DV8 i L’habitació blava: la valentia

dijous, 3/05/2012 | Arts

D’entrada, una pregunta: “creieu que sou moralment superiors als talibans?” Silenci a la platea. “Gairebé ningú no diu res”, diu el ballarí. I passa a l’atac tot descrivint les atrocitats comeses pels radicals afganesos. Els DV8 van forts amb aquest Can we talk about this?, una obra de teatre físic servida pel Mercat de les Flors com una bomba de gran calibre. Lloyd Newson, el coreògraf, ja avisava la Bàrbara Raubert la setmana passada que no s’estarien de res, que havien investigat molt i que tenien les coses clares. Vist l’espectacle, hores després, encara estic impactat per aquesta peça sobre la llibertat d’expressió i la por d’Occident al radicalisme islàmic.

Una peça molt valenta. Perquè com bé demostren no és fàcil parlar de matrimonis forçats, de Theo Van Gogh, de les caricatures de Mahoma, etc. Del multiculturalisme. De la relació entre comunitats que viuen en un mateix país. I els DV8 ho fan sense mossegar-se la llengua després d’un intens estudi de tot allò que ha passat al Regne Unit des de 1982 fins ara. I tot acompanyat de la versatilitat dels moviments de la companyia. No ho oblidem: es tracta d’una obra de teatre físic, de dansa-teatre, amb uns intèrprets tremendament preparats, que parlen molt bé i es mouen d’una manera vertiginosa. Sovint, l’espectacle és hipnòtic.

Em pregunto si algú seria capaç de fer un espectacle aquí d’aquesta dimensió. Aquí, per sort, no tenim els problemes socials que pateixen al Regne Unit fruit d’una multiculturalitat que ha donat artistes esplèndids com Akran Khan, Hanif Kureishi o Zadie Smith, però que també ha provocat moltes de les coses que explica Can we talk about this?

Al Romea, també se la juguen, però d’una altra manera. David Selvas i Norbert Martínez fan L’habitació blava, de David Hare. Una de les obres més difícils de fer que he vist en un escenari. Quatre actors (Selvas, Nao Albet, Àurea Márquez i Maria Rodríguez Soto) que posen en risc el seu cos en cada escena. Perquè aquí, del que es tracta, és de cardar. Deu escenes sobre deu parelles antagòniques que es relacionen, sobretot, al llit. I la cosa no pot ser de mitges tintes, sinó que hi ha d’haver carn, i gemecs, i suor, i xiscles, i pits, i pardals. En totes les seves varietats.

Cal anar a veure, també, L’habitació blava per comprovar que aquí hi ha una troupe que es pren d’una manera molt seriosa això de pujar a l’escenari, que ho donen tot, i que són capaços d’anar fins al límit. A més, la peça té un dels muntatges videogràfics més intel·ligents i ajustats i precisos dels que he vist en els últims temps. No sé si la idea és de Mar Orfila o de Max Glaenzel. Però un 10 als dos.

1 comentari

  • jo aqui

    19/05/2012 18:47

    “Em pregunto si algú seria capaç de fer un espectacle aquí d’aquesta dimensió. Aquí, per sort, no tenim els problemes socials que pateixen al Regne Unit fruit d’una multiculturalitat que ha donat artistes esplèndids com Akran Khan, Hanif Kureishi o Zadie Smith, però que també ha provocat moltes de les coses que explica Can we talk about this? …”

    Carai, després de veure una obra que parla de la contemplació i que parla de la política del Occident, aquest paràgraf dóna molt del que pensar.
    A Regne Unit no tenen els problemes que aquí, gràcies a Déu! Al Regne Unit la multiculturalitat vé de lluny. Vés a qualsevol teatre i mira la nacionalitat dels nostres creadors. Escombra cap a casa aquí es, fins i tot, massa literal.
    La pregunta que et fas, hem sap greu, no crec que sigui correcte. Com a periodista cultural el que hauries de preguntar-te és perqué a aquí aquests tipus d´espectacles no és produeixen? Qué els hi passa en els artistes de la casa? Cap a on miren? Bueno, a grosso modo, tinc dues observacions (va , tres):
    1.- Perqué la multiculturalitat a aquí és una mentida com una casa. Hem creat una societat que té la tendencia a funcionar en ghettos, en el nostre mélic i en la posició no-política del artista. A aquí, la multiculturalitat és fer un concert d´un grup Africà i sentir-se “guai”. Hem decidit, no sé com, que els immigrants (perqué els hi diem així) vagin quasi bé tots al mateix col.legis, entre moltes altres coses de les que no puc parlar ara perqué no acabariem. Sabeu perqué Akram Khan pot presentar el seu treball? Primer de tot perqué ha treballat, i després perqué s´ha vist amb l´espai per fer-ho. Ah! I perqué és britànic i s´ha sentit amb les mateixes oportunitats que els altres.

    2.- Els artistes/coreògrafs que aquí “estan consolidats” ( consolidats, com els 3 noms que has mencionat del Regne Unit) fan pudor a producte “re-calentat” ( tinc aquella imatge dels restaurants que fan les patates al matí i les calenten al mijdia. Que tenen aquell gust de remullat i plàstic). Aquests artistes que es fan dir contemporanis i que viuen dels 80, són coreògrafs que ja a primeres, no investiguen, simplement rebent uns diners de la Generalitat per tenir una companyia permanent durant tot un any per fer peces que quasi ni es veuen i que quant es veuen, t´arrepenteixes d´haver-ho fet. Et convido a mirar qui s´emporta la gran majoria de subvencions i veuré el seu treball en els anys. Els que reben més diners, tenen dos característiques molt peculiars: Que porten molt de temps en l´escena i que, tot i porta temps, el seu treball segueix sent el mateix. Pura estética i quasi no reflexió ( i si hi ha reflexió, la reflexió és totalment artificial ja que només busca una reacció emocional i directe del espectador)
    Els que investiguen, poder, són altres artistes i coreògrafs que molts no veure´m perqué no omplen els teatres poder degut a que no reben l´atenció que deurien als medis de comunicació.

    Tinc molt clar que, en aquest país, el compromís polític i social de molts dels coreógrafs de renom en el terreny de les arts escéniques és totalment publicitari i poc compromés.
    També tinc clar que hi han molts artistes i coreógrafs que tenen un treball compromés i que no tenen les instal.lacions ni les possibilitats suficients per arribar a un públic més gran i consolidar-se.


    inacabat

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús