Un contratemps familiar ha impedit que ara sigui a Munic per viure l’estrena de Der kirschgarten (L’hort dels cirerers), la magnífica obra d’Anton Txékhov que Calixto Bieito estrena al Residenz Theater de Munic. Una obra sobre la brutalitat del pas del temps, la brutalitat de la vida, la brutalitat dels canvis. En tenia moltes ganes, sobretot perquè fa molts anys que Bieito fa a l’estranger les obres que ens agradaria veure a casa. Teatre sense concessions, directe, amb mitjans, amb uns intèrprets de primera. A fora creuen (els productors i el públic, sobretot el públic) en la seva feina i ell els torna tot el que inverteixen en ell amb escreix. Sempre al límit de les seves forces, tant emocionalment com física. I més ara que la seva musa, la gran mezzo Leandra Overmann, se n’ha anat per sempre…

Ara que Lluís Pasqual és al Lliure, almenys podrem veure El blackbird de David Harrower que fa anys que ens prometen. El va fer a Milà fa uns mesos i ha aixecat passions. Servidor el va veure a Londres fa uns anys, amb direcció de Peter Stein, i, sincerament, em va deixar força fred, especialment perquè el text, hiperbòlic, frapant, m’havia deixat glaçat. I esperava escalfor del muntatge. Res.

Carlüs Padrissa (La Fura dels Baus) estrena a la tardor a la Bayerische Staatsoper de Munic Babylon, una òpera contemporània amb llibret del filòsof Peter Sloterdijk i música de Jörg Widmann. Un plaer únic, el d’estrenar una òpera al gran teatre bavarès, que és reservat a pocs directors d’escena. I si tens el pensador europeu més influent dels últims 30 anys escrivint el llibret, la cosa s’eleva a l’enèsima potència.

A Berlín, aquest mes de maig poden veure la versió d’Eugene Onegin, de Puixkin, que ha fet Alvis Hermanis. No sé si recorden l’obra procedent de Riga, Long life, que van veure al Grec del 2007, una de les millors coses que hem vist a casa nostra en l’última dècada. No l’hem vist mai més. Com tampoc no hem mai vist res de la britànica  Katie Mitchell, segurament la directora més en forma dels últims deu anys, també. Diuen que és molt cara…

Segurament, tenim el teatre que ens mereixem, o el que els quartos ens permeten. Tenim Els jugadors de Pau Miró al Lliure. I tindrem el nou Carles Santos, al mateix teatre, que és com parlar de Mitchell o Ostermeier. Però no ens faran creure que som l’hòstia. I ens faran xisclar per la mala sort de no poder ser a Munic veient L’hort dels cirerers de Bieito… Potser arribarem a pensar que el millor és fotre el camp per, com deia aquell docte i il·lustríssim conseller del que queda de Generalitat, anar a servir cafès a Londres. O a Munic.

És possible aferrar-se al passat, com la senyora Liubov de L’hort dels cirerers, anar buidant la casa de mobles, d’història, i no adonar-se que hi ha gent que demana pas? És possible que hi hagi gent amant del teatre i es conformi amb obres de sofà i llança? És possible que estiguin disposats a destrossar amb un bat de beisbol el país cultural que hem creat entre tots, públic i creadors, i que ningú no digui res?

Vaja, Londres o Munic?