Gran format

dilluns, 2/09/2013 | Arts, General

teatre_barcelona2

Si parlem de teatre català, hi ha avui dia una cosa més preuada que un espectacle de risc, l’espectacle de mitjà o gran format. Senzillament, no n’hi ha. I si fan un cop d’ull a la cartellera d’ara –minsa, patètica, per cert– o a la que vindrà –millor?, ehem– podran comprovar que els muntatges amb més de cinc actors són més aviat escassos.

La crisi, l’IVA al 21%, la davallada brutal de públic en són algunes de les causes. Si costa omplir un teatre, imagineu-vos el que li costa al productor pagar una desena d’actors. Però la solució de tirar d’espectacles curts de personal porta a la desafecció, a la no-necessitat de veure un gran espectacle. I, per tant, alimenta la crisi. És el peix que es menja la cua.

Tot plegat no sembla tenir cap solució, encara que hi ha gent com La Perla 29 d’Oriol Broggi que fa temps que aposta per grans espectacles, almenys de mitjà format, i podríem dir que se’n surten si mirem les dades d’ocupació dels últims muntatges, sempre per sobre del 85%. El públic té ganes de veure’ls, d’anar a la Biblioteca de Catalunya i gaudir d’una funció com les d’abans.

I és que no hi ha res més trist que asseure’t a la platea d’un gran teatre i adonar-te que a l’escenari hi ha un parell o tres d’actors i un buit enorme, per molt bo que sigui l’escenògraf. O veure com els autors catalans, tant de moda, no poden portar a escena res que tingui més de quatre personatges.

Algú hauria de trobar una solució ràpida al problema, perquè queda clar que el públic que queda vol espectacles grans. L’èxit de ’28 i mig’, ‘Barcelona’ o ‘Els feréstecs’ així ho demostra. No es tracta, només, d’abaixar preus, sinó d’oferir grans espectacles que ens facin recuperar la il·lusió col·lectiva en el teatre.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús