(si abans voleu llegir la primera part, cliqueu aquí)

(Publicat a l’Eco de Sitges) – Cròniques de la Ribera – G.C

Us explicava la setmana passada les anècdotes que em va dictar fa uns anys Eulàlia Font Pouget (Barcelona 1918-2012), les seves incursions per portar menjar als familiars que vivien a la Cerdanya francesa ocupada pels nazis. Tothom la coneixia per Lilette, una senyora de Barcelona, de mare ceretana i que ha estiuejat molts anys a Sitges.

En un moment determinat em va relatar l’episodi de l’entrada de tropes nazis a Puigcerdà, desfilant en retirada.

“Un dia de la primavera de 1945 vaig trobar la meva amiga Mercedes Carreras -filla del joier- a l’hotel de Puigcerdà on passava uns dies. Els seus nens em van dir:

-“Lilette, ens han explicat que aquesta tarda entraran els alemanys a Puigcerdà. I hem pensat que si tu vens ens deixaran anar-los a veure”.

-“Però des d’on voleu veure’ls?”

-“Des de la torre de casa teva, al llac!”

Vaig pensar que potser sí, però que s’havia d’anar amb compte, allò era seriós!

-“Li demanaré permís a la vostra mare”.-“Ja li hem demanat i ens ha dit que sí”.

Vam saber que el farmacèutic de Bourg-Madame, el doctor Casals, era un dels que organitzava la sortida dels alemanys. Un dels generals alemanys el va anar a veure i li va dir: -“A les 4 de la tarda deixarem el país i entrarem a Espanya”.

Així que li vaig demanar al pare la clau de la casa.-“Què hi vols anar-hi a fer?”

-”Pujar al torreó, diu que hi passaran els alemanys”.

-“Ah doncs vés-hi, vés-hi que serà una cosa per recordar…”Quan anàvem cap allà vam trobar un general que jo coneixia, el general Riera, que estava enraonant amb el cap de la tropa que hi havia a Puigcerdà. I li vaig demanar:-“Escolta Mariano, podem fer-ho això de mirar les tropes alemanyes en retirada? Als nens els fa il·lusió veure’ls passar des de la torre…”
Sempre recordaré el consell que ens va donar aquell militar:-“Ho podeu fer però amb una condició: no tingueu a mà cap mirall que pugui fer la sensació que esteu fent alguna senyal. Tampoc no feu cap indicació amb coses blanques ni de color”.-“Nens, ho heu sentit?”

I vam pujar al torreó els nens Carreras i el fill del pintor Puig d’en Moles. Vaig obrir les finestres que donaven a Osseja i a Palau fins a la Baronia –el nucli de sota Puigcerdà, el que hi ha al voltant de l’estació, abans hi havia un hotel, un forn i un parell de cases més-.

Ja a la torre, el petit Puig d’en Moles deia:

-“Però si no venen!”-“Ja vindran, ja vindran”.

I aleshores van començar a arribar: els generals en grans cotxes: Mercedes i Rolls Royce. Al darrera la tropa, molt ben formada, nets, planxats i arreglats: “Pam, pam, pam, pam”, van anar passant tots seguint el pas. I després va circular la intendència, que portava animals: porcs, vaques, cavalls… Més endavant va passar la cavalleria i una gran quantitat de camions d’aquells coberts per una lona.

Quan van ser a baix, a Puigcerdà, els van deixar passejar una estona pel poble. Pots pensar que aquells nois -perquè malgrat tot no deixaven de ser uns nois!- deurien haver estat esperant una bona estona per sortir de França.

Tots els alemanys de Cerdanya i Capcir van sortir des de Montlluís per Puigcerdà. La Segona Guerra Mundial encara no havia acabat, però ja érem a les seves darreres etapes. Els alemanys havien pactat amb Franco entrar per Puigcerdà en retirada.L’endemà al matí, a les 7, ja no hi havia ni un sol alemany a Puigcerdà! Tot el que portaven d’animals no s’ho van endur ni ho van abandonar a França: ho van deixar a les monges de l’hospital.A mi em feia la sensació que aquells soldats estaven contents perquè sabien que no sortirien d’Espanya fins que la guerra hagués acabat, cosa que va passar uns mesos més tard. Ho recordo perquè sé que li vaig dir al meu pare:

-“Se’ls veia molt feliços a aquells soldats, tot i que són vençuts i en retirada!”
-“Sí, tan vençuts com vulguis però pensa que ja no tindran més guerra fins que puguin tornar a casa quan acabi el conflicte”, em va dir ell.

Van baixar en tren en direcció a Barcelona i no se’n va parlar més”.