Les coses rares del teatre

dimarts , 11/02/2014 | General

Oncle Vània

Ja saben, benvolgut i sofert poble teatrer, que a Barcelona passen coses rares, estranyes, en el món que envolta els escenaris. Passa que la gent va en massa a veure un Pinter terriblement fosc i hermètic, o que ningú no va a veure un Mouawad esplèndid, o que reobre el teatre més vell de Barcelona i sembla que estiguin fent tot el possible perquè no hi vagi ningú, o que ens visita una companyia russa de primera i fa la funció en un palau de congressos.

No sé, aquest servidor vostre, sovint té la sensació que el món va fer un pet com un aglà fa dos o tres anys i que ningú no se n’ha adonat, i que ara som tots uns zombis de pa sucat amb oli que no saben que han mort i miren de fer la viu-viu fins al dia del judici final. Més que res, perquè passen coses insòlites en aquesta capital d’aquest postpaís català. O serà que m’estic fent vell com una mala cosa i la truculència del meu cervell és cada vegada més erràtica i recargolada.

No sé, que l’amo d’un restaurant de la zona alta porti el Teatre Vakhtangov de Moscou i que passi força desapercebut, és estrany. Amb un espectacle, ‘Oncle Vània’, per cert, que just després de Barcelona ha estat a un dels millors teatres de Londres, el Noel Coward, al West End. I més quan la idea no era fer un xou per als turistes i/o residents russos, sinó que el que es pretenia era omplir el Palau de Congressos de gent com vostè, teatrer barceloní amb pedigrí. Queda clar que algú es va equivocar quan va decidir no llogar el Borràs… o el Romea. Sí, això va passar el Nadal passat.

El cas del Principal és encara més rar. Es veu que hi ha hagut dies que han cancel·lat les funcions al Latino, la sala petita, perquè no hi havia ningú. Ningú, ningú. O dos o tres espectadors. Un rècord. Esperem que quan obrin l’hotel del costat, hi vagi més gent.

Un enemic del poble

Aquí no s’acaba la cosa. No, no. Si no s’ho creuen, mirin quina una n’han fet al Lliure: un Ibsen de traducció desconeguda, versió de Miguel del Arco i Juan Mayorga en castellà que alhora ha hagut de traduir al català Cristina Genebat. Servidor no és ningú per dir res en contra d’un gran dramaturg com Juan Mayorga, però, però, ¿no troben que per aquí podríem haver trobat algun altre autor de teatre que podria haver fet la feina?

La idea d’involucrar Mayorga en ‘Un enemic del poble‘ ve del director. I aquest senador fatxenda tampoc no dirà res sobre si Del Arco ha de dirigir o no al Lliure –de fet, si li interessa a algú, em sembla molt bé–. Però, ¿volen dir que calia un muntatge textual d’aquesta mena quan no es tracta de cap coproducció? ¿El Lliure no hauria d’intentar dur-se bé amb els dramaturgs de la tribu? ¿No hauria estat millor fer treballar un director de fora amb un autor d’aquí?

Tags: , , , ,

Coses que veurem el 2014

dijous, 26/12/2013 | General

laperla

El món del teatre, no cal dir-ho, viu en un estat de convulsió constant. Anades i vingudes, sorgiments i desaparicions, èxits i fracassos. I si aquest 2013 ha estat força mogudet, el 2014 promet, almenys d’entrada. Aquí van unes quantes coses que passaran, i d’altres que podrien passar:

1. Teatre Lliure: Lluís Pasqual va ser elegit per dirigir el teatre el 2010, cosa que vol dir que el 2014 acaba mandat. Res no fa pensar que hagi de plegar, però tampoc no és sobrer afirmar que hauran estat quatre anys molt durs i que si bé comptarà amb el suport acèrrim de la vella guàrdia del teatre, el de Reus no té gaires amics a les institucions. El conseller Mascarell és un vell enemic i, compte, amb les maniobres d’última hora. Qui decidirà, tanmateix, serà ell mateix i el patronat del teatre, que és sobirà a l’hora de decidir.

pasqual

2. La Perla 29: la companyia d’Oriol Broggi no repetirà ‘Incendis’ ni ’28 i mig’, i esperem amb ànsia què ens oferirà a ‘L’orfe del clan dels Zhao’ al Romea i el que promet ser la seva gran aposta, el ‘Cels’ de Wajdi Mouawad. També hauríem de poder veure més espectacles a la Biblioteca de Catalunya dirigits per gent que fins ara no l’havia trepitjada. És la companyia a seguir del moment. Estan en forma.

3. Dramaturgs: el teatre català també està en bona forma i aquest 2014 hauríem de veure les noves obres de Pere Riera, Josep Maria Benet i Jornet, Pau Miró amb les T de Teatre, Marta Buchaca i companyia. Caldrà veure què fa Jordi Casanovas després del divorci amb els actors de la FlyHard. I si la idea de muntar un festival de dramaturgs, que corre com la pólvora entre els autors, arriba a bon port.

4. Àlex Rigola: el director estrenarà el ’2666′ de Bolaño a la Schaubühne de Berlín i té projectes en marxa fins al 2016, sobretot a Europa. I, atenció, segurament veurem la seva adaptació d”Incerta glòria’, la novel·la de Joan Sales, al Nacional a finals d’any, cosa que promet ser una de les estrenes del 2014. També hauria de materialitzar alguna peça de cambra amb la seva nova companyia, Heartbreak Hotel, amb Andreu Benito i Joan Carreras.

5. La Fura dels Baus: la tropa d’Àlex Ollé i Carlüs Padrissa continua vent en popa. Al Grec veurem ‘MURS’, l’obra que han fet pel Tricentenari. Però el seu èxit es troba a fora. A Sydney podran veure ‘Madame Butterfly’. A Verona, ‘Aida’. ‘L’anell del Nibelung’ visitarà Houston. A Umea (Suècia) preparen una funció monumental d”Elektra’. És una llàstima que a Barcelona només ens quedem amb les ‘escorrialles’ d’aquesta companyia amb tant de talent. Esperem que ‘MURS’ no sigui com el ‘Coriolà’ que vam veure fa uns anys al Mercat de les Flors.

anellnibelungs

6. Calixto Bieito: el de Vilanova passarà tot l’any a Basilea (Suïssa) com a artista resident i per aquí, malauradament, no se l’espera. El ‘Die soldaten’ de Zimmermann arribarà a Berlín al juny després d’una estrena espaterrant a Zuric el setembre passat. A Oslo prepara una ‘Senyoreta Júlia’. A Anvers veuran ‘Lady Macbeth of the Mtsensk Distric’. I, com La Fura, podrien seguir fins a al 2017. Abans, però, haurà tornat a Nova York, on cap al 2016 dirigirà ‘El rapte en serrall’, de Mozart, al Metropolitan Opera.

7. Teatre Romea: l’època Julio Manrique haurà estat massa breu, després d’un primer any de glòria, un segon any de caiguda, i un tercer any, aquest, que manté la inèrcia del segon. La bona notícia és l’obertura del teatre a petites produccions, com l’excel·lent ‘La nit just abans dels boscos’ i l’empenta a La Perla 29. Com en el cas de Lluís Pasqual, quan acabi la temporada podrem fer una anàlisi acurada dels seus regnats. Ara, en el cas del Romea, cal preguntar-se els plans que té Borja Sitjà per al teatre del Raval. Tornarem a parlar de grans projectes com en l’època Bieito?

romea

8. IVA: Desgràciadament, res no fa pensar que el ministeri d’Hisenda baixi l’IVA a un percentatge normal, cosa que seguirà dinamitant el teatre, públic, companyies, artistes i tutti quanti. Es diu que podria fer-ho el 2015, però potser aleshores Catalunya no és Espanya i tant ens fotrà que facin. La qüestió és saber què faria una Catalunya independent amb el tema, perquè molt protestar (sense gaire força) i poc actuar. El govern català ha estat molt tou al respecte i tampoc res no fa pensar que ho hagin de fer millor que a Madrid. Tenen, almenys, el benefici del dubte.

Tags: , , , , , , , , , , ,

Què vol dir ser popular?

divendres, 20/12/2013 | General

No cal gastar ni un adjectiu en aquells que només pretenen, únic objectiu, enfonsar qualsevol manifestació cultural. Així que no pensin que la salmòdia d’aquest senador, de poc fiar i d’esperit escardalenc, parlarà d’ells, sinó de com algú o alguna cosa del món del teatre esdevé popular. Gràcies al ‘Somni d’una nit d’estiu’ dels Propeller que va poder veure a Girona fa unes setmanes.

midsummer

Si ets barceloní i no t’interessa el teatre, potser no n’has sentit ni a parlar, de la tropa d’Edward Hall. No passa res. Però si ets gironí, segur que et sona. Els Propeller han estat sis vegades a Temporada Alta i en el seu últim pas pel festival han omplert quatre vegades el Municipal de Girona, cosa que pocs poden fer, d’aquí o de qualsevol banda. Amb un espectacle en l’anglès de Shakespeare, subtitulat en català, i de ritme vertiginós. Poca broma.

Per què són populars, els Propeller, a Girona? D’entrada, perquè són molt bons. No cal saber un borrall d’anglès  per passar-s’ho pipa amb ells. Després, perquè han comptat amb la confiança d’uns programadors que els han continuat convidant, i d’un públic que ha entrat en el seu joc. I, finalment, perquè fan un tipus de teatre molt proper, infantil, fins i tot, que és com una bona pel·lícula de Pixar: t’abracen tendrament i no els pots deixar anar; quedes meravellat.

La popularitat es guanya amb esforç i treball, però també necessita de complicitats, d’algú que aposti per tu, ja que no hi ha res més trist que ser famós post mortem. I sovint tinc la sensació que ens hem oblidat de sembrar, amb l’excusa de la crisi. Si algú no malda perquè neixi la nova Perla 29, el nou Jordi Galceran, no hi haurà Propeller que ens salvi. És el repte de Temporada Alta: disparar un  Propeller local cap a l’espai. Aixecar alguna cosa gran feta amb gent d’aquí.

Tags: ,

Orlando i Susn

dilluns, 2/12/2013 | Arts

orlando

Dues dones, d’epoques diferents, però dues dones. Orlando i Susn. Orlando, dona nascuda home sorgida del cap d’una altra dona, Virgina Woolf. Susn, dona nascuda dona sorgida del cap d’un home, Herbert Achternbusch. Títols, alhora, de dos espectacles esplèndids del festival Temporada Alta. El primer, dirigit pel flamenc Guy Cassiers. El segon, per l’alemany Thomas Ostermeier. Dues obres de teatre que avui dia, a casa nostra, només ens pot oferir el festival gironí. Protagonitzades per dues actrius impactants: Katelijne Damen i Brigitte Hobmeier.

Orlando neix al segle XVI i viurà fins al 1928. Woolf, a la novel·la, narra, amb aquesta prosa metafòrica, rica, poètica, equilibrada, marca de la casa, la vida atzarosa d’un ésser que madurarà a poc a poc.  Cassiers ens la presenta vestida de blanc, amb moltes capes, enmig d’uns panells que anirà corrent i que es projectaran en el teló de fons tot creant imatges bellíssimes. Llum feble, d’església barroca, i la veu de Damen que t’explica la seva història en un xiuxiueig ple de matisos. Lentament. Manipulant el temps com fa Woolf. Creant una atmosfera religiosa. Tot molt a poc a poc. Una delícia per als ulls.

