El Grec: què passa amb els d’aquí

dissabte, 22/06/2013 | Arts

Primer de tot, una constatació: a aquest senador menjacapellans i sòmines, li costa, cada dia més, emocionar-se quan descobreix la nova programació d’un teatre ibèric. O més ben dit, barceloní. Serà l’edat, o que hem perdut alegria. O que la cosa comença a desfer-se de debò, a base de retallades, IVA i decisions polítiques i culturals més que discutibles.

Miro la programació del Grec i hi veig coses, sobretot en els espectacles estrangers. Està molt bé poder veure les tragèdies romanes d’Ivo van Hove, o l’antològica de Jasmin Vardimon, o l’Ionesco d’Emmanuel Demarcy-Mota, o retrobar-te amb el més gran, Sidi Larbi Cherkaoui. Però què passa amb els d’aquí?

Abans de llançar la pedra, s’ha de dir una veritat: el Grec és l’únic ‘moment’ de l’any que ens permetrà acostar-nos al teatre fet a fora. I això és bo i és dolent, perquè tot queda sota el criteri d’una persona, Ramon Simó. I si no estàs d’acord amb ell, vas fregit. Parlo de teatre i no de dansa, perquè el Mercat de les Flors ja ens permet tastar bones produccions  estrangeres durant l’any.

A més, cal tenir en compte que portar coses de nord enllà amb cara i ulls no és el més complicat del món. El difícil és aixecar espectacles locals tan bons com els europeus –nosaltres, ehem, no som Europa, teatralment parlant–, coses que ens facin trempar.  Que ens facin pensar: quina bona idea! Per què no ho havien fet abans?

I ja els diré, jo, humil servidor de menyspreable gust teatral, que només hi ha quatre espectacles que realment vull veure: Jo mai, La nau dels bojos, Montaldo  i My neighbor sky. Iván Morales, La Calòrica, Ernesto Collado i Andrés Corchero. La resta, és com si ja els hagués vist.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús