Per què La Perla ha guanyat 6 Butaca?

dimarts , 25/11/2014 | Arts

Julio Manrique

‘L’orfe del clan dels Zhao’, d’Oriol Broggi i La Perla 29, va guanyar ahir sis premis Butaca: millor muntatge, direcció (Broggi), actor (Julio Manrique), actor de repartiment (Pablo Derqui), il·luminació (Pep Barcons) i vestuari (Berta Riera). Un triomf abassagador en els que són, avui, dia, els únics premis de teatre de Catalunya. Broggi va dirigir la temporada passada tres espectacles grans a Barcelona (no ccomptem el ‘Tirano Banderas’ de Madrid, i els microespectacles diversos): ‘Adiós a la infancia‘, al Lliure; ‘L’orfe del clan dels Zhao‘, al Romea; i ‘Cels‘, a la Biblioteca de Catalunya i, per tant, tenia molts números de cara als Butaca d’enguany, cosa que, tanmateix, no li treu cap mèrit, ja que tots i cadascun dels seus muntatges va abaixar la persiana amb un més que notable èxit de públic. La pregunta, tanmateix, és òbvia: per què triomfen ara mateix els espectacles de La Perla 29?

1. Té una tropa d’actors molt solvents, alguns dels quals són els millors de la seva generació. Julio Manrique, Clara Segura i Pablo Derqui, entre els que tenen 40-i-pocs, són els millors. A més, no ens oblidem de Xavier Boada, Xavier Ricart, Màrcia Cisteró, Ramon Vila, Ernest Villegas, el nucli dur, sempre a to, sempre a punt.

2. Broggi tria espectacles de llarg recorregut, que calen profundament en el públic. Si s’hi fixen, podem estrablir una connexió entre Marsé, Mouawad i Ji Junxiag. Són autors de grans històries, quotidianes i èpiques. Però sobretot íntimes. Entre el monjo de Manrique als ‘Zhao’ i el Clément de Farelo a ‘Cels’ no hi ha gaire diferència. Dos homes enfrontats a una gran història, dos herois incògnits, vulgars, fins i tot fracassats.

3. Ha sabut connectar amb el públic d’ara gràcies a una manera de fer teatre reconeixible, que descansa en la feina dels actors i una poètica pròpia molt potent. El seu referent és Peter Brook i ell sempre recorda la primera vegada que va veure un espectacle seu com una revelació. La sorreta, els símbols, la il·luminació càlida, la música popular, són els eixos de la seva estètica. He sentit ‘L’homenatge a Teresa’ de Montllor/Estellés en almenys quatre obres seves. Sempre busca referents coneguts.

4. Va començar a treballar d’aquesta manera fa una dècada, ha mossegat la lona moltes vegades, però ha continuat endavant. S’ha menjat algun fracàs sonat, i no ha defallit. No ha tingut sort. L’ha buscat, la sort. És un home molt tenaç.

5. I, tot i que sembla antic, tronat, l’estètica de Broggi és del més modern que es fa a Barcelona en aquests moments. No, no és un director per a tietes, com si sovint se l’acusa. Manipula els textos, fa dramatúrgies impossibles –’Luces de bohemia’ per a vuit actors!–, busca l’expressivitat màxima, i una fisicitat molt orgànica, que surt de manera espontània dels seus intèrprets.

 

Tags: ,

Temporada Alta: Castellucci, Galván, El Conde de Torrefiel, Ayguadé

diumenge, 23/11/2014 | General

Juli Cèsar. Trossos

1. L’artista: Primer de tot, hauríem de donar les gràcies a Temporada Alta per tornar-nos a portar un espectacle de Romeo Castellucci, el director d’escena més artista, el més visceral, d’Europa. Un italià que et destrossa l’intel·lecte amb els seus espectacles, directe, eficaç, mordaç. I aquest ‘Juli Cèsar. Trossos’ que vam poder veure dissabte a l’Església de Sant Domènec de Girona és el més espaterrant que he vist en mesos. Ell volia mostrar-nos d’on neix el llenguatge amb aquesta obra de Shakespeare. I li basten dos monòlegs i una posada en escena pulcra, inquietant. D’entrada, Brutus, que es fica una càmera fins a la gola mentre deixa anar improperis. Enmig, Juli Cèsar, que calla tot el que voldria dir. I per acabar un Marc Antoni i el seu discurs durant el funeral de l’emperador interpretat per un vell amb traqueotomia. Esgarrifós. Tant, que hi va haver un moment en què vaig haver d’apartar la vista.

Fla.co.men

2. El geni: Israel Galván és una altra cosa, un ballarí genial que ens encisa amb els seus moviments i fins i tot ens fa riure. Fa un mes vaig veure el fabulós ‘Torobaka’ al Mercat de les Flors, un joc amb Akran Khan, en el qual es bellugaven entre el flamenc i el katak. I dissabte, al Teatre Municipal de Girona, amb ‘Fla.co.men’ ens va demostrar que no sols és capaç de posar-se a l’altura de Khan, sinó que pot agafar qualsevol dansa i aflamencar-la. Quan es va descalçar i va continuar picant de talons, vaig veure clar que Galván, tot ell, tot el seu cos, és música. Ni baix, ni guitarra, ni saxo, ni calaix, ni violí, ni bombos… No li cal res. Ell i el seu cos. I si a sobre es vesteix de flamenca per acabar, no cal dir res més.

El Conde de Torrefiel

3. L’enginy: El Conde de Torrefiel també fa riure, però aquí no parlem de flamenc, sinó d’un híbrid entre teatre i dansa que és del millor que ha sorgit de l’escena barcelonina dels últims anys. En resum: Pablo Gisbert, el dramaturg de la troupe, és el més contemporani dels nostres autors. Disecciona el món d’avui sense manies, amb un enginy que ni el Woody Allen de ‘Manhattan’. ‘La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento’ és un deliri tan naturalista com al·lucinògen. Una conversa entre dues noies que marxen de cap de setmana i destrossen el món d’avui. Si tens més de 40 anys potser no entens res. Si en tens 30, tens la sensació que algú t’ha espiat durant dos anys i ha escrit la teva biografia, i s’ha fet un fart de riure.

Saba

4. La força: Si parlem d‘Eulàlia Ayguadé ens referim a una ballarina i coreògrafa que treballa com l’univers, en expansió constant. Cada vegada que veig una peça nova seva, crec veure una màquina que forada la terra per obrir-la a noves dimensions. És pura força. I el ‘Saba’ que ha presentat a Temporada Alta va més enllà de tot, i això que no ballava ella, sinó dos homes. Un cec i el seu senyor. Un un esclau i el seu amo. Un aprenent i el seu mestre. Balla l’un, fent tentines. Balla l’altre, assegurant el terreny. Fins que tots dos es fonen en un pas à deux que no haurien imaginat els teus somnis. Tot té un plasticitat, un encís, que és molt difícil d’aconseguir, de transmetre. Encara tinc calfreds.

Tags: , , , ,

Teatre públic gratis

dimarts , 18/11/2014 | Arts

Crec que era Kafka qui deia que de la conversa més trivial en poden sortir els fets més terrorífics, frase que podríem posar en sentit positiu arran de la taula rodona organitzada pels premis Butaca que em va tocar moderar fa uns dies. Tot era bon rotllo, frases amb enginy, lliçons de bon teatre, fins que el dramaturg de la Schaubühne Florian Borchmeyer va dir que el teatre institucional hauria de ser gratis, així com ho són els grans museus de Londres. Va parlar del teatre com a ‘parc públic’, d’espai de trobada, de passeig, obert a tothom. Declan Donnellan, Xavier Albertí i Carme Portaceli van quedar estupefactes. I Lluís Pasqual va sortir al pas amb una frase de Peter Brook, en la qual deia que el problema del teatre és el preu.

Borchmeyer assegurava que si el seu teatre fos gratis, caurien moltes barreres, a banda que l’economia de la institució no es veuria gaire alterada. La Schaubühne té 16 milions de pressupost, 12 dels quals vénen de les institucions. 2 milions més arriben gràcies a les gires i només 2 milions, de la taquilla. I això que tenen un 91% d’ocupació! Aquí passa el mateix, llevat dels calés de les gires. Ho discutim?

Brian MacMaster

Fa uns anys, Brian MacMaster, el gran impulsor del Festival d’Edimburg a finals dels 90 (i amb casa a Sitges, per cert), va redactar un informe sobre arts escèniques per encàrrec de l’aleshores primer ministre britànic Tony Blair. I, entre les moltes coses que deia, proposava que una setmana a l’any, els teatres de Londres oferissin funcions de franc. Un dia li vaig demanar quin era l’objectiu de la mesura: “doncs, que la BBC parli de teatre”, em va dir. Una cosa que les sales petites que s’han afegit a la moguda de les entrades a 1,5 euros han aconseguit: la setmana passada, el senyor Basté, a RAC1, va mencionar a les vuit i escaig del matí els noms de ‘Sala Beckett’ i ‘La Seca’, per exemple, que mai no s’havien sentit al seu programa. Bravo!

Tags: , , , , , ,

La T-5

dilluns, 3/11/2014 | Arts

Finalment, feliçment, ha passat. Les companyies emergents del país han unit forces de manera concreta. Per ara, són un cartronet, una mena de targeta de visita que podeu trobar al Círcol Maldà, la Nau Ivanow, la Sala Beckett, la Flyhard i la Muntaner, on la Virgueria, Arcàdia, La Ruta 40, Delikatessen i La Mandona fan els seus últims espectacles. Es promocionen els uns als altres i si aconsegueixes la targeta, et fan “petits regals”.

T-5
Les companyies diuen que donen embranzida a la T-5 per posar en contacte els seus públics, amb qui volen comunicar-s’hi directament. I això diu molt d’ells, perquè hi ha tropes que tenen més gent que d’altres. Penso en La Virgueria, Prisamata, Sixto Paz o Les Antonietes, potser el top 4 de popularitat. A la resta, els costa més, bé perquè no han gaudit de cap ‘hit’ ni potser de l’oportunitat de tenir-lo. I diuen: “Això no és més que el principi. Estem cuinant noves propostes i sorpreses per seguir sacsejant l’escena teatral”.

El que no acabo d’entendre és això dels regalets. Segurament la qüestió és que no han volgut caure en el suat descompte i no està malament això de regalar, m’ho invento, un llapis o un boli. Mai sobren. Però deu haver-hi altres maneres d’aconseguir que la gent jove, el seu públic majoritari, s’assegui en una butaca predisposat a veure una obra de teatre. Tanmateix, deixem-los començar. I aconseguiu la T-5. ¿Ja sabeu que estem vivint un moment històric?

Tags: , , , , , ,

Sarah Kane

dilluns, 27/10/2014 | Arts

Sarah Kane

Ja em perdonaran, però crec que al teatre que veiem a Barcelona hi falta alguna cosa, una mica de mala bava, mossegades al coll, puntades peu, escopinades. Una mica de contemporaneïtat. Potser per això tinc ganes de veure el ‘Ruz-Bárcenas’ de Jordi Casanovas o el ‘Lampedusa beach’ de Lina Prosa, o voldria tornar a gaudir de la trilogia ‘Contra’ d’Esteve Soler o d’alguna obra de Marilia Samper. Potser per això trobo molt a faltar algun muntatge de Sarah Kane, una autora que a finals dels 90 va tenir certa difusió aquí, i que des d’aleshores ha desaparegut de la cartellera, mentre a la resta del món no paren de fer-la.

No sé si han vist mai ‘Blasted’, però jo en vaig veure un muntatge de Leonor Manso a Buenos Aires, fa anys, que em va deixar astorat. Deu ser l’obra més bèstia del nostre temps. Riu-te’n de qualsevol adaptació de ‘Titus Andrònic’ o de ‘Macbeth’. Ara em diran que els teatres volen vendre optimisme, escapisme, fer caixa fent creure el públic que el món que ens envolta és meravellós. Però, què volen que els digui…

PD: Arran de la publicació de l’article, surten fans de Sarah Kane a dojo. Francesc Amaro m’escriu per dir-me que l’ajudi a muntar ‘Phaedra’s love’. I, atenció: Moisès Maicas m’avisa que Anna Alarcón farà ’4.48′ Psicosi’. Bravo!

Tags: , , , , ,

Temporada Alta: Tebasland vs The suit

diumenge, 26/10/2014 | General

Tebas land

¿És possible comparar la complexitat de l’uruguaià Sergio Blanco amb la brillant senzillesa de l’anglès Peter Brook? En una tarda, a Temporada Alta, pots anar d’una banda a l’altra i no deixar de meravellar-te per les possibilitats del teatre contemporani. Des de l’elogi de l’espai buit, de l’storytelling, de Brook, al descobriment de l’autoficció teatral de Blanco. D’entrada, una pregunta: quin dels dos és més contemporani? I la resposta: tots dos ho són. Dins les seves diferències abismals, en la seva cruesa, en la seva profunditat. Brook, a mi, m’encanta. Però em quedo amb Blanco.

L’uruguaià s’explica a ell mateix a ‘Tebasland’. O, millor dit, com un dramaturg, un escriptor, aixeca una obra de teatre. Aquí ens parla del parricidi, a través de Sòfocles i el seu Èdip, però també a través d’Els germans Karamàzov de Dostoievski. I fa com Vila-Matas quan ens parla de la joventut o de l’amor. Sempre des d’ell mateix, des del seu punt de vista personal, amb l’autor com a centre de l’experiència literària. Com ho fa Blanco? Doncs, agafa un actor, Gustavo Saffores, i el situa com a ‘alter ego’, l’objectiu del qual és escriure una obra sobre Martín, un jove que va matar el seu pare i passa els dies a la presó.

Tot comença amb l’autor, S., explicant què volia fer: una obra performàtica sobre el parricidi amb el parricida en escena. Engega els tràmits, va a veure Martín, el coneix, li explica… Però aviat li arribarà la notícia que el ministeri de l’Interior no ho acaba de veure. Aleshores, busca un actor (Bruno Pereyra) que faci de Martín. Un actor que serà ell mateix i el parricida, en un desdoblament que és dels millors treballs d’interpretació que he vist últimament. És veritat que són com ànimes bessones, que s’assemblen molt, però Pereyra, amb un sol gest, la variació mínima del to de veu, no ens fa dubtar mai de qui és qui. Sensacional.

Blanco, com Brook, també ens explica una història. Un relat tèrbol, complex, on se’ns parla de la condició humana des de baix i des de dalt, des de Roberto Carlos a Mozart, des de Sòfocles a la història trista de Martín. Blanco ens mostra que Èdip és un parricida involuntari, i que Martín és un parricida forçat, un jove, ens diu, que no va tenir altra opció a la vida que matar el seu pare.

THE SUIT

La història de Brook també és tràgica. Ens situa en la Sud-àfrica de l’apartheid davant un matrimoni aparentment feliç, Mathilda i Philemon. Ell es lleva pletòric cada matí i contempla el somni plàcid de la seva estimada com si visqués al paradís. Però un dia un amic li diu que algú altre escalfa el seu llit quan ell no hi és. En Phil torna a casa i descobreix l’intrús, que fuig. El seu vestit, però, resta. Sembla que la perdona, que tot pot tornar a començar. Res, tanmateix, no és mai tan fàcil.

Brook fa servir cinc actors masculins, tres dels quals interpreten els seus papers i toquen la trompeta, l’acordió, el piano… I una actriu (Nonhlanhla Kheswa) que és una delícia escènica. Interpreta, canta i ens mira als ulls cada vegada. Ens hipnotitza. Ens enamora. I no fa servir cap altra cosa que la seva expressivitat, el seu cos, la seva veu. Ens alegrem amb ella. Ens entristim amb ella.

‘The suit’ és una obra dirigida per un encantador de serps, tan delicadament meravellosa, tan suau, tan propera. I a Brook no li cal res. Tot just la història i uns actors compromesos, genials. Sortim del teatre, tot i la tragèdia, amb un somriure als llavis, en un núvol. Ens ha explicat una faula. Ens ha convertit en nens, ansiosos de tornar a escoltar grans històries senzilles.

Però, per què m’agrada més ‘Tebasland’? Suposo que perquè és més d’avui. La història de Blanco fa servir un llenguatge més contemporani, i aquí no parlo del vídeo o de l’escenografia, sinó del discurs. Brook i l’uruguaià ens plantegen preguntes. Hem de perdonar i oblidar? Pots cometre un crim sense ser-ne conscient? Aquesta segona pregunta em toca més el voraviu.

Tags: , , , ,

Bona música als teatres

dilluns, 20/10/2014 | Arts

Finalment, ha passat. Els músics del país, populars, amb més seguidors que qualsevol actor, director o dramaturg, amb milers de tiquets venuts al darrere, comencen a fer el salt al teatre. Més ben dit: els teatrers comencen a fer-los cas, a demanar-los consell, a encarregar-los feina. I el millor de tots per fer això és, sens dubte, Jaume Manresa, exteclista d’Antònia Font, i l’home que signa el disseny de so de ‘Desde Berlín’. Una banda sonora ordida amb gust, des del ‘Perfect day’ d’Antony & The Johnsons, a ‘Heroin’ a càrrec de Joan Miquel Oliver, amb el tempo canviat. Ha hagut de ser Andrés Lima, per cert, qui li fes l’encàrrec. No serà l’últim.

Ara comença a ser habitual veure músics d’èxit a les estrenes teatrals. En poques setmanes m’he trobat David Carabén o Guillem Gisbert, al Romea i al Lliure de Gràcia. Al ‘manel’, el vaig veure a ‘Victòria d’Enric V’, on el seu company d’armes, Arnau Vallvé, signa la banda sonora de l’obra dirigida per Pau Carrió. Es mou massa, quan és a escena, i el resultat és correcte.

