Biennale College II: laboratoris d’alta definició

dimarts , 12/08/2014 | General

rigola

Si el primer dia a la Biennale College va ser un xut d’optimisme gràcies a Jan Lauwers (sí, es pot fer una gran obra treballant de valent durant una setmana amb uns alumnes entregats i una gran idea al cap!), la segona jornada de mostra dels workshops no ha estat menys intensa i estimulant. I arribes a la conclusió que això, els laboratoris que s’ha inventat Àlex Rigola són millors que qualsevol festival, perquè, sobretot, he pogut veure les entranyes de la creació contemporània europea. Impagable.

Dels Jardins de Venècia a l’Arsenale he pogut veure què són capaços de fer cinc creadors escènics de primera amb una tropa d’actors joveníssims. Parlo de Falk Richter, Fabrice Murgia, Lluís Pasqual, Oskaras Korsunovas i Antonio Latella.

De tots els espectacles/taller el millor ha estat el de Richter, una feina sobre la identitat amb una vintenta d’intèrprets, molt potent a nivell ideològic i de moviment, on es qüestionen conceptes clau com la família o la identitat sexual. Amb quinze dies més, Richter tindria un espectacle de primera.

Murgia també ens ha sorprès amb un treball sobre l’ofici d’actor, amb sentit de l’humor i una reflexió molt interessant sobre la cultura. Per què, quan parlem de cultura, al cap de cinc minuts sempre acabem parlant de diners?, es pregunta. Gran qüestió! Igual de frapant ha estat la feina de Pasqual sobre Lorca, amb una actriu espanyola, Irene Escolar, que ens ha deixat bocabadats. El director del Lliure ha presentat el laboratori més clàssic, amb text i interpretació pura i dura, i Déu n’hi do el petroli que ha tret, quant a intensitat còmica i dramàtica. La feina de Latella i de Korsunovas han estat les més fluixes, per evidents i caòtiques, respectivament.

Hi ha coses que no he vist i que m’han explicat, com el taller de dramatúrgia de Mark Ravenhill, extraordinari, segons Iván Morales. O el taller de periodisme teatral que ha impartit Anna Pérez, directora de l’Àrtic de BTV.

arsenale

A la festa dionísiaca que ha tancat el College, sota la gran lluna que contemplava l’Arsenale venecià, hem vist clar que el futur del teatre rau en l’experimentació i que Àlex Rigola ha creat a Venècia un petit paradís on tot és possible. Si podem, hi tornarem cada any. La Biennale de Teatre no tindrà els recursos de la seva germana d’arquitectura o d’art, però segurament està contribuint amb més empenta la creació contemporània que aquestes, sens dubte. Per molt que haguem vist ‘Fundamentals’, la gran exposició de Rem Koolhas i haguem flipat de valent.

Tags: , , , , , ,

Biennale College I: Nao Albet a la Needcompany

dimarts , 12/08/2014 | General

biennale

No ens enganyem. La Biennal de Teatre de Venècia era una cosa que havia passat a la història. Sense diners, sense carisma, era una rèmora del passat. Qui hi volia anar? Ara, en canvi, tothom vol ser a Venècia, encara que sigui enmig del tòrrid agost. I no estem parlant només dels principals directors d’Occident, sinó, sobretot, del futur del teatre. Aquests dies Venècia està ple de xavals d’entre 25 i 35 anys que busquen desesperadament la formació amb els millors. Des que Àlex Rigola va assumir el càrrec de direttore que la Biennal és ‘anual’, és a dir, que continua fent la part grossa en els anys senars, però en els parells convoca un laboratori de creació escènica. Aquest any són per aquí Jan Lauwers, Oskaras Korsunovas, Mark Ravenhill, Neil LaBute, Lluís Pasqual, La Zaranda, Fabrice Murgia, etc.

La pregunta, tanmateix, és aquesta: es pot aprendre alguna cosa en una setmana? El que es mostra al final del camí val la pena? Només sé una cosa, l’espectacle que vaig veure ahir aixecat per Jan Lauwers i els seus alumnes, ‘Just for Venice’, està gairebé a punt per exportar. I no és fàcil: setze al·lots de procedències diverses, de formacions oposades, una única setmana… No estic parlant, a més, d’una simple ‘performance’ sense solta ni volta. D’entrada, els nois destrossaven ‘L’espai buit’, llibre de capçalera del teatre contemporani signat per Peter Brook: tiraven a terra els conceptes de percepció i atenció encunyats per l’anglès i que han marcat els teatre europeu des de fa 40 anys. I de sortida, van ser capaços de crear imatges molt potents sobre la condició humana. Tot, a més, amb el segell de la Needcompany de Lauwers: cert aire pop, interpretació directa, interacció amb l’espectador, moviment, autoreferencialitat, nus femenins.

lauwers_venice

Lauwers, després de la funció, admetia estar ell mateix sorprès del resultat final del laboratori. Parlant amb Rigola li va reconèixer les enormes virtuts d’un dels setze actors del ‘cast’: Nao Albet. Sense ell ni Tom Dugdale -un altre fora de sèrie- res no hauria estat possible. L’última escena del xou, amb en Nao cantant ‘make love tonight’, va ser deliciosa. El director flamenc no podia parar d’elogiar-lo. Quin noi, deia. Una estona abans, en felicitar l’actor per la feina ben feta, li vaig demanar si es veia a la Needcompany, i em va dir que tant de bo, però que demanaven tres idiomes i que a ell li faltava el francès. Qüestió de mesos.

Tags: , , ,

Hi ha massa autors?

dilluns, 12/05/2014 | General

Josep Maria Miró ©David Ruano

La pregunta que hi ha aquí dalt fa dies que volta el cap torturat d’aquest senador sense un sou, des que vaig parlar amb Guillem Clua de Gust de cendra. I sobretot ara que Clua acaba de fer lectures de ‘Marburg’, ‘Smiley’ i ‘La terra promesa’ a Nova York. O després de veure el tour mundial d’’El principi d’Arquimedes’, de Josep Maria Miró. Hi ha molts més exemples d’èxit internacional del nostre teatre, amb Esteve Soler al capdavant, que no hi ha mes en què no assisteixi a una nova producció dels ‘Contra’.

Els teatres d’aquí, ja ho saben, viuen d’esquena a aquesta realitat. Vaja, que els importa un rave, directament. I, com pontificava –ehem– fa unes setmanes, només els privats semblen interessar-se en la cosa local perquè els autors catalans tenen públic. Comparin, si volen, les programacions dels teatres i facin percentatges. Al·lucinaran. Amb prou feines els teatres públics estrenen cada temporada un parell d’obres contemporànies escrites per autors d’aquí. Encara menystenen aquests dramaturgs, els tracten amb condescendència, pobrets…

L’Odéon, el Piccolo, la Schaubühne o el National Theatre estrenen un fotimer d’autors contemporanis i revisen obra antiga. I, perdonin, però els autors francesos o italians, avui dia, no són millors que els nostres. Aquí et toca cada cinc o sis anys, si tens sort, i sovint els autors han d’escriure obres d’encàrrec… Nosaltres solets ens carregarem la millor generació de dramaturgs de la història.

Tags: , , ,

L’Adetca

divendres, 25/04/2014 | Arts

El president del grup Focus, Daniel Martínez, ha dirigit disset anys l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), i ara ha decidit plegar. Prop de dues dècades en què el teatre català ha canviat de dalt a baix. Sovint a millor, amb una oferta més rica, tot i que tinc la impressió que és menys creativa en els estrats alts, és a dir, en els grans equipaments.

Martínez marxa sense haver aconseguit que Gargamel Montoro torni a posar l’IVA a nivells europeus, empresa a la qual ha dedicat molts esforços en els últims anys. I cedeix el tron del teatre privat a Xavier Marcé, vicepresident de Focus. Vaja, que tot queda a casa.

Marcé és un paio preparat en el terreny de l’economia cultural i que tot i que no sap gaire més de teatre que aquest senador filós i fatxenda –ehem–, potser pot impulsar una cosa que els teatres han oblidat: la innovació. Si els teatres estiguessin obligats per llei a invertir en R+D, les multes que haurien de pagar serien espectaculars.

