Miro la cartellera, tanco els ulls i no m’ho crec. No sé si s’han fixat, però és espectacular. Rigola, Albertí, Batlle, Albet & Borràs, Chéreau, Duris, Le Roy, Mouawad, Segura, Manrique, La Cubana, T de Teatre, Tosar, Angelat, López, Sanchis Sinisterra, Pou, Portaceli. Fins i tot La Cubana. Un autèntic festival que els retalladors, els malfactors i els aixafaguitarres habituals no han aconseguit espatllar. Casualitat?

Sembla mentida, però en els nefastos temps que corren, el geni surt al carrer i els artistes obliden per un moment el món que els envolta, es tanquen i creen peces magnífiques. Un exemple: el Coriolà que la tropa de Rigola fa al Lliure. Fa tres anys, l’hagués muntat amb quinze actors i una escenografia espaterrant. Ara, amb vuit i un cartell enorme, n’ha tingut prou per oferir una peça que se’t clava al cor.

Un altre exemple és l’Incendis del Romea. La interpretació de Clara Segura i Julio Manrique i la tropa de La Perla és de traca i mocador. No sé si Mouawad és per a Broggi. Però per fer possible aquesta obra que ja és dins del cànon del segle XXI, només ha necessitat un llit de sorra, una cadira, una taula i un llençol. Res més.

A fora, on lliguen els gossos amb fotifarres i tots són alts i rossos, els muntatges no van molt més enllà. Hi ha produccions grans, de molta pela, però aquest fet no és determinant, sinó que és el plus. Això sí, els actors i els directors cobren més, poden girar més i se’ls estima més.

A fora, no ho fan millor que nosaltres, però es respecta i es valora la feina dels artistes. No han d’aguantar pistolers perdonavides que se’n van a casa en taxi pagat pel govern cada dia i demanen als gestors culturals que s’estrenyin un cinturó que ja no té més forats. Tots aquests haurien de mirar la cartellera i treure’s el barret. I proclamar: enhorabona!