Foto de: Bernat Gasull

Quan passeges per Barcelona amb tant de fred com el que hi fa aquests dies no sembla Barcelona! Tanques els ulls i et fa sensació d’estar al Pirineu o alguna ciutat de Centreuropa. A mi ja m’agrada, són els 10 dies d’hivern real que tenim cada any a la capital catalana. Com a mínim fa venir la sensació d’haver viscut uns dies d’hivern a la ciutat, nosaltres que vivim en una primavera constant! Diumenge van tornar a caure alguns flocs de neu a la part alta de la ciutat, tot plegat poca cosa. I mireu quin goig que feia aquest matí Montserrat, una foto de l’amic Bernat Gasull, autor del llibre Les Ascensions de Verdaguer.

Jo de neu avui n’he vist poca, només i de lluny la que al migdia enfarinava el Tibidabo. En aquest blog sempre evito tirar de la nostàlgia, m’agrada més parlar del que passa avui i per això en faig cròniques, però no puc evitar dir que a mi el Tibidabo nevat em transporta a la Barcelona de quan era petit.

Si sabia que nevava a Collserola treia el cap per la finestra de casa a mirar si veia el Tibidabo blanc, i avui he fet el mateix.

Si, en canvi, només havia nevat al Vallès, agafàvem els ferrocarrils amb el meu pare a tocar la neu de l’altra vessant de la muntanya. A ell se li posava la pell de gallina quan des del tren veia neu a banda i banda entre el baixador de Vallvidrera i Sant Cugat: -”Em recorda Suïssa”, a ell que va néixer a Zürich, l’any 36.

En tot cas: avui al centre de Barcelona de moment no ha nevat, però l’Ajuntament, per si de cas, ja ha llançat sal a les rampes, al menys a les que tenim a la vora de la redacció de l’ARA. Mireu per exemple aquesta rampa d’Aribau amb la Gran Via: ben emblanquinada de sal. Si al final neva ningú no dirà res i si en canvi no ho fa diran que són uns exagerats. A mi ja em sembla bé, a més m’ha servit per fer una foto sobre el tema del dia, la neu, tot i no haver vist ni una volva.

(Fotos i informació d’un amic meu, el Cesc, que hi va anar i m’ho ha fet arribar)  

Lluís Permanyer -cronista de Barcelona-, Jaume Trilla-catedràtic de Pedagogia de la UB- i Teresa Guillaumes -directora actual de l’Escola del Mar- van participar dissabte en la celebració del 90è aniversari de l’Escola del Mar de Barcelona.

L’Escola del Mar, inaugurada el 26 de gener de 1922 a la Barceloneta, va haver de ser traslladada el 1938, a causa d’uns bombardejos, a l’actual Museu Etnològic de Montjuïc. I acabada la guerra la van instal·lar a la seva ubicació actual del Guinardó.

“El 1906 hi havia a Barcelona 37.000 nens sense escolaritzar a Barcelona. El 52% dels fills dels obrers estaven afectats per la infecció de la tuberculosi. Això va fer que el 1910 es creessin escoles al Districte 6è del Raval, les anomenades semicolònies de platja, on es feia gimnàssia sueca.

L’èxit d’aquesta iniciativa va fer que el 1918 el pedagog Pere Vergés dirigís els banys de mar pels alumnes de les escoles de Barcelona. En aquella època la relació de Barcelona amb el mar era pràcticament inexistent, urbanísticament Barcelona estava d’esquenes al mar.

Durant la República, Macià i Lecorbusier van començar a treballar per canviar aquesta situació. Ferrer i Guàrdia, l’escola Montesori i Rosa Sensat van representar el nou canvi d’actitud i d’ensenyament. A la vegada, va sorgir l’interès per l’educació física inclosa en la formació dels estudiants, sobretot a través de la natació. El Club Natació de Barcelona va tenir l’origen en aquest moment.

L’Ajuntament de Barcelona va voler crear una nova línia educativa, amb biblioteques públiques i una xarxa important d’escoles municipals, ideada per Manuel Ainaud i desenvolupada per Josep Goday.

En aquest context es va crear l’Escola del Mar, construida amb forma de vaixell i ubicada en una platja de la Barceloneta, a l’angle entre el carrer Vinaròs i el carrer Almirall Aixada.

Era una escola encarada obertament al mar i a llevant, senzilla, funcional, alegre i útil. S’hi ensenyava però també s’otorgava felicitat. L’Escola del Mar va ser dirigida per en Pere Vergés. El transport era gratuït per als seus alumnes i mestres, les edats dels alumnes eren compreses entre els 5 i els 14 anys i es preferia nens de famílies humils.

Hi havia 4 aules (1 per nens, 2 per nenes, 1 per parvulari) i una aula per a projeccions, activitats musicals i conferències. Entre les activitats formatives que s’hi realitzaven destacava l’observació meteorològica i el fet que aquestes formessin part de la xarxa d’observacions meteorològiques del Servei Meteorològic, encapçalat per Eduard Fontserè.

També, i molt important, destacava el joc dels colors del mar (blau, blanc i verd), promogut per motivar els alumnes. Cada alumne pertanyia a un color i el color que guanyava passava a dirigir les activitats de l’escola durant un perìode de temps determinat.

A l’Escola l’ordre era impecable i mai no es va produir cap ensurt a la platja. Era una escola exemple de cara a l’estranger i va rebre diverses visites internacionals.

El gener de 1938, durant un bombardeig, va caure una bomba sobre l’Escola del Mar i la va convertir en cendres. Més tard, l’Escola es va traslladar a l’edifici de la Rosaleda a Montjuïc (avui, Museu Etnològic) i el 1948, a l’actual edifici, una antiga vivenda particular del barri del Guinardó.

(Aquest va ser el primer dels tres actes amb què se celebrarà el 90è aniversari de l’Escola del Mar. El 12 de maig es farà una paella a la mateixa platja de la Barceloneta on es trobava ubicada l’originària Escola del Mar i cap a finals de setembre es farà un acte artístic a l’edifici de la Rosaleda, situat a Montjuïc, edifici que va acollir l’Escola del Mar després del bombardeig de la Barceloneta.Per cert, m’expliquen que la novel·la de Lluís Llach fa referència a l’Escola del Mar)

Javier Mariscal va presentar dimarts a l’Escola Elisava de la Rambla la seva nova cadira, que es diu “Green” i és ecològica, 100% reciclable. L’ha fet per encàrrec de Mobles 114. No havia sentit mai Mariscal en directe, em va recordar molt l’humor de Pepe Rubianes pel to, el vocabulari i les constants referències al sexe que va fer al llarg de la presentació.

Sobretot, no us perdeu el vídeo, una part de “l’argumentari” de venda que va utilitzar sobre la cadira Green. Contextualitzeu-lo, tot el que diu ho diu en plena presentació i amb complicitat amb el públic, jo vaig riure moltíssim, em va encantar la seva posada en escena!  Mariscal reivindica el disseny i es queixa, a la seva manera, que la gent no sempre el valori. Que fins i tot el disseny d’una cadira és important! Perquè és un moble que després utilitzaràs molt, que et donarà confort, o no. Explica que no entèn com és que la gent compra “el invento este de las sillas de plástico que venden en los supermercados”, cadires de plàstic i de molt baixa qualitat quan serà una cadira probablement serà per tota la vida. “Para eso estan los diseñadores, para hacer la vida mucho más agradable, bonita, guay!”. Però veureu que tot això ho diu a la seva manera…

Segons els seus creadors, la cadira cadira Green és un projecte que “neix amb el compromís de millorar la qualitat de vida i la preservació del Planeta”. Està pensada sobretot per a locals col·lectius: biblioteques, escoles o fins i tot restaurants. “Però jo la tinc al meu petit mejador” va dir Mariscal. És un producte 100% reciclable, amb seient de polipropilè reciclat i estructura de fusta o metàl·lica pintada.

Matí de Tres Tombs a Barcelona, cap al migdia la Guàrdia Urbana obria a cavall la cavalcada de la festa, que baixava per la Rambla en direcció mar a ritme de timbals, observada per uns pocs que hi havien baixat expressament i per bastants que s’ho miraven amb la curiositat de l’imprevist…

… i després venien les diferents colles llançant caramels, alguns arreglats d’època…

… per cert que un dels que hem vist llaçant caramels ha estat Joaquim Forn, el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona. A sota teniu alguns vídeos de la cavalcada.

(Per cert que a Sant Antoni han beneït animals com cada any. S’hi veia sobretot gent amb gossos i gats. I per la Rambla ha desfilat també una cavalcada de galgs, dels amics dels galgs)

El grafiti que l’artista argentí Javier Luján va pintar fa dos mesos amb uns amics a Consell de Cent 333 (a l’exterior d0un local comercial buit i que espera nou llogater) encara es manté. Com a artista poc conegut que és Luján va decidir pintar aquest croissant en una de les zones amb més sales d’art de Barcelona. La idea era donar a conèixer així la seva obra.

Ja veieu a la foto que hi ha gent a qui no li agrada gens que ho faci: “Això no val res”, li diuen. A mi ja m’està bé que els artistes de carrer facin aquests experiments.

La recentment creada plataforma “Veïns i veïnes de la Rambla farts de la degradació” ja ha posat data per la consulta oberta sobre el futur d’aquest passeig. Serà el 9 i 10 de març i girarà al voltant de la pregunta “Com vols que sigui la Rambla?”.

Alguns dels veïns ara organitzats en aquesta flamant plataforma provenen d’experiències exitoses anteriors, com la del moviment veïnal de la plaça Vila de Madrid que va acabar convencent l’Ajuntament que a la plaça hi calia un parc infantil i tanques que protegissin la gespa. Han resumit els seus objectius en el manifest “Farts de la degradació”. Fa uns dies li van presentar el manifest i la consulta a la regidora de districte, Mercè Homs.

Tot i que la regidora els ha ofert ajuda i material per la consulta, els veïns prefereixen marcar distàncies: “Una cosa és el Pla Cor de l’Ajuntament i l’altre el nostre projecte La Rambla democràtica“.

Us animo a fer-vos amics de la seva pàgina de Facebook, clicant aquí. Conec alguns dels impulsors del projecte,  poso aquest blog a disposició de la consulta. Felicitats per la iniciativa i … endavant!

El Quimet de La Boqueria, el parc de la Ciutadella, Gaudí, el rock en català, el Nou Camp, música eclèctica local… La CNN acaba de dedicar tot un programa CNN Go a la ciutat de Barcelona: “From the mouthwatering offerings of La Boqueria Market, to the architecture of Antoni Gaudi, experience the sights, sounds and tastes of the Catalan capital”. Podeu veure el vídeo dels primers 10 minuts clicant aquí.

Uns 300 joves del barri de Sant Antoni de Barcelona han estat un any més els encarregats d’obrir la festa del barri amb el seu tradicional “correbars”. Consisteix en recórrer el barri a toc de timbal i anar de bar en bar, amb dret a consumir cerveses a un euro. Si mireu el vídeo veureu com ressonaven els timbals…

La primera festa major de l’any de Barcelona durarà fins el dia 22 de gener i tindrà el seu punt culminant dissabte 21, amb la cavalcada dels Tres Tombs. Podeu consultar el programa clicant aquí. 

He vist passar el llarg grup de gent just quan per davant de l’Ateneu Layret. Bona festa major als veïns de Sant Antoni, un dels barris populars per excel·lència!

]]> http://blogs.timeout.cat/guillemcarbonell/2012/01/14/bcn-el-correbars-ha-inaugurat-la-festa-major-del-barri-de-sant-antoni-que-culminara-amb-els-3-tombs/feed/ 0 http://blogs.timeout.cat/guillemcarbonell/2012/01/10/los-70-a-destajo-que-interessant-la-cronica-de-peperibas-sobre-els-70s-i-ajoblanco-a/ http://blogs.timeout.cat/guillemcarbonell/2012/01/10/los-70-a-destajo-que-interessant-la-cronica-de-peperibas-sobre-els-70s-i-ajoblanco-a/#comments Tue, 10 Jan 2012 22:11:29 +0000 Guillem Carbonell http://blogs.timeout.cat/guillemcarbonell/?p=21568

Poc abans de Nadal vaig entrar a la llibreria Documenta a buscar les memòries d’Oriol Regàs. A l’estiu havia llegit les “Memorias de un liberal psicodélico” de Luis Racionero i tenia ganes de seguir descobrint coses per a mi noves dels 60′s i 70′s.

Sense buscar-ho vaig trobar “Los 70 a destajo. Ajoblanco y libertad”, de l’escriptor Pepe Ribas, que va ser fundador de la revista Ajoblanco. És una reedició de Destino (la 1a edició va ser del 2007) que només costa 10 euros, perquè és “de butxaca”. Una crònica detallada, sobretot d’una part de la societat de la Barcelona de l’època.

L’estic llegint i hi estic enganxat, vaig per la meitat del llibre, al meu ritme. M’agrada com descriu l’ambient de la universitat, que el règim tanca les facultats de Dret i Arquitectura, el politiqueig dels sindicats d’estudiants control·lats pels partits polítics de l’època final de la dictadura, les diferents formes de fer de la gent de Bandera Roja, del PSUC o del FOC. Pepe Ribas va ser escollit delegat dels estudiants però com a independent.

Relata l’origen de la revista Ajoblanco i com s’ho van haver de muntar per treure el número u i després seguir. I explica la progressiva incorporació de gent molt diversa al projecte: el nucli inicial eren joves antifranquistes no catalanistes, als que la joventut els havia agafat en plena onada hippie, més aviat anarquistes i amb aquella típica contradicció de ser fills de la Barcelona benestant i de pares acomodats al règim.

Després i gairebé per a la seva sorpresa s’hi van anar afegint redactors i col·laboradors de comarques i de Barcelona procedents d’òrbites marxistes, o d’un catalanisme popular i en algun cas de l’independentisme del PSAN. I de Luis Racionero, que aporta la seva experiència de Berkeley.

És molt divertit i interessant com Ribas va narrant la incorporació d’aquests col·laboradors i les discussions que tenen entre ells a mida que es van coneixent. Fins que la cosa deixa de ser tan divertida i apareixen les tensions.

Ribas també descriu amb gràcia i un cert erotisme intimista com va tantejant la Barcelona gai mig-soterrada d’aquells anys, els seus noviatges que no porten enlloc amb noies i els flirtejos amb diversos nois. I en general, la Barcelona underground dels 70′s.

Com que surten molts noms i per no perdrem he anat anotant i agrupant -en un tovalló de paper que vaig agafar al Montroig de Sitges- els diferents noms que van sortint: Alfonso Carlos Comín, de Bandera Roja. Narcís Serra, Pasqual Maragall i Miquel Roca, de Front Obrer de Catalunya (FOC). Els seus amics Ana Castellar, Toni Miró-Sans, Alfredo Astor, Tomàs Nart i José Solé. La generació de la Gauche Divine, una mica més gran que ell: Oriol Bohigas, Oriol Regàs… I gent que es va incorporant al projecte d’Ajoblanco com Quim Monzó, Albert Abril, Toni Puig, Pep Rigol i Luis Vigil.

Ah, i un dels dos carnets de periodistes necessaris per obtenir el permís de publicació el va deixar Ramon Barnils, després d’una visita de Pepe Ribas a la redacció del Tele-Exprés!

Ja dic que, molt interessant, seguiré llegint i ja us explicaré…

Els dies previs a reis em va cridar l’atenció aquest anunci de l’Escola Elisava, convidant els pares a regalar un màster als seus fills: “Ajuda’l a assolir els seus propòsits regalant-li experiències que l’aproparan al món laboral”. Bona idea, anar a buscar la fibra pràctica (i sensible) dels pares. Espero que els hagi anat bé! L’Elisava és una d’aquelles escoles que jo sempre he vist al meu voltant, abans vinculada al CIC de la Via Augusta, no? Ara té la seu al 30 de la Rambla (a l’edifici on fa anys jo em colava a estudiar, quan hi havia l’aleshores flamant biblioteca de la Pompeu Fabra). L’Elisava és una de les escoles de disseny “de les de sempre” de Barcelona. En la història de cadascú les coses “de sempre” són les que et superen en edat i en aquest cas jo i l’Elisava complim el requisit.

Dic “amb dorsal” perquè les inscripcions per a la primera cursa de l’any es van tancar fa uns dies i s’hi han apuntat 3600 persones. I ja se sap que quan passa això  hi ha gent que corre sense dorsal, fent bo allò que l’important és participar. Diu que a la Cursa dels Nassos va passar això, molta gent corria tot i no estar inscrita. Així que ja ho sabeu, diumenge 22 de gener la cita és a Sant Antoni, que celebra la festa major i la seva 34a Cursa.

(per cert, mireu quina descripció històrico-geogràfica fa del recorregut d’aquesta cursa el blog Curses populars, per llegir-ho cliqueu aquí).

El 23 de febrer alguns monjos de la comunitat de Taizé estaran de visita per Barcelona i, per celebrar-ho, es farà una pregària amb ells a la Catedral. Encara no sé l’hora però, com que és dijous, segur que serà al vespre. L’anunci d’aquest acte l’he sentit aquest vespre a la pregària que es fa cada diumenge a la capella dels Jesuïtes de Casp. Per cert, qui ho ha explicat ha estat una noia que ha participat aquest Nadal a la trobada de Berlín, diu que tot ha anat molt bé. Les comunitats cristianes catalanes tenen una llarga tradició de relació amb Taizé. Seguirem informant!

Això del Nadal sempre hauria d’acabar així, oi? Reis en divendres, primer dia de rebaixes en dissabte, diumenge per païr o canviar productes i dilluns sant tornem-hi…

I sinó que els ho preguntin als milers de consumidors que avui s’han abraçat a les rebaixes i han omplert els principals centres i eixos comercials del país. El rètol més habitual? “Fins a 50% de descompte”. Els més agressius? “Tot al 70%”. Els menys originals? “Liquidació Total”. Exagero dient “espectacular” al títol? Home, feia un gran dia, molt de sol, les botigues estan plenes de productes que no han venut i espantades per la crisi sembla que efectivament aquestes poden ser unes bones rebaixes. O si més no és el que molta gent intueix.

Per cert, m’he trobat un company sortint de l’Adolfo Domínguez de Passeig de Gràcia i només veure’m m’ha dit: “Ja estic estressat!” I no era per a menys, havent vist la llarga cua que hi havia per pagar en aquest establiment d’alta gamma.

Qui més qui menys ja en té prou del Nadal, també els que més l’han disfrutat. Ara una mica de descans i cap a la disbauixa del carnaval! Però és innegable la capacitat que té el Nadal donar-nos imatges típiques, fins i tot aquesta que ens arriba puntual a la cita (7 de gener): la els arbres de Nadal, ja ressecs i agònics per les calefaccions i les estufes, acabant els seus dies ‘decorant’ el carrer de les nostres ciutats. Mireu per exemple un dels espais que l’Ajuntament ha reservat per a la recollida d’arbres a Passeig de Gràcia.

… i al Macba…

És clar que sempre hi ha qui prefereix optar per la via ràpida i deixa l’avet al contenidor de residus orgànics, i ben fet que fan, no? En aquest cas ja veieu seu exemplar al costat del contenidor de matèria orgànica. No sé si ho aprecieu a la foto però el veí ha tingut la delicadesa de mig-embalar l’arbre amb cinta marró, la que a l’esplai fa anys anomenàvem “cinta meravelles”, perquè servia per embalar i precintar qualsevol objecte…