Tags: , ,

Espases, capes i sofàs

dijous, 17/04/2014 | Arts

Fa setmanes que aquest senador fatxenda i erràtic afirma que sí, que el públic està tornant al teatre. No podem dir encara que hem sortit del pou, però sí que la mitjana d’ocupació, la recaptació, el soroll, torna a ser important. Ja sabem que qui guanya més amb tot això és aquell home baixet, d’orelles canines, veu de follet i cara de Gargamel que maneja la hisenda espanyola i branda l’IVA com Rouco ensenya la Bíblia.

Tanmateix, una sensació estranya em recorre el cos en sortir de qualsevol teatre de Barcelona. Fins i tot m’he de pessigar, per assegurar-me que no estic somiant. I perdonin que sigui tan dolentot com sincer: tots els teatres fan el mateix teatre, amb matisos, cert, amb més o menys imaginació, però el tipus de teatre és el mateix. Podria traçar un triangle entre els tres artistes que ‘dominen’ el teatre barceloní actual, i seria el mateix triangle.

Una de les proves del ‘delicte’ és que hi ha hagut dues obres amb espases. Ei, no tinc res en contra de les espases, o que es facin servir espases si l’obra ho requereix. Com tampoc no estic en contra de les capes o els sofàs. Però tampoc no deixen de ser espases. Vull dir que el director ha triat una obra en la qual hi surten espases, cosa que ja implica moltes coses. I vull dir que hem oblidat que abans, abans de la catàstrofe, hi havia almenys tres maneres de fer teatre a Barcelona. Ara ens conformem amb una, mentre els ‘perdedors’ es passegen victoriosos per Europa. I no sé si hauríem d’estar gaire contents.

El ’2666′ de la Schaubühne

divendres, 4/04/2014 | General

2666, Schaubühne

Si hem de marcar una fita del teatre català de l’última dècada no tenim cap dubte a l’hora d’afirmar que és el ’2666′ de Roberto Bolaño que Àlex Rigola va dirigir al Lliure durant el Grec del 2007. Gran posada en escena amb múltiples recursos, ajustats a una novel·la amb cinc parts, cadascuna de les quals exigia una temperatura diferent. Joan Carreras es va fer un home, Andreu Benito va fer un dels papers de la seva vida, Julio Manrique donava el do de pit, Alícia Pérez se’ns cruspia… Cinc hores de teatre que servidor va poder veure abans de l’estrena, de la qual en va sortir emocionat com mai abans.

Han passat set anys i Rigola ha tingut la sort i l’oportunitat de tornar-la a aixecar. En un teatre, en una llengua, en una ciutat i en un context totalment diferent. A la Schaubühne de Berlín, en alemany i amb una companyia que no coneixia. I, d’entrada, podem dir que se n’ha sortit. Fins i tot que ha millorat la seva direcció, que ha aprofitat el fet de tornar-la a pensar, que ha demostrat que ha crescut com a artista.

2666

Hi ha pocs canvis, però subtancials. L’escenografia és del mateix Max Glaenzel i la il·luminació del mateix Albert Faura. Decisius, superbs. La tercera part, la de Fate, impacta molt més: és menys fútil, té un to més dens i menys pop. La quarta, la dels crims, manté el to oníric, de pel·li de Win Wenders amb teló de fons propi de Jim Jarmusch, i els actors adquireixen un estil encara més fatxenda i detestable, com ha de ser. I la cinquena, la d’Archimboldi, és on la cosa s’enlaira, més despullada, més buida, amb canvis decisius en la dramatúrgia, més profunda, espaterrant.

La primera part, la dels germanistes, manté el to didàctic del muntatge del 2007, tot i que em quedo amb els professors de Manrique, Carreras, Aimée i Benito. I la segona, per molt bo que sigui Urs Jucker, em quedo amb l’Amalfitano de Benito, que aleshores em va robar l’ànima i dijous passat, a Berlín, no va aconseguir arrencar-me una llàgrima.

