Reprenc les cròniques que els últims estius he publicat a l’Eco des de cafès de ciutats europees. Aquest cop el viatge d’estiu m’està portant per les capitals del Bàltic: Vílnius (Lituània), Riga (Letònia), Tallin (Estònia) i també Helsinki (Finlàndia) i Estocolm (Suècia).

Vaig marxar trist de Barcelona perquè precisament aquell 17 d’agost, el mateix dia que sortia el meu vol d’Air Baltic, havia mort de matinada Mercedes Sen, la meva ‘tía Merce’. Quan a les vuit del matí  vaig rebre l’sms del meu pare (“acaba de morir”) vaig tenir el dubte evident de si retardar o no el viatge. Era complicat i vaig decidir agafar l’avió.

Amb el temps molt just vaig fer la bossa i, motxilla a l’esquena, em vaig poder acostar a acomiadar-me d’ella, que encara jeia al llit. La tía Merce era una estiuejant de Sitges de tota la vida, venia sempre que podia i s’estimava molt el poble. L’any 1967 va ser reina de la sisena festa de la verema. A ella va dedicada aquesta sèrie d’escrits.

Vílnius és una ciutat encantadora, molt recomanable, amb un dels cascos antics barrocs millor conservats d’Europa: “Com el de Praga” em diu una noia irlandesa a qui li he demanat com arribar de l’estació a l’alberg. No sé si com el de Praga, però en tot cas diferent al que et puguis esperar.

Fruit de les contundents anades i vingudes de la història de la zona, aquesta capital bàltica té una població variada: el 18% dels seus 530.000 habitants són polonesos, el 14% russos i el 4% bielorussos. Quan hi vas per primer cop t’esperes trobar una ciutat nòrdica però en realitat fa la sensació de molt centre-europea.

A Vílnius hi ha moltíssimes esglésies, gairebé una exageració i la majoria ben conservades. Per què n’hi ha tantes? M’expliquen: “El que avui són les tres repúbliques bàltiques va ser l’últim territori pagà d’Europa, la zona que es va cristianitzar més tard. Lituània en va resultar catòlica mentre que Letònia i Estònia són de majoria luterana”. A més l’actual Lituània era (i és) fronterera amb el món ortodox i per a Roma va ser una prioritat marcar territori, construir les esglésies que avui en dia visitem els turistes, tantes com fos possible. També hi ha temples ortodoxos, molt agradables amb les seves icones i encens, però en són minoria.

Quan viatjo per la regió m’agrada llegir The Baltic Times, un setmanari seriós i atractiu que parla de l’actualitat de Lituània, Letònia i Estònia. Aquesta setmana entrevisten Antanas Sutkus, segurament el fotoperiodista lituà més reconegut. Nascut el 1939, des dels 20 anys s’ha dedicat a fer un relat visual del dia a dia del seu país, del món soviètic primer i de la Lituània independent després. La seva foto més coneguda és la que mostra l’enderrocament de l’estàtua de Lenin a Vílnius. Li pregunten pels temps passats i diu: “No enyoro l’estructura soviética però sí la vida que jo feia de jove”.

Vílnius és una ciutat molt bohèmia, hi ha expressions artístiques per tot arreu. Fa uns anys els artistes van voler recuperar una antiga zona industrial en desús i decadència, Uzupio, i la van declarar “República Independent del Artistes”. Té el seu propi primer ministre i una constitució que per exemple insta a estar content, a no córrer en cotxe a més de 20 –els lituans condueixen ràpid i de forma una mica dura per la ciutat- i deixa clar que “tothom té el dret de morir però no pas l’obligació”. Un cop l’any, l’1 d’abril, celebren el seu dia amb una gran festa i controls “fronterers”. El que abans era un barri decadent ara és un dels més pròspers i de moda de la ciutat.

Escric veient passar la gent pel carrer principal, el que porta cap a la gran esplanada de la catedral. Estic assegut a la terrassa del ‘Coffee Inn”, un local molt freqüentat per estudiants perquè al fons, passat el mostrador, té una sala com d’estudi i de lectura.  (continuarà)