Un gran projecte teatral al centre de BCN

dijous, 31/10/2013 | General

plaçaangels

Fa dies, benvolguts senadors, que aquest il·lustre servidor vostre, poruc, tabolaire i garrepa, parla amb gent que no és del dit món del teatre. I és curiós de veure com el seu optimisme és molt més gran que el de la republiqueta escènica. No respecte als seus negocis, sinó respecte al teatre o, millor dit, al fet teatral. Fins i tot al local.

Mentre el sector es dessagna, per culpa de l’IVA i cert  conservadorisme institucional, l’art contemporani torna a mirar al teatre. Per què? Doncs per una cosa que té el teatre i que no posseeix ningú: la centralitat. I què volem dir amb això? Que damunt d’un escenari es pot produir la conjunció de totes les arts, de la literatura a l’art plàstic, del cinema a la música. I no estem parlant d’òpera. Ni de performance. Estem parlant de teatre, en la màxima amplitud del concepte.

De fet, un ocellet em va dir l’altre dia que se n’està muntant una de grossa al voltant del que és l’autèntc pol cultural de Barcelona, format pel Macba, la Filmoteca de Catalunya i la facultat de Filosofia de la UB. És a dir, tot el que hi ha al voltant de la plaça dels Àngels, al Raval. Sense el Sónar, que enguany s’ha traslladat a la Fira de Barcelona, hi ha espai i ganes d’organitzar una sarau contemporani. I el centre de tot aquest projecte nou no és altre que el teatre, el fet teatral.

Aquestes últimes setmanes, amb Escena Poblenou, el festival SÂLMON i el BarriBrossa a tot drap, hem pogut veure que hi ha una escena local emergent que mira més enllà, que quan pensàvem que no brollaria més creativitat de les entranyes de la nostra ciutat, estàvem equivocats. I que no, no calen diners per crear. Però, però, no val a badar, perquè aquests nois i noies que estan fent la revolució pel seu compte necessiten un aparador gran, i no sempre viuran de l’aire.

Tags: , , , ,

La trista realitat

dimarts , 22/10/2013 | Arts, General

national-theatre

Per començar els oferiré només una dada: el pressupost del National Theatre britànic (uns 100 milions d’euros) és el doble del que Catalunya dedica a les arts escèniques en general, tenint en compte totes les administracions, els ingressos propis, etc. I això vol dir un parell de coses: que el govern britànic està interessat en el teatre i que el teatre és un negoci.

Aquí, per molt que diguin que el Louvre té el mateixos diners que tota la cultura oficial de Catalunya junta, no passa ni una cosa ni l’altra. Fins ara, a més, vivíem un autèntic crescendo quant a l’assistència de públic, cosa que podia portar a alguns a pensar que en breu no caldrien ni subvencions, perquè la cosa anava tan bé que marxava sola.  Però què ha passat? Doncs, el que passa sempre, que el poder públic no sols no molesta, sinó que actua a la contra, que fa tot el possible per posar dinamita. I l’estructura cau com un castell de cartes.

I hi ha gent que està molt nerviosa, que veu que el que havien fet fins ara ja no interessa ningú –abans, tampoc, però tenien almenys algú a la platea–. D’altres que miren a dreta i esquerra mentre paren la mà per rebre una subvenció que hauria de ser per als que comencen i no per a companyies que han tingut 30 anys per guanyar-se un públic. D’altres, reclamen taules sectorials per debatre el model, i no s’adonen que a l’altra banda no hi ha ningú. Bé, hi ha algú nerviós que crida…

I és que ara mateix si ets català i vols dedicar-te a les arts escèniques i no ser una mòmia, tens molt poques opcions. La resta, què volen que els digui: ja ho he vist. I fins ara no ens han convidat mai al Festival d’Avinyó ni hem estrenat res al Royal Court. Hi érem a prop. Molt a prop. Volem anar al teatre a passar l’estona, riure una mica i prou. És i ha estat sempre així. Podem canviar-ho?

Tags: ,

Després de ‘Terra de ningú’

dijous, 17/10/2013 | Arts

Terra de ningú

Aplaudiment callat, sostingut i lleu, després de l’estrena de ‘Terra de ningú‘ al TNC. I, després, comentaris d’estupefacció, sovint d’incomprensió, entre els professionals del teatre català. I algun periodista que, amb el Nobel al sarró, diu que no li ha agradat. Segurament, no han entès res. I, possiblement, no estan preparats per entendre aquesta obra. Ni tan sols faran l’esforç de copsar-ne la superfície. Perquè és una obra molt diferent al que estan avesats a veure, fins i tot a interpretar. Afilant el llapis, diria que el 90% dels que han mirat amb menyspreu de betzol l’obra serien incapaços d’interpretar-la.

‘Terra de ningú’ és una obra difícil i, potser, és incomprensible. I aquí rau la seva gràcia: és un artefacte literari que apel·la a allò més bàsic, el què som, d’on venim, què fem aquí, de resposta impossible. Pinter no vol que responguem, sinó que gaudim d’aquest brollador d’idees que és el seu teatre.

‘Terra de ningú’ parla de la fidelitat, de la traïció, de l’amistat, de l’art, temes recurrents en l’obra pinteriana, de ‘Traïció’ a ‘Tornar a casa’  o ‘El muntaplats’, peces que hem vist a Barcelona en els últims anys. Però ho fa d’una manera abstracta, sense arribar a enlloc i tocant moltes fibres alhora. I és que no hem d’oblidar la importància del llenguatge en Pinter: cada paraula, cada pausa, està carregada de sentit, d’ontologia pura. ‘Baladreig’ i ‘cap de cony’ dits en moments precisos, amb cada personatge en un registre particular. El dèspota no parla com el poeta, el servent no parla com l’aspirant a poeta.

I aquí ve una valoració de l’obra. Josep Maria Pou, Lluís Homar, David Selvas i Ramon Pujol executen un treball excel·lent, de primeríssim nivell. Estan a l’altura de l’obra en tot moment. Pou, amb canvis d’humor i d’estat vertiginosos, sosté la mirada, trontolla i cau, esbronca i calla, escolta i ataca. Homar, contraataca i encaixa, es vanta i s’agenolla. En Homar hem descobert un actor pinterià perfecte, el millor de la funció, exacte en els gestos, en els silencis, en els accents. Selvas i Pujol fan de perfectes comparses beckettians, grollers i fatxendes, polis corruptes, homes venuts. Quina gran interpretació.

Sovint no cal entendre res. Només cal gaudir del moment. I avui he gaudit agnòsticament d’una hora i quaranta minuts de teatre, d’una gran obra de teatre. Inabastable, com és Déu per als cristians.

 

Tags: , , , , , ,

Com l’òpera

dimarts , 15/10/2013 | Arts, General

Abans d’anar al gra, permetin-me una digressió i una riallada sàdica, ja que la situació del Liceu és una cosa tan ridícula que si Joan Pera decidís fer-ne una obra de teatre diríem que exagera. Un gerent triat per una agència de selecció de directius, sense director artístic, sense director del cor, sense un euro a la caixa, un dèficit milionari… i encara tenen la barra, madrilenys sobrevinguts, de dir que el gran teatre és una referència mundial.

Al Liceu no parlen mai de creació, i és curiós de veure, m’apunta un col·lega de la bancada operística, que ara mateix s’estrenen òperes catalanes a Halle i Berlín, mentre aquí continuem amb el mateix de sempre. Però ja es poden anar preparant, teatrers irredempts, que el futur immediat de l’escena local podria semblar-se a l’òpera.

Fer teatre és molt més barat que fer òpera. Normalment, no cal una orquestra. Encara que als contribuents que van a l’òpera ja els vagi bé que els seus diners només, només, serveixin per programar clàssics i noves creacions manufacturades lluny de casa, això no vol dir que estigui bé. A l’òpera, a més, ni els cantants són d’aquí!

El sistema que s’està estenent entre l’hiperconservador sistema teatral és un suïcidi a mig termini. O per ser més suaus, el retorn als anys 80, on només hi havia un parell de dramaturgs –i encara gràcies– i la distància entre el teatre vulgar i l’intel·lectual era enorme, amb golejada del primer.

Els autors són la baula més feble de l’ecosistema teatral. En els últims deu anys havien construït una barrera de paper que els permetia sobreviure. Però ara la paret ha caigut, i ha deixat a la intempèrie el 80% de la concurrència. Un o dos podran treballar cada any. La resta, a pastar fang. I els joves, que aprenguin alemany! Vaja, com a l’òpera.

Tags: , ,

Estimat Patrice

dimarts , 8/10/2013 | Arts, General

chereau

Poques persones ha donat l’art europeu com Patrice Chéreau, mort ahir dilluns als 68 anys. Poques persones tan dotades, tan excel·lents, tan superbes, fessin el que fessin. Un home de teatre de gran sensibilitat, capaç d’aixecar una peça de cambra, petita, delicada, capaç de muntar la ‘Tetralogia’ wagneriana i deixar el món bocabadat. Molts pocs n’hi ha que també han sabut fer el salt al cinema i esdevenir un director popular i de culte, capaç de tirar endavant ‘La reina Margot’ i de tirar endavant ‘Son frère’. Director, dramaturg, creador.

Fa cinc anys, a Salt, vam poder gaudir de l’estrena mundial -sí, estrena mundial- d’un d’aquests deliciosos espectacles de cambra de Chéreau: ‘La douleur’, text escruixidor de Marguerite Duras sobre la seva experiència a París en acabar la II Guerra Mundial. Una taula i una actriu, Dominique Blanc.Res més.  I un director que va fer que marxéssim a casa estupefactes, conscients d’haver gaudit d’un dels millors espectacles de les nostres vides. Senzill, Chéreau no va fer que Blanc es posés en la pell de Duras, sinó que va fer que Blanc ens transmetés les emocions explosives, l’angoixa d’esperar que el teu amor torni, que conté el text. Marca de la casa.

dominiqueblanc08

Al Grec de fa dos anys, el 2011, un altre Chéreau, de producció anglesa: ‘I am the wind’, del noruec Jon Fosse. Dos homes a la deriva, gairebé bessons, a la recerca de la identitat. A l’escenari, una balsa flotant i molta aigua. La identitat líquida. Un text epidèrmic, que en mans d’un altre hauria fet brollar tones de sucre de la platea, en les seves era una deliciosa al·legoria de la vida.

I-am-the-wind-007

Però si Chéreau és un home conegut pel gran públic (almenys nord enllà) és per les pel·lícules. N’ha fetes poques, però pocs directors poden dir que amb tan poc han guanyat tants guardons. Premi del Jurat de Canes, Ós d’or a Berlín, Ós d’argent a Berlín, Cèsars, etc. Jo em quedo amb ‘Intimitat’, l’adaptació de la novel·la de Hanif Kureishi, potser la història que resumeix millor el seu univers personal, de Koltès a Racine, contemporani, proper, vital.

Quan mor un director de teatre, un creador escènic, com Chéreau, amb qui havies empatitzat tant, és com si desapareixés un amic. Mai més no podràs tornar-lo a veure, ni a ell ni a les seves obres. No quedaran ni els discos, ni els llenços. Res. Queda la seva escola, el record dels espectadors, però això és només record. I els records, sovint, saben a poc. El teatre és efímer i cal aprofitar les oportunitats. No vaig poder veure ‘La nit just abans dels boscos’ que va fer al Lliure el 2011 i ara me’n penedeixo més que abans.

 

Tags: , ,

Això és Barcelona?

dijous, 3/10/2013 | Arts, General

Va, cridin ben fort: pesat, que ets un pesat! Facin com els diputats del PP al Congrés que criden, riuen i fan sorollets amb els peus, infantons, quan algú els diu el que no volen sentir. També poden no fer-ho i escoltar aquest senador passat de moda que no és gaire fan de les comedietes, tot i que admet que el teatre és també un lloc on l’espectador s’ho pot passar pipa, riure a cor que vols i tornar a casa ben satisfet.

Però, però… miro la cartellera i em sembla viure en una altra ciutat. Una ciutat rica i plena, sense problemes, sense desnonaments, ni gent a l’atur, sense conflicte polític, sense una història contemporània plena de soroll. Poques, ben poques, obres parlen de nosaltres de manera directa. N’hi ha un parell a l’any. I gràcies.

No, no es tracta de ressuscitar Bertolt Brecht, però sovint hi ha més suc en un monologuista del Club Capitol que va a taquilla que en un teatre públic i/o subvencionat que financem tots. I potser diran que la gent no vol més problemes quan paga l’entrada d’un teatre. L’èxit, tanmateix, d’’Un trozo invisible de este mundo’ demostra el contrari. Juan Diego Botto podria estar tres mesos fent-la que la gent hi aniria. Fins i tot hi tornarien.

I aquí, respectable públic de la República, han de saber una cosa: els teatres estan desaprofitant una oportunitat. A l’Argentina, en plena crisi, a primers de mil·lenni, va sorgir una generació de directors i dramaturgs que van agafar el toro per les banyes, i ara fan la volta al món.

A Europa, la gent està interessada en nosaltres. Volen saber què passa aquí, com som, què fem. Però nosaltres, a nivell teatral, què els oferim? Responguin vostès mateixos.

Tags: , ,

Punchdrunk, una experiència

diumenge, 29/09/2013 | Arts, General

drowned

 

L’altre dia, una directora brasilera, Christiane Jatahy, em deia que al segle XXI era responsabilitat dels creadors escènics treure el teatre del museu. Que els espectadors estaven ansiosos d’assumir nous llenguatges i que l’escenari era el lloc ideal per aconseguir l’obra d’art perfecta, ja que permet, amb la tecnologia actual, integrar totes les arts. I vet aquí que m’ho diu i me’n vaig a Londres a veure l’última creació de la companyia anglesa Punchdrunk, ‘The drowned man: a Hollywood fable‘. Un espectacle no-convencional, per dir-li d’alguna manera. Un muntatge espaterrant de tres hores dins uns antics estudis de cinema de Paddington, on la curiositat, l’experiència de l’espectador, són la clau de volta. Una aventura teatral. Fins i tot vital.

Els Punchdrunk fa més d’una dècada que corren món i s’han especialitzat a aixecar obres en espais ‘estranys’, com els túnels del metro, edificis abandonats, etc. I gairebé sempre amb un text clàssic com a font d’inspiració. ‘The drowned man’ parteix de ‘Woyzeck’, així com la seva obra més celebrada, ‘Sleep no more’, en cartell a Nova York, té ‘Macbeth’ com a punt de sortida. El que ofereixen va més enllà d’una mera obra de teatre, amb uns actors, un decorat, un públic i un escenari. Ho barregen tot, ho integren tot, perquè desapareguin les fronteres.

drownedman1

En una entrevista de fa uns mesos a The Guardian, Barrett deia que a ‘The drowned man’, la seva peça més ambiciosa, intentaven construir un univers paral·lel, fer que l’espectador s’oblidés que es trobava a Londres, anys 2013. I, ostres, puc dir que ho aconsegueixen. D’entrada, ens fan anar a un lloc que no és el National Theatre -l’obra és una coproducció del teatre nacional britànic-, sinó els Temple Studios, uns estudis de cinema abandonats a mitjans dels anys 50, llòbrecs, foscos. Ens fan posar una màscara, ens fiquen dins un muntacàrregues i ens deixen al segon pis. Veiem un gran decorat, el que sembla un bar, una font i, més enllà, a la dreta, una casa, i a l’esquerra, una filera d’habitacions d’hotel. Podem fer el que vulguem. De sobte, apareix una noia -sabem que és una actriu perquè no va emmascarada- i un home amb fila de cowboy que li va al darrere. Aquí comença tot, per a mi. I per a les vuit persones que han pujat amb mi en el muntacàrregues. Acte seguit, tothom viu una obra diferent.

drownedman2

La clau és la curiositat i seguir els actors. T’hi pots acostar, veure què fan. Tot és d’un realisme aclaparador. A l’entrada m’han donat un paperet que explica la història del William i la Mary, a qui en Dwayne li fa la cort. Això vol dir que he vist la Mary i el Dwayne. Segueixo la Mary, doncs. Els actors no parlen. Fan teatre físic, ballen. Segueixo la Mary i arribo a veure, a un metre, com en Dwayne se la folla, literalment, fora d’un bar, on William balla. En acabar l’acte sexual, en Dwayne entra dins el local vantant-se de la seva fita. I ella, conscient de ser un objecte sexual, fuig per entre un poblat de caravanes. Davant d’una església s’agenolla, veu que l’ha cagat.

A casa, troba en William, es reconcilien i fugen. Corren, corren i ens fan pujar un pis, fins a topar amb un escena fosca, un funeral, molta sorra, com de platja, i una tanca que diu ‘no passeu’. Continuen corrent fins a un cartell ensorrat, situat a sobre d’una muntanyeta, que diu Red Moon Hotel. Allà, William mata Mary Només ha passat una hora i quart de muntatge i ja estem esgotats.

Ens movem d’una banda a l’altra, seguint uns actors, darrere uns altres. Entrem dins el rodatge d’un musical. Dins els camerinos. Entrem dins una habitació on hi ha noia paranoica terroritzada per la veu que surt d’un magnetofon que li diu què ha de fer. La seguim. Sentim la veu del seu fill, que espera que li vagi bé en la seva nova feina als estudis. Parla amb una secretària, que li diu què ha de fer. Conversa amb actors i actrius. Intima amb un mim. I acudeix a una festa, que acaba en orgia.

drownedman3

Veiem una mateixa escena des de diferents angles. I al cap de tres hores, quan per primera vegada el personal del teatre ens convida a seguir una direcció, estem exhaustos, suats. Tot el públic està en una sala i els actors, una trentena, representen el seu ‘grand finale’. Impressionant.

‘The drowned man’ no és la millor obra de teatre que he vist mai, però sí la millor experiència teatral de la meva vida. No m’he emocionat, però he al·lucinat. He viscut una cosa diferent, especial, trencadora. El teatre del futur és aquest. Barrett diu que l’espectacle costa el mateix que una pel·lícula de baix pressupost, però estic segur que la veurà més gent. Per ‘Sleep no more’ ja hi han passat 200.000 persones. ‘The drowned man’, a mitjans de juliol, havia venut 50.000 tiquets. No hi ha ningú aquí capaç de fer una cosa semblant? O millor: millorar-ho? Estic segur que sí, ja que tenim alguns dels millors creadors escènics d’Europa i una experiència en teatre de carrer i moviment de primera. Va, productors, no s’arronsin. Hi ha desenes de milers d’espectadors que volen viure una cosa així.

Tags: , , , ,

Gran format

dilluns, 2/09/2013 | Arts, General

teatre_barcelona2

Si parlem de teatre català, hi ha avui dia una cosa més preuada que un espectacle de risc, l’espectacle de mitjà o gran format. Senzillament, no n’hi ha. I si fan un cop d’ull a la cartellera d’ara –minsa, patètica, per cert– o a la que vindrà –millor?, ehem– podran comprovar que els muntatges amb més de cinc actors són més aviat escassos.

La crisi, l’IVA al 21%, la davallada brutal de públic en són algunes de les causes. Si costa omplir un teatre, imagineu-vos el que li costa al productor pagar una desena d’actors. Però la solució de tirar d’espectacles curts de personal porta a la desafecció, a la no-necessitat de veure un gran espectacle. I, per tant, alimenta la crisi. És el peix que es menja la cua.

Tot plegat no sembla tenir cap solució, encara que hi ha gent com La Perla 29 d’Oriol Broggi que fa temps que aposta per grans espectacles, almenys de mitjà format, i podríem dir que se’n surten si mirem les dades d’ocupació dels últims muntatges, sempre per sobre del 85%. El públic té ganes de veure’ls, d’anar a la Biblioteca de Catalunya i gaudir d’una funció com les d’abans.

I és que no hi ha res més trist que asseure’t a la platea d’un gran teatre i adonar-te que a l’escenari hi ha un parell o tres d’actors i un buit enorme, per molt bo que sigui l’escenògraf. O veure com els autors catalans, tant de moda, no poden portar a escena res que tingui més de quatre personatges.

Algú hauria de trobar una solució ràpida al problema, perquè queda clar que el públic que queda vol espectacles grans. L’èxit de ’28 i mig’, ‘Barcelona’ o ‘Els feréstecs’ així ho demostra. No es tracta, només, d’abaixar preus, sinó d’oferir grans espectacles que ens facin recuperar la il·lusió col·lectiva en el teatre.

Tags: , , ,

En Flotats

dimecres, 21/08/2013 | Arts, General

Flotats-president-Mas-TNC

Quina temporada, quina temporadeta, la que s’ha acabat. La temporada de l’IVA disparat, la caiguda als inferns del TNC, la marxa per la porta del darrere de Carol López de La Villarroel, el fracàs del nou Roberto Zucco, la de l’omnipresència de la Machi, la de Smiley, la d’Oriol Broggi, la de La família irreal… I pensàvem que tot estava dit i, ta-txaaan, apareix Josep Maria Flotats.

A finals de juliol, el president, el conseller de Cultura i tutti quanti, convergents tots, li van retre un homenatge al mateix TNC, el mausoleu que ell va aixecar fa quinze anys i que encara dóna maldecaps als que hi treballen. Diuen, diuen, que mantenir-lo val uns dos milionets d’euros a l’any. Així que ja poden començar a fer comptes sobre què farien vostès, a nivell artístic, amb tota aquesta pasta.

A més, Flotats va aprofitar la bolla mediàtica per anunciar que la temporada que ve participarà en algun muntatge del TNC, com a director o actor. Va dir que, tot i que Xavier Albertí ja tenia la programació mig tancada i encara no ha badat boca, estaven mirant què podien fer. Aquest senador simpàtic i aixafaterrossos els avança que dirigirà una tropa d’actors joves.

Per edat i procedència, no he pogut ‘gaudir’ dels anys daurats del senyor Flotats al Poliorama o al primer TNC, ni vaig quedar tocat pel seu Àngels a Amèrica. És un mite del teatre, que va ser destituït injustament per un d’aquells consellers d’infaust record que tant de mal han fet a la cultura. I està bé que l’homenatgin, perquè tenim el lleig costum d’agenollar-nos davant dels artistes només quan han mort. Però no acabo d’entendre el perquè de tot plegat. Mentre esperem el famós pla de xoc, mentre tanca el Liceu al setembre, mentre la Generalitat es retira de la cultura, ta-txaaan, apareix Flotats al TNC.

Tags: , ,

Companyies (low cost?)

dijous, 25/07/2013 | Arts

Foto: Ros Ribas

Foto: Ros Ribas

No tot està perdut, benvolguts conciutadans. I, malgrat la pena diària que tots hem de patir per culpa de la malastrugança de viure en aquest temps de pressupost nul i mala bava, els teatres oficials s’han posat les piles. Per fi!

La creació de la companyia jove del TNC i de La Kompanyia –quin nom més lleig, per cert– del Teatre Lliure ataquen el punt més feble del sistema: la generació naixent. Actors que no gaudiran ni de la meitat d’oportunitats que els seus ‘pares’ i que corríem el risc de deixar a la cuneta, cosa que implica un teatre de baix nivell en el futur. Perquè el teatre, no ho oblidin, per molt bons directors, dramaturgs, escenògrafs, maquinistes, que tinguis, el fan els actors. Són ells els que donen la cara damunt l’escenari.

El TNC de Xavier Albertí reformula la companyia T6 i la converteix en una mena de postgrau. Una espècie d’IT Dansa, o el gavadal de companyies joves oficials que hi ha a Madrid. El Lliure, al seu torn, també reformula la companyia creada per Àlex Rigola, amb set actors molt prometedors.

Però, ehem, serem dolentots i ho mirarem d’una altra manera després de tanta floreta. Perquè podríem pensar que TNC i Lliure creen companyies low cost. I podria passar com amb IT Dansa, una bona manera de formar-se abans d’emigrar: la majoria dels ballarins, quan en surten, comproven  que no hi ha feina quan tens més de 25 anys, que no hi ha una companyia adulta on créixer i esdevenir estrelles. Tot plegat és una bona primera pedra. Però algú ha pensat en l’edifici sencer?

I no ens oblidem, per cert, dels actors més grans. Si tot són joves de 20 i 30, qui farà de Rei Lear, o de Krapp, o d’oncle Vània, o de Cyrano. No sols de Manelics viu el teatre.