2666_2

Abans de veure el nou muntatge del ’2666′ no havia caigut en la pertinència de la reestrena a Berlín. La història d’Alemanya durant el segle XX és clau en la novel·la. En acabar la funció, Rigola ens va comentar que la cinquena part era la més sensible i la que havia hagut de treballar més. Parla de la Segona Guerra Mundial, dels nazis, dels jueus, i el director es va veure obligat a introduir un brillant fragment sobre l’amnèsia selectiva, sobre com oblidem certes coses que ens fan molt mal.

’2666′ és una obra mestra de la literatura universal, escrita per un autor que sabia que s’estava morint i que va resumir la seva visió del món. Rigola, fa set anys, la va agafar amb l’ajuda de Pablo Ley i va construir una obra mestra del teatre contemporani, efímera, que, en total, va fer no més de vint funcions. Ara l’hem poguda tornar a veure a Berlín, millorada. I és difícil millorar l’immillorable.

Tags: , ,

En castellà

dilluns, 31/03/2014 | Arts

Ja em perdonaran la mala memòria, però aquest servidor vostre, gamarús i poca-solta, creu que estem assistint a un fet històric: els dos principals teatres d’aquest país tenen en cartell, a les respectives sales grans, obres en castellà. El Lliure, un Lope. El Nacional, un Lorca. Totes dues excepcionals, cert, i fetes no des del pur revisionisme caspós, sinó des de la contemporaneïtat.

Els teatres privats i/o parcialment subvencionats aposten, en canvi, per obres actuals, en català i d’autoria local. El Lorca del TNC és una excepció, però no sé si ho és el Lope del Lliure, un teatre que històricament va aconseguir que el públic associés l’excel·lència al teatre en català, tot i que obviés l’autoria catalana, avui i sempre. Ara –perdonin la dolenteria, ehem– sembla una versió millorada del millor teatre de Madrid.

Ja no som, per sort, al 1976 i quan parlem de teatre la llengua, en general, no ajuda ni frena ningú. El sector teatral és el sector cultural que millor ha normalitzat el català. De lluny. Però si el Lliure fa un Lope, per molt modern i bo que sigui, ens podem escandalitzar perquè el Romea aculli el proper espectacle de Concha Velasco?

Tenim la sort que dominem dues llengües. Ens agrada molt veure Lorca, Lope i Mayorga. Però també estaria bé vendre’ls als madrilenys una novel·la de Pagès Jordà –o un Guimerà!– i no fer sempre de botiguers que venen el que els altres esperen que els venguem.

Tags: , , , ,

També volem els de fora

dilluns, 17/02/2014 | General

El teatre fet aquí va com un tro. Cert. Tot i la crisi, els autors de 35 en amunt poden estrenar i fins i tot se’ls rifen a fora. Cert. Però, senyores i senyors, no ens hem de tornar narcissistes. Perquè si el teatre d’aquí és tan bo i té públic sovint es deu a què la generació a la qual li van bé les coses va poder veure obres de Pinter, Kane i companyia quan eren vius i estaven de moda. Una cosa va alimentar l’altra. I sí, en els últims temps hem gaudit dels èxits del teatre nord-americà –el ‘Venus in fur’ de David Ives o ‘Agost’ de Tracy Letts–. Però aquí no s’acaba tot.

The brothers Size
Ens queden mols autors per descobrir. Per exemple, poc o res en sabem de les Angry Young Women, generació de joves autores britàniques, amb noms tan destacats com Lucy Prebble –’Enron’ és una de les millors obres del segle XXI–, Polly Stenham –’That face’ és corrosiva– o Bola Agbaje –impressionant ‘Gone too far’–. I no ens oblidem dels nord-americans Sarah Ruhl i Tarrell Alvin McCraney, dels quals hem vist cosetes, ‘Eurydice’ i ‘The brothers Size’.

Anys enrere, era la Beckett qui introduïa autors. La cosa ha canviat. En els últims temps, que valguin la pena, només puc comptar el George Kaplan de Frédéric Sonntag. I recordar que van fer entrar Roland Schimmelpfennig a casa nostra. No és poc. En el món destrossat d’avui sembla que si volem autors nous, haurem d’encomanar-nos a les companyies. Feu autors d’aquí, però no us oblideu dels de fora. No podem plegar l’antena exterior!

