De vegades, si es pot, convé molt fugir, sortir de la Barcelona teatral i marxar més enllà dels Pirineus. I aquest senador sol tenir l’oportunitat de fer-ho i no en deixa passar cap, sobretot si es tracta d’anar a festivals com el d’Edimburg, Bergen, Avinyó o Viena. Enguany ha tocat Avinyó, escenari múltiple on es couen les creacions continentals que es mouran per Europa en els propers anys. I el millor d’aquests festivals és anar a descobrir, així que no els parlaré ni del nou Ostermeier, ni del nou Castellucci, ni del nou Katie Mitchell, ni del nou Sidi Larbi Cherkaoui, sinó de tres muntatges de companyies i/o creadors nous o que fa molt temps que no veiem.

1. ‘The coming storm’/Forced Entertainment: aquesta companyia anglesa, Forced Entertainment, era habitual dels escenaris catalans fins que un bon dia va desaparèixer del mapa. Que Simon McBurney sigui el director convidat d’Avinyó ens ha ofert l’oportunitat de reveure’ls amb un espectacle molt intel·ligent sobre les possibilitats del relat. Veterans, ratllant la cinquantena, els sis intèrprets que es mouen en l’escenari buit construeixen històries a partir de la seva experiència vital. Actuen, es mouen, en un xou que ens recorda la Needcompany de Jan Lauwers, sobretot per la manera d’inserir la història real dins la ficció escènica. Un gran treball de concepte, de ritme i d’introducció de la música en viu en un espectacle teatral.

2. ‘The old king’ / Romeu Runa & Miguel Moreira: dels tres que he vist, l’espectacle de dansa produït pels Ballets C de la B, és el millor. Un home sol, Runa, capaç de tot, amb un doll d’aigua, un munt de palés i un cos treballadíssim. Durant una hora i escaig, el ballarí neix com a monarca moribund, gairebé amb moviments d’insecte, fins a esdevenir un dèspota dels que molts coneixem. Hi ha un escena, en què Runa amuntega sis o set palés i en posa un a dalt, verticalment, que és impagable. Construeix una mena de púlpit, creix dos pams i ens engega un discurs amb veu de mut. Fa por, realment. Abans, xop i atacat per un doll d’aigua depredador, ens ha recordat el Rei Lear. I hem acabat el xou dempeus, com la majoria dels assistents al claustre dels Celestins. Increïble.

3. ‘Disgrace’ / Kornél Mundruczó: aquest, la recreació de la novel·la de J.M. Coetzee, és l’espectacle més polèmic del festival. Al quart d’hora de funció, al voltant de vint persones ja havien abandonat el teatre. La raó? La primera escena: una dona, Lucy, es lleva, s’ajusta les calces, obre la nevera, es renta les dents, es posa els pantalons… i una tropa de brétols amb perruca (hem d’entendre que són negres) entren a casa seva i la violen. La violació dura deu minuts i l’hongarès Mundruczó no estalvia cap detall. Gratuït? Potser. Però a mitja funció, repeteix l’escena des d’un altre punt de vista i un dels atacants, diu: “No cal repetir-ho, oi?”. Aleshores, caiem de cul. Excel·lent. I és que la novel·la Coetzee és així de dura. I Mundruczó, com Haneke a ‘Funny games’, ens demana que marxem i, alhora, ens convida a seguir mirant. Estem davant d’una gran obra sobre el poder, les relacions entre comunitats i la força innegable de cadascun dels nostres actes. Parla de la responsabilitat i de la presa de consciència… El tempo de l’obra és mil·limetrat i el desplegament de recursos dels intèrprets, bestial. Una gran obra de teatre… per als que tinguin el coratge d’arribar al final.

PD: Una cosa ha quedat clara a Avinyó, la tendència a la minimització del que va més enllà de la intel·ligència. Totes les escenografies eren mínimes, barates. I el que prima és el que passa damunt l’escena i el que deixarà el que es diu i es fa. No valen ja els artificis. I és curiós (dur) de veure com anglesos o alemanys tracten la crisi actual amb més consciència que nosaltres mateixos, que estem infinititament pitjor que ells.