El nostre Neil Young, tanmateix, és Ramon Rodríguez. La música original de ‘La pols’, de Llàtzer Garcia, seria candidata a l’Òscar. Aquí passa una mica com al ‘Dead man’ de Jim Jarmusch, on Young construïa amb la seva guitarra escenes senceres. No es tracta només de construir atmosferes, sinó que amb la música es poden explicar coses, damunt d’un escenari. La música com un personatge més.

Tags: , , ,

Temporada Alta: Macbeth

diumenge, 19/10/2014 | General

Macbeth

¿Què en sabem d’Àfrica? ¿De la crueltat de les guerres, dels milers de morts, de la seva història, del seu teatre? D’entrada, direm que Àfrica ens fa por: immigrants delerosos de viure entre nosaltres, malalties, matances… Per això, quan ens arriba una proposta del sud, no podem fer altra cosa que córrer a veure-la -a França, per exemple, els teatres de províncies van plens d’històries africanes, però això ja és un altre article-. I si el muntatge és obra d’un dels creadors escènics sud-africans més punyents, Brett Bailey, acompanyat d’una companyia de cantants africans i una orquestra balcànica, amb ‘Macbeth’ al Congo, a Girona hi falta gent.

Bailey ha agafat la versió que va fer Verdi del ‘Macbeth’ de Shakespeare pel coll. Escurça l’òpera fins al cent minuts, modifica la sacrosanta partitura i ens planta als nassos la tragèdia congolesa. En una entrevista que li vaig fer arran d’aquest muntatge, el director em deia que al Congo han mort desenes de milers de persones, més que a Síria o Gaza, però que a ningú no li importa, que és un territori perdut, oblidat, i que ell pretenia fer-nos adonar d’aquesta injustícia. ‘Macbeth’ és una brillant manera de fer-ho, perquè el dèspota escocès és un senyor de la guerra amb tot els ets i els uts, un d’aquells cavallers sanguinaris que, mogut per l’avarícia, arrosseguen milers de persones a la mort.

Als primers compassos, Bailey ens posa en context: el 1936, una companyia va interpretar el ‘Macbeth’ de Verdi a Kinshasa i només, anys més tard, es va recuperar el vestuari. No hi ha cap més traça d’aquell espectacle. El que veurem, doncs, és una ficció, una premonició, més aviat, amanida amb detalls inventats dels cantants: l’un va ser un nen soldat, l’altra una refugidada, etc. Un embolcall que ens fa agafar, potser, massa distància respecte al que veurem en escena, a la qual cosa hi hem d’afegir el caire excessivament  frontal de la funció: tot passa cap endavant, amb pocs matisos. Això no obstant, el director no estalvia recursos a fi de fer palès el drama congolès i l’ascensió i caiguda del senyor de la guerra Macbeth, servida en safata pels seus ‘supporters’ fugissers occidentals, ens esclata als morros amb la violència que Shakespeare va parir.

Els millors moments de la funció ens el va servir Lady Macbeth (Nobulumko Mnxgxekeza), soprano d’aguts impossibles i gran domini escènic. Les seves lentilles blaves i la vilesa dels seus actes m’acompanyaran, segur, en els més sinistres malsons. Macbeth (Owen Metsileng) sembla un txitxarel·lo, al seu costat. Li falta fortalesa i està millor quan cau que quan s’alça amb el poder. La No Borders Orchestra de Premil Petrovic acompanya amb finor la partitura verdiana, conscients que una miniorquestra no pot competir amb una gran orquestra. Tot i així, funcionen, fan el fet. Potser m’esperava més. Però, tanmateix, ha valgut molt la pena.

Tags: , ,

L’èxit de Lluís Pasqual

divendres, 10/10/2014 | Arts

Lluís Pasqual

Lluís Pasqual no és un paio extrovertit i sovint mira amb certa desconfiança els que estem a l’altra banda. Fa anys i panys que brega amb periodistes, crítics, polítics, actors. I, quan el van triar per substituir Àlex Rigola al Lliure, ho admeto, els de la meva quinta no vam estar-hi gaire d’acord. Pasqual era la vella guàrdia. Preferíem, per exemple, Julio Manrique.

