En acabar, el públic del Lliure ha acomiadat els Peeping Tom dempeus. No era per a menys. Una hora i mitja d’imaginació desbocada, sis intèrprets/ballarins extraordinaris, una posada en escena brutal i tots els superlatius que vulguin. Per què?, es preguntaran. Doncs, perquè han explicat la petita i estranya història d’un carrer d’alta muntanya furgant en la memòria de cada espectador, perquè ens han fet riure, ens han fet por, ens ha fet creure que els ballarins no eren humans, ens han fet mirar per la finestra de cada rulot i ens han obligat a ampliar la mirada cap a un pla general cinematogràfic.

Els Peeping Tom, provinents de Brussel·les, ens fan adonar que la dansa belga no té límits. I ens demostren com de bé ho han fet en aquest país tan estrany a l’hora d’apostar fort per una disciplina artística. Els belgues recorren món exportant qualitat i imaginació damunt l’escena.

Ara, després de veure aquest 32 Rue Vandenbranden, ningú em vindrà amb el conte que la dansa és únicament abstracta, que no es poden explicar històries, que només hi ha emocions. Sí, això està bé, però també hi ha el que se’n diu relat. I Pina Bausch ja ens ho va ensenyar, això. I és que la dansa pot subvertit qualsevol límit. I si inclou text, una acció, trama, enriqueix encara més el seu llenguatge, tot convertint el teatre tradicional en una cosa vella i gastada. Són pocs, però, els que arriben fins aquí. Aquest espectacle, per exemple.

Tot comença, de fet, amb una imatge impactant: una dona sent un nadó plorar, va cap a ell i li tira neu a sobre… Després coneixerem la història d’una dona sola embarassada, d’una parella jove i guapa, i de dos nois orientals que viuen plegats. Estem fora de la realitat, a la muntanya, i aquí tot és possible. Viurem els poders ‘màgics’ de la dona embarassada, les trifulques entre veïns, les picabaralles dels enamorats. I tot amb un llenguatge plàstic i vigorós, de conte de fades i de pel·li de terror. Extraordinari.