Volen textos catalans

dilluns, 27/05/2013 | Arts

clua

No hi ha cap dubte, estimat Senat popular, que el gran èxit de l’esllanguida i trista temporada que s’acaba és el teatre català, l’escrit pels autors d’aquí. Cada setmana hi ha entre cinc i deu obres ‘locals’ a la cartellera, algunes de les quals a sales de 800 espectadors, d’altres que estan mesos i mesos a sala,  cosa que indica el nivell al qual hem arribat.

Fins i tot n’hi ha hagut alguna, com No parlis amb estranys, que va fer gairebé el ple durant deu dies a la Petita del TNC i que podria haver-s’hi quedat dos mesos sense haver de patir. El normal, aquí i a Oslo, però, és que les obres es generin en espais petits, estil Sala Beckett o Sala FlyHard, per després fer el salt a un teatre més gran, o de més arribada, tipus Capitol, La Villarroel o Lliure. El normal també és que el teatre nacional del lloc programi obres del lloc. El TNC ha trigat més d’una dècada a fer-ho. Potser ho ha fet quan tocava…

Espais com la mateixa Beckett o el projecte T6 de nova dramatúrgia del TNC en tenen molta culpa del boom, perquè durant anys han acostumat el públic a veure produccions locals, amb els codis locals. Podríem dir que això ens fa més provincians, més petits, però en aquest cas això és incert. Perquè si no, no passaria el que està succeint a l’estranger.

Ara mateix, Guillem Clua ha engegat un projecte per traduir Smiley a l’anglès amb el New York Theatre Workshop, a banda de bellugar a la ciutat una peça inèdita aquí, La terra promesa. Jordi Casanovas també és als Estats Units movent textos. I a l’Arcola Theatre de Londres han fet Contra la democràcia, d’Esteve Soler, i El verí del teatre, de Rodolf Sirera.  La presència de dramaturgs catalans és bona als fòrums teatrals i l’interès incipient de fa uns anys s’ha convertit en desig. Alguna cosa hem fet bé, no?

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús