Interessant, el comunicat del Gremi de Llibreters davant el recent tancament de la Llibreria Catalònia. D’alguna manera ve a expressar que no tot és tan fosc, que el moment és complicat, que s’han de trobar noves fórmules i que hi ha qui les està trobant. Diu així:
“És una notícia trista. Al marge de la realitat concreta de cada llibreria, de cada empresa i de cada situació personal, el Gremi de Llibreters de Catalunya fa temps que és en alerta. Som en moment complex, on coincideixen relleus generacionals amb reptes estrictament sectorials, digitals i, sobretot, una crisi econòmica i financera que es perllonga en el temps.
Aquesta crisi ens afecta, especialment, per la contracció enorme que provoca en el consum. Les llibreries som cultura i som comerços i el comerç pateix molt aquesta situació. Hi ha sectors que han perdut, des de l’inici de la crisi, fins al 40% de la seva facturació. Les llbreries som a l’entorn del 20%. Ens en sortim prou bé, però la realitat és dura i persistent i aquesta persistència és la que la fa més difícil. Si repassem, però, les altes i baixes dels tres darrers exercicis, el saldo és positiu, cosa que demostra la capacitat de regeneració i d’emprenedoria del nostre sector. No neixen llibreries enormes, sinó llibreries adaptades al temps, a l’especialització, a l’eficiència de la gestió.
Per això des de el Gremi treballem per convertir cada repte en un projecte que li doni resposta. Això és Liberdrac, el portal de llibreries per a la venda de llibre digital, o Libridata, una eina de gestió sectorial per a la millora de l’eficiència, amb impacte econòmic. No volem tant ajuts com línies d’empresa, de negoci i de professionalització. Suport a l’estratègia innovadora i a la reconversió. És a dir, a elements de qualitat per a fer que el llibre, sigui de paper, sigui digital, continuï essent ineludible en la vida de les persones i la seva construcció personal i col·lectiva, amb el suport i el consell de les llibreries”.
Benvinguts al blog d'un barceloní que fa de periodista ciutadà en hores lliures. Envieu-me informacions o contacteu-me a 
ie
10/01/2013 13:05
La petita burgesia està condemnada a desaparèixer. O et proletaritzes anant a l’atur, emigrant, a través de regulacions laborals, a través d’una mecanització ridícula de la feina… o, si tens els mitjans, et converteixes en un Decathlon, que és el que ha fet la Central, que s’està imflant a obrir sucursals a Madrid i que era, és i serà millor llibreria i a sobre amb descomptes (i encara me’n recordo de l’Ona on gairebé havies de demanar perdó per entrar.) Altres vénen d’empreses grans que fan coses diverses al mateix temps, com Proa Espais; o intenten tenir un monopoli sobre algun tema, com la Herder amb els idiomes; o intenten animar-se una mica com la Taifa o la Documenta. D’altres encara es converteixen en Amazon i passen sobretot a Internet, com l’Agapea. Fora del tema dels botiguers, és el mateix: els “professionals liberals” o es mecanitzen i es radicalitzen en la seva condició d’assalariats, treballant per empreses grans; o van a l’atur, o els hi desmunten el gremialisme (ara els enginyers també poden fer edificis, per exemple), o guanyen poc… i quant al “sector serveis”, els que hi treballen ja eren proletaris, només que tenien unes condicions una mica bones.
Quan els capos diuen que s’ha de liberalitzar i que s’han de fer retallades, en realitat, mentre es vulguin mantenir els parlaments i la propietat privada, tenen raó. Perquè els parlaments i la propietat privada fan la classe mitjana possible, però també requereixen que la classe mitjana es desmunti, perquè si la protegeix, l’economía i la propietat privada no van, i si no se la protegeix, desapareix. I si s’intenta controlar la propietat privada des del parlament, llavors o no hi ha el poder per fer-ho sense violència, i la violència millor fora del parlament, que si no se’n diu dictadura; o s’arriba a una solució que no s’aguanta i només és temporal i amb efectes secundaris terribles, sigui l’explosió del totxo, muntar guerres als països àrabs o fotre els països del costat. Tot això ja ho hem vist.
Aquesta Barcelona, la del punt de vista d’una certa classe mitjana, porta molt de temps, fent servir l’exemple del Zizek, com el Coyote dels dibuixos, que ja s’ha passat del precipici però que fins que no mira cap avall no cau. Ara cau, però no sé si parlar-ne així és mirar cap avall.
I per això em pregunto què és una crònica en realitat. Crec que potser una crònica té un fil de moviment, i per tant o es fa des de la implicació o es fa quan ja han passat les coses. Si no, és com donar fotos, i al final no estan explicant res perquè no tenen més relació entre si que ser la mateixa foto, de fet molts cops la mateixa foto d’una botiga que tanca o d’una figura cultural de fa 40 anys. Potser sí que hi ha implicació, però és implicar-se en una cosa que està acabada com si no ho estigués, i per això es pot parlar d’implicació i no de “lluita”, que és el terme autèntic.
I també tinc la por que, quan les coses es posen lletges, els únics que poden mantenir allò que no es manté són homes carismàtics amb propostes contradictòries d’unir a aquells que no es poden unir, a costa de l’horror.
Bé, t’escric amb molt carinyo pel teu blog, feia temps que no hi comentava…
Guillem Carbonell
13/01/2013 19:56
Hola Ie, bentornat!