Algun cop, quan menys t’ho esperes, la catarsi et salta al coll. Vas a un teatre predisposat, perquè t’han dit que aquell espectacle és bo, però, malfiat de mena, penses que no serà per tant. Amb la música passa més sovint. Amb el teatre, que és un art més complex, és molt més difícil. La paraula ben dita, una història interessant, no basten. Fa falta un clic que t’aixequi subtilment de la cadira.

Ja que ens posem flonjos, els diré que el segon acte del 2666 de Rigola, el Rei Lear de Bieito, el Macbeth de Jürgen Gosch, el Coral romput d’Ollé o La casa de la fuerza d’Angelica Liddell, em van provocar una tremolor de cames extàtica. La mateixa que m’ha transmès, oh miracle, el Sé de un lugar que ha construït Iván Morales a La Seca amb la complicitat de dos actors de tracta i mocador, Anna Alarcón i Xavi Sáez.

Morales es fica en la pell de dos ‘joves’ en la trentena, un dels quals, ell, ha decidit no sortir de casa. Ella el visita tot sovint. S’exliquen la vida, aventures i frustracions, èxits i fracassos. Què passa? Doncs res. I molt. Ja que el que ens narren el Simó i la Berenice és la nostra vida, amb una veritat que ens havíem oblidat que existís en un teatre barceloní. Acaba el 26 de febrer, corrin a veure-la i demanin a La Seca que no la treguin.

Aquest Sé de un lugar és un bon símptoma. Vol dir que, tot i els nefastos temps que corren, hi ha uns autors, directors i actors que estan disposats a obrir-nos horitzons, a creure’s un projecte a cegues i tirar-lo endavant. I més quan un ocellet em comenta que l’obra va caure a La Seca després de ser rebutjada per altres teatres. Pobres babaus, els apoltronats rebutjadors.

Un apunt: el públic, el dia que vaig anar a veure l’obra, era tremendament jove i guapo, precisament aquell públic que normalment no va al teatre.