Tags: , , , , , , ,

Les coses rares del teatre

dimarts , 11/02/2014 | General

Oncle Vània

Ja saben, benvolgut i sofert poble teatrer, que a Barcelona passen coses rares, estranyes, en el món que envolta els escenaris. Passa que la gent va en massa a veure un Pinter terriblement fosc i hermètic, o que ningú no va a veure un Mouawad esplèndid, o que reobre el teatre més vell de Barcelona i sembla que estiguin fent tot el possible perquè no hi vagi ningú, o que ens visita una companyia russa de primera i fa la funció en un palau de congressos.

No sé, aquest servidor vostre, sovint té la sensació que el món va fer un pet com un aglà fa dos o tres anys i que ningú no se n’ha adonat, i que ara som tots uns zombis de pa sucat amb oli que no saben que han mort i miren de fer la viu-viu fins al dia del judici final. Més que res, perquè passen coses insòlites en aquesta capital d’aquest postpaís català. O serà que m’estic fent vell com una mala cosa i la truculència del meu cervell és cada vegada més erràtica i recargolada.

No sé, que l’amo d’un restaurant de la zona alta porti el Teatre Vakhtangov de Moscou i que passi força desapercebut, és estrany. Amb un espectacle, ‘Oncle Vània’, per cert, que just després de Barcelona ha estat a un dels millors teatres de Londres, el Noel Coward, al West End. I més quan la idea no era fer un xou per als turistes i/o residents russos, sinó que el que es pretenia era omplir el Palau de Congressos de gent com vostè, teatrer barceloní amb pedigrí. Queda clar que algú es va equivocar quan va decidir no llogar el Borràs… o el Romea. Sí, això va passar el Nadal passat.

El cas del Principal és encara més rar. Es veu que hi ha hagut dies que han cancel·lat les funcions al Latino, la sala petita, perquè no hi havia ningú. Ningú, ningú. O dos o tres espectadors. Un rècord. Esperem que quan obrin l’hotel del costat, hi vagi més gent.

Un enemic del poble

Aquí no s’acaba la cosa. No, no. Si no s’ho creuen, mirin quina una n’han fet al Lliure: un Ibsen de traducció desconeguda, versió de Miguel del Arco i Juan Mayorga en castellà que alhora ha hagut de traduir al català Cristina Genebat. Servidor no és ningú per dir res en contra d’un gran dramaturg com Juan Mayorga, però, però, ¿no troben que per aquí podríem haver trobat algun altre autor de teatre que podria haver fet la feina?

La idea d’involucrar Mayorga en ‘Un enemic del poble‘ ve del director. I aquest senador fatxenda tampoc no dirà res sobre si Del Arco ha de dirigir o no al Lliure –de fet, si li interessa a algú, em sembla molt bé–. Però, ¿volen dir que calia un muntatge textual d’aquesta mena quan no es tracta de cap coproducció? ¿El Lliure no hauria d’intentar dur-se bé amb els dramaturgs de la tribu? ¿No hauria estat millor fer treballar un director de fora amb un autor d’aquí?

Tags: , , , ,

Coses que veurem el 2014

dijous, 26/12/2013 | General

laperla

El món del teatre, no cal dir-ho, viu en un estat de convulsió constant. Anades i vingudes, sorgiments i desaparicions, èxits i fracassos. I si aquest 2013 ha estat força mogudet, el 2014 promet, almenys d’entrada. Aquí van unes quantes coses que passaran, i d’altres que podrien passar:

1. Teatre Lliure: Lluís Pasqual va ser elegit per dirigir el teatre el 2010, cosa que vol dir que el 2014 acaba mandat. Res no fa pensar que hagi de plegar, però tampoc no és sobrer afirmar que hauran estat quatre anys molt durs i que si bé comptarà amb el suport acèrrim de la vella guàrdia del teatre, el de Reus no té gaires amics a les institucions. El conseller Mascarell és un vell enemic i, compte, amb les maniobres d’última hora. Qui decidirà, tanmateix, serà ell mateix i el patronat del teatre, que és sobirà a l’hora de decidir.

pasqual

2. La Perla 29: la companyia d’Oriol Broggi no repetirà ‘Incendis’ ni ’28 i mig’, i esperem amb ànsia què ens oferirà a ‘L’orfe del clan dels Zhao’ al Romea i el que promet ser la seva gran aposta, el ‘Cels’ de Wajdi Mouawad. També hauríem de poder veure més espectacles a la Biblioteca de Catalunya dirigits per gent que fins ara no l’havia trepitjada. És la companyia a seguir del moment. Estan en forma.

