Tot torna a començar

dijous, 21/08/2014 | Arts, General

Mirin per on, però aquest matí m’he aixecat optimista, he mirat la programació dels teatres de la temporada que ve i he pensat: coi, ja ha passat el temporal. ¿Serà que m’he avesat a les ‘misèries’ d’aquests tres anys insofribles de crisi econòmica i d’idees? ¿Serà que el canvi de cicle s’ha assentat i tothom ha trobat el camí? ¿Serà que he oblidat, per exemple, l’any 2007, o el 2003? En els últims anys, ho confesso, m’ha costat molt fer un top 10 dels espectacles imperdibles de la cartellera.

Em poden dir que hi ha un excés de ‘velles glòries’, però també és cert que els jovencells que van començar a bellugar-se fa cinc anys han agafat posicions. El cas de Les Antonietes és el més clar. O el de Nao Albert, Marcel Borràs i Prisamata. Per altra banda, veiem com hi ha coses que han tornat al seu lloc, o al lloc que millor els va. Julio Manrique, per exemple, actua i dirigeix al Lliure. Sergi Belbel serà al Romea. I Àlex Rigola i Carles Santos, al Nacional. Tornen les línies mestres, les identitats. Fins i tot tornar haver-hi musicals amb cara i ulls, és a dir, amb deu o dotze actors en escena, i no sols musicals de cambra, com els dels últims temps.

Potser les línies mestres no són les que jo voldria, però això, sincerament, tant és. Potser tornes a saber què t’oferiran quan vas a aquest o a aquell teatre. O a aquest o aquell espai d’un mateix teatre. Que fan tot més o menys el mateix? No ho sé. Potser he entès que volen sobreviure i que aspiren a fer dos o tres espectacles a l’any que deixin petjada. La valentia és seguir treballant. Però no diguin que són valents. De fet, la paraula ‘risc’ ha desaparegut del vocabulari dels programadors. Què hi farem.

I n’hi ha que perden. Perquè en tota història sempre hi ha algú que perd: el teatre català. Sembla ser que només el Nacional mantindrà la flama encesa. I l’off. En general, els autors locals es menjaran les escorrialles, com els gossos que, Edat Mitjana estant, corrien per sota la taula dels nobles a l’espera de caçar un os amb una mica de teca. Vaja, que fet i fet tornem al 2001. Tot torna a començar. Esperem que ara fem les coses bé i la història del teatre català no sigui un etern retorn.

Tags: , , , , , ,

Què fan els autors?

dimarts , 19/08/2014 | Arts, General

No hi ha gaire feina, a Barcelona, per als autors d’aquí. Sembla ser que només el TNC, les companyies joves i l’ímpetu privat d’uns pocs els deixarà viure. Però, vaja, tampoc no passa res, ja que han après a buscar-se la vida a fora. Pau Miró, per exemple, estrenarà ‘Els jugadors’ aquest setembre als Teatros del Canal de Madrid. I Josep Maria Miró, ‘El principi d’Arquimedes’, a l’Abadía, també de Madrid. I Guillem Clua, ‘Smiley’, també a Madrid.
El crédito

‘El crèdit’ de Jordi Galceran funciona com un tro a la capital del regne i acaba de fer el salt a Buenos Aires de la mà de Daniel Veronese, que ja va dirigir ‘El mètode Gronhölm’. No estaria malament portar, ni que siguin tres dies, algun Galceran fet a fora. Aquest de Buenos AIres, amb Jorge Marrale i Jorge Suárez –dos Jordis, com Bosch i Boixaderas–, promet. I podríem seguir fins a l’infinit. Passa sempre: ens estimen més a fora, fins i tot a Madrid!

A Londres, capital mundial de l’autoria teatral, els dramaturgs estrenen i reben encàrrecs per adaptar clàssics, novel·les… O fan guions de pel·lícules. Simon Stephens i David Greig es guanyen les garrofes a les ordres del National Theatre, Royal Court i companyia, bé sota l’ombra d’Èsquil o bé sota la de Mark Haddon. Aquí, esperit low cost, o culebrot de TV3 o l’emigració o musicalet alimentari. És per fer-s’ho mirar. Es pot malaguanyar tant de talent? Sort que ja hi ha uns quants dramaturgs que estan provant sort amb la literatura!