Sovint no hem entès la profunditat de la crisi que estem vivint –al Lliure van estar a punt de tancar!– i s’ha de dir que Pasqual ha aconseguit una cosa que només el seu teatre pot dir: tenir més públic.  En el seu cas: molt més públic. Ell parla de ‘responsabilitat social’, de programar per a la gent i el cert és que les seves xifres són l’enveja del sector. I quan tot semblava que se n’anava en orris, ell no només ha portat gent al Lliure que no hi havia anat mai, sinó que a sobre ha creat una companyia jove que, si segueix el creixement que està demostrant, la veurem aviat fent la volta al món.

Avui divendres, el patronat del teatre –l’autèntica vella guàrdia– ha decidit que Pasqual el dirigirà els propers quatre anys. Ell diu que vol seguir, que no ha acabat la feina. I que si aquest any pot programar Toni Servillo o David Espinosa, i fer una setmana de poesia catalana, és perquè disposa d’uns calerons extra arreplegats amb molt d’esforç, a banda de renunciar a la seva carrera internacional. Ha ideat una gran temporada, però encara m’hi falta alguna cosa… No parlo de diners.

Tags: ,

Temporada Alta: ‘I si elles marxessin a Moscou?’

diumenge, 5/10/2014 | Arts

I si elles marxessin a Moscou?

“Cada vegada que canvies, és com si morissis una mica”, diu una vegada i una altra Olga, la germana gran del clan Prozorova. De fet, ho diu al principi i al final de la versió de ‘Les tres germanes’ de Txékhov que hem pogut veure al Canal de Salt (Temporada Alta) servida per la directora brasilera Christiane Jatahy. Un muntatge del qual només vam veure la meitat, ja que la peça teatral es produeix de manera simultània a la pel·lícula en temps real que uns altres espectadors veuen alhora. Durant tota la funció, fins a quatre càmeres filmen l’acció. Jo vaig veure un espectacle. Els de la sala del costat, en pantalla gran, van veure’n un altre. Aquí parlarem de l’obra de teatre.

Dec haver vist almenys tres muntatges de ‘Les tres germanes’ abans d’aquest de Jatahy. I de l”Un hombre que se ahoga’ de Daniel Veronese al muntatge de Carlota Subirós o un que vaig gaudir al Young Vic de Londres dirigit per Benedict Andrews, hi ha una diferència abismal. Semblen obres diferents, amb punts de vista als antípodes, estils d’interpretació molt distants… El brasiler, el de Temporada Alta, ratlla l’excel·lència, com aquella versió de Veronese del 2007, fresca, còmica, directa, amb els rols canviats, el homes fent de dones i les dones fent d’homes, asseguts, com si la companyia estigués fent l’obra en un bar.

Com Veronese, Jatahy també tira pel dret. Elimina el to sentenciós, tràgic, que molts li pengen a Txékhov sense un perquè clar, i se centra en la història de les germanes. En escena, de fet, només les veurem a elles, amb els extres puntuals del germà mascle, l’Andrei, i l’amant de Maria, la mitjana, Alexei. La directora de Rio de Janeiro fins i tot es carrega tota la segona part, la de l’incendi, que resumeix en cinc escenes de gran intensitat, llòbregues, de desconcert total. No hi haurà incendi, només desballestament. La destrucció del somni, aquell marxar a Moscou que no passarà mai.

Isabel Teixeira (Olga), Julia Bernat (Irina) i Stella Rabello (Maria) fan una feina excel·lent, en escena. D’entrada, es fiquen el públic a la butxaca, amb el llum de platea obert. Conviden el públic a beure (l’obra comença amb el 19è aniversari de la petita Irina), a menjar pastís, fins i tot a ballar. Ha mort el seu pare i ara han de viure la seva vida per elles mateixes. L’Olga està desesperada, perquè pensa que ja se li ha passat l’arròs, la Maria busca l’amor, una vida plena, i la jove Irina vol viure, viatjar, conèixer món. Però tot, per falta de coratge, per l’educació rebuda, acaba en orris.

Jatahy no busca el drama, la tragèdia, sinó que ens mostra la vida tal i com és. Quan tot és més complicat del que sembla. I aquí Julia Bernat demostra posseir una veritat, una naturalitat escènica, que fa que seguim el seu desencís de manera més intensa. És el personatge més fràgil, perquè és qui té més camí per córrer, qui encara no ha fet res, no ha tingut oportunitat de triar de morir una mica. El seu dolor, menys visible, serà més intens, però també ens farà riure, fer-nos adonar que tot és més aviat relatiu, que no tot és tan important. Una gran funció!

Tags: ,