La modernitat

divendres, 3/02/2012 | Arts, General

Comença el rum-rum, s’estén i acabarà… Torna el vell debat sobre com muntar una obra de teatre. A les tertúlies radiofòniques del matí, sovint, força sovint, quan es parla de teatre n’hi ha que diuen pestes de les adaptacions modernes dels clàssics, com si Shakespeare, a l’hora de fer Coriolà o Juli César al segle XVI hagués tingut la intenció de fer una obra del segle I o del segle III. Normalment, diu això la gent que no va al teatre o a qui, directament, no li agrada el teatre.

Ara mateix hi ha en cartellera dues versions. La Hedda Gabler d’Ibsen i El mercader de Venècia de Shakespeare. Totes dues fallen, però no ho fan pas perquè siguin modernes. Fallen per altres motius. Falta de ritme, decisions errònies dels directors, uns actors que no s’atreveixen prou, per moltes raons. Però en cap cas perquè es tracti d’adaptacions. Si haguessin estat muntades d’època, passaria el mateix.

El teatre, tant si parlen de Sòfocles com de Guimerà, sempre ha estat un art contemporani. Els autors morts que encara es fan, es fan perquè ens diuen encara alguna cosa, perquè són actuals i, per això, són clàssics. Per això no es deu fer Pitarra i per això caldria recuperar a correcuita Palau i Fabre o Bernhard. Per això es fa tant Txékhov i no gaire, Brecht.

Si no ens agrada la posada en escena, podem tancar els ulls i escoltar. A l’òpera és molt útil, tot i que al teatres d’òpera sol haver-hi orquestres competents, cosa que, ehem, no passa sempre amb els actors de teatre. Que l’obra sigui ‘moderna’ no vol dir res. I, normalment, prendre aquesta decisió suposa molts maldecaps al director, ja que ha de crear, ha d’assumir riscos. D’aquí que aquest senador torracollons trenqui una llança a favor dels ‘moderns’. Millor una mica de risc, que veure sempre la mateixa obra!

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús