No ho negaré, vaig sortir dijous a la nit una mica decebut del Lliure després de veure Metamorphosis. N’esperava més dels Vestuport. Molt més. Sobretot tenint en compte l’extraordinària rebuda que la companyia islandesa ha tingut al Regne Unit i a Europa en general. Vaig trobar la idea genial, això de visibilitzar l’escarbat Gregor Samsa, que fos un home que es passeja pel sostre, arrapat a les parets, encongit i en una habitació plantejada frontalment, és a dir, amb el terra en posició vertical. La música Nick Cave, també la vaig trobar brillant.

Vaja, que el concepte era boníssim. Fins i tot la dramatúrgia, l’adaptació, del conte de Kafka, era bona. El tema del monòleg interior que planteja el text estava sàviament resolt. I el plantejament de la història com un conte de fades, també. Haver situat els Samsa dins una família on Gregor és l’únic que treballa, de qui tothom espera molt d’ell i els falla, una adaptació digna dels temps que corren.

Però li faltava alguna cosa. I potser es tracta d’una direcció d’actors feble. David Farr i Gísli Örr Gardarsson sembla que s’hagin oblidat de la interpretació del pare, la mare i la germana de Gregor. Massa histriònics, massa quadriculats, massa d’expressivitat plana. No és fàcil fer teatre en una llengua que no és la teva. No és cap retret cap als islandesos, però és així. La Needcompany de Jan Lauwers, que és flamenca, parla poc. Més aviat mostra. I en aquest Metamorphosis hi ha molt text, la paraula és molt important. I no és pot fallar per aquí.

Tanmateix, ha estat un plaer veure aquesta obra, descobrir a casa els Vesturport. M’agradaria veure el seu celebrat Romeu i Julieta o alguna de les coses que fan en islandès. A veure si el Grec els porta l’any que ve, o Temporada Alta. Durant la temporada que començarà al setembre, veurem ben poc o res de teatre estranger.