PILAR AYMERICH

 - Explica’ns de la Montserrat Roig …

Érem molt amigues i ens trobàvem molt bé treballant juntes, vam fer molt bon equip des del 1968 a Serra d’Or fins que es va morir el 1991. Totes dues fèiem d’altres coses, però seguíem treballant juntes. Fins i tot quan li feien falta fotos seves em deia: “Va Pilar, fes-me un reportatge, que em treuràs guapa!” Quan va morir li vaig fer una exposició d’homenatge a la Galeria Eude, amb el Pen Club perquè és clar, tenia moltes fotos d’ella! L’Institut Català de la Dona en va fer un llibre. És una alegria saber que aquesta exposició, preparada ja fa molts anys, encara està voltant per Catalunya, perquè la demanen biblioteques i centres socials!

- Manolo Vázquez Montalbán i Ovidi Montllor, com t’han influenciat?

Ovidi Montllor era una persona extraordinària: amb sentit de l’humor, divertit, càustic, encantador! La Montserrat Roig era esvalotada, divertida, rèiem molt! Amb en Fabià Puigcerver, l’escenògraf, també. Tota aquesta gent ens aportàvem mútuament. Amb en Benet i Jornet també ens coneixíem de l’Adrià Gual i quan ens vèiem sempre ens feia pessigolles a la Montserrat i a mi, ens feia enrabiar! Són records tendres de l’època, de quan ets jove. Pensa que l’any 68 i 69 quan vaig tornar de Londres ens reuníem quan algú arribava de fora i portava discos d’en Brassens, Leo Ferré… Estàvem fins a les tantes a casa d’algú, amb una botella de conyac escoltant cançons que aquí estaven prohibides. I anàvem al cinema a Perpinyà. Era una mena d’embolcall, tots estàvem vivint les mateixes situacions, és clar, tots vivíem la mateixa època!

- Tot això que expliques sembla de pel·lícula, com quan els avis expliquen la guerra civil !!!

Sí és una mica “aquesta comença a explicar batalletes”.  Recordo quan Maria Aurèlia Capmany va entrar de Regidora de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona que deia: “Hi ha gent que desapareixerà i mai sentirem com era la Barcelona de la seva època”. I es va inventar la col·lecció de “Diàlegs de Barcelona”, en vam fer molts, 50 o 60 llibres.  Eren dos personatges parlant sobre la Barcelona que ells havien conegut. Jo feia les fotos a diferents llocs, segons quina era la Barcelona que el personatge tenia més viscuda.  Era molt interessant perquè era això: recuperar tota la història oral.

- I d’amics com com Vázquez Montalbán i Montserrat Roig, amb qui has treballat molt però que ja no hi són, què te’n queda: una inspiració? O en determinats moments penses: ella o ell hauria fet això…?

Queda el record. I sobretot quan són gent jove com l’Ovidi Montllor o la Montserrat Roig de vegades penses: “Què farien ara? Què dirien amb això que està passant?” Per exemple, què diria la Montserrat amb tot l’afer Millet? Quin article escriuria una dona tan d’esquerres i tan compromesa amb el seu temps?- Què diria Maria Aurèlia Capmany de tot el fenòmen del nou Raval, la immigració, aquesta nova Barcelona…?

- No ho sé, faria uns esgarrips !!! Era cridanera i sempre volia tenir raó, totes ens barallàvem amb la Maria Aurèlia. Perquè era una dona molt forta, molta forta i el que deia ella anava a missa.

- Però l’entendria aquesta Barcelona amb botigues pakistanís o xineses?

- Sí, entendre-la sí, és clar. Una cosa és que l’entenguis i l’altre és que l’acceptis.

- La foto del periodista Eugeni Xammar és de les que més em va impactar del llibre “Resistents”. Recorda’ns aquella entrevista del 1972, com va ser?

- Vam anar a casa seva a l’Ametlla del Vallès, amb la Montserrat Roig i vam estar tota una tarda parlant amb ell. Perquè a més era encantador i és clar t’explicava unes històries de quan ell era corresponsal… Era la imatge dels reporters de l’època, t’imaginaves una pel·lícula d’aquelles del temps del cinema negre i ell amb el seu llacet, elegant, educat. Un periodista, veus? Encara que estigui malament dir-ho: “És que és un periodista de raça”.  En Xammar era un periodista de raça. I això es notava molt. A més era molt cosmopolita.

- Quins altres personatges dels que has conegut destacaries?

N’hi ha molts ! A mi m’agradava molt en Pere Calders: una persona extraordinària, amb un sentit de l’humor! Una ironia d’aquelles… ! Era encantador. La Neus Català em va impressionar molt quan li vaig fer les fotos; d’aquesta gent així gran molts em van impressionar: en Ventura Gassol va ser molt divertit, ens va cantar la Cançó dels Mariners. Era molt extrovertit i divertit. El filòsof Ferrater Mora era una persona molt interessant; en Vicent Andrés Estellés: persona càlida, agradable. La Lola Anglada era així, tota petiteta; en Víctor Alba, que havia estat condemnat a mort. El fotògraf Agustí Centelles; per no parlar de la Mercè Rodoreda !!! No es deixava fer fotografies i la Montserrat Roig em va dir: “Vine amb mi a l’entrevista però no la treguis perquè no es deixa fer fotos!” Durant l’entrevista vaig estar callada i al final de l’entrevista ens va dir si volíem prendre alguna cosa. Jo vivia en un àtic al costat de la Sagrada Família, on cultivava gardènies. I vam començar a parlar del cultiu de les gardènies. I a través d’això ens vam engrescar a parlar de plantes i li vaig dir: “ai, que li podria fer unes fotos?” Li vaig fer un reportatge, li va agradar molt i al cap d’un any li vaig tornar a fer un reportatge fotogràfic. De la meva generació pràcticament tots eren amics: en Joan Marsé,  en Vázquez Montalban, el Terenci Moix, el Ricard Salvat,  en Xavier Miserachs que era una persona extraordinària; en Fabià Puigcerver; en Joan de Sagarra, Lluís Permanyer, que els coneixia de fa molts anys;  els cantants: en Raimon, la Guillermina Motta, amb qui ens fèiem un tip de riure, és molt divertida! I l’Ovidi… és clar tots aquests, a banda de fotografiar-los,  érem amics, ens trobàvem als llocs, teníem les mateixes inquietuds,  anàvem als mateixos actes. Hi havia molta complicitat entre nosaltres.

4) EL PERIODISME D’AVUI EN DIA

- Trobes gent avui en dia que diguin coses com les que dirien ells?

Cada vegada n’hi ha menys, el periodisme està molt malament. Encara queden veus que tenen un amor per la professió i una honradesa, una ética, però pocs, cada vegada menys! Tot el periodisme ha estat contaminat per la televisió i els programes escombreria: s’ha contaminat tot! Això en aquella època no existia i vulguis que no eren molt més ètics, però molt més, molt més ètics…

- ¿Sí?  ¿En quin sentit?

En saber què és el periodisme, què significava. No estic fent un “sacerdoci” de la professió però sabies que estaves treballant amb material humà i hi havia més dificultats per publicar, sovint t’hi jugaves el lloc. Ara la gent no se’l vol jugar tant!  Hi ha molta més precarietat laboral, això també s’ha de dir. De vegades penso que sembla estrany: abans hi havia moltes menys revistes i hi havia bastants periodistes, però tot i això anaves fent, no hi havia tanta precarietat com ara!

- I no pot ser que idealitzis aquell moment?

Jo crec que no. No estic dient que tots fóssim meravellosos, simplement que en aquells moments el periodisme tenia aquesta vessant – i suposo que no passa només aquí, passa a tot el món! Els diaris tanquen per qüestions econòmiques però periodistes d’aquells de “pura cepa” com el Vázquez Montalbán, la Montserrat Roig, el Huertas Claveria… tu mira la premsa d’ara: n’hi ha molt pocs! Evidentment que en queden i sort en tenim, però n’hi ha menys. I els que ho són han de lluitar molt per continuar podent dir el que volen dir. Perquè hi ha moltes pressions, també.

- I creus que són èpoques i que d’alguna manera el que dius ressorgirà per una altra banda? O és un signe del temps i difícilment tornarem a tenir aquell tipus de periodistes?

No ho sé. Tot està canviant molt, suposo que a la llarga sí que sortiran d’altres veus, però no ho sé. L’actual és un moment molt pessimista en tots els sentits: polític, econòmic, social… i això influeix tota la societat. El recanvi que hi ha és molt fluix, perquè per la gent és molt complicat: nois i noies joves que ara comencen en el món del periodisme i de la fotografia ho tenen molt més difícil que nosaltres, hi ha una precarietat que abans no existia! Ja no demanen:  “Vés allà a fer unes fotos”, cadascú  funciona  amb el fotògraf de plantilla: que faci quatre cosetes. Sinó és molt difícil que t’enviïn a algun lloc. Tot aquest ventall l’està suplint el fotògraf free-lance que s’autofinança, que després ho vendrà o no però que ho fa per la pròpia voluntat de fer una cosa. O gent jove que té la necessitat d’anar a un lloc en conflicte per ensenyar el que hi està passant. Però tot això està quedant en mans dels freelances.

5) BARCELONA

- Díga’ns tres qualitats i tres defectes que li trobis a la Barcelona actual

Coses positives? Que és una ciutat medirerrània, que té el mar davant, que tenim tot un llegat arquitectònic impressionant. Que a més s’ha anat cuidant i s’ha anat restaurant, això és veritat! Quan vas per l’Eixample ara et quedes parat de les cases que hi ha! Abans no hi veies res perquè era tot negre! Jo recordo la Pedrera ben grisa… Amb la Colita vam fer una exposició  que es deia “La Pedrera cara bruta!”, quan era un edifici de veïns que estava feta una porqueria, encara no l’havia comprat la Caixa de Catalunya. Tinc fotos del terrat de la Pedrera amb la roba estessa, el porter hi estenia la roba! És veritat que per aquest  cantó la ciutat està millor cuidada.

D’altra banda, jo espero que continuï sent tolerant. Hi ha ciutats que són obertes i n’hi ha que són tancades. Barcelona sempre ha estat una ciutat oberta. I a més sempre ha vingut gent de molts llocs, a Barcelona sempre hi ha hagut immigració, no l’hem fet només gent d’aquí, sempre ha sigut una ciutat de pas, que ha acollit a la gent i espero que ho continuï sent perquè és una de les seves riqueses, està per veure.

Però de sobte hi ha hagut com una degeneració de la ciutat, hi ha uns llocs que ja no són pel ciutadà. És allò de “vinga riuades de gent!” Defectes ara és molt fàcil perquè està feta un desastre! El model de ciutat que hi ha en aquests moments a mi no m’agrada, és un model de ciutat de serveis i prou: es para la mà perquè vingui la gent. Fa que siguem insolidaris, no és una ciutat acollidora com ho havia estat. D’una banda hi ha aquesta cosa de “quanta més gent millor” i d’altra banda hi ha aquest  elitisme com l’Hotel Vela i aquestes coses. I la societat que treballa i viu aquí veu que la seva ciutat va canviant i que no és la que ella voldria, Barcelona s’ha convertit en una ciutat de serveis, que no té en compte el ciutadà. A part de tot el problema de la Rambla, és una ciutat bruta, on la gent no es comporta, maleducada, estrident.

6) POLÍTICA

- Jo crec que mai no hi havia hagut tanta separació entre ciutadania i polítics,  això gent de la vostra generació que va lluitar per la democràcia com ho viviu?

És depriment, és clar! Hi havia l’esperança que la Transició tallés tota una sèrie de coses i que el món seria diferent, però el món és el que és! A partir dels 70′s hi va haver un gran canvi aquí, ja no només entre els joves, també entre la gent gran sobretot a partir del 1975, de la mort de Franco. Va haver-hi una revifalla que ha arribat fins avui, la societat és molt diferent del que era. Però potser sí que en  aquella època es vivia un moment més solidari, tots teníem un mateix ideal i aleshores és més fàcil. I ara en canvi ja no és així. De vegades dius: bé, potser vol dir que hi ha coses que ja estan solucionades i ja no hem de lluitar perquè se solucionin! Però  és un moment una mica depriment, en general, en tema econòmic però també polític i cultural, això es nota en la ciutat i en la gent. La cultura no és un bolet que surt “així”,  segons el moment que vius hi ha un moment cultural més ric o més pobre. I el moment cultural actual aquí és molt pobre i polític ja no diguem! 

7) PRESENT i FUTUR

- Què estàs fent ara?

Estic preparant una exposició pel Museu d’Història de Catalunya sobre els 50 anys de la Nova Cançó, del 1959 fins l’actualitat. En sóc la comissària, hi haurà fotografies d’autors diversos com Xavier Miserachs, en Pomés, l’Oriol Maspons, Toni Catany, tots els de l’època.  Mostrarem com en aquell moment la fotografia també va fer un canvi: durant la dictadura no es podien fer fotoreportatges, o sessions gràfiques de documentalisme com ja succeia als Estats Units o a la resta d’Europa. Però en aquell moment aquí va començar i ho ensenyarem. També hi haurà fotos meves, tinc un reportatge molt bonic de Pau Riba, i també de Marina Rossell, Lluís Llach, Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet… En realitat els vaig fotografiar tots! Amb l’Ovidi Montllor érem molt amics, ens coneixíem des de l’any 1968, li vaig anar fent fotografies sempre. Amb motiu dels 10 anys de la seva mort vaig fer una exposició d’imatges des de l’any 1968 fins al 1995 en que va morir. Era curiós perquè vas seguint un personatge, vas veient com va canviant la seva cara i com jo també canvio en el moment de fer les fotografies. És tota una peripècia i una trajectòria. Seran 1000 m2, tot el primer pis del museu, l’objectiu serà ensenyar la fotografia de l’època.

- I en què més estàs treballant?

A banda de la feina del dia a dia, sempre tinc un projecte a llarg termini, que vaig fent perquè m’agrada, perquè m’hi sento bé i que culmina en una exposició o en un llibre. Actualment aquest projecte és  “Els Cementiris d’Ultramar”, un recorregut dels catalans que van emigrar a Amèrica Llatina a finals del segle XIX i començaments del XX, a través de l’escultura i l’arquitectura funerària modernista que hi van deixar. També serveix per veure que el modernisme va anar conformant aquelles ciutats. És un estudi que continua el treball que ja vaig presentar en una exposició fa dos anys sobre el cementiri de Montjuïc. Jo ja havia fet un llibre amb Carme Riera, “Els nous cementiris de Barcelona”  i he continuat la feina amb els cementiris d’ultramar: començant pel cementiri de Colón de la Habana, un dels més bonics de llatino-amèrica, és preciós! Després vaig fer el de Montevideo i el de Buenos Aires. Ara fa poc he estat a Xile, on també hi va haver molta emigració catalana que va deixar petja modernista en escultura i arquitectura funerària. Per exemple, empresaris de sucre o fabricants de tabac catalans que van anar i van morir a Cuba. Amb les seves particularitats: a Montevideo (Uruguai) hi anava més gent del món de l’ensenyament.  És questió d’anar buscant aquestes petjades que també han coformat les ciutats d’allà: a l’Habana hi ha molt de modernisme arquitectònic!

- De cara al futur, què que no hagis fet tindries ganes de fer?

Descansar! Però sé que no ho faré mai perquè sempre vaig d’un projecte a un altre! Des dels 16  anys que treballo! He canviat recentment els armaris pels negatius i em va sobtar la quantitat de negatius i rodets que tinc, és una professió que t’absorveix completament.

- És el que passa quan s’ajunten professió i vocació…

Sí, que forma part de la teva vida, la teva vida és això: fotografiar. A part dels amics que puguis tenir, és clar.

- T’agraden les fotografies que publiquen els diaris?

Hi ha molt bones fotos, hi ha molt bons fotògrafs als diaris. A més hi ha una cultura fotogràfica que abans no hi era. Aquí hi ha hagut uns pioners fotogràfics molt importants: Català-Roca, Xavier Miserachs. I nosaltres hem begut d’aquestes generacions precedents. El fotoperiodisme aquí ha evolucionat moltíssim i ara trobes als diaris fotos molt bones! Als anys 60 les imatges als diaris -a banda que pràcticament no portaven foto perquè els hi feia por la foto- era la típica oficial. I en canvi ara, encara que hi hagi la foto oficial, el fotògraf busca el seu punt de vista. I això és la cultura de la imatge que hi ha ara i que abans no hi era. 

- Quin consell els donaries a les generacions més joves?

No ho sé. L’únic que diria és que ho intentin, si volen ser fotògrafs que facin molta foto, que mirin al voltant. Ara, que ho tenen complicat: segur!