Anna Lizaran i la memòria

dissabte, 12/01/2013 | General

No tenia agent, parlava clar, li agradava jugar a cartes i va ser la gran musa dels grans directors catalans dels últims 40 anys. Fabià Puigserver, Lluís Pasqual, Sergi Belbel… amb tots va treballar i a tots va deixar amb un pam de nas, de tan gran com era. Perquè Anna Lizaran, sens dubte, és la gran actriu contemporània. Sergi Belbel, arran de l’estrena d”Agost’, en un article que li vam encarregar al desaparegut Time Out Cultura, parlava de Margarida Xirgu, Nuria Espert, Rosa Maria Sardà i ella. Ella, però, ha estat la més gran. Sens dubte.

Als anys 70 i 80 no vaig veure res del que va fer, i no tinc cap record estable fins a la recuperació de ‘La nit de les tríbades’, al Lliure de Gràcia, de finals dels 90. La temporada 77-78, Fabià Puigserver l’havia dirigida, amb Lizaran, Muntsa Alcañiz i Quim Lecina. El desembre de 1999, Lluís Pasqual la va tornar a fer, amb els mateixos actors, com un homenatge. Va ser com descobrir el teatre: tres actors que es massacraven en escena, que obrien una cervesa darrere l’altra, que fustigaven el masclisme imperant, el poder. Un ring dins el qual Lizaran treia la bèstia que portava a dins i es deixava anar. Vaig sortir del Lliure atordit, i des d’aleshores he sabut que la Lizaran era la més gran, l’actriu capaç de fer qualsevol personatge.

Va fer ‘Quartet’, va fer ‘La bona persona de Sezuan’, ‘Roberto Zucco’, ‘Primera història d’Esther’, ‘Morir’, ‘Un matrimoni de Boston’, ‘Escenes d’una execució’, ‘Tot esperant Godot’, ‘Agost’. És a dir, Heiner Müller, Brecht, Koltès, Espriu, Belbel, Mamet, Howard Barker, Beckett, Tracy Letts. És a dir, teatre del segle XX, amb el qual, gràcies a la seva formació i creixement al Teatre Lliure, hi estava molt lligada i compromesa. Aquí és a on va donar el do de pit, a on va deixar petjada, dins uns personatges que a qualsevol actriu se li fa molt difícil tornar a encarnar, perquè els va interpretar la Lizaran.

L’actriu ha estat una diva i una obrera, i recordo que, als camerinos del TNC, un dia d’hivern a la tarda, poques hores abans de començar una funció d”Agost’, va recordar que ella havia netejat els lavabos del Lliure, i que no li havia passat res per fer-ho, que li agradava treballar, però tampoc fer-ho massa, que no feia gaire cinema perquè li agradava més el teatre i perquè no volia tenir agent, que els directors s’enfadaven amb ella perquè s’aprenia tard el text…

Era directa i senzilla. Es escena, al minut, ja no la veies a ella, sinó al seu personatge. Deia els textos amb una naturalitat impossible. Dicció perfecta, fins i tot borratxa. Però quan estava millor era quan es crispava, quan pujava el to, quan mirava al seu contrincant per infondre-li por, i feia cagar a les calces mitja platea . I quan feia els ‘crescendos’ còmics, al final dels quals queies per terra del riure que podia arribar a provocar.

L’Institut del Teatre hauria d’editar en DVD totes les obres en què va participar Lizaran, perquè els joves que comencen vegin com és possible estar sempre bé, perquè vegin com es construeix la carrera d’una actriu, perquè vegin que tan important és saber fer drama com comèdia, que no s’ha de tenir por de res. Mirin-la, fins i tot, quan no diu res, quan escolta. Mai no fuig. Mai no se’n va. I mai no se n’anirà.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús