No sé si el coneixen, en Felix Krüll, un personatge creat per la imaginació de Thomas Mann i que és el fantotxe més famós del segle XX, encara que el seu creador ens deixés amb la seva història inacadaba. Un home guapo, jove i que passa per la vida com si tots ens haguéssim d’agenollar al seu davant. Que mentre Mann t’ho explica, acabes fent-hi amic, de tan simpàtic que és, el molt ganàpies.

Aquest Felix Krüll podria ser, si li treiem l’adjectiu de guapo i jove, un Félix ben nostrat, estafador com el personatge de Mann. Un home que no és un personatge de ficció, sinó que és real, complex, i que des de casa seva es deu estar fent un fart de riure mentre mira les notícies a la tele. Ja ni se’n parla, d’ell.

El curiós és veure com la Schauspielhaus de Zuric ha resumit les 600 pàgines de la novel·la en una obra de teatre d’hora i mitja, amb només quatre actors en escena i un muntatge més aviat barat. Quatre actors (Denis Geyersbach, Klaus, Brömmelmeier, Patrick Güldenberg i Milian Zerzawy) que es fiquen en la pell de Krüll, alhora, de manera simultània, desdoblats, amb una capacitat de captar l’essència del personatge impressionant.

Aquest senador viatger i burleta va gaudir fa uns dies com un nen d’aquesta obra a Zuric, i no es pot arribar a imaginar el que podria fer algú amb imaginació, a Barcelona, sobre aquest personatge, Felix Krüll, passat pel sedàs d’aquell altre Félix, estafador amb galons i més real que la Moreneta. Els suïsos, dirigits per Lars-Ole Walburg, han estat capaços d’aixecar un muntatge superb, directe. Amb un únic ingredient, ben barat: la imaginació, d’una dramatúrgia agosarada i una posada en escena hipnòtica.

Sembla que s’ha tornat a posar de moda dir que la literatura catalana contemporània és fluixa, tova, que cau de les mans, que no està al nivell, etc. Adjectius, comentaris, que fa anys que, amb més o menys insistència, llancen els uns o els altres sense cap pudor, com si fossin doctors en literatura, crítics de solvència contrastada, demiürgs de la literatura mundial que s’han capbussat en totes les literatures del món, des de la romanesa a la nord-americana. Coses de país petit i acomplexat que miraré de desmuntar, ara que s’acosta Sant Jordi, sense pretendre ser taxatiu, a partir d’una pregunta: és tan dolenta la literatura catalana?

1. Primer de tot, cal dir que els que llancen aquests comentaris no són, com deia abans, intel·lectuals de gran volada, amb una obra crítica o literària al darrere que els avalin. Potser el que critiquen és el sector editorial, i potser tenen raó, però no se n’adonen que sovint confonen la gimnàsia amb la magnèsia i que estic segur que podríem dir-me almenys quinze autors de molt alt nivell, cosa que en un sistema literari com el nostre, amb uns set milions de lectors potencials, no està gens malament. Va, els en dic set: Jordi Puntí, Vicenç Pagés-Jordà, Teresa Pascual, Julià de Jòdar, Carles Camps Mundó, Francesc Serés, Màrius Sampere. Potser no n’han llegit cap? O potser només n’han llegit un llibre i ja diuen que són dolents?

2. Hi ha un tema que em preocupa: la llengua. Els més bufes, els més valents, són els que pitjor escriuen, dominats per un no-estil, estil de diari, de web, ràpid, buit. Recordo un gran escriptor com Baltasar Porcel queixant-se, burleta, que els joves autors només llegien traduccions al castellà, cosa que es notava, i molt, quan escrivien en català. I recordo haver llegit la gran disquisició dels anys 70, la del model de llengua que els autors havien de triar: o Pla o Pedrolo. Es va triar Pedrolo i, com lamenta, amb certa raó, Valentí Puig, vam perdre una oportunitat. El problema és que tot sigui Pedrolo, i per sota de Pedrolo. Ell va viure en un món on el català estava prohibit i havia d’arribar a gent que no l’havia estudiat mai. Avui és una llàstima comprovar que Pedrolo és un estilista al costat de segons qui.

3. Gabriel Ferrater anotava en una de les seves conferències dels anys 60 que la falta de tradició novel·lística pesava com una llosa a sobre dels narradors, que els faltaven eines, potser paraules, per donar vida a les seves històries. Aleshores no li faltava raó. Però avui, mig segle després, podem dir que la segona meitat del segle XX va ser excel·lent per a la literatura catalana. En una sola escriptora, Mercè Rodoreda, trobem des de la novel·la popular, Aloma o La plaça del Diamant, a la novel·la més avantguardista, Quanta, quanta guerra, sense oblidar-nos dels contes de Semblava de seda, ben a la vora dels grans mestres del gènere. I tenim Porcel, Villalonga, Calders, Estellés, Foix, Blai Bonet, Quim Monzó… Grans autors, molts models.

4. Ens comparem amb altres literatures i fem bé de fer-ho, però les comparacions han de ser justes. Per arribar Houellebecq o a Mauvignier, els francesos han estat dos segles picant pedra, de Stendhal a Pierre Michon. La seva llengua ha evolucionat, i tenen un públic lector molt gran i exigent. El mateix podríem dir de les grans literatures occidentals, l’espanyola inclosa. Aquí hem de tenir sempre en compte, sense voler ser tous, que no fa ni un segle que disposem d’una llengua normalitzada i que fa només 35 anys que es pot escriure en català en llibertat. Poca broma.

5. Sovint es diu que la literatura catalana és massa plana, que falten horitzons, experimentació, ambició. Doncs, qui diu això, realment, no sap que es diu. Es deuen referir al mainstream, però servidor no observa cap mainstream mundial que sigui experimental i sovint es lloen autors que, en vida, coneixia ben poca gent. En català, de la Transició ençà, puc llegir des de L’adolescent de sal a Els jugadors de whist, des de Benzina a El silenci dels arbres, des d’El jardí dels set crepuscles a Contes russos. Puc llegir, cenyint-me a la novel·la, grans llibres com L’emperador i l’ull del vent, Anna K., L’àngel de la segona mort,  El professor d’història, i un fotimer de llibres més, ambiciosos, importants. Fins i tot es publiquen primeres novel·les brillants com El talent o Primavera, estiu, etc.

6. El problema, segurament, es troba en un sistema literari que busca només el best-seller, que vol més agradar que sumar, que vol només vendre i no pretén crear tendència. S’ha de vendre, esclar, però també sembrar el futur. Un sistema que ha menyspreat els crítics, els suplements literaris, les revistes literàries, que no hi ha invertit, i que, com a conseqüència, no té un aparell crític solvent. No hi ha, realment, cap crític de referència. I a la universitat, llevat de dos o tres professors valents i esforçats, encara estudien Espriu i ignoren la literatura del 2013.

Fa uns anys, quan lligàvem els gossos amb botifarres, fèiem obres amb dotze actors i escenografies d’òpera, es va desplegar un ambiciós projecte que, tot imitant França, buscava obrir centres de producció fora de Barcelona, amb el suport de la Generalitat i l’ajuntament que tocava. Espais professionals, amb cara i ulls.

Així van néixer i/o desenvolupar-se tres places fortes: Girona, Reus i Terrassa. Girona era la més consolidada i potser l’espurna del projecte gràcies a l’expansió del millor festival de teatre de l’estat, Temporada Alta, i un dels deu millors d’Europa. Sens dubte. Reus, al seu torn, és una ciutat amb una important tradició teatral i, amb el Trapezi allà establert, era lògic que comptés. I Terrassa era l’opció lògica del Vallès.

Aquests centres de producció van començar a treballar de valent, a coproduir amb diferents espais barcelonins i, en certa manera, a  estirar d’una part del carro. Fins i tot exportaven espectacles més enllà del territori i era normal, per exemple, veure els muntatges de Reus a València, on el TNC no hi ha posat mai un peu. A més, Girona, Reus i Terrassa van acordar coproduir un espectacle a l’any amb el Principal de Palma…

Avui, aquests centres encara existeixen i resisteixen, però ja no poden fer el que feien. Amb prou feines poden programar als seus teatres i mantenir l’activitat, i ja no en parlem de posar diners en algun projecte ambiciós que impliqui estrena a casa seva i una mica de repercussió mediàtica. I saben per què? Perquè la Generalitat els ha tallat les ales i, sobretot, perquè els ajuntaments respectius no s’ho han acabat de creure. A França, són els ajuntaments els que posen més diners –parlem de milions d’euros– en les seves Scènes Nationales. Aquí posen entrebancs.

Per què serveix la crítica? Per què serveix el periodisme? I el teatre, per què serveix? I l’art? Totes aquestes són preguntes, disculpin, de primer de bàsica. D’entrada, podríem de dir que no serveixen per a res. Crítics, periodistes, dramaturgs i/o artistes no són com els metges o els mestres, que a priori desenvolupen una feina bàsica dins el món occidental… Si pensem això, tanmateix, podem plegar veles ara mateix i anar a viure a l’Antàrtida, o al desert del Gobi, perquè sense art no hi ha societat, i sense crítica no hi ha art.

La relació entre crítics i creadors sempre ha estat tensa. I l’últim episodi viscut aquests dies amb picabaralles a Twitter i articles creuats a Nuvol no fa més que demostrar una cosa: encara no hem entès res. Els crítics poden dir el que vulguin, i els creadors tenen dret a emprenyar-se, però sempre, els uns i els altres, dins certs marges, marcats únicament pel respecte.

Si els creadors s’enutgen, allà ells. Però afirmar rotundament, com fa Guillem Clua, que només s’han de publicar les crítiques positives és tractar la gent d’imbècil, o de ramat sense criteri. Cap crític més o menys professional creu que la seva crítica influeix en l’obra present o futura d’un creador. La relació del crític és amb el lector, no pas amb el creador. I això no ho ha d’oblidar ningú.

Dir, alhora, que les crítiques negatives perjudiquen un espectacle, també és molt relatiu. ‘La família irreal’ ha rebut crítiques molt dolentes, i és, de llarg, l’espectacle que millor funciona a la cartellera. ‘Red pontiac’ va rebre crítiques molt bones i el va anar a veure poca gent. No serveix per a res, la crítica? És útil per a certs tipus d’espectacles. Estic convençut que si ‘Smiley’, ‘Litus’ o ‘Sé de un lugar’ no haguessin tingut bones crítiques, no haurien gaudit de l’èxit que tenen. Haurien funcionat igualment -perquè són obres, objectivament, bones-, però no haurien arribat al nivell de ‘hit’.

La crítica professional, a més, serveix per aixecar acta, fer ‘història’ -amb la boca petita, sense grandiloqüència-, deixar constància que l’obra d’aquell creador s’ha estrenat.

Molts crítics -aquí i arreu del món- tenen relació d’amistat amb molts creadors -va ser famosa la relació entre Michael Billington i Harold Pinter, per exemple-, però això no vol dir que no facin bé la seva feina. I molts crítics i creadors s’odien profundament -Marcel Proust i Sainte-Beuve, Harold Bloom i David Foster Wallace, Julià Guillamon i Sebastià Alzamora-. És així, simplement.

I ara ve la pregunta: tenim bons crítics? Sí i no. A diferència del cinema o la literatura, on hi ha molta gent que es dedica a escriure/criticar obres, amb el teatre passa una cosa curiosa. A Barcelona, de fet, el nombre de crítics professionals es poden comptar amb els dits de les dues mans. Res més. Tots aquests són, a més, força solvents, sobretot si tenim en compte com de precària és la seva professionalització. Dels crítics de Time Out, Juan Carlos Olivares i Santi Fondevila, servidor, se’n refia com si fos paraula divina el que surt dels seus teclats. Marcos Ordoñez, Joan-Anton Benach, Begoña Barrena o Jordi Bordas són també de fiar. Cadascú té el seu criteri, la seva estètica, de la mateixa manera que Pau Miró i Marta Buchaca no tenen res a veure. Els uns m’agraden més. Els altres, menys.

Segurament, a l’estament crític, li falta la profunditat de la qual fan gala els crítics d’altres països, però això passa simplement perquè als mitjans de comunicació els importen un rave les crítiques. Hi ha diaris, per exemple, que ja no en publiquen. I d’aquí que només hi hagi un o dos crítics de teatre que visquin del que escriuen…

A més, hi ha molts crítics que han vist i llegit molt més teatre que molts autors, directors o actors. Per una qüestió d’edat. I perquè sovint els creadors estan tan capficats en la seva obra, que miren poc la del costat.

Una altra cosa són els blogaires, tuitaires, etc. Són espectadors, molts dels quals ‘professionals’, però no són ‘crítics’, en el sentit que no exerceixen com a tals. Comenten, parlen, opinen. I la seva opinió també s’ha de tenir en compte. És l’espectador qui haurà d’atorgar-li un valor o un altre. I el creador, també. I si un espectador diu “no aneu a veure l’obra X perquè no val un duro”, té tot el dret a fer-ho.  I si el creador s’emprenya per això, amb el blogaire/tuitaire de torn, és el seu problema. Li fa un unfollow, i au. No llegeix més el seu blog, i ja està. Si al blogaire/tuitaire/crític no el segueix ningú perquè és un troll, és dolent, etc., acabarà per dedicar-se a una altra cosa… O potser tindran raó, i no haurem estat justos.