susn

Susn és de Baviera, de les profunditats del land alemany. Té setze anys i es confessa davant del tocador, amb el capellà al costat, a qui li explica per què vol deixar l’Església. Xiuxiueja, també. Amb tot el que implica el xiuxiueig, de la por al desig. Es farà gran i anirà a la ciutat. Fracassarà i tornarà. Es tornarà boja, es marcirà i es destruirà (o la tornaran boja, la marciran i la destruiran). Ostermeier com mai no l’havíem vist. Vídeo i micros, sí. I amb la mala bava que Achternbusch li serveix en safata. Més poesia trash que poesia lírica. Aquí no hi ha ni flors ni violes, sinó el relat d’una destrucció anunciada. Provocada per una societat bestial. Enmig, Hobmeier també es transforma, de la Lolita descarada a una Blanche Dubois esquerdada. Tots els graus de la intensitat escènica en una única actriu. Increïble.

Damen i Hobmeier. Dues actrius de tracta i mocador. Dues obres que molts actors esperen fer algun dia. En sortir de ‘Susn’, veig Anna Alarcón parlant amb Iván Morales, i no puc evitar dir-li a ell que li escrigui un paper com aquest a l’Anna. Que volem veure les nostres actrius en aquestes tessitures, que tinc la sensació que no estem treient tot el profit dels nostres intèrprets, forçats a la normalitat. I això que hem vist no és normal, sinó superb.

Tags: , , , , ,

Un festival de dramaturgs

dimarts , 26/11/2013 | Arts, General

Theatertreffen

De vegades, molt de tant en tant, aquest senador de poques llums i brètol té una idea. I darrerement n’hi ha una que li ronda i que fins i tot ha comentat amb els implicats: la necessitat de muntar un festival dramàtic, de dramaturgs. No una cosa tancada com l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett, sinó oberta al públic.

A Berlín fa 50 anys que organitzen el Theatertreffen i els va força bé. A França, la Mousson d’Été. I podríem seguir amb molts exemples, fins a arribar al Fringe de Madrid, que no és un festival dramàtic, però funciona d’una manera que aquí es podria copiar, és a dir, un grup de companyies i gent de teatre diversa, més aviat emergent, que es posen d’acord per exhibir-se durant quinze dies o tres setmanes.

En aquest país tenim una tendència caníbal bestial i sovint eliminem d’un cop de ploma moviments, iniciatives, que funcionen. I sempre he tingut la por que el bon moment que viu l’escriptura teatral catalana –el millor de la història, per molt que quatre acadèmics s’hi posin de cul– es fongui com un glaçó al desert. I, sobretot, per culpa de gent cega i sorda que en lloc d’ajudar des de les seves posicions de privilegi prefereix mirar cap a una altra banda i continuar fent com fa 25 anys, com si aquí no hagués passat res.

Si quatre o cinc d’aquests dramaturgs brillants es posen d’acord amb quatre o cinc companyies brillants i van a una institució –no cal que sigui teatral; de fet, no ho hauria de ser– i els demanen que els deixin les seves instal·lacions i equips tècnics per muntar el Theatertreffen barceloní a l’estil Aixopluc –les companyies cobren la taquilla–, no només no els diran que ni parlar-ne, sinó que els ompliran de petons. A més, tots ells saben que tindran públic, i fins i tot gent de fora que vindrà a veure què han escrit els autors catalans.

Tags: , , ,

Sobre ‘El policía de las ratas’

dijous, 7/11/2013 | General

El policia de las ratas

Primera confessió: si en una obra de teatre em posen ‘Spiegel im spiegel’ d’Arvö Part en el lloc adequat, em rendeixo. Fins i tot si l’he sentida en altres muntatges, o pel·lícules, on se’n feia un mal ús (‘Soldados de Salamina’, per exemple). És una peça per a piano i violí del compositor finlandès que, no sé per què, em toca la fibra més íntima.

Segona confessió: tinc una debilitat especial per Roberto Bolaño, com molta gent. Trobo que és un autor magnífic, algú que ha aconseguit molts lectors sense ser un autor ‘convencional’. Un poeta esdevingut gran novel·lista, que em parla de tu a tu, que tot el que va escriure m’interessa.

Tercera confessió: quan es trasllada una obra d’art a un altre mitjà i qui fa el trasllat ha entès la font, el què i el com, només pot sortir una altra obra d’art. I això mereix un respecte majúscul, perquè amb el teu llenguatge, les teves mans, ets capaç de transformar la genialitat en genialitat. Una cosa que molts pocs saben fer.

El policía de las ratas‘ que ha fet Àlex Rigola a partir del conte de Bolaño és una obra immensa dins el contenidor d’una peça de cambra. D’aquí l’èmfasi en l”Spiegel im spiegel’ de Part, una peça tan petita com el conte de l’autor xilè de Blanes. Un muntatge que és com un quartet de Schubert, com ‘La nit just abans dels boscos‘ que ara tant d’èxit té a l’off del Romea, com un poema solt de Yeats (‘An irish airman forsees his death’), Foix (‘Sol i de dol’) o Borges (’1964′).

Rigola va construir la seva millor obra, la més ambiciosa, a partir del ’2666′ del mateix Bolaño, cinc hores de pur teatre on expressava què era ell en aquell moment, fa sis anys, i tot el que podia fer com a artista amb un mitjà com el teatre. Ara, esclar, no és el mateix director, i aquest ’El policía de las ratas‘ té més a veure amb l’etapa introspectiva actual que amb l’extrovertida d’aleshores. I té sentit que així sigui. I té sentit que trobem molt més del seu últim ‘Macbeth’ (el terra blanc i la taca de sang de l’últim acte del Shakespeare) que d’aquell llunyà ’2666′. Però encara que el director evolucioni, continua empatitzant amb Bolaño i el trasllada a l’escena com si fos amic seu, com si fos el seu germà petit, algú que ha vist totes les gestes, tots els processos, del seu ‘ídol’.

A més, aquí tenim la complicitat de dos actors que també saben com dir Bolaño, que et segresten amb la veu, només la veu. Cosa que només sap fer un grandíssim actor, com és el cas de Joan Carreras i Andreu Benito. Asseguts durant mitja funció. No els cal res més que modular la veu per aglapir-te.  I explicar la història de Pepe el Tira, una rata policia que descobreix que les rates també maten rates. I que l’art està condemnat a la marginació, i que només pot aspirar a la condescendència. Dos conceptes que serveixen, ells sols, per explicar què ens va llegar l’obra de Bolaño. Brillant.

Ara, aquí, només caldria demanar-li a Rigola que s’atreveixi amb ‘Los detectives salvajes’. Potser ho haurà de fer a Avinyó, o a Berlín, on muntarà a la primavera el ’2666′. Àlex, fes-ho.

Tags: , , , ,

Un gran projecte teatral al centre de BCN

dijous, 31/10/2013 | General

plaçaangels

Fa dies, benvolguts senadors, que aquest il·lustre servidor vostre, poruc, tabolaire i garrepa, parla amb gent que no és del dit món del teatre. I és curiós de veure com el seu optimisme és molt més gran que el de la republiqueta escènica. No respecte als seus negocis, sinó respecte al teatre o, millor dit, al fet teatral. Fins i tot al local.

Mentre el sector es dessagna, per culpa de l’IVA i cert  conservadorisme institucional, l’art contemporani torna a mirar al teatre. Per què? Doncs per una cosa que té el teatre i que no posseeix ningú: la centralitat. I què volem dir amb això? Que damunt d’un escenari es pot produir la conjunció de totes les arts, de la literatura a l’art plàstic, del cinema a la música. I no estem parlant d’òpera. Ni de performance. Estem parlant de teatre, en la màxima amplitud del concepte.

De fet, un ocellet em va dir l’altre dia que se n’està muntant una de grossa al voltant del que és l’autèntc pol cultural de Barcelona, format pel Macba, la Filmoteca de Catalunya i la facultat de Filosofia de la UB. És a dir, tot el que hi ha al voltant de la plaça dels Àngels, al Raval. Sense el Sónar, que enguany s’ha traslladat a la Fira de Barcelona, hi ha espai i ganes d’organitzar una sarau contemporani. I el centre de tot aquest projecte nou no és altre que el teatre, el fet teatral.

Aquestes últimes setmanes, amb Escena Poblenou, el festival SÂLMON i el BarriBrossa a tot drap, hem pogut veure que hi ha una escena local emergent que mira més enllà, que quan pensàvem que no brollaria més creativitat de les entranyes de la nostra ciutat, estàvem equivocats. I que no, no calen diners per crear. Però, però, no val a badar, perquè aquests nois i noies que estan fent la revolució pel seu compte necessiten un aparador gran, i no sempre viuran de l’aire.

Tags: , , , ,

La trista realitat

dimarts , 22/10/2013 | Arts, General

national-theatre

Per començar els oferiré només una dada: el pressupost del National Theatre britànic (uns 100 milions d’euros) és el doble del que Catalunya dedica a les arts escèniques en general, tenint en compte totes les administracions, els ingressos propis, etc. I això vol dir un parell de coses: que el govern britànic està interessat en el teatre i que el teatre és un negoci.

Aquí, per molt que diguin que el Louvre té el mateixos diners que tota la cultura oficial de Catalunya junta, no passa ni una cosa ni l’altra. Fins ara, a més, vivíem un autèntic crescendo quant a l’assistència de públic, cosa que podia portar a alguns a pensar que en breu no caldrien ni subvencions, perquè la cosa anava tan bé que marxava sola.  Però què ha passat? Doncs, el que passa sempre, que el poder públic no sols no molesta, sinó que actua a la contra, que fa tot el possible per posar dinamita. I l’estructura cau com un castell de cartes.

I hi ha gent que està molt nerviosa, que veu que el que havien fet fins ara ja no interessa ningú –abans, tampoc, però tenien almenys algú a la platea–. D’altres que miren a dreta i esquerra mentre paren la mà per rebre una subvenció que hauria de ser per als que comencen i no per a companyies que han tingut 30 anys per guanyar-se un públic. D’altres, reclamen taules sectorials per debatre el model, i no s’adonen que a l’altra banda no hi ha ningú. Bé, hi ha algú nerviós que crida…

I és que ara mateix si ets català i vols dedicar-te a les arts escèniques i no ser una mòmia, tens molt poques opcions. La resta, què volen que els digui: ja ho he vist. I fins ara no ens han convidat mai al Festival d’Avinyó ni hem estrenat res al Royal Court. Hi érem a prop. Molt a prop. Volem anar al teatre a passar l’estona, riure una mica i prou. És i ha estat sempre així. Podem canviar-ho?

Tags: ,

Després de ‘Terra de ningú’

dijous, 17/10/2013 | Arts

Terra de ningú

Aplaudiment callat, sostingut i lleu, després de l’estrena de ‘Terra de ningú‘ al TNC. I, després, comentaris d’estupefacció, sovint d’incomprensió, entre els professionals del teatre català. I algun periodista que, amb el Nobel al sarró, diu que no li ha agradat. Segurament, no han entès res. I, possiblement, no estan preparats per entendre aquesta obra. Ni tan sols faran l’esforç de copsar-ne la superfície. Perquè és una obra molt diferent al que estan avesats a veure, fins i tot a interpretar. Afilant el llapis, diria que el 90% dels que han mirat amb menyspreu de betzol l’obra serien incapaços d’interpretar-la.

‘Terra de ningú’ és una obra difícil i, potser, és incomprensible. I aquí rau la seva gràcia: és un artefacte literari que apel·la a allò més bàsic, el què som, d’on venim, què fem aquí, de resposta impossible. Pinter no vol que responguem, sinó que gaudim d’aquest brollador d’idees que és el seu teatre.

‘Terra de ningú’ parla de la fidelitat, de la traïció, de l’amistat, de l’art, temes recurrents en l’obra pinteriana, de ‘Traïció’ a ‘Tornar a casa’  o ‘El muntaplats’, peces que hem vist a Barcelona en els últims anys. Però ho fa d’una manera abstracta, sense arribar a enlloc i tocant moltes fibres alhora. I és que no hem d’oblidar la importància del llenguatge en Pinter: cada paraula, cada pausa, està carregada de sentit, d’ontologia pura. ‘Baladreig’ i ‘cap de cony’ dits en moments precisos, amb cada personatge en un registre particular. El dèspota no parla com el poeta, el servent no parla com l’aspirant a poeta.

I aquí ve una valoració de l’obra. Josep Maria Pou, Lluís Homar, David Selvas i Ramon Pujol executen un treball excel·lent, de primeríssim nivell. Estan a l’altura de l’obra en tot moment. Pou, amb canvis d’humor i d’estat vertiginosos, sosté la mirada, trontolla i cau, esbronca i calla, escolta i ataca. Homar, contraataca i encaixa, es vanta i s’agenolla. En Homar hem descobert un actor pinterià perfecte, el millor de la funció, exacte en els gestos, en els silencis, en els accents. Selvas i Pujol fan de perfectes comparses beckettians, grollers i fatxendes, polis corruptes, homes venuts. Quina gran interpretació.

Sovint no cal entendre res. Només cal gaudir del moment. I avui he gaudit agnòsticament d’una hora i quaranta minuts de teatre, d’una gran obra de teatre. Inabastable, com és Déu per als cristians.

 

Tags: , , , , , ,

Com l’òpera

dimarts , 15/10/2013 | Arts, General

Abans d’anar al gra, permetin-me una digressió i una riallada sàdica, ja que la situació del Liceu és una cosa tan ridícula que si Joan Pera decidís fer-ne una obra de teatre diríem que exagera. Un gerent triat per una agència de selecció de directius, sense director artístic, sense director del cor, sense un euro a la caixa, un dèficit milionari… i encara tenen la barra, madrilenys sobrevinguts, de dir que el gran teatre és una referència mundial.

Al Liceu no parlen mai de creació, i és curiós de veure, m’apunta un col·lega de la bancada operística, que ara mateix s’estrenen òperes catalanes a Halle i Berlín, mentre aquí continuem amb el mateix de sempre. Però ja es poden anar preparant, teatrers irredempts, que el futur immediat de l’escena local podria semblar-se a l’òpera.

Fer teatre és molt més barat que fer òpera. Normalment, no cal una orquestra. Encara que als contribuents que van a l’òpera ja els vagi bé que els seus diners només, només, serveixin per programar clàssics i noves creacions manufacturades lluny de casa, això no vol dir que estigui bé. A l’òpera, a més, ni els cantants són d’aquí!

El sistema que s’està estenent entre l’hiperconservador sistema teatral és un suïcidi a mig termini. O per ser més suaus, el retorn als anys 80, on només hi havia un parell de dramaturgs –i encara gràcies– i la distància entre el teatre vulgar i l’intel·lectual era enorme, amb golejada del primer.

Els autors són la baula més feble de l’ecosistema teatral. En els últims deu anys havien construït una barrera de paper que els permetia sobreviure. Però ara la paret ha caigut, i ha deixat a la intempèrie el 80% de la concurrència. Un o dos podran treballar cada any. La resta, a pastar fang. I els joves, que aprenguin alemany! Vaja, com a l’òpera.

Tags: , ,