Els reis

dilluns, 20/05/2013 | Arts

Sincerament, aquest senador malastruc ha de reconèixer que no s’ho esperava, que ni s’ho ensumava, el que està passant cada setmana en un teatre de Barcelona. Un teatre amb tres sales que està fent el ple, mentre la resta, pobrets, si tenen mitja platea ocupada, surten al carrer a fer petons als espectadors.

El teatre en qüestió és el Lliure, que acabarà la temporada gairebé sense cadires disponibles, encadenant èxit rere èxit. L’onada, Els feréstecs, L’estranger han funcionat molt bé, però també ho han fet Litus o Smiley, que provenien de la FlyHard, o Pàtria, que fins i tot va saltar al Poliorama, o Blackbird, estrenada en circumstàncies massa tràgiques. Han tingut algun fracàs com Dispara / Agafa tresor / Repeteix, i alguna sorpresa descomunal, com Ivan i els gossos.

No són pocs els que creien que Lluís Pasqual havia tornat a Barcelona per jubilar-se, que aniria fent i punt. Però el cert és que ha sabut mantenir l’onada aixecada per Àlex Rigola i, si bé ha canviat l’angle des d’on es mira el món, el Lliure torna a ser el teatre de tots. Encara que trobem a faltar els Ostermeier, Lauwers, Castorf, Liddell i companyia, que tant ens havien alegrat la vida en els anys de Rigola.

En l’època que vivim, en què pocs se la juguen, els espectadors troben al Lliure un espai reconeixible, amb història, que, més a la dreta o més a l’esquerra, sempre ha apostat per una mena de teatre. Ha passat èpoques molt difícils, més dolentes que l’actual, però un jove amb molt talent el va reflotar i un veterà amb tant d’ofici com d’imaginació creativa, que està sabent pilotar la nau sota les aigües fosques i brutes d’avui, l’ha posat al capdamunt del podi.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús