El retorn de Sergi de Meià

dimarts , 22/07/2014 | Uncategorized

 

Sempre he pensat que Monvínic era un lloc infravalorat per la seva potència: un centre dedicat a la cultura del vi, amb un celler amb més 3000 referències escollides d’arreu del món, mereixeria més difusió i consideració arreu d’Espanya i el món. I també he pensat força sovint que, dins aquest turborreactor tànnic, la cuina de Sergi de Meià mereixia molt més reconeixement i exposició.

Bones notícies: de Meià ha posat casa amb inequívoc nom propi: Sergi de Meià. Un fet molt habitual del cuiner que, després d’anys d’assumir els supòsits de l’empresa i donar la cara pel patró –de fet, la resposta de per què havia deixat Monvínic va ser un diplomàtic «perquè era hora de treballar lliure»–, pot fer el que vulgui i el que pugui.

Que en el cas de Meià és molt. Aquest jove cuiner -sí, té 33 anys, segons totes les convencions és jove– no ha mogut ni un bri d’herba de de la seva filosofia de cuina «absolutament de proximitat», com diu el cartell. Té uns 30 productors escollits i els coneix a tots de nom i cognom: truita de Tavascan, maduixes del Maresme, mongetes de Santa Pau… (I els ous, són de pagès? No, són, de gallina, si em permeteu l’acudit).

 

fideus

 Fins fa uns anys, el neotradicionalisme en la cuina d’autor era la del cuiner creatiu que obria casa nova fent fricandó i fideus a la cassola ben presentats (i sovint massa cars). Meià, un dels primers cuiners a fer bandera de l’slow food –el veritable luxe avui en dia és menjar km 0– es fonamenta en el mateix marc creatiu que Santi Santamaria (i no és estrany que el de Meià el citi abans que a Ferran Adrià): el d’acostar-se el màxim al sabor essencial del producte i alhora sorprendre. Ara bé, a diferència de Santamaria, de Meià opta per una línia de cuina més saludable pel cos, en el sentit que un àpat no sigui un festival desbordant de contundència i garrí. I de fet, la cuina creativa d’us diari cada cop s’acosta més a l’ecològic i a la proximitat (un altres excel·lent cas, El Gat Blau de Pere Carrió).

Un exemple, dels plats de can Meià: un excel·lent cebiche d’herbes de verdures, productes d’horta de la temporada, cruixents, sobre ‘una llet de tigre’ vermella (portava remolatxa i xili? Deliciosa). O un xai desossat amb polsim de mongetes del Ganxet, que de tant tendre semblava que entrés sol a la boca. Sempre amb aquest punt de finesa que t’empeny més a assaborir més que a devorar.

 

capipota

 

El tiquet mitjà aquí són uns 50 € (amb un menú de migdia de 21,50 €). Ara bé, de 8.30 a 11.30, qui vulgui donar-li marxa guapa a la mandíbula, té a la mare de Meià, Adelaida Castells, cuinant esmorzars de forquilla (capipota, botifarra, peus de porc, bròquil i mongetes…) a preu de tasca: uns 15 € per comensal. Animem a aquesta mena de club maçònic que són els habituals dels esmorzars de traginer que s’acostin al Sergi de Meià. –Ricard Martín

Tags: , , , , ,

Per Nadal, ‘meet gastroporn’

dijous, 19/12/2013 | Uncategorized

12022401IG03

Ahhh, Nadal… Aquelles època en què tota la premsa generalista es dedica a explicar que els canelons es renoven amb farcits de pitiminí, es publiquen reportatges sobre com evitar els excessos i també alguns d’altres sobre com comportar-se en sopars de feina (m’acabo d’assabentar, gràcies a un diari, que al sopar de feina de torn “no es poden posar els colzes sobre la taula” ni “parlar d’assumptes massa personals”, una norma que la redacció de Time Out en ple es va passar pel folre). I vinga torrons de gintònic amunt, neopilota i technogalets avall. Doncs a mi aquest Nadal em ve de gust sortir per la tangent i parlar de gastroporn.

