Es pot parlar de màgia quan es parla de teatre ‘convencional’? És un substantiu cursi? No ho sé, sincerament, però el que es va produir dijous al Teatre Lliure amb The master and Margarita s’acosta molt a allò que els grecs en deien ‘catarsi’ emocional. Vaig sortir en estat de xoc i he estat un dia i mig a recuperar-me. És tan bona l’obra creada per Simon McBurney i els Complicité que qualsevol adjectiu es queda curt. Primer, perquè l’adaptació de la novel·la de Bulgàkov és excel·lent: és assumida en la seva totalitat, amb tots els escenaris, temps, jocs entre realitat i fantasia… Segon, perquè fa un ús extraordinari de totes les possibilitats que un creador teatral té a les seves mans quan es disposa a aixecar una obra: interpretacions, vídeo, moviment, objectes. Tenim al davant l’última tecnologia i la cosa més senzilla.

Hi ha una escena que exemplifica això darrer. Margarida aconsegueix que el diable la faci tornar amb el Mestre, al soterrani on van ser feliços. Ell està atordit. Fa mesos que l’han tancat al psiquiàtric i no reacciona amb vivesa. Ella li diu, també hi ha el teu manuscrit, que ell havia cremat en un atac d’histèria. I el calaix de l’escriptori s’obre sol. Sembla com si s’obrís sol, però hi ha un home en la penombra que l’empeny per darrere. Hi és. El veiem. Però és com si no el veiéssim. Abans, després i durant, haurem al·lucinat amb l’aparell videogràfic de la funció i amb tantes altres coses. Aquesta escena, tanmateix, ens recorda que estem assistint a una funció de teatre, senzilla i simple.

McBurney ha aconseguit una cosa que només els grans creadors saben fer. Traslladar una obra d’art d’un mitjà a un altre sense que es perdi l’essència de l’original i afegint-hi tot el que el teatre pot aportar: vivacitat, emocions en directe. La història d’un savi bibliotecari i d’una noia al Moscou de 1939 assetjat per la visita del diable sembla simple. Però si, a més, hi afegim els últims dies de Jesús i l’accent en Ponç Pilat, 1939 anys enrere, i un component de literatura fantàstica, la cosa es complica.

I el director anglès ho fa tot basant-se en els moviments dels actors. Els canvis d’escena són brutals. Reculem 20 segles amb un simple canvi de llum. Canviem el cau del diable pel psiquiàtric del mestre, amb un canvi de vestuari instantani. Una garita esdevé un tranvia en un segon. I dues cadires es converteixen en una finestra en un tres i no res.

Enmig, el discurs de Bulgàkov, un retrat pessimista dels temps moderns, on ja només podem demanar-li clemència al diable, resulta esfereïdor. “Mercy“, “compassion“, diu el diable davant les exigència d’una Margarida que li ha venut l’ànima. Sentim llàstima per Ponç Pilat, pel Mestre, fins i tot pel censor dels escriptors la fatxenderia del qual, la incredulitat del qual, el porta a la mort. Les escenes del Crist crucificat, l’entrada de Margarida a l’amagatall del diable, l’atropellament del censor, l’aquelarre de Margarida… són magistral.

Només per aquesta obra ja valia la pena aquest excel·lent Grec que ha dissenyat Ramon Simó. Felicitats.