Aquest senador dolentot tenia moltes ganes que arribés el mes de març, perquè creia que almenys per uns dies podria oblidar-se de les misèries culturals de cada dia i poder, simplement, gaudir del teatre. S’havia d’estrenar Incendis, La monja enterrada en vida, Coriolà, Zoom, Els dolents… fins i tot Campanades de boda. Bona teca, bons textos, gent amb ganes, gent jove i mig jove, consolidats i oblidats. Com abans, vaja.

Incendis ja la tenim aquí. Una obra de Wajdi Mouawad que Oriol Broggi ha portat a escena amb Julio Manrique i Clara Segura de grans protagonistes, però amb un repartiment d’escuders de primer ordre, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Claudia Font, Xavier Ricart i Xavier Ruano. Tres hores de funció que passen com una alenada, cor encongit, cap al·lucinat amb el desplegament actoral, sobretot una Clara Segura i una Màrcia Cisteró que espremen fins al pinyol el drama, i un Manrique que fa tots els papers de l’auca ple de vigor. Set actors que fan una vintena de papers. Però si hi ha un però possible és un cert maniqueisme del muntatge. Com si Broggi no hagués decidit quin estil, quins accents, posar-li a l’obra. L’exemple és el caos musical de la peça… I ens queda el dubte de saber què hauria passat si hagués disposat de tres o quatre actors més.

Coriolà, el vam veure al Teatre de Salt. Un Shakespeare passat pel sedàs d’Àlex Rigola, és a dir, netedat, inspiració, valentia. Una obra de tres hores reduïda fins a l’hora i vint minuts. I no vam trobar a faltar res, sobretot si el nostre referent últim de la peça era el muntatge de Georges Lavaudant al TNC de fa una dècada. Vuit actors vestits amb camisa, pantaló i corbata. I un gran rètol giratori que plana per damunt de tots: Democracy, hi diu. Joan Carreras, com a Coriolà, explota el seu vessat d’heroi tràgic. Mercè Arànega et fa caure de cul. I Alícia Pérez, t’hipnotitza. Perquè aquest és un muntatge hipnòtic, que esclata amb el Five years de Bowie, que no ens podrem treure del cap durant molts dies.

Totes dues obres són actuals. Incendis és una obra que té deu anys i que parla, en el fons, de la memòria, dels orígens, de la necessitat que podem tenir (o no) de saber qui som. Parla també de la humanitat, de les peces (humanes) que organitzen massacres, maten, i els que pateixen, sobreviuen. Coriolà es de fa més de quatre segles, però sentint el pròleg, sembla mentida. Parla de com es pot influir el poble, com l’èxit pot portar l’individu a creure’s superior als altres, de la importància de les decisions que prenem com a societat.

Teatre d’ara mateix construït per unes companyies, la de Broggi i la de Rigola, que actuen als antípodes, però que busquen el què i l’ara. D’Incendis surts colpit. De Coriolà, canviat.