No, no es tracta de pornografia o films eròtics amb la concurrència de menjar. Val a dir que la definició ortodoxa del gastroporn correspon amb aquelles estètiques i luxoses fotos a tota pàgina on un magret d’ànec esdevé objecte de desig quasi eròtic (Incís: em trec el barret davant el genial Ivan Giménez, el nostre fotògraf habitual de menjar, capaç de fer això darrer a pèl, amb una càmera i tres pals, sense estudi. Encapçala aquesta entrada una foto seva del plat d’un bar peruà, el Café Ninoska).

Però crec que és molt més adequat aplicar aquest anglicisme a l’hàbit, ja arrelat dins la nostra cultura –en el sentit antropològic– de fer fotografies de tot el menjar que ens agrada. Dels ulls a l’estómac, mai més ben dit. I crec que és ajustat dir-ne gastroporn perquè sovint són fotografies de primeríssims plans (de menjar) d’un mal gust acollonant, comparables als primeríssims plans dels films porno (on tot sovint també hi surt gent menjant).

Com quan anem a un concert, tenim la sensació que menjar en un restaurant de luxe és una experiència vital digna de causar petits terratrèmols a les xarxes socials. I crec que el dany que ha fet el smartphone en concerts –pallussos que s’entesten a documentar tota una actuació amb una qualitat pobríssima, més que a gaudir-la– és comparable a qui documenta un menú degustació enlloc de gaudir cada matís al paladar.

Res a dir a qui vulgui escampar als 4 píxels les bonaventures de la seva vida interior gàstrica. Ara bé, que s’assegurin de fer-ho amb un nivell mínim, que no faci vomitar.  O potser si: volent-ho i sense voler, les fotos de menjar atroç són una mina de diversió. Vegeu aquest compte d’instagram: http://instagram.com/cookingforbae#, una successió de plats d’aspecte –i alguna cosa em diu que de gust– d’allò més repugnant. Ara bé, qui ho publica ja té la intenció d’ésser aberrant.

L'inimitable taco de frankfrut amb formatge!

L’inimitable taco de frankfurt amb formatge!

 

El més divertit de tot és quan amb la intenció de voler ser apetitós s’assoleix el mal gust màxim. Sobretot quan ho fas amb intencions comercials. Vegeu el facebook d’Hamburguesas Gigantes Bárbaro, un bar de Sant Andreu. Sí, sou davant un frankfurt de set quilos i mig.

Bárbaro
El John Holmes del frankfurt!

I recordeu que les aplicacions per cercar restaurants amb plats atractius no són fiables: per arribar als rànquings de publicació, han passat molts filtres de retoc d’imatge. Per sort, la tirania digital del tot gratis que ha posat de genolls la indústria de la cultura no ha arribat a la del menjar: no us podreu baixar mai un entrecot d’Internet (encara que les impressores en 3D obren una sèrie de possibilitats pertorbadores). –Ricard Martín

Sis raons per treure’s el barret davant Albert Adrià

dijous, 21/11/2013 | Uncategorized

 

12032202IG08-.jpg

Com cada any, després de les estrelles Michelin, sentirem la cançó de l’enfadós d’aquells que consideren que, donada la qualitat de la cuina catalana, la pluja d’estrelles ha sigut minsa. Davant aquest victimisme gastropujolià, prefereixo celebrar i analitzar per què Albert Adrià, el gran triomfador a Catalunya –amb una estrella per Tickets i 41 º, respectivament– mereix la nostra genuflexió.

1. Juguen a la contra. Totes les vegades que he parlat amb Albert i Ferran Adrià d’ençà l’obertura de Tickets, he sentit la mateixa reflexió: “No ens donaran mai cap estrella Michelin pel Tickets. Trenquem les normes, això és un lloc per menjar amb les mans i divertir-se. La Michelin és massa encotillada”. Doncs sembla que la diversió que flueix de les cinc barres de Tickets ha fet gaudir d’allò més els homes de negre de la Michelin. Recordem que l’any passat ja va haver-hi una advertència amb el premi gros per a una altre gastrobarra d’esperit adriàtic: Dos Palillos d’Albert Raurich –el cuiner de filosofia més bulliniana que existeix després dels dos germans– va trencar amb el motllo del restaurant formal que sovint premia la Michelin. Els Adrià no han fet ElBulli de butxaca, i això mereix reconeixement.

2. Surten a divertir-se. He esmentat la diversió? Ferran Adrià sempre fa la distinció entre creativitat i diversió. Per ell i Albert, Tickets no és un lloc d’avantguarda, és diversió i espectacle. Sobretot això darrer. El comensal rep un bombardeig benigne i deliciós de tapes creatives que el sumeixen en un estadi eufòric que és el revers lúdic de les estrelles Michelin de “menja i no cridis”. Sí, és un lloc d’alta cuina on és pot fer gresca i xerinol·la, posar-nos cecs de cervesa i embrutir-nos les mans sense tenir la sensació de muntar un número.

3. Tornen a ser el motor gastronòmic català. Quan va tancar Elbulli, els periodistes amb complex de corb van començar a predir que sense l’empenta d’ElBulli la gastronomia catalana passaria a segona línia automàticament. Doncs no, escolti. Ferran i Albert Adrià, sobretot aquest darrer, han fet quelcom molt, molt difícil: tancar el focus d’irradiació de Cala Montjoi i traslladar-lo a Barcelona. Sense proposar-s’ho –Albert em deia que ara “la prioritat era que la gent s’ho mengés tot, i no pas ser els millors o crear noves tècniques”– han tornat a triomfar.

4. Obridor de restaurants en sèrie. Sospito que a Albert Adrià li rellisquen els guardons dels francesos (o almenys no estan al capdamunt de la seva llista de prioritats). Per ell la feina és molt més important: del 2011 al 2013 ha obert Tickets, 41 º, Pakta, Bodega 1900 i encara falta Yahuarcán, un restaurant mexicà amb un bar “similar a La Teta Enroscada del film de Robert Rodríguez”. Com deia en l’entrevista que li vaig fer en motiu de l’obertura de Pakta, el seu modus operandi “és com el matrimoni que tenen tres fills en cinc anys i ja tenen la feina feta. Jo aprofito la sinergia d’obrir un lloc i després un altre. I tinc la feina feta en un any. És un esforç descomunal, però ho pareixo tot d’una vegada. Ho he fet tot en un any, però en porta molts al meu cap”.

5. Projectors de Barcelona. Heu pensat que gràcies a l’Albert Adrià, ara mateix, el Paral·lel disposa de dues estrelles Michelin, porta amb porta? Una xifra que l’any vinent pot augmentar amb l’excel·lència demostrada per Pakta, a la vorera del davant. Això és un xut de projecció internacional per aquest passeig, encara a mig gas, i per Barcelona en general, impagable. Quan va fer la reconversió de 41 º de cocteleria a restaurant, ja va dir que la intenció era “posar una part gastronòmica al 41º i treure pressió al Tickets”. Doncs jugada mestra. Barcelona segueix sent és capital gastronòmica d’Espanya, amb 23 locals Michelin, contra els 16 de Madrid.

6. Visionaris de la tapa. Ja fa més d’una dècada que els Adrià defensen la tapa com a eina d’expansió de la gastronomia catalana i espanyola a nivell global. Anys després de la seva declaració d’intencions, Barcelona és tapa. És innegable que ara una nova onada de cuiners joves es dediquen a la tapa tradicional a base de tractar bé el producte i afegir algun deix d’innovació (recordeu l’Inopia?). O sigui que la cuina catalana ja està en deute per partida doble amb els germans: primer per canviar-ho tot i ara pel retorn a la tradició. –Ricard Martín

Tickets.jpg                                   Les olives esferificades del Tickets

Jo em vaig entrompar amb el cunyat de Lou Reed

dilluns, 28/10/2013 | Uncategorized

Lou

 

Ja em perdonareu, però fa molts més anys que sóc fan de Lou Reed que no pas periodista de menjar, o sigui que en la meva segona entrada al bloc és de força major parlar de la mort de Lou Reed.

Avui, després dels obituaris impersonals de les televisions, fets a cop de Viquipèdia i plens de tòpics i llocs comuns –TV3, per exemplificar la varietat i longevitat de la seva producció musical va dir alguna cosa similar a “una carrera amb grans cançons que van des de ‘Take a Walk on a Wild Side’ fins a ‘Perfect Day’, passant per ‘Satellite of Love’ “, totes tres del seu segon disc!– toca llegir les opinions dels mestres del periodisme musical, com Diego Manrique  o Ignacio Julià, que van tractar amb ell més enllà de la capa epidèrmica i han estudiat i viscut en la seva carn l’evolució loureediana a traves de les dècades (Julià, de jove, fins i tot n’imitava el look).

Ignasi Juliˆ

Passo abans al rotllo personal/emotiu, que és allò que fa que la gent et llegeixi el bloc si ets un pringat com jo i no pas una llumenera de la crítica musical. Vaig veure tocar Reed el 24 de setembre de 1998, el dia de la Mercè davant la Catedral de Barcelona. Era l’època en què Reed estava obsessionat per la guitarra acústica, i venia a presentar el desendollat en directe “Perfect night live in London”. Sí, tot el grup va tocar amb instruments electroacústics, però el concert va ser vibrant, i a la segona cançó van començar a volar pels aires les cadires de tisora que l’ajuntament havia disposat a l’esplanada. Semblava que hi hauria un disturbi i cares i tíbies trencades. Però els barcelonins, tan cívics ells, van anar fent cadena traslladant les cadires plegades a la perifèria de la plaça! Els quatre més exaltats vam poder gaudir a primera fila, arrambats contra les tanques de BSM i esgarrapant les botes de Reed, d’un repertori de festa major i de l’era “New York” amanit amb temes un xic foscos dels vuitanta, que va tancar amb “Walk on the Wild Side”. Inoblidable.

El bonus track va venir després: fent cerveses al Cafè de l’Òpera, vam veure entrar Mike Rathke, el guitarrista de Reed d’ençà 1989 –artífex del magisteri guitarrer d’obres mestres com “New York” o “Magic & Loss”– vestit com un senyor –tres peces i barret– i amb cara de ganes de gresca. Als trenta segons ja el teníem assegut a taula, on el vam trepanar vilment a preguntes sobre Reed i el rock and roll en general. Rathke, tot un senyor, va aguantar amablement el nostre ardor post-adolescent, ens va convidar a tots els whiskies, va contestar totes les preguntes i ens va regalar amb contes de la mitomania del rock and roll que a més de Reed incloïen Jerry Garcia i Cheetah Chrome, genial guitarrista dels Dead Boys (d’aquest darrer ens va explicar que li va enregistrar unes sessions, i que a l’estudi el punk col·lapsava i queia per terra, amb les mans plenes de greix de Kentuky Fried Chicken, cada dos per tres).

També ens va explicar, no sé com va sortir el tema, que s’havia casat amb la germana de l’exdona de Reed, Sylvia (aquella de “How do you call your loverboy, Sylvia?” del “New York”). Si els vapors de l’alcohol no m’enganyen, Rathke també va mencionar que es va separar a la mateixa època que el seu cap ho va fer de la tal Sylvia (si algun lector em pot corroborar/corregir aquest punt, gràcies).

I sobretot, Rathke ens va aconsellar que ens traguéssim del cap la idea d’anar a esperar l’ex yonqui de Brooklyn a la porta de Le Méridien: “Té molta mala llet i uns guardaespatlles com un armari”, van ser les paraules dissuasòries. Quan ens van fotre fora del bar, ens va preguntar per “una disco on anar a lligar amb alguna noia”. Vaig assenyalar-li el camí del Karma, però d’alguna manera anar a la disco a tirar la canya a les chatis amb el guitarrista de Lou Reed em semblava massa estrany i vag decidir anar a dormir. També ho feren els meus amics. Eren les tres i mitja de la matinada.

Consideracions musicals: només vull constatar com la bipolaritat creativa de Reed –l’apassionat del do-woop i les melodies bubblegum dels primers seixantes contra el terrorista sònic dels Velvet incipients– van cristal·litzar en una de les discografies més apassionats de la història del rock. Que va prefigurar –una estoneta i fugaçment a “Transformer” (1972)– el glam-rock i sobretot va dotar el rock and roll d’una profunditat poètica fins “Berlín” (1973) poques vegades vista abans, i mai així de sòrdida i angoixant.

També vull clavar una petita cossa al cul d’aquells que només valoren el Reed guitarrer i madur en plenitud de facultats, el de “New York” (1989), i també a les natges recobertes d’American Apparel de l’indie prototípic, entre esnob i mandrós, que només s’ha preocupat a escoltar el disc del plàtan de la Velvet. Val la pena recuperar les joies un xic amagades de Reed: el reposat “Coney Island Baby” (1975) o el directe “Take No Prisoners” (1978) -Nazario li va guanyar un plet per plagi de la portada!-, per descobrir un roquer/cantautor que, a més de parlar d’heroïna i fotre solos de guitarra furibunds i quilomètrics, era capaç d’orfebreria poètica d’alta precisió i també de construir atmosferes de funk-rock-soul frenètic i eufòric.

Coney_Island_Baby

Deixeu-me passar a la segona persona vocativa, que m’emociono. Lou, la teva mort t’ha enganxat en un moment creatiu esquizofrènic marca de la casa: tenies el respecte de l’aristocràcia arty novaiorquesa que tant havies desitjat–concerts gravats per Julian Schanbel, estatuts de poeta reconegut, per fi eres un dels seus, casat amb Laurie Anderson– i alhora havies enregistrat un disc amb Metallica, que ha dividit la crítica però que demostra que vas buscar camins nous fins abans de morir.

Moltes gràcies, Lou: per la part que em toca, perquè el primer disc teu que va entrar a casa meva va ser Magic & Loss (1992), negríssim disc conceptual sobre el procés de degeneració, mort i dol que comporta el càncer d’un ésser estimat. No és la classe de material que un xaval de 15 anys vol escoltar abans d’anar a fer uns quintos, però em segueix semblant el teu millor disc.

I aquesta fotuda vida, tan maca i tan complicada, que diria un altre fan teu, Lluis Gavaldà, m’ha fet veure que, en realitat, les coses eren molt similars a com les pintaves en aquell grapat de cançons. 21 anys després, quan em passa alguna putada grossa, sempre penso en la vigència d’un dels teus millors versos, el que tancava la primera cançó del disc i deixaves caure amb resignació pètria: “Què és útil? La vida és útil. Però no és gens justa”. Fins ara, mestre.


 

Tags: , , , ,

Menjar ridícul, vol. I

dijous, 10/10/2013 | Uncategorized

Tots sabem que la moda, passats uns anys, esdevé ridícula. I allò bo de la majoria de les modes gastronòmiques és que ja són ridícules des del minut zero. En els darrers temps, el menjar pretesament cool –o modernuqui, de guaileis, o com volgueu dir-ne– ha fet el ridícul més estrepitós en el terreny de la pastisseria (amiga MJ, amb el teu cafè bizarre, res millor que unes pastetes).

Un exemple recent: el crònut. Una demencial mescla de pasta de croissant i dònut, que es veu que ha fet furor a Nova York. En realitat, el mossegues i té gust de xuixo passat d’esteroides. Si te’l fots farcit, notes com el colesterol de la sang es comença a espessir (coàgul garantit si el gaudeixes llegint titulars com: Un pastisser de Sant Celoni fa cronuts des de fa un mes). Es comencen a veure animalades com bars que anuncien: Hamburguesa amb dos pans de crònut! (Becs).

El crònut, temeu-lo.

cronut

Dels cupcakes, ja ni en parlem. La plaga de la ridícula magdalena glaç en colorins, potser la cosa més embafadora després del pijama, mereixeria una saga que ni Beowulf.  M’ha portat a situacions realment incòmodes, com les d’esquivar durant setmanes amb evasives l’aparell de publicitat de la reina española del cupcake. Fiques la tele, i allà on voldries seriosos documentals gastro estil ‘A pedir de boca’ veus a noies que van a casa del personal a fornejar cupcakes…

Una acció ridícula mereix una reacció igualment ximpleta (i si pot ser, més divertida). Vegeu el macho cupcake: David Arrick, de Butch Bakery, a Nova York, ha ideat cupcakes per aquells que en volen menjar sense que la seva virilitat es qüestioni. Porten bacon, xocolata negra, xili i bocins de brètzel. La història té la seva conya. L’any 2008 van acomiadar Arrick de la seva feina de comptable, havia perdut casa i estalvis. Passant per davant d’una venerable botiga d’aquelles que surten a Sexo en Nueva York va exclamar: “Putus cupcakes! I si els faig més virils?”. S’ha folrat.

arrick

Esclar que, ningú com la falsa banda de rock Spinal Tap ha sabut captar l’essència intrínsecament ridícula dels cupcakes. Vegeu la cançó més absurda del seu repertori, Cups & Cakes .

Curiosament, l’auge dels cupcakes ha propiciat que tregui el cap per casa nostre aquella pastisseria alemanya robusta, saborosa, de farines integrals i gustos naturals. En trobareu un fantàstic exemple a Zuckerhaus

 

 

 

 

 

 

Tags: , ,

Cafè, cafè

dimecres, 9/10/2013 | anuncis tv, cafè, esmorzars, Uncategorized

Encetem el blog de L’Escuradents com comencem el dia: amb cafè. I no em dedicaré a recomanar llocs on prendre’n, entre d’altres coses perquè ja tenim un bon llistat a la web de Time Out, sinó a les seves manifestacions en el món audiovisual i concretament a la publicitat dels anys 80, la qual, convindreu amb mi, va ser l’època Mad Men dels anuncis de cafè a la televisió.

Un dels principals responsables d’aquesta generació addicta a la cafeïna va ser el mític Juan Valdez, tan famós per la seva gràcia seleccionant grans  com per anar com un pinzell fins i tot en el cafetar més remot i feréstec.  Aquí podeu recordar el seu entranyable bigoti:


La versió europea de l’home elegant i hiperexigent és el protagonista de l’anunci de Saimaza, qui arriba a una regió indeterminada d’Amèrica en busca i captura del “cafè de los muy cafeteros”. Observeu l’alegria del nen en sentir que el producte del seu pare és l’escollit per l’expert/salvador.


Ara, el meu favorit és el d’un cafè soluble. “Tacita a tacita”, Carmen Maura aconsegueix comprar-se un abric de pells i fins i tot un Rolls Royce enganyant el marit comprant la marca del cafè més barata. Vaja, que no és precisament un vídeo promocional de Femen.


Acabo aquest primer post amb una selecció de cançons a Spotify relacionades amb el cafè: n’hi ha que recorden els plaers de prendre una bona tassa (“a relaxing cup of cafe con leche”, que diria Ana Botella), mentre que d’altres parlen del seu origen o ens indiquen com preparar-lo de la millor manera. Per acabar, ens encomanem a Juan Luis Guerra per demanar que plogui cafè per a tots. Amén. –María José Gómez

Cafè, cafè

Tags: , , ,