Els jugadors i Parlour song

dijous, 19/04/2012 | General

Aquesta nit, quan he sortit del Lliure de Gràcia després de veure Els jugadors, he tingut la poc freqüent sensació d’haver assistit a l’estrena del que serà un clàssic. L’obra, de fet, ja té data d’estrena al Piccolò de Milà per a mitjans de desembre. I d’aquí en sortiran moltes funcions més, esperem que aquí i arreu del món. Perquè aquesta obra de Pau Miró és, realment, excepcional. La direcció és mi·limetrada i els quatre actors (Andreu Benito, Boris Ruiz, Jordi Boixaderas i Jordi Bosch) broden els seus personatges. Quatre ‘perdedors’ a qui se’ls ha passat l’arròs que miren de tirar endavant, amb més pena que glòria. Quatre homes que tenen molt a veure amb l’American Buffalo i el Glengarry Glenn Ross de Mamet. I també amb La mosquitera d’Agustí Vila…

A la sortida de la funció, Josep Maria Benet i Jornet s’ha apropat a Pau Miró i s’ha agenollat als seus peus. I li ha comentat, ull clínic, com de ben escrita estava aquesta obra i li confirmava el que l’autor em deia l’altre dia, que s’ha bolcat en els personatges com mai. “Com te’ls estimes”, li ha dit.

La història és ben senzilla. Quatre homes granadets, antics companys de cartes, es retroben al pis del professor (Benito), qui els ha demanat ajuda. En una hora i mitja sabrem moltes coses del quartet. Que si l’un va de putes (Bosch). Que si l’altre vol gresca (Boixaderas). Que si aquell vol sigui com sigui que la dona no el deixi (Ruiz). I tots quatre personatges es mouran per la línia prima que separa la comèdia del drama. Un equilibri perfecte, simfònic…

I és increïble com Pau Miró es fica dins la pell de quatre homes molt més grans que ells, com els escolta, com els deixa parlar, com els deixa expressar-se.

Ara mateix, el millor de la cartellera barcelonina és obra d’autors de casa. Amb el permís del Mouawad d‘Incendis, comparteixen podi amb Els jugadors, Burundanga i Tots aquests dois. Esperava molt del Parlour song de Jez Butterworth del Goya, però em va decebre força. M’agrada molt l’autor anglès, però la funció va ser poc valenta, massa plana. No ens posarem a comparar la feina de Victòria Pagès, Josep Julien i Joan Negrié amb el quartet d’Els jugadors, però als del Goya els faltava una mica d’empenta, acabar de creure’s el que deien, de viure-ho. No era una comèdia. Potser aquí rau el problema. Al Lliure ho tenien més clar.

 

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús