Un excés de teatre

dijous, 18/09/2014 | Arts

Tirant lo Blanc

Els països teatralment moderns no tenen por de la literatura. Alemanys i britànics, per exemple, gaudeixen de grans autors dramàtics, d’ara i de fa segles, però alhora no renuncien a posar damunt un escenari les grans històries del nostre temps, nascudes sobretot dels caps dels novel·listes, propis i forans. De Dostoievski a Virgina Woolf.

A nosaltres, porucs de mena, ens costa, i sovint patim d’un excés de teatre. No és que escriure obres de teatre sigui dolent, però crec que s’escriuen, aquí, millors novel·les que peces teatrals. I els intents que hi ha hagut sempre han estat petits, tímids, a banda d’entestar-nos a recuperar el corpus teatral escadusser de grans novel·listes, com Porcel o Rodoreda.

Aquí hem vist grans adaptacions, de ‘Tirant lo blanc’, ‘2666’, ‘El ball’, ‘Pedra de tartera’, al compendi Marsé d’Oriol Broggi i Pau Miró. Aquesta temporada tindrem ‘L’última trobada’ de Marai, ‘Purga’, ‘Incerta glòria’ de Sales i ‘El curiós incident del gos a mitjanit’ de Haddon. Molt poc. I ens resistim a mirar el que escriuen els nostres autors. Quants directors de teatre han llegit, per exemple, ‘Primavera, estiu, etc.’, de Marta Rojals? Facin la pregunta i fliparan.

Tags: , ,

‘Un somni’ de Calixto Bieito

dijous, 11/09/2014 | Arts

Et drømspill

Què és un somni? De què està format un somni? Miquel Bauçà deia que els somnis són l’únic mecanisme de precisió que posseïm. Els somnis de Lewis Carroll són fantàstics. Els de Proust, inspiradors, nostàlgics. Els de Foix, expansius, plens de paraules. Els de Thomas Mann i el seu Adrian Leverkühn, infernals, musicals. Els de Strindberg, una revelació de l’essència de la humanitat. Agnes, la protagonista d”Un somni’, repeteix un cop i un altre una frase reveladora: “Hem de compadir els humans”.

Primera incursió de Calixto Bieito en August Strindberg, amb una obra, ‘Un somni’, que segons ens diu duia des dels 18 anys amb ganes de portar a escena. La va estrenar dimecres passat al Teatre Nacional d’Oslo, per inaugurar el festival Ibsen. I compta entre el repartiment amb una de les actrius més extraordinàries que he vist mai, Mariann Hole, Agnes aquí, una dona jove que mira el món ‘irreal’ que li passa per davant amb la innocència d’una Alícia, amb les ganes de viure d’una senyoreta Júlia. Sap que patirà, però tira endavant.

L’obra de Strindberg és un moment a la paraula. Hi ha metàfores estridents, que et deixen noquejat, com quan l’home cec explica per què el mar és salat i diu que un nen li va dir que el mar tenia sal perquè els mariners hi vessaven les seves llàgrimes. Hi ha escenes que et deixen frapat ja des del principi, com el desvetllament d’Agnes, que Bergman va fer servir a ‘Fanny i Alexander’.

Et drømspill

Bieito ha posat tota la carn a la graella. Si l’obra en si és un bombardeig d’imatges, ell no n’ha estalviat cap. Des del llit penjat, com el Tàpies del Macba, al llit cremant. De la llar bruta, bruta com totes les cases pobres, ens diu Strindberg, al cementiri amb flors. Del mur amb sis cantants penjats a l’aula infernal. La feina de l’escenògrafa, Rebecca Ringst, era tot un repte, però, com sempre, se’n surt amb una senzillesa de mitjans aclaparadora. No hi ha res grandiloqüent. Ni la pluja, ni el giratori. Tot està al servei d’augmentar la potència emocional de la peça.

El director català ha afegit fragments d’un altre text de Strindberg, ‘Inferno’, i ha sacsejat l’obra així com només sap fer ell, és a dir, des del coneixement profund del material que té entre mans. Dirigeix els actors perquè donin el millor d’ells mateixos. Els matisa. Els explota. I ens serveix una Mariann Hole que podria ser la Bibi Andersson d”El setè segell’. Infantil i sincera. Aclaparada i expansiva. Una delícia.

Serà difícil que tornem a veure una obra dirigida per Calixto Bieito a casa nostra en els propers anys. I és una llàstima, perquè ens estem perdent la plenitud d’un creador escènic que meravella Europa. Dimecres a la nit, a Oslo, va rebre deu minuts d’aplaudiments, amb el públic dempeus. Allà, a Noruega, a Alemanya, a Suïssa, a Anglaterra, l’estimen, fins al punt que li encarreguen la direcció d’obres que formen part del seu corpus literari, dramàtic, que se saben de memòria, com nosaltres ‘Terra baixa’ o ‘Primera història d’Esther’. Ell les explica des del seu punt de vista i mai no els decep. Hauríem de fer alguna cosa.

Tags: , , ,

Unió de companyies

dimarts , 9/09/2014 | Arts, General

No són flor d’estiu. Ni una cosa temporal, que morirà com passa la ferum amb un ambientador. La colla de companyies independents que han nascut els últims anys, a recer de la crisi, però també de la creativitat i les ganes de generar nous discursos, s’estan movent perquè les afinitats que hi ha entre elles no siguin només una cosa de taula de bar i unes quantes birres.

D’entrada estan començant a pensar en la creació d’una publicació, un fanzín, que expliqui què fan, on són, en què estan treballant, més enllà de l’estrena puntual. La idea del festival també sura per damunt dels seus caps. I, potser, fins i tot, alguna estructura de distribució comuna.

Prisamata, La Calòrica, Sixto Paz, Agrupación Señor Serrano o Arcàdia estan fabricant el demà, i estaria bé que s’unissin als que estiren del carro present, com La Perla 29. Els teatres, com a institucions, sense diners, s’han quedat gairebé orfes de discurs. I la bola de vidre em diu que el seu futur anirà lligat a les tropes amb què s’associen.

Tags: , , , , , ,

Jaume Vallcorba: experiència personal

dissabte, 23/08/2014 | Arts, General

Jaume Vallcorba

Fa uns mesos, l’editor de Proa, Josep Lluch, em va comentar que en Jaume Vallcorba estava molt malalt. Tant, que ja ni es tractava. Va ser com si m’haguessin etzibat un cop de puny. Feia no-res, li havia enviat un e-mail dient-li que estava enllestint una novel·la i que si li venia de gust, li podia portar al seu despatx. Em va respondre de seguida i em va dir que li dugués una còpia en paper. Ho vaig fer de seguida. No hi era, el divendres en què vaig anar a peu fins al carrer Muntaner, 462. La vaig deixar a recepció. Setmanes després, li vaig tornar a enviar un e-mail, ansiós, per saber si l’havia llegida. No em va contestar. I em va estranyar. Més tard, en Josep em va dir això de la malaltia mortal. I ara sé que no em respondrà mai més.

Cap al 2007 vaig enviar-li la que és la meva única novel·la, ‘El port. No serà res de mi’. Jo, com tots els escriptors catalans vius, somiava a publicar a Quaderns Crema, encara que ja sabia, aleshores, que en Jaume no publicava gaire en català. Li havia enviat abans algun llibre de poemes, i sempre m’havia dit que no era per a ell. Jo, tanmateix, maldava per publicar a Quaderns Crema. Quan em va dir que l’havia llegida i que podia anar al seu despatx a veure’l, em vaig exaltar. Vam estar cara a cara devers una hora, on em va explicar tot el que li agradava del llibre i tot el que li desagradava, i em va instar a seguir-hi treballant. Li portava el segon esborrany del llibre. Vam treballar plegats un any, on va munyir tota la meva capacitat, tots els meus esforços.

El port. No serà res de mi

Va ser un gran any. Vaig aprendre molt. Molt. I la novel·la va canviar de dalt a baix, fins al punt que quan li vaig dur ‘El port’ el protagonista era un i, després de cinc esborranys més, trucades de telèfon i visites a Muntaner, 462, el protagonista era un altre. Vaig afegir passatges, en vaig treure d’altres. Al final, després de tot aquell any, em vaig donar per vençut. Acabava de ser pare i estava esgotat. No vaig tenir paciència, i li vaig dir que amb el sisè esborrany, jo ja no podia més, que ho deixava córrer, que buscaria un altre editor. Vaig visitar-ne uns quants i em vaig quedar a Moll, on llavors Sebastià Alzamora remenava les cireres. La va publicar així com l’havia deixada en Jaume. Se’n va parlar bé, no es va vendre del tot malament, i va donar pas a què en Josep, més tard, em demanés una altra novel·la, la segona, ‘Continents’, que és la que vaig enviar fa uns mesos a en Jaume, al senyor Vallcorba. Sempre el vaig tractar de vostè.

Sempre em quedarà el neguit d’haver llançat la tovallola, de no haver escomès el setè esborrany. La vida, però, és així. Sovint tries i t’equivoques.

Quaderns Crema forma part del meu univers formatiu com a lector i escriptor. En Jaume, la primera vegada que el vaig anar a veure per parlar d”El port’, em va dir que ell no publicava llibres, sinó que publicava autors. I jo, esclar, volia ser un dels seus autors, com Monzó, Serés, Márquez, Moliner, Zagajewski, Galmés, Mandelstamm, Kertesz, Pessoa, Holderlin, Parcerisas, Ponç Pons, Lowell, Zweig, Foix i tants altres autors que ell va aixecar, publicar i donar vida. Tenc un pila de llibres seus. Des d”El llibre del desassossec’ a ‘Arxipèlag’, tots els de Foix, ‘El rei de la casa’, ‘Morts per la Unió’, ‘El món d’ahir’, la poètica de Stravinski, els llibres de Ferrater sobre Foix i Riba, a les traduccions de Joan Sallent de Shakespeare, ‘Nura’…

Algú hauria de continuar la seva feina. Algú hauria d’agafar les regnes de Quaderns Crema i fer que la feina d’en Jaume tingui continuïtat. No pot ser, com sempre passa en aquest país, que les grans obres vitals dels tòtems de la nostra cultura quedin sense hereu. Quaderns Crema ha de continuar existint encara que sapiguem que ningú no podrà ‘substituir’ en Jaume. Fa unes hores que sé que ha mort i ja l’enyoro. Gràcies per tot, senyor Vallcorba.

Tags: ,

Tot torna a començar

dijous, 21/08/2014 | Arts, General

Mirin per on, però aquest matí m’he aixecat optimista, he mirat la programació dels teatres de la temporada que ve i he pensat: coi, ja ha passat el temporal. ¿Serà que m’he avesat a les ‘misèries’ d’aquests tres anys insofribles de crisi econòmica i d’idees? ¿Serà que el canvi de cicle s’ha assentat i tothom ha trobat el camí? ¿Serà que he oblidat, per exemple, l’any 2007, o el 2003? En els últims anys, ho confesso, m’ha costat molt fer un top 10 dels espectacles imperdibles de la cartellera.

Em poden dir que hi ha un excés de ‘velles glòries’, però també és cert que els jovencells que van començar a bellugar-se fa cinc anys han agafat posicions. El cas de Les Antonietes és el més clar. O el de Nao Albert, Marcel Borràs i Prisamata. Per altra banda, veiem com hi ha coses que han tornat al seu lloc, o al lloc que millor els va. Julio Manrique, per exemple, actua i dirigeix al Lliure. Sergi Belbel serà al Romea. I Àlex Rigola i Carles Santos, al Nacional. Tornen les línies mestres, les identitats. Fins i tot tornar haver-hi musicals amb cara i ulls, és a dir, amb deu o dotze actors en escena, i no sols musicals de cambra, com els dels últims temps.

Potser les línies mestres no són les que jo voldria, però això, sincerament, tant és. Potser tornes a saber què t’oferiran quan vas a aquest o a aquell teatre. O a aquest o aquell espai d’un mateix teatre. Que fan tot més o menys el mateix? No ho sé. Potser he entès que volen sobreviure i que aspiren a fer dos o tres espectacles a l’any que deixin petjada. La valentia és seguir treballant. Però no diguin que són valents. De fet, la paraula ‘risc’ ha desaparegut del vocabulari dels programadors. Què hi farem.

I n’hi ha que perden. Perquè en tota història sempre hi ha algú que perd: el teatre català. Sembla ser que només el Nacional mantindrà la flama encesa. I l’off. En general, els autors locals es menjaran les escorrialles, com els gossos que, Edat Mitjana estant, corrien per sota la taula dels nobles a l’espera de caçar un os amb una mica de teca. Vaja, que fet i fet tornem al 2001. Tot torna a començar. Esperem que ara fem les coses bé i la història del teatre català no sigui un etern retorn.

Tags: , , , , , ,

Què fan els autors?

dimarts , 19/08/2014 | Arts, General

No hi ha gaire feina, a Barcelona, per als autors d’aquí. Sembla ser que només el TNC, les companyies joves i l’ímpetu privat d’uns pocs els deixarà viure. Però, vaja, tampoc no passa res, ja que han après a buscar-se la vida a fora. Pau Miró, per exemple, estrenarà ‘Els jugadors’ aquest setembre als Teatros del Canal de Madrid. I Josep Maria Miró, ‘El principi d’Arquimedes’, a l’Abadía, també de Madrid. I Guillem Clua, ‘Smiley’, també a Madrid.
El crédito

‘El crèdit’ de Jordi Galceran funciona com un tro a la capital del regne i acaba de fer el salt a Buenos Aires de la mà de Daniel Veronese, que ja va dirigir ‘El mètode Gronhölm’. No estaria malament portar, ni que siguin tres dies, algun Galceran fet a fora. Aquest de Buenos AIres, amb Jorge Marrale i Jorge Suárez –dos Jordis, com Bosch i Boixaderas–, promet. I podríem seguir fins a l’infinit. Passa sempre: ens estimen més a fora, fins i tot a Madrid!

A Londres, capital mundial de l’autoria teatral, els dramaturgs estrenen i reben encàrrecs per adaptar clàssics, novel·les… O fan guions de pel·lícules. Simon Stephens i David Greig es guanyen les garrofes a les ordres del National Theatre, Royal Court i companyia, bé sota l’ombra d’Èsquil o bé sota la de Mark Haddon. Aquí, esperit low cost, o culebrot de TV3 o l’emigració o musicalet alimentari. És per fer-s’ho mirar. Es pot malaguanyar tant de talent? Sort que ja hi ha uns quants dramaturgs que estan provant sort amb la literatura!

Tags: , , , ,

Biennale College II: laboratoris d’alta definició

dimarts , 12/08/2014 | General

rigola

Si el primer dia a la Biennale College va ser un xut d’optimisme gràcies a Jan Lauwers (sí, es pot fer una gran obra treballant de valent durant una setmana amb uns alumnes entregats i una gran idea al cap!), la segona jornada de mostra dels workshops no ha estat menys intensa i estimulant. I arribes a la conclusió que això, els laboratoris que s’ha inventat Àlex Rigola són millors que qualsevol festival, perquè, sobretot, he pogut veure les entranyes de la creació contemporània europea. Impagable.

Dels Jardins de Venècia a l’Arsenale he pogut veure què són capaços de fer cinc creadors escènics de primera amb una tropa d’actors joveníssims. Parlo de Falk Richter, Fabrice Murgia, Lluís Pasqual, Oskaras Korsunovas i Antonio Latella.

De tots els espectacles/taller el millor ha estat el de Richter, una feina sobre la identitat amb una vintenta d’intèrprets, molt potent a nivell ideològic i de moviment, on es qüestionen conceptes clau com la família o la identitat sexual. Amb quinze dies més, Richter tindria un espectacle de primera.

Murgia també ens ha sorprès amb un treball sobre l’ofici d’actor, amb sentit de l’humor i una reflexió molt interessant sobre la cultura. Per què, quan parlem de cultura, al cap de cinc minuts sempre acabem parlant de diners?, es pregunta. Gran qüestió! Igual de frapant ha estat la feina de Pasqual sobre Lorca, amb una actriu espanyola, Irene Escolar, que ens ha deixat bocabadats. El director del Lliure ha presentat el laboratori més clàssic, amb text i interpretació pura i dura, i Déu n’hi do el petroli que ha tret, quant a intensitat còmica i dramàtica. La feina de Latella i de Korsunovas han estat les més fluixes, per evidents i caòtiques, respectivament.

Hi ha coses que no he vist i que m’han explicat, com el taller de dramatúrgia de Mark Ravenhill, extraordinari, segons Iván Morales. O el taller de periodisme teatral que ha impartit Anna Pérez, directora de l’Àrtic de BTV.

arsenale

A la festa dionísiaca que ha tancat el College, sota la gran lluna que contemplava l’Arsenale venecià, hem vist clar que el futur del teatre rau en l’experimentació i que Àlex Rigola ha creat a Venècia un petit paradís on tot és possible. Si podem, hi tornarem cada any. La Biennale de Teatre no tindrà els recursos de la seva germana d’arquitectura o d’art, però segurament està contribuint amb més empenta la creació contemporània que aquestes, sens dubte. Per molt que haguem vist ‘Fundamentals’, la gran exposició de Rem Koolhas i haguem flipat de valent.

Tags: , , , , , ,

Biennale College I: Nao Albet a la Needcompany

dimarts , 12/08/2014 | General

biennale

No ens enganyem. La Biennal de Teatre de Venècia era una cosa que havia passat a la història. Sense diners, sense carisma, era una rèmora del passat. Qui hi volia anar? Ara, en canvi, tothom vol ser a Venècia, encara que sigui enmig del tòrrid agost. I no estem parlant només dels principals directors d’Occident, sinó, sobretot, del futur del teatre. Aquests dies Venècia està ple de xavals d’entre 25 i 35 anys que busquen desesperadament la formació amb els millors. Des que Àlex Rigola va assumir el càrrec de direttore que la Biennal és ‘anual’, és a dir, que continua fent la part grossa en els anys senars, però en els parells convoca un laboratori de creació escènica. Aquest any són per aquí Jan Lauwers, Oskaras Korsunovas, Mark Ravenhill, Neil LaBute, Lluís Pasqual, La Zaranda, Fabrice Murgia, etc.

La pregunta, tanmateix, és aquesta: es pot aprendre alguna cosa en una setmana? El que es mostra al final del camí val la pena? Només sé una cosa, l’espectacle que vaig veure ahir aixecat per Jan Lauwers i els seus alumnes, ‘Just for Venice’, està gairebé a punt per exportar. I no és fàcil: setze al·lots de procedències diverses, de formacions oposades, una única setmana… No estic parlant, a més, d’una simple ‘performance’ sense solta ni volta. D’entrada, els nois destrossaven ‘L’espai buit’, llibre de capçalera del teatre contemporani signat per Peter Brook: tiraven a terra els conceptes de percepció i atenció encunyats per l’anglès i que han marcat els teatre europeu des de fa 40 anys. I de sortida, van ser capaços de crear imatges molt potents sobre la condició humana. Tot, a més, amb el segell de la Needcompany de Lauwers: cert aire pop, interpretació directa, interacció amb l’espectador, moviment, autoreferencialitat, nus femenins.

lauwers_venice

Lauwers, després de la funció, admetia estar ell mateix sorprès del resultat final del laboratori. Parlant amb Rigola li va reconèixer les enormes virtuts d’un dels setze actors del ‘cast’: Nao Albet. Sense ell ni Tom Dugdale -un altre fora de sèrie- res no hauria estat possible. L’última escena del xou, amb en Nao cantant ‘make love tonight’, va ser deliciosa. El director flamenc no podia parar d’elogiar-lo. Quin noi, deia. Una estona abans, en felicitar l’actor per la feina ben feta, li vaig demanar si es veia a la Needcompany, i em va dir que tant de bo, però que demanaven tres idiomes i que a ell li faltava el francès. Qüestió de mesos.

Tags: , , ,

Hi ha massa autors?

dilluns, 12/05/2014 | General

Josep Maria Miró ©David Ruano

La pregunta que hi ha aquí dalt fa dies que volta el cap torturat d’aquest senador sense un sou, des que vaig parlar amb Guillem Clua de Gust de cendra. I sobretot ara que Clua acaba de fer lectures de ‘Marburg’, ‘Smiley’ i ‘La terra promesa’ a Nova York. O després de veure el tour mundial d’’El principi d’Arquimedes’, de Josep Maria Miró. Hi ha molts més exemples d’èxit internacional del nostre teatre, amb Esteve Soler al capdavant, que no hi ha mes en què no assisteixi a una nova producció dels ‘Contra’.

Els teatres d’aquí, ja ho saben, viuen d’esquena a aquesta realitat. Vaja, que els importa un rave, directament. I, com pontificava –ehem– fa unes setmanes, només els privats semblen interessar-se en la cosa local perquè els autors catalans tenen públic. Comparin, si volen, les programacions dels teatres i facin percentatges. Al·lucinaran. Amb prou feines els teatres públics estrenen cada temporada un parell d’obres contemporànies escrites per autors d’aquí. Encara menystenen aquests dramaturgs, els tracten amb condescendència, pobrets…

L’Odéon, el Piccolo, la Schaubühne o el National Theatre estrenen un fotimer d’autors contemporanis i revisen obra antiga. I, perdonin, però els autors francesos o italians, avui dia, no són millors que els nostres. Aquí et toca cada cinc o sis anys, si tens sort, i sovint els autors han d’escriure obres d’encàrrec… Nosaltres solets ens carregarem la millor generació de dramaturgs de la història.

Tags: , , ,

L’Adetca

divendres, 25/04/2014 | Arts

El president del grup Focus, Daniel Martínez, ha dirigit disset anys l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), i ara ha decidit plegar. Prop de dues dècades en què el teatre català ha canviat de dalt a baix. Sovint a millor, amb una oferta més rica, tot i que tinc la impressió que és menys creativa en els estrats alts, és a dir, en els grans equipaments.

Martínez marxa sense haver aconseguit que Gargamel Montoro torni a posar l’IVA a nivells europeus, empresa a la qual ha dedicat molts esforços en els últims anys. I cedeix el tron del teatre privat a Xavier Marcé, vicepresident de Focus. Vaja, que tot queda a casa.

Marcé és un paio preparat en el terreny de l’economia cultural i que tot i que no sap gaire més de teatre que aquest senador filós i fatxenda –ehem–, potser pot impulsar una cosa que els teatres han oblidat: la innovació. Si els teatres estiguessin obligats per llei a invertir en R+D, les multes que haurien de pagar serien espectaculars.

Tags: , ,