Tags: , , , ,

Biennale College II: laboratoris d’alta definició

dimarts , 12/08/2014 | General

rigola

Si el primer dia a la Biennale College va ser un xut d’optimisme gràcies a Jan Lauwers (sí, es pot fer una gran obra treballant de valent durant una setmana amb uns alumnes entregats i una gran idea al cap!), la segona jornada de mostra dels workshops no ha estat menys intensa i estimulant. I arribes a la conclusió que això, els laboratoris que s’ha inventat Àlex Rigola són millors que qualsevol festival, perquè, sobretot, he pogut veure les entranyes de la creació contemporània europea. Impagable.

Dels Jardins de Venècia a l’Arsenale he pogut veure què són capaços de fer cinc creadors escènics de primera amb una tropa d’actors joveníssims. Parlo de Falk Richter, Fabrice Murgia, Lluís Pasqual, Oskaras Korsunovas i Antonio Latella.

De tots els espectacles/taller el millor ha estat el de Richter, una feina sobre la identitat amb una vintenta d’intèrprets, molt potent a nivell ideològic i de moviment, on es qüestionen conceptes clau com la família o la identitat sexual. Amb quinze dies més, Richter tindria un espectacle de primera.

Murgia també ens ha sorprès amb un treball sobre l’ofici d’actor, amb sentit de l’humor i una reflexió molt interessant sobre la cultura. Per què, quan parlem de cultura, al cap de cinc minuts sempre acabem parlant de diners?, es pregunta. Gran qüestió! Igual de frapant ha estat la feina de Pasqual sobre Lorca, amb una actriu espanyola, Irene Escolar, que ens ha deixat bocabadats. El director del Lliure ha presentat el laboratori més clàssic, amb text i interpretació pura i dura, i Déu n’hi do el petroli que ha tret, quant a intensitat còmica i dramàtica. La feina de Latella i de Korsunovas han estat les més fluixes, per evidents i caòtiques, respectivament.

Hi ha coses que no he vist i que m’han explicat, com el taller de dramatúrgia de Mark Ravenhill, extraordinari, segons Iván Morales. O el taller de periodisme teatral que ha impartit Anna Pérez, directora de l’Àrtic de BTV.

arsenale

A la festa dionísiaca que ha tancat el College, sota la gran lluna que contemplava l’Arsenale venecià, hem vist clar que el futur del teatre rau en l’experimentació i que Àlex Rigola ha creat a Venècia un petit paradís on tot és possible. Si podem, hi tornarem cada any. La Biennale de Teatre no tindrà els recursos de la seva germana d’arquitectura o d’art, però segurament està contribuint amb més empenta la creació contemporània que aquestes, sens dubte. Per molt que haguem vist ‘Fundamentals’, la gran exposició de Rem Koolhas i haguem flipat de valent.

Tags: , , , , , ,

Biennale College I: Nao Albet a la Needcompany

dimarts , 12/08/2014 | General

biennale

No ens enganyem. La Biennal de Teatre de Venècia era una cosa que havia passat a la història. Sense diners, sense carisma, era una rèmora del passat. Qui hi volia anar? Ara, en canvi, tothom vol ser a Venècia, encara que sigui enmig del tòrrid agost. I no estem parlant només dels principals directors d’Occident, sinó, sobretot, del futur del teatre. Aquests dies Venècia està ple de xavals d’entre 25 i 35 anys que busquen desesperadament la formació amb els millors. Des que Àlex Rigola va assumir el càrrec de direttore que la Biennal és ‘anual’, és a dir, que continua fent la part grossa en els anys senars, però en els parells convoca un laboratori de creació escènica. Aquest any són per aquí Jan Lauwers, Oskaras Korsunovas, Mark Ravenhill, Neil LaBute, Lluís Pasqual, La Zaranda, Fabrice Murgia, etc.

La pregunta, tanmateix, és aquesta: es pot aprendre alguna cosa en una setmana? El que es mostra al final del camí val la pena? Només sé una cosa, l’espectacle que vaig veure ahir aixecat per Jan Lauwers i els seus alumnes, ‘Just for Venice’, està gairebé a punt per exportar. I no és fàcil: setze al·lots de procedències diverses, de formacions oposades, una única setmana… No estic parlant, a més, d’una simple ‘performance’ sense solta ni volta. D’entrada, els nois destrossaven ‘L’espai buit’, llibre de capçalera del teatre contemporani signat per Peter Brook: tiraven a terra els conceptes de percepció i atenció encunyats per l’anglès i que han marcat els teatre europeu des de fa 40 anys. I de sortida, van ser capaços de crear imatges molt potents sobre la condició humana. Tot, a més, amb el segell de la Needcompany de Lauwers: cert aire pop, interpretació directa, interacció amb l’espectador, moviment, autoreferencialitat, nus femenins.

lauwers_venice

Lauwers, després de la funció, admetia estar ell mateix sorprès del resultat final del laboratori. Parlant amb Rigola li va reconèixer les enormes virtuts d’un dels setze actors del ‘cast’: Nao Albet. Sense ell ni Tom Dugdale -un altre fora de sèrie- res no hauria estat possible. L’última escena del xou, amb en Nao cantant ‘make love tonight’, va ser deliciosa. El director flamenc no podia parar d’elogiar-lo. Quin noi, deia. Una estona abans, en felicitar l’actor per la feina ben feta, li vaig demanar si es veia a la Needcompany, i em va dir que tant de bo, però que demanaven tres idiomes i que a ell li faltava el francès. Qüestió de mesos.

Tags: , , ,

Hi ha massa autors?

dilluns, 12/05/2014 | General

Josep Maria Miró ©David Ruano

La pregunta que hi ha aquí dalt fa dies que volta el cap torturat d’aquest senador sense un sou, des que vaig parlar amb Guillem Clua de Gust de cendra. I sobretot ara que Clua acaba de fer lectures de ‘Marburg’, ‘Smiley’ i ‘La terra promesa’ a Nova York. O després de veure el tour mundial d’’El principi d’Arquimedes’, de Josep Maria Miró. Hi ha molts més exemples d’èxit internacional del nostre teatre, amb Esteve Soler al capdavant, que no hi ha mes en què no assisteixi a una nova producció dels ‘Contra’.

Els teatres d’aquí, ja ho saben, viuen d’esquena a aquesta realitat. Vaja, que els importa un rave, directament. I, com pontificava –ehem– fa unes setmanes, només els privats semblen interessar-se en la cosa local perquè els autors catalans tenen públic. Comparin, si volen, les programacions dels teatres i facin percentatges. Al·lucinaran. Amb prou feines els teatres públics estrenen cada temporada un parell d’obres contemporànies escrites per autors d’aquí. Encara menystenen aquests dramaturgs, els tracten amb condescendència, pobrets…

L’Odéon, el Piccolo, la Schaubühne o el National Theatre estrenen un fotimer d’autors contemporanis i revisen obra antiga. I, perdonin, però els autors francesos o italians, avui dia, no són millors que els nostres. Aquí et toca cada cinc o sis anys, si tens sort, i sovint els autors han d’escriure obres d’encàrrec… Nosaltres solets ens carregarem la millor generació de dramaturgs de la història.

Tags: , , ,

L’Adetca

divendres, 25/04/2014 | Arts

El president del grup Focus, Daniel Martínez, ha dirigit disset anys l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), i ara ha decidit plegar. Prop de dues dècades en què el teatre català ha canviat de dalt a baix. Sovint a millor, amb una oferta més rica, tot i que tinc la impressió que és menys creativa en els estrats alts, és a dir, en els grans equipaments.

Martínez marxa sense haver aconseguit que Gargamel Montoro torni a posar l’IVA a nivells europeus, empresa a la qual ha dedicat molts esforços en els últims anys. I cedeix el tron del teatre privat a Xavier Marcé, vicepresident de Focus. Vaja, que tot queda a casa.

Marcé és un paio preparat en el terreny de l’economia cultural i que tot i que no sap gaire més de teatre que aquest senador filós i fatxenda –ehem–, potser pot impulsar una cosa que els teatres han oblidat: la innovació. Si els teatres estiguessin obligats per llei a invertir en R+D, les multes que haurien de pagar serien espectaculars.

Tags: , ,

Espases, capes i sofàs

dijous, 17/04/2014 | Arts

Fa setmanes que aquest senador fatxenda i erràtic afirma que sí, que el públic està tornant al teatre. No podem dir encara que hem sortit del pou, però sí que la mitjana d’ocupació, la recaptació, el soroll, torna a ser important. Ja sabem que qui guanya més amb tot això és aquell home baixet, d’orelles canines, veu de follet i cara de Gargamel que maneja la hisenda espanyola i branda l’IVA com Rouco ensenya la Bíblia.

Tanmateix, una sensació estranya em recorre el cos en sortir de qualsevol teatre de Barcelona. Fins i tot m’he de pessigar, per assegurar-me que no estic somiant. I perdonin que sigui tan dolentot com sincer: tots els teatres fan el mateix teatre, amb matisos, cert, amb més o menys imaginació, però el tipus de teatre és el mateix. Podria traçar un triangle entre els tres artistes que ‘dominen’ el teatre barceloní actual, i seria el mateix triangle.

Una de les proves del ‘delicte’ és que hi ha hagut dues obres amb espases. Ei, no tinc res en contra de les espases, o que es facin servir espases si l’obra ho requereix. Com tampoc no estic en contra de les capes o els sofàs. Però tampoc no deixen de ser espases. Vull dir que el director ha triat una obra en la qual hi surten espases, cosa que ja implica moltes coses. I vull dir que hem oblidat que abans, abans de la catàstrofe, hi havia almenys tres maneres de fer teatre a Barcelona. Ara ens conformem amb una, mentre els ‘perdedors’ es passegen victoriosos per Europa. I no sé si hauríem d’estar gaire contents.

El ’2666′ de la Schaubühne

divendres, 4/04/2014 | General

2666, Schaubühne

Si hem de marcar una fita del teatre català de l’última dècada no tenim cap dubte a l’hora d’afirmar que és el ’2666′ de Roberto Bolaño que Àlex Rigola va dirigir al Lliure durant el Grec del 2007. Gran posada en escena amb múltiples recursos, ajustats a una novel·la amb cinc parts, cadascuna de les quals exigia una temperatura diferent. Joan Carreras es va fer un home, Andreu Benito va fer un dels papers de la seva vida, Julio Manrique donava el do de pit, Alícia Pérez se’ns cruspia… Cinc hores de teatre que servidor va poder veure abans de l’estrena, de la qual en va sortir emocionat com mai abans.

Han passat set anys i Rigola ha tingut la sort i l’oportunitat de tornar-la a aixecar. En un teatre, en una llengua, en una ciutat i en un context totalment diferent. A la Schaubühne de Berlín, en alemany i amb una companyia que no coneixia. I, d’entrada, podem dir que se n’ha sortit. Fins i tot que ha millorat la seva direcció, que ha aprofitat el fet de tornar-la a pensar, que ha demostrat que ha crescut com a artista.

2666

Hi ha pocs canvis, però subtancials. L’escenografia és del mateix Max Glaenzel i la il·luminació del mateix Albert Faura. Decisius, superbs. La tercera part, la de Fate, impacta molt més: és menys fútil, té un to més dens i menys pop. La quarta, la dels crims, manté el to oníric, de pel·li de Win Wenders amb teló de fons propi de Jim Jarmusch, i els actors adquireixen un estil encara més fatxenda i detestable, com ha de ser. I la cinquena, la d’Archimboldi, és on la cosa s’enlaira, més despullada, més buida, amb canvis decisius en la dramatúrgia, més profunda, espaterrant.

La primera part, la dels germanistes, manté el to didàctic del muntatge del 2007, tot i que em quedo amb els professors de Manrique, Carreras, Aimée i Benito. I la segona, per molt bo que sigui Urs Jucker, em quedo amb l’Amalfitano de Benito, que aleshores em va robar l’ànima i dijous passat, a Berlín, no va aconseguir arrencar-me una llàgrima.

2666_2

Abans de veure el nou muntatge del ’2666′ no havia caigut en la pertinència de la reestrena a Berlín. La història d’Alemanya durant el segle XX és clau en la novel·la. En acabar la funció, Rigola ens va comentar que la cinquena part era la més sensible i la que havia hagut de treballar més. Parla de la Segona Guerra Mundial, dels nazis, dels jueus, i el director es va veure obligat a introduir un brillant fragment sobre l’amnèsia selectiva, sobre com oblidem certes coses que ens fan molt mal.

’2666′ és una obra mestra de la literatura universal, escrita per un autor que sabia que s’estava morint i que va resumir la seva visió del món. Rigola, fa set anys, la va agafar amb l’ajuda de Pablo Ley i va construir una obra mestra del teatre contemporani, efímera, que, en total, va fer no més de vint funcions. Ara l’hem poguda tornar a veure a Berlín, millorada. I és difícil millorar l’immillorable.

Tags: , ,

En castellà

dilluns, 31/03/2014 | Arts

Ja em perdonaran la mala memòria, però aquest servidor vostre, gamarús i poca-solta, creu que estem assistint a un fet històric: els dos principals teatres d’aquest país tenen en cartell, a les respectives sales grans, obres en castellà. El Lliure, un Lope. El Nacional, un Lorca. Totes dues excepcionals, cert, i fetes no des del pur revisionisme caspós, sinó des de la contemporaneïtat.

Els teatres privats i/o parcialment subvencionats aposten, en canvi, per obres actuals, en català i d’autoria local. El Lorca del TNC és una excepció, però no sé si ho és el Lope del Lliure, un teatre que històricament va aconseguir que el públic associés l’excel·lència al teatre en català, tot i que obviés l’autoria catalana, avui i sempre. Ara –perdonin la dolenteria, ehem– sembla una versió millorada del millor teatre de Madrid.

Ja no som, per sort, al 1976 i quan parlem de teatre la llengua, en general, no ajuda ni frena ningú. El sector teatral és el sector cultural que millor ha normalitzat el català. De lluny. Però si el Lliure fa un Lope, per molt modern i bo que sigui, ens podem escandalitzar perquè el Romea aculli el proper espectacle de Concha Velasco?

Tenim la sort que dominem dues llengües. Ens agrada molt veure Lorca, Lope i Mayorga. Però també estaria bé vendre’ls als madrilenys una novel·la de Pagès Jordà –o un Guimerà!– i no fer sempre de botiguers que venen el que els altres esperen que els venguem.

Tags: , , , ,

També volem els de fora

dilluns, 17/02/2014 | General

El teatre fet aquí va com un tro. Cert. Tot i la crisi, els autors de 35 en amunt poden estrenar i fins i tot se’ls rifen a fora. Cert. Però, senyores i senyors, no ens hem de tornar narcissistes. Perquè si el teatre d’aquí és tan bo i té públic sovint es deu a què la generació a la qual li van bé les coses va poder veure obres de Pinter, Kane i companyia quan eren vius i estaven de moda. Una cosa va alimentar l’altra. I sí, en els últims temps hem gaudit dels èxits del teatre nord-americà –el ‘Venus in fur’ de David Ives o ‘Agost’ de Tracy Letts–. Però aquí no s’acaba tot.

The brothers Size
Ens queden mols autors per descobrir. Per exemple, poc o res en sabem de les Angry Young Women, generació de joves autores britàniques, amb noms tan destacats com Lucy Prebble –’Enron’ és una de les millors obres del segle XXI–, Polly Stenham –’That face’ és corrosiva– o Bola Agbaje –impressionant ‘Gone too far’–. I no ens oblidem dels nord-americans Sarah Ruhl i Tarrell Alvin McCraney, dels quals hem vist cosetes, ‘Eurydice’ i ‘The brothers Size’.

Anys enrere, era la Beckett qui introduïa autors. La cosa ha canviat. En els últims temps, que valguin la pena, només puc comptar el George Kaplan de Frédéric Sonntag. I recordar que van fer entrar Roland Schimmelpfennig a casa nostra. No és poc. En el món destrossat d’avui sembla que si volem autors nous, haurem d’encomanar-nos a les companyies. Feu autors d’aquí, però no us oblideu dels de fora. No podem plegar l’antena exterior!

Tags: , , , , , , ,