Boris Godunov

dimecres, 13/02/2013 | General

La constància, el treball intens, creatiu, la perseverància, donen els seus fruits. I que aquesta nit, a Munic, a la Staatsoper, el públic hagi aplaudit a mans mans plenes el Boris Godunov de Calixto Bieito i Kent Nagano és tot un èxit. Fa dos anys i mig hi vam veure ‘Fidelio’, de Beethoven, i la cosa va anar així-així, tot i la presència de Jonas Kaufmann en el rol principal -és un heroi nacional- i un dels muntatges més agosarats que he vist mai. Ara, però, amb l’òpera de Modest Mussorgsky, Bieito ha sortit a coll després de tallar orelles i cua. Per què?

D’entrada, dir que Bieito mou la massa en escena com pocs i ‘Boris Godunov’ és una peça coral, massiva. En un moment de l’òpera hi devia haver 120 persones en escena, i tots s’han situat al seu lloc, han harmonitzat el moviment, han cantat a to. Ja a la primera escena, la consigna ha quedat clara: dotze policies que havien de retenir una multitud (el fantàstic cor de la Bayerische Staatsoper), que mica en mica ha començat a mostrar els rostres dels dèspotes: Sarkozy, Putin, Hollande, Rajoy, Zapatero, Cameron, Blair, Bush… Només un dubte: per què no hi era, la Merkel? D’acord, tots eren homes, però qui té més poder a Europa avui és la Merkel. Tampoc hi era Obama, però aquest és disculpable, ja que és un bluesman.

La música de Mussorgsky no ha arribat a espetegar, sempre al servei de l’escena, amb un Nagano portant l’orquestra amb mà discreta, el que calia en aquesta ocasió. Havíem d’endinsar-nos en la profunditat de la proposta de Bieito. Una cosa lenta, gran, pesada com la brillant escenografia de Rebecca Ringst. I és que el poder és això. I Bieito no critica només el poder des del poder, un Boris Godunov que és com un Coriolà, encimbellat pel poble i derrotat pel poble. Sinó que va és enllà, critica el poble, per deixar-se ensabonar i buscar messies inútils, dèspotes.

La clau de tot plegat, tanmateix, la trobem en la teatralitat. Als que ens agrada el teatre, l’òpera sovint ens sembla una cosa mal actuada, mal feta. Sort de la música de Mozart, de Wagner, pensem. La diferència, el que fa gran i excessiva l’òpera, és quan el director d’escena és un director bo. Aquí, en aquest ‘Boris Godunov’, he vist tremolar els actors, la mort en la cara Fjodor, el patiment de Xènia, la ira del poble, i la pell de Boris. Per això la gent s’ha aixecat per aplaudir Alexander Tsymbalyuk, un tenor d’Odessa (Ucraïna) que ha fet de Boris i ens ha deixat a tots bocabadats.

Però tornem a la teatralitat. Al tercer acte, després de dos actes a pèl, sense gairebé res a l’escenari, només amb el cor, cosa ben insòlita en Bieito, la gran estructura metàl·lica que vèiem al fons s’ha obert i ens ha mostrat una casa de governant rus amb una noia que jugava amb el món com Hitler a ‘El gran dictador’, de Chaplin. La casa, a més, resulta que es movia, i ens ha permès canviar de punt de vista tot sovint. Perquè Bieito no es conforma amb el missatge pla de la lectura teatral, operística, de música i text, sinó vol que mirem les coses des de diferents angles. I això, fer-ho possible, és molt difícil. Però el públic de Munic ha aplaudit i ha dit ‘bravo’. L’any que ve tindran el ‘Mefistòfil’ dirigit per Carlüs Padrissa. Potser que ens mudem a Munic, oi?

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús