Crec que va ser Bernat Dedeu, a Twitter, que després de veure Don Giovanni. Keine Pause, dimarts passat, donava les gràcies al festival Grec per haver-nos fet veure un clàssic alemany fet per alemanys d’una qualitat més aviat esquifida. I això que venia amb tot la fanfàrria berlinesa i la signatura d’un dels herois ascendents centreeuropeus, l’hongarès David Marton. La cosa, però, va ser una autèntica decepció.

Una decepció per molts motius. L’espectacle era realment incomprensible. Després de 70 minuts d’estupefacció, sorties del Mercat de les Flors amb la sensació de no haver entès res d’una desconstrucció de l’òpera de Mozart que més que desconstrucció era un trosseig escampadís en tota regla. Aquest cronista ha vist l’òpera, al Liceu, en mans de Calixto Bieito, i puc assegurar que si el muntatge del director català era una cosa més aviat conservadora al costat de la de Marton. He llegit Kierkegaard i alguns altres Don Joan. I en el Don Giovanni. Keine Pause no vaig flairar ni l’aroma, ni del mite ni de l’òpera original.

La idea era molt bona: canviar el sexe del seductor, mesclar teatre i cant, arranjar la partitura per a piano, violí i guitarra elèctrica, introduir música moderna i posar un narrador misogin al centre. El garbuix d’idees, però, s’entrecreuaven sense solta ni volta fins a crear una sensació terrible quan et trobes en un teatre: l’avorriment. No hi havia res on agafar-se. I, a més, si el dia anterior havies vist 32 Rue Vandenbranden, dels Peeping Tom, la sensació era encara més terrible…