Oriol Broggi

diumenge, 7/07/2013 | Arts

Oriol Broggi

Ja ho saben, benvolgut poble, que en el món del teatre els punyals volen amb una velocitat que fa feredat. I en els últims temps, si hi ha algú que ha rebut les estocades més brutals, no és altre que l’home de teatre del moment, malgrat els seus Brutus particulars: Oriol Broggi.

A Broggi l’han acusat d’enxufat, de ser on és per ser nét de, per ser de casa bona. L’han acusat de no estimar la pàtria. I quan es va presentar per dirigir el TNC, els mestretites de torn van dir que no era prou català. Senyores i senyors que han viscut amorrats a la mamella pública, convergent i/o tripartita, i que no tenen ni la meitat de talent que Broggi.

Aquest senador sòmines, caraeixut i sense un sou, ho reconeix, mai no ha estat fan del teatre de Broggi. Això de la sorreta de la Biblioteca de Catalunya, la broma fàcil, la tendència a fer de Hitchcock, aquest cert populisme dels seus muntatges, em carregaven. Però ara entenc que per copsar la feina de certs creadors cal maduresa, haver vist, haver escoltat, haver viscut.

No els diré, ara, que sóc un convers. Hi ha coses del teatre de Broggi que continuen sense agradar-me, però això és només una opinió personal, esbiaixada i tan corrupta com vulguin. El director, però, ha creat un llenguatge propi, molt més a l’avantguarda del que es veu a primer cop d’ull. La poètica de les seves obres flirteja amb l’expressionisme, té un punt dadaista genial i és tan hiperealista com Foix.

I, sobretot, Broggi i la seva companyia, La Perla 29, han creat un públic, des de zero, fidel a la Biblioteca i a la seva manera de fer, molt vinculada al treball dels actors, al concepte d’obra total, al teatre de director i al teatre de companyia, cosa que sembla antagònica, però que Broggi ha sabut unir. Vegin 28 i mig i, simplement, al·lucinin.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús