Manuel Fuentes i els seus convidats parlaven avui a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio de la menció que ahir va fer el conseller Mas-Colell a un “tancament de caixes transitori”, que consisteix a demorar alguns pagaments de l’Estat per equilibrar (o intentar fer-ho) les tensions de tresoreria de la Generalitat i així sumar el seu efecte al retard de les retribucions a funcionaris i proveïdors. Ja fa dies que a Catalunya hi ha una remor de “tancament de caixes” que a mi em semblava molt pretenciós, si no tenim “caixes”. Per això m’ha anat bé sentir l’expressió que avui ha utlitzat l’escriptor Xavier Bru de Sala a la ràdio, ha vingut a dir: “No ens enganyem! Aquí qui tanca caixes és Madrid! Bàsicament, perquè són ells qui tenen la caixa. Si et deuen 100 i tu deus 10 qui és que tanca la caixa?”. Quanta raó que té, qualsevol altre interpretació pretenciosa és enganyar-se. I d’altra banda fa dies que em pregunto: i com tancaríem caixes els empleats que paguem la major part dels impostos per IRPF? En tot cas, haurien de ser les empreses i alguna cosa em diu que poques ho farien…

El director de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet, ha obert al CCCB el cicle “Capitalisme i canvi climàtic” que vol tractar l’evolució del desequilibri productiu al desequilibri del planeta. Ha estat molt interessant, us en faré una crònica més extensa quan tingui temps. De moment us deixo amb la frase del títol: si tots els habitants de la terra tinguessin el nostre nivell de vida necessitaríem els recursos de dues terres.  Tot un luxe escoltar Ignacio Ramonet, en un acte organitzat per la Fundació Alfons Comín. La vídua de Comín, Maria Lluïsa Oliveres, escoltava atentament el periodista espanyol afincat a França.

El professor de Direcció Comercial d’IESE José Luis Nueno va ser dissabte el convidat a l’assemblea anual del grup cooperatiu de comunicació Cultura 03. Resumir tot el que va dir és molt difícil, simplement en faré alguns flaixos, unes notes que vaig escriure, si algú vol ampliar o puntualitzar endavant. La frase introductòria a la xerrada va ser “que os abrochéis los cinturones de seguridad”. D’altres frases i idees: “els sectors de l’automòbil i financers són els que més criden”, volent dir que criden però que no són necessàriament els més necessitats, el sector financer no serà l’últim en sortir de la crisi. A l’Estat Espanyol i a occident en general la crisi és estructural, no conjuntural. La crisi de consum serà molt difícil de superar: els aturats no compren perquè no tenen sou, els que tenen sou no compren perquè tenen por, els que tenen diners s’ho miren tot amb alegria i busquen oportunitats però tampoc no compren gaire. A l’Estat es passarà de 70.000 a 50.000 botigues petites. Quin error històric més greu haver permès l’entrada de 6 o 7 milions d’immigrants (i no 4 com diuen) que estructuralment no es necessitaven. 

El sector de la comunicació necessita de referents digitals sòlids, però al mateix temps s’enfronta a una infinita competència gratuïta. A més, tots ens passem tot el dia llegint la pantalla, el sector editorial i de la comunicació haurà de ser molt original per a incitar els lectors a comprar productes per seguir llegint. La crisi també és demogràfica i de renúncia al model industrial. És una crisi d’occident, de la globalització que ha arribat per quedar-se. O és que ens pensàvem que Àsia desenvoluparia una classe mitjana transversal sense afectar a la classe mitjana europea? Si el descompte s’instal·la en el vostre sector, esteu morts! També va parlar del creixement de la marca blanca, que ja representa més d’un quaranta per cent. Degut en part a una sobrecapacitat de producció de les empreses amb marca, que amb l’arribada d’immigrants van invertir en producció quan en realitat no calia. I una reflexió final: la gent va substituïnt els sopars a fora per pica-piques. Per evitar-ho, veureu com aviat ens deixaran portar vi de casa als restaurants, a canvi de que al menys ens hi quedem a sopar. Que ens cordem el cinturó de seguretat, vaja. Vosaltres ja el porteu cordat? Jo, depèn del moment.

Déu n’hi do com sobrevolaven els helicòpters dels mossos el centre de Barcelona durant la tarda d’aquest 1 de maig. Suposo que anaven seguint les manis combatives de la tarda (dic “combatives” perquè ells mateixos es definien així en els discursos). En canvi, al matí, la cosa ha estat tranquil·la. Jo per exemple m’he creuat amb la mani de la Intersindical CSC, “un sindicat nacionalista” m’expliquen. Mentre feia la foto m’ha saludat l’amic Xavi Florensa, regidor d’Esquerra a l’Ajuntament de Barcelona i amb qui sempre és un plaer parlar. M’ha explicat que aquest recorregut matinal per la Rambla és l’habitual de la CSC. “Per un futur sense crisi, prou retallades socials”, deia la pancarta.