De Filippo, Homar i ‘L’art de la comèdia’

divendres, 6/03/2015 | General

L'art de la comèdia

Ens els últims anys, gràcies a Sergi Belbel, Xavier Albertí, Oriol Broggi i Lluís Pasqual, ens hem adonat que a mitjans del segle XX, a Nàpols, hi vivia un autor, director i actor italià que deu haver escrit algunes de les millors pàgines de la història del teatre: Eduardo de Filippo. No sé si m’atreviria a comparar-lo amb Shakespeare, però no sé, ara mateix, si hi ha cap ‘home de teatre’ contemporani que flairi De Filippo, almenys si parlem de ‘corpus’. Ionesco, Beckett, Williams, Brecht, Pinter… tenen obres grandíssimes, però no sé si a mi, com a mediterrani, m’arriben tant com les obres del napolità. Sobretot després de veure ‘L’art de la comèdia‘, que ara mateix és en cartell al TNC.

Només pel pròleg, en què Oreste Campese se’ns acosta, es posa en primer pla i ens explica què és això del teatre, ja en tenim prou. És un monòleg shakespearià que ens fa caure de cul, un ser o no ser. Parla de l’emoció, de la proximitat, del públic, del contacte. I Lluís Homar fa que tremolem, a la cadira, els nostres ulls fixats en els seus ulls, aquell mig somriure profund que sap esbossar i dotar de significat com cap actor d’aquestes latituds, un Marcello Mastroiani madur que només necessita de la seva expressivitat per sacsejar-te.

Fa uns mesos, parlàvem de Toni Servillo i el seu paper de ‘Le voci di dentro’, també de De Filippo. Després de veure’l al Lliure, de sentir l’aclamació del públic, i després de contemplar la feina d’Homar, puc afirmar que l’actor català no té res a envejar al tòtem italià. Fins i tot m’atreviria a dir que són com a ‘germans’.

De Filippo ens parla de la utilitat del teatre, de la seva grandesa i misèria, de la relació amb el poder, del fred i de la gana, de ser capaç de qualsevol cosa i d’haver-te d’arrossegar. Sembla que Campese demani almoina i l’únic que vol és reconeixement.

Tots els actors que ‘L’art de la comèdia‘, de Joan Carreras a Andreu Benito, estan com mai. No estripen i podrien haver-ho fet. No t’ataquen amb sentimentalisme. Estan mesurats, propers (dins la dificultat que suposa abraçar la sala gran del TNC), càlids. Esbossen els seus personatges perquè te’ls creguis. No veus Carreras, Benito, Lluís Villanueva, Victòria Pagès, Roger Casamajor o Mar Ulldemolins, sinó que hi són el prefecte, el capellà, el secretari, la mestressa, el metge o la mestra boja. El treball de composició és memorable.

Si us agrada el teatre, no us l’hauríeu de perdre. Si hi aneu poc, us emocionarà i pensareu que potser esteu fets per això.

 

 

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús