Temporada Alta: Macbeth

diumenge, 19/10/2014 | General

Macbeth

¿Què en sabem d’Àfrica? ¿De la crueltat de les guerres, dels milers de morts, de la seva història, del seu teatre? D’entrada, direm que Àfrica ens fa por: immigrants delerosos de viure entre nosaltres, malalties, matances… Per això, quan ens arriba una proposta del sud, no podem fer altra cosa que córrer a veure-la -a França, per exemple, els teatres de províncies van plens d’històries africanes, però això ja és un altre article-. I si el muntatge és obra d’un dels creadors escènics sud-africans més punyents, Brett Bailey, acompanyat d’una companyia de cantants africans i una orquestra balcànica, amb ‘Macbeth’ al Congo, a Girona hi falta gent.

Bailey ha agafat la versió que va fer Verdi del ‘Macbeth’ de Shakespeare pel coll. Escurça l’òpera fins al cent minuts, modifica la sacrosanta partitura i ens planta als nassos la tragèdia congolesa. En una entrevista que li vaig fer arran d’aquest muntatge, el director em deia que al Congo han mort desenes de milers de persones, més que a Síria o Gaza, però que a ningú no li importa, que és un territori perdut, oblidat, i que ell pretenia fer-nos adonar d’aquesta injustícia. ‘Macbeth’ és una brillant manera de fer-ho, perquè el dèspota escocès és un senyor de la guerra amb tot els ets i els uts, un d’aquells cavallers sanguinaris que, mogut per l’avarícia, arrosseguen milers de persones a la mort.

Als primers compassos, Bailey ens posa en context: el 1936, una companyia va interpretar el ‘Macbeth’ de Verdi a Kinshasa i només, anys més tard, es va recuperar el vestuari. No hi ha cap més traça d’aquell espectacle. El que veurem, doncs, és una ficció, una premonició, més aviat, amanida amb detalls inventats dels cantants: l’un va ser un nen soldat, l’altra una refugidada, etc. Un embolcall que ens fa agafar, potser, massa distància respecte al que veurem en escena, a la qual cosa hi hem d’afegir el caire excessivament  frontal de la funció: tot passa cap endavant, amb pocs matisos. Això no obstant, el director no estalvia recursos a fi de fer palès el drama congolès i l’ascensió i caiguda del senyor de la guerra Macbeth, servida en safata pels seus ‘supporters’ fugissers occidentals, ens esclata als morros amb la violència que Shakespeare va parir.

Els millors moments de la funció ens el va servir Lady Macbeth (Nobulumko Mnxgxekeza), soprano d’aguts impossibles i gran domini escènic. Les seves lentilles blaves i la vilesa dels seus actes m’acompanyaran, segur, en els més sinistres malsons. Macbeth (Owen Metsileng) sembla un txitxarel·lo, al seu costat. Li falta fortalesa i està millor quan cau que quan s’alça amb el poder. La No Borders Orchestra de Premil Petrovic acompanya amb finor la partitura verdiana, conscients que una miniorquestra no pot competir amb una gran orquestra. Tot i així, funcionen, fan el fet. Potser m’esperava més. Però, tanmateix, ha valgut molt la pena.

Tags: , ,

L’èxit de Lluís Pasqual

divendres, 10/10/2014 | Arts

Lluís Pasqual

Lluís Pasqual no és un paio extrovertit i sovint mira amb certa desconfiança els que estem a l’altra banda. Fa anys i panys que brega amb periodistes, crítics, polítics, actors. I, quan el van triar per substituir Àlex Rigola al Lliure, ho admeto, els de la meva quinta no vam estar-hi gaire d’acord. Pasqual era la vella guàrdia. Preferíem, per exemple, Julio Manrique.

Sovint no hem entès la profunditat de la crisi que estem vivint –al Lliure van estar a punt de tancar!– i s’ha de dir que Pasqual ha aconseguit una cosa que només el seu teatre pot dir: tenir més públic.  En el seu cas: molt més públic. Ell parla de ‘responsabilitat social’, de programar per a la gent i el cert és que les seves xifres són l’enveja del sector. I quan tot semblava que se n’anava en orris, ell no només ha portat gent al Lliure que no hi havia anat mai, sinó que a sobre ha creat una companyia jove que, si segueix el creixement que està demostrant, la veurem aviat fent la volta al món.

Avui divendres, el patronat del teatre –l’autèntica vella guàrdia– ha decidit que Pasqual el dirigirà els propers quatre anys. Ell diu que vol seguir, que no ha acabat la feina. I que si aquest any pot programar Toni Servillo o David Espinosa, i fer una setmana de poesia catalana, és perquè disposa d’uns calerons extra arreplegats amb molt d’esforç, a banda de renunciar a la seva carrera internacional. Ha ideat una gran temporada, però encara m’hi falta alguna cosa… No parlo de diners.

Tags: ,

Temporada Alta: ‘I si elles marxessin a Moscou?’

diumenge, 5/10/2014 | Arts

I si elles marxessin a Moscou?

“Cada vegada que canvies, és com si morissis una mica”, diu una vegada i una altra Olga, la germana gran del clan Prozorova. De fet, ho diu al principi i al final de la versió de ‘Les tres germanes’ de Txékhov que hem pogut veure al Canal de Salt (Temporada Alta) servida per la directora brasilera Christiane Jatahy. Un muntatge del qual només vam veure la meitat, ja que la peça teatral es produeix de manera simultània a la pel·lícula en temps real que uns altres espectadors veuen alhora. Durant tota la funció, fins a quatre càmeres filmen l’acció. Jo vaig veure un espectacle. Els de la sala del costat, en pantalla gran, van veure’n un altre. Aquí parlarem de l’obra de teatre.

Dec haver vist almenys tres muntatges de ‘Les tres germanes’ abans d’aquest de Jatahy. I de l”Un hombre que se ahoga’ de Daniel Veronese al muntatge de Carlota Subirós o un que vaig gaudir al Young Vic de Londres dirigit per Benedict Andrews, hi ha una diferència abismal. Semblen obres diferents, amb punts de vista als antípodes, estils d’interpretació molt distants… El brasiler, el de Temporada Alta, ratlla l’excel·lència, com aquella versió de Veronese del 2007, fresca, còmica, directa, amb els rols canviats, el homes fent de dones i les dones fent d’homes, asseguts, com si la companyia estigués fent l’obra en un bar.

Com Veronese, Jatahy també tira pel dret. Elimina el to sentenciós, tràgic, que molts li pengen a Txékhov sense un perquè clar, i se centra en la història de les germanes. En escena, de fet, només les veurem a elles, amb els extres puntuals del germà mascle, l’Andrei, i l’amant de Maria, la mitjana, Alexei. La directora de Rio de Janeiro fins i tot es carrega tota la segona part, la de l’incendi, que resumeix en cinc escenes de gran intensitat, llòbregues, de desconcert total. No hi haurà incendi, només desballestament. La destrucció del somni, aquell marxar a Moscou que no passarà mai.

Isabel Teixeira (Olga), Julia Bernat (Irina) i Stella Rabello (Maria) fan una feina excel·lent, en escena. D’entrada, es fiquen el públic a la butxaca, amb el llum de platea obert. Conviden el públic a beure (l’obra comença amb el 19è aniversari de la petita Irina), a menjar pastís, fins i tot a ballar. Ha mort el seu pare i ara han de viure la seva vida per elles mateixes. L’Olga està desesperada, perquè pensa que ja se li ha passat l’arròs, la Maria busca l’amor, una vida plena, i la jove Irina vol viure, viatjar, conèixer món. Però tot, per falta de coratge, per l’educació rebuda, acaba en orris.

Jatahy no busca el drama, la tragèdia, sinó que ens mostra la vida tal i com és. Quan tot és més complicat del que sembla. I aquí Julia Bernat demostra posseir una veritat, una naturalitat escènica, que fa que seguim el seu desencís de manera més intensa. És el personatge més fràgil, perquè és qui té més camí per córrer, qui encara no ha fet res, no ha tingut oportunitat de triar de morir una mica. El seu dolor, menys visible, serà més intens, però també ens farà riure, fer-nos adonar que tot és més aviat relatiu, que no tot és tan important. Una gran funció!

Tags: ,

Un excés de teatre

dijous, 18/09/2014 | Arts

Tirant lo Blanc

Els països teatralment moderns no tenen por de la literatura. Alemanys i britànics, per exemple, gaudeixen de grans autors dramàtics, d’ara i de fa segles, però alhora no renuncien a posar damunt un escenari les grans històries del nostre temps, nascudes sobretot dels caps dels novel·listes, propis i forans. De Dostoievski a Virgina Woolf.

A nosaltres, porucs de mena, ens costa, i sovint patim d’un excés de teatre. No és que escriure obres de teatre sigui dolent, però crec que s’escriuen, aquí, millors novel·les que peces teatrals. I els intents que hi ha hagut sempre han estat petits, tímids, a banda d’entestar-nos a recuperar el corpus teatral escadusser de grans novel·listes, com Porcel o Rodoreda.

Aquí hem vist grans adaptacions, de ‘Tirant lo blanc’, ‘2666’, ‘El ball’, ‘Pedra de tartera’, al compendi Marsé d’Oriol Broggi i Pau Miró. Aquesta temporada tindrem ‘L’última trobada’ de Marai, ‘Purga’, ‘Incerta glòria’ de Sales i ‘El curiós incident del gos a mitjanit’ de Haddon. Molt poc. I ens resistim a mirar el que escriuen els nostres autors. Quants directors de teatre han llegit, per exemple, ‘Primavera, estiu, etc.’, de Marta Rojals? Facin la pregunta i fliparan.

Tags: , ,

‘Un somni’ de Calixto Bieito

dijous, 11/09/2014 | Arts

Et drømspill

Què és un somni? De què està format un somni? Miquel Bauçà deia que els somnis són l’únic mecanisme de precisió que posseïm. Els somnis de Lewis Carroll són fantàstics. Els de Proust, inspiradors, nostàlgics. Els de Foix, expansius, plens de paraules. Els de Thomas Mann i el seu Adrian Leverkühn, infernals, musicals. Els de Strindberg, una revelació de l’essència de la humanitat. Agnes, la protagonista d”Un somni’, repeteix un cop i un altre una frase reveladora: “Hem de compadir els humans”.

Primera incursió de Calixto Bieito en August Strindberg, amb una obra, ‘Un somni’, que segons ens diu duia des dels 18 anys amb ganes de portar a escena. La va estrenar dimecres passat al Teatre Nacional d’Oslo, per inaugurar el festival Ibsen. I compta entre el repartiment amb una de les actrius més extraordinàries que he vist mai, Mariann Hole, Agnes aquí, una dona jove que mira el món ‘irreal’ que li passa per davant amb la innocència d’una Alícia, amb les ganes de viure d’una senyoreta Júlia. Sap que patirà, però tira endavant.

L’obra de Strindberg és un moment a la paraula. Hi ha metàfores estridents, que et deixen noquejat, com quan l’home cec explica per què el mar és salat i diu que un nen li va dir que el mar tenia sal perquè els mariners hi vessaven les seves llàgrimes. Hi ha escenes que et deixen frapat ja des del principi, com el desvetllament d’Agnes, que Bergman va fer servir a ‘Fanny i Alexander’.

Et drømspill

Bieito ha posat tota la carn a la graella. Si l’obra en si és un bombardeig d’imatges, ell no n’ha estalviat cap. Des del llit penjat, com el Tàpies del Macba, al llit cremant. De la llar bruta, bruta com totes les cases pobres, ens diu Strindberg, al cementiri amb flors. Del mur amb sis cantants penjats a l’aula infernal. La feina de l’escenògrafa, Rebecca Ringst, era tot un repte, però, com sempre, se’n surt amb una senzillesa de mitjans aclaparadora. No hi ha res grandiloqüent. Ni la pluja, ni el giratori. Tot està al servei d’augmentar la potència emocional de la peça.

El director català ha afegit fragments d’un altre text de Strindberg, ‘Inferno’, i ha sacsejat l’obra així com només sap fer ell, és a dir, des del coneixement profund del material que té entre mans. Dirigeix els actors perquè donin el millor d’ells mateixos. Els matisa. Els explota. I ens serveix una Mariann Hole que podria ser la Bibi Andersson d”El setè segell’. Infantil i sincera. Aclaparada i expansiva. Una delícia.

Serà difícil que tornem a veure una obra dirigida per Calixto Bieito a casa nostra en els propers anys. I és una llàstima, perquè ens estem perdent la plenitud d’un creador escènic que meravella Europa. Dimecres a la nit, a Oslo, va rebre deu minuts d’aplaudiments, amb el públic dempeus. Allà, a Noruega, a Alemanya, a Suïssa, a Anglaterra, l’estimen, fins al punt que li encarreguen la direcció d’obres que formen part del seu corpus literari, dramàtic, que se saben de memòria, com nosaltres ‘Terra baixa’ o ‘Primera història d’Esther’. Ell les explica des del seu punt de vista i mai no els decep. Hauríem de fer alguna cosa.

Tags: , , ,

Unió de companyies

dimarts , 9/09/2014 | Arts, General

No són flor d’estiu. Ni una cosa temporal, que morirà com passa la ferum amb un ambientador. La colla de companyies independents que han nascut els últims anys, a recer de la crisi, però també de la creativitat i les ganes de generar nous discursos, s’estan movent perquè les afinitats que hi ha entre elles no siguin només una cosa de taula de bar i unes quantes birres.

D’entrada estan començant a pensar en la creació d’una publicació, un fanzín, que expliqui què fan, on són, en què estan treballant, més enllà de l’estrena puntual. La idea del festival també sura per damunt dels seus caps. I, potser, fins i tot, alguna estructura de distribució comuna.

Prisamata, La Calòrica, Sixto Paz, Agrupación Señor Serrano o Arcàdia estan fabricant el demà, i estaria bé que s’unissin als que estiren del carro present, com La Perla 29. Els teatres, com a institucions, sense diners, s’han quedat gairebé orfes de discurs. I la bola de vidre em diu que el seu futur anirà lligat a les tropes amb què s’associen.

Tags: , , , , , ,

Jaume Vallcorba: experiència personal

dissabte, 23/08/2014 | Arts, General

Jaume Vallcorba

Fa uns mesos, l’editor de Proa, Josep Lluch, em va comentar que en Jaume Vallcorba estava molt malalt. Tant, que ja ni es tractava. Va ser com si m’haguessin etzibat un cop de puny. Feia no-res, li havia enviat un e-mail dient-li que estava enllestint una novel·la i que si li venia de gust, li podia portar al seu despatx. Em va respondre de seguida i em va dir que li dugués una còpia en paper. Ho vaig fer de seguida. No hi era, el divendres en què vaig anar a peu fins al carrer Muntaner, 462. La vaig deixar a recepció. Setmanes després, li vaig tornar a enviar un e-mail, ansiós, per saber si l’havia llegida. No em va contestar. I em va estranyar. Més tard, en Josep em va dir això de la malaltia mortal. I ara sé que no em respondrà mai més.

Cap al 2007 vaig enviar-li la que és la meva única novel·la, ‘El port. No serà res de mi’. Jo, com tots els escriptors catalans vius, somiava a publicar a Quaderns Crema, encara que ja sabia, aleshores, que en Jaume no publicava gaire en català. Li havia enviat abans algun llibre de poemes, i sempre m’havia dit que no era per a ell. Jo, tanmateix, maldava per publicar a Quaderns Crema. Quan em va dir que l’havia llegida i que podia anar al seu despatx a veure’l, em vaig exaltar. Vam estar cara a cara devers una hora, on em va explicar tot el que li agradava del llibre i tot el que li desagradava, i em va instar a seguir-hi treballant. Li portava el segon esborrany del llibre. Vam treballar plegats un any, on va munyir tota la meva capacitat, tots els meus esforços.

El port. No serà res de mi

Va ser un gran any. Vaig aprendre molt. Molt. I la novel·la va canviar de dalt a baix, fins al punt que quan li vaig dur ‘El port’ el protagonista era un i, després de cinc esborranys més, trucades de telèfon i visites a Muntaner, 462, el protagonista era un altre. Vaig afegir passatges, en vaig treure d’altres. Al final, després de tot aquell any, em vaig donar per vençut. Acabava de ser pare i estava esgotat. No vaig tenir paciència, i li vaig dir que amb el sisè esborrany, jo ja no podia més, que ho deixava córrer, que buscaria un altre editor. Vaig visitar-ne uns quants i em vaig quedar a Moll, on llavors Sebastià Alzamora remenava les cireres. La va publicar així com l’havia deixada en Jaume. Se’n va parlar bé, no es va vendre del tot malament, i va donar pas a què en Josep, més tard, em demanés una altra novel·la, la segona, ‘Continents’, que és la que vaig enviar fa uns mesos a en Jaume, al senyor Vallcorba. Sempre el vaig tractar de vostè.

Sempre em quedarà el neguit d’haver llançat la tovallola, de no haver escomès el setè esborrany. La vida, però, és així. Sovint tries i t’equivoques.

Quaderns Crema forma part del meu univers formatiu com a lector i escriptor. En Jaume, la primera vegada que el vaig anar a veure per parlar d”El port’, em va dir que ell no publicava llibres, sinó que publicava autors. I jo, esclar, volia ser un dels seus autors, com Monzó, Serés, Márquez, Moliner, Zagajewski, Galmés, Mandelstamm, Kertesz, Pessoa, Holderlin, Parcerisas, Ponç Pons, Lowell, Zweig, Foix i tants altres autors que ell va aixecar, publicar i donar vida. Tenc un pila de llibres seus. Des d”El llibre del desassossec’ a ‘Arxipèlag’, tots els de Foix, ‘El rei de la casa’, ‘Morts per la Unió’, ‘El món d’ahir’, la poètica de Stravinski, els llibres de Ferrater sobre Foix i Riba, a les traduccions de Joan Sallent de Shakespeare, ‘Nura’…

Algú hauria de continuar la seva feina. Algú hauria d’agafar les regnes de Quaderns Crema i fer que la feina d’en Jaume tingui continuïtat. No pot ser, com sempre passa en aquest país, que les grans obres vitals dels tòtems de la nostra cultura quedin sense hereu. Quaderns Crema ha de continuar existint encara que sapiguem que ningú no podrà ‘substituir’ en Jaume. Fa unes hores que sé que ha mort i ja l’enyoro. Gràcies per tot, senyor Vallcorba.

Tags: ,

Tot torna a començar

dijous, 21/08/2014 | Arts, General

Mirin per on, però aquest matí m’he aixecat optimista, he mirat la programació dels teatres de la temporada que ve i he pensat: coi, ja ha passat el temporal. ¿Serà que m’he avesat a les ‘misèries’ d’aquests tres anys insofribles de crisi econòmica i d’idees? ¿Serà que el canvi de cicle s’ha assentat i tothom ha trobat el camí? ¿Serà que he oblidat, per exemple, l’any 2007, o el 2003? En els últims anys, ho confesso, m’ha costat molt fer un top 10 dels espectacles imperdibles de la cartellera.

Em poden dir que hi ha un excés de ‘velles glòries’, però també és cert que els jovencells que van començar a bellugar-se fa cinc anys han agafat posicions. El cas de Les Antonietes és el més clar. O el de Nao Albert, Marcel Borràs i Prisamata. Per altra banda, veiem com hi ha coses que han tornat al seu lloc, o al lloc que millor els va. Julio Manrique, per exemple, actua i dirigeix al Lliure. Sergi Belbel serà al Romea. I Àlex Rigola i Carles Santos, al Nacional. Tornen les línies mestres, les identitats. Fins i tot tornar haver-hi musicals amb cara i ulls, és a dir, amb deu o dotze actors en escena, i no sols musicals de cambra, com els dels últims temps.

Potser les línies mestres no són les que jo voldria, però això, sincerament, tant és. Potser tornes a saber què t’oferiran quan vas a aquest o a aquell teatre. O a aquest o aquell espai d’un mateix teatre. Que fan tot més o menys el mateix? No ho sé. Potser he entès que volen sobreviure i que aspiren a fer dos o tres espectacles a l’any que deixin petjada. La valentia és seguir treballant. Però no diguin que són valents. De fet, la paraula ‘risc’ ha desaparegut del vocabulari dels programadors. Què hi farem.

I n’hi ha que perden. Perquè en tota història sempre hi ha algú que perd: el teatre català. Sembla ser que només el Nacional mantindrà la flama encesa. I l’off. En general, els autors locals es menjaran les escorrialles, com els gossos que, Edat Mitjana estant, corrien per sota la taula dels nobles a l’espera de caçar un os amb una mica de teca. Vaja, que fet i fet tornem al 2001. Tot torna a començar. Esperem que ara fem les coses bé i la història del teatre català no sigui un etern retorn.

Tags: , , , , , ,

Què fan els autors?

dimarts , 19/08/2014 | Arts, General

No hi ha gaire feina, a Barcelona, per als autors d’aquí. Sembla ser que només el TNC, les companyies joves i l’ímpetu privat d’uns pocs els deixarà viure. Però, vaja, tampoc no passa res, ja que han après a buscar-se la vida a fora. Pau Miró, per exemple, estrenarà ‘Els jugadors’ aquest setembre als Teatros del Canal de Madrid. I Josep Maria Miró, ‘El principi d’Arquimedes’, a l’Abadía, també de Madrid. I Guillem Clua, ‘Smiley’, també a Madrid.
El crédito

‘El crèdit’ de Jordi Galceran funciona com un tro a la capital del regne i acaba de fer el salt a Buenos Aires de la mà de Daniel Veronese, que ja va dirigir ‘El mètode Gronhölm’. No estaria malament portar, ni que siguin tres dies, algun Galceran fet a fora. Aquest de Buenos AIres, amb Jorge Marrale i Jorge Suárez –dos Jordis, com Bosch i Boixaderas–, promet. I podríem seguir fins a l’infinit. Passa sempre: ens estimen més a fora, fins i tot a Madrid!

A Londres, capital mundial de l’autoria teatral, els dramaturgs estrenen i reben encàrrecs per adaptar clàssics, novel·les… O fan guions de pel·lícules. Simon Stephens i David Greig es guanyen les garrofes a les ordres del National Theatre, Royal Court i companyia, bé sota l’ombra d’Èsquil o bé sota la de Mark Haddon. Aquí, esperit low cost, o culebrot de TV3 o l’emigració o musicalet alimentari. És per fer-s’ho mirar. Es pot malaguanyar tant de talent? Sort que ja hi ha uns quants dramaturgs que estan provant sort amb la literatura!

Tags: , , , ,

Biennale College II: laboratoris d’alta definició

dimarts , 12/08/2014 | General

rigola

Si el primer dia a la Biennale College va ser un xut d’optimisme gràcies a Jan Lauwers (sí, es pot fer una gran obra treballant de valent durant una setmana amb uns alumnes entregats i una gran idea al cap!), la segona jornada de mostra dels workshops no ha estat menys intensa i estimulant. I arribes a la conclusió que això, els laboratoris que s’ha inventat Àlex Rigola són millors que qualsevol festival, perquè, sobretot, he pogut veure les entranyes de la creació contemporània europea. Impagable.

Dels Jardins de Venècia a l’Arsenale he pogut veure què són capaços de fer cinc creadors escènics de primera amb una tropa d’actors joveníssims. Parlo de Falk Richter, Fabrice Murgia, Lluís Pasqual, Oskaras Korsunovas i Antonio Latella.

De tots els espectacles/taller el millor ha estat el de Richter, una feina sobre la identitat amb una vintenta d’intèrprets, molt potent a nivell ideològic i de moviment, on es qüestionen conceptes clau com la família o la identitat sexual. Amb quinze dies més, Richter tindria un espectacle de primera.

Murgia també ens ha sorprès amb un treball sobre l’ofici d’actor, amb sentit de l’humor i una reflexió molt interessant sobre la cultura. Per què, quan parlem de cultura, al cap de cinc minuts sempre acabem parlant de diners?, es pregunta. Gran qüestió! Igual de frapant ha estat la feina de Pasqual sobre Lorca, amb una actriu espanyola, Irene Escolar, que ens ha deixat bocabadats. El director del Lliure ha presentat el laboratori més clàssic, amb text i interpretació pura i dura, i Déu n’hi do el petroli que ha tret, quant a intensitat còmica i dramàtica. La feina de Latella i de Korsunovas han estat les més fluixes, per evidents i caòtiques, respectivament.

Hi ha coses que no he vist i que m’han explicat, com el taller de dramatúrgia de Mark Ravenhill, extraordinari, segons Iván Morales. O el taller de periodisme teatral que ha impartit Anna Pérez, directora de l’Àrtic de BTV.

arsenale

A la festa dionísiaca que ha tancat el College, sota la gran lluna que contemplava l’Arsenale venecià, hem vist clar que el futur del teatre rau en l’experimentació i que Àlex Rigola ha creat a Venècia un petit paradís on tot és possible. Si podem, hi tornarem cada any. La Biennale de Teatre no tindrà els recursos de la seva germana d’arquitectura o d’art, però segurament està contribuint amb més empenta la creació contemporània que aquestes, sens dubte. Per molt que haguem vist ‘Fundamentals’, la gran exposició de Rem Koolhas i haguem flipat de valent.

Tags: , , , , , ,