Retallada per aquí i retallada per allà. Presses, enuig, improvisació. Un festival Grec que comença quinze dies més tard del normal. Benvolguts senadors, estimat públic, els teatres de Barcelona agonitzen durant aquest mes de juny, el final de temporada més trist que hem vist en anys. Sí, tenim encara Agost, Celobert, Els jugadors, Burundanga, però la majoria són xiclets als quals se’ls ha allargat la vida.

Qui més qui menys ha suspès obres o les ha reprogramat. I si a l’octubre recorden haver mirat la temporada dels teatres i la miren ara, segurament qualsevol semblança amb la realitat és una pura casualitat. Què ha passat? Doncs que hi ha obres que han anat molt bé i s’ha decidit que segueixin. I n’hi ha que no estaven prou clares, i han caigut.

El que més han patit és el Lliure, amb un grapat de cancel·lacions. I el TNC, que només ha ofert, de debò, tres obres a la Sala Gran, una de les quals, Agost, que repetia temporada. La resta, un fracàs i un musical. A més, ha tingut un parell d’obres més de curta estada. De fet, podríem dir que els públics obren vuit mesets a l’any…

Els privats han expremut els hits, amb el clar exemple del Romea, on, realment, només hi haurem vist tres obres, Qui té por de Virginia Woolf?, Incendis i L’habitació blava. Els dos primers, no cal dir-ho, són els grans èxits de la temporada per votació popular, amb el permís de Campandes de boda i Forever young.

Ara és el moment de descobrir nous teatres i donar vida als joves. Vagin al Teatre Gaudí, a l’Atrium, a la FlyHard, a l’Antic Teatre, al Maldà. Són la guerrilla teatral. Hi posen tantes ganes (o més) que els que surten als grans escenaris. Fins i tot hi posen diners. I la vida. Una despesa que ningú no els agraïrà.