3. Dramaturgs: el teatre català també està en bona forma i aquest 2014 hauríem de veure les noves obres de Pere Riera, Josep Maria Benet i Jornet, Pau Miró amb les T de Teatre, Marta Buchaca i companyia. Caldrà veure què fa Jordi Casanovas després del divorci amb els actors de la FlyHard. I si la idea de muntar un festival de dramaturgs, que corre com la pólvora entre els autors, arriba a bon port.

4. Àlex Rigola: el director estrenarà el ’2666′ de Bolaño a la Schaubühne de Berlín i té projectes en marxa fins al 2016, sobretot a Europa. I, atenció, segurament veurem la seva adaptació d”Incerta glòria’, la novel·la de Joan Sales, al Nacional a finals d’any, cosa que promet ser una de les estrenes del 2014. També hauria de materialitzar alguna peça de cambra amb la seva nova companyia, Heartbreak Hotel, amb Andreu Benito i Joan Carreras.

5. La Fura dels Baus: la tropa d’Àlex Ollé i Carlüs Padrissa continua vent en popa. Al Grec veurem ‘MURS’, l’obra que han fet pel Tricentenari. Però el seu èxit es troba a fora. A Sydney podran veure ‘Madame Butterfly’. A Verona, ‘Aida’. ‘L’anell del Nibelung’ visitarà Houston. A Umea (Suècia) preparen una funció monumental d”Elektra’. És una llàstima que a Barcelona només ens quedem amb les ‘escorrialles’ d’aquesta companyia amb tant de talent. Esperem que ‘MURS’ no sigui com el ‘Coriolà’ que vam veure fa uns anys al Mercat de les Flors.

anellnibelungs

6. Calixto Bieito: el de Vilanova passarà tot l’any a Basilea (Suïssa) com a artista resident i per aquí, malauradament, no se l’espera. El ‘Die soldaten’ de Zimmermann arribarà a Berlín al juny després d’una estrena espaterrant a Zuric el setembre passat. A Oslo prepara una ‘Senyoreta Júlia’. A Anvers veuran ‘Lady Macbeth of the Mtsensk Distric’. I, com La Fura, podrien seguir fins a al 2017. Abans, però, haurà tornat a Nova York, on cap al 2016 dirigirà ‘El rapte en serrall’, de Mozart, al Metropolitan Opera.

7. Teatre Romea: l’època Julio Manrique haurà estat massa breu, després d’un primer any de glòria, un segon any de caiguda, i un tercer any, aquest, que manté la inèrcia del segon. La bona notícia és l’obertura del teatre a petites produccions, com l’excel·lent ‘La nit just abans dels boscos’ i l’empenta a La Perla 29. Com en el cas de Lluís Pasqual, quan acabi la temporada podrem fer una anàlisi acurada dels seus regnats. Ara, en el cas del Romea, cal preguntar-se els plans que té Borja Sitjà per al teatre del Raval. Tornarem a parlar de grans projectes com en l’època Bieito?

romea

8. IVA: Desgràciadament, res no fa pensar que el ministeri d’Hisenda baixi l’IVA a un percentatge normal, cosa que seguirà dinamitant el teatre, públic, companyies, artistes i tutti quanti. Es diu que podria fer-ho el 2015, però potser aleshores Catalunya no és Espanya i tant ens fotrà que facin. La qüestió és saber què faria una Catalunya independent amb el tema, perquè molt protestar (sense gaire força) i poc actuar. El govern català ha estat molt tou al respecte i tampoc res no fa pensar que ho hagin de fer millor que a Madrid. Tenen, almenys, el benefici del dubte.

Tags: , , , , , , , , , , ,