El manifest del Dia Mundial del Teatre

dijous, 26/03/2015 | Arts, General


L’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC) ha difós un vídeo que parla de la situació agònica que viu el món de les arts escèniques al país. No és un vídeo ploraner, sinó que diu que parla de la realitat tal i com és. Sense tremendisme. Amb dades i a on hi parla tothom: l’han signat l’AADPC (el sindicat de l’espectacle, més o menys) i més de 55 companyies independents i professionals individuals de teatre d’aquest país. Un vídeo que deixa molt lluny la imatge d’una professió de ‘mavericks’, de gent que viu de la disbauxa, solitària, de festa en festa. Avui dia costa molt sobreviure de les arts escèniques. Hi ha gent que ho passa molt malament, que viu amb 8oo euros al mes tot i pencar de sol a sol. Sobretot els que comencen. Però també els que fa anys que s’hi dediquen.

L’IVA del 21% està sent letal. I res no sembla apuntar que el govern del PP baixi del burro. La pregunta que em faig, tanmateix, és aquesta: què ha fet el govern català per pal·liar aquesta situació, per contrarestar-la? Absolutament res. Moltes paraules i poca acció. Per contra, ha retallat els ajuts, en la línia del govern espanyol. Només l’Ajuntament de Barcelona les ha pujat. No hem d’oblidar que les subvencions a les arts escèniques (la majoria d’elles) no van dirigides als artistes, sinó al públic: serveixen perquè les entrades siguin més barates.

Aquest és el manifest:

“Des del segle XIX ens acompanya el lema “The show must go on”. L’espectacle ha de continuar malgrat el que pugui passar. I així, durant anys, hem anat fent camí. Aquest camí s’acosta a un precipici que ens fa plantejar, justament, si l’espectacle ha de continuar malgrat tot. Som corresponsables d’haver arribat fins aquest punt crític però, al mateix temps, ens erigim com el principal actor per reconduir aquesta feixuga realitat.
Vivim del sobrant: El preu mitjà d’una entrada de teatre a Catalunya és de 20€. Si assumim que la gran majoria d’entrades tenen algun descompte, podem dir que el preu és de 17€. A aquests li descomptem el 21% d’IVA i el 10% de drets d’autor. L’espectacle s’ha de visibilitzar i, per fer-ho, ens cal invertir un 15% en publicitat. Això ja ens deixa un 54% del preu total de l’entrada. Però la cosa no acaba aquí. D’aquest percentatge hem de descomptar el 35%, 40% o, fins i tot, el 50% de la recaptació. Posem-nos en aquest darrer supòsit, el 50%… finalment hem arribat al 27% que ens pertoca del total de l’entrada, és a dir, 4’59€. D’aquest 4’59€ hem de viure actors, directors, escenògrafs, figurinistes, utillers, etc… Qui, a la vegada, hauran de descomptar un altre percentatge del que hagin guanyat per tal de poder-ho cobrar. Els creadors, la clau de tot l’engranatge, rebrem les sobres. La recompensa vocacional que ens suposa fer la nostra feina ja no és suficient.
Volem l’aplicació immediata d’un IVA cultural raonable.
No volem tenir l’IVA cultural més alt d’Europa que pot suposar la pèrdua de 43 milions d’espectadors, la reducció d’un 30% de la recaptació a l’Estat, la pèrdua de 4.500 llocs de treballs directe i el tancament del 20% de les empreses de la indústria cultural.
Volem que els professionals puguin viure del seu ofici.
No volem que els professionals de l’espectacle hagin d’abandonar la professió per poder viure amb una mínima qualitat de vida.
Volem que s’assumeixi que la cultura és el tercer sector ocupacional de la Unió Europea.
Volem una Llei de Mecenatge justa i raonable.
No volem que s’incompleixin els convenis.
Volem una reformulació de la política de subvencions culturals.
No volem unes subvencions que marginin una gran part del motor teatral del país.
Volem que la inversió en cultura no vagi a infraestructura.
Volem que les institucions garanteixin l’accés a la cultura i al teatre a tota la societat.
Volem que ens feu costat, que seguiu omplint les sales de teatre de Catalunya i arreu. Nosaltres seguirem treballant, com sempre, per fer-vos gaudir d’aquest art”.

Tags: , , ,

De Filippo, Homar i ‘L’art de la comèdia’

divendres, 6/03/2015 | General

L'art de la comèdia

Ens els últims anys, gràcies a Sergi Belbel, Xavier Albertí, Oriol Broggi i Lluís Pasqual, ens hem adonat que a mitjans del segle XX, a Nàpols, hi vivia un autor, director i actor italià que deu haver escrit algunes de les millors pàgines de la història del teatre: Eduardo de Filippo. No sé si m’atreviria a comparar-lo amb Shakespeare, però no sé, ara mateix, si hi ha cap ‘home de teatre’ contemporani que flairi De Filippo, almenys si parlem de ‘corpus’. Ionesco, Beckett, Williams, Brecht, Pinter… tenen obres grandíssimes, però no sé si a mi, com a mediterrani, m’arriben tant com les obres del napolità. Sobretot després de veure ‘L’art de la comèdia‘, que ara mateix és en cartell al TNC.

Només pel pròleg, en què Oreste Campese se’ns acosta, es posa en primer pla i ens explica què és això del teatre, ja en tenim prou. És un monòleg shakespearià que ens fa caure de cul, un ser o no ser. Parla de l’emoció, de la proximitat, del públic, del contacte. I Lluís Homar fa que tremolem, a la cadira, els nostres ulls fixats en els seus ulls, aquell mig somriure profund que sap esbossar i dotar de significat com cap actor d’aquestes latituds, un Marcello Mastroiani madur que només necessita de la seva expressivitat per sacsejar-te.

Fa uns mesos, parlàvem de Toni Servillo i el seu paper de ‘Le voci di dentro’, també de De Filippo. Després de veure’l al Lliure, de sentir l’aclamació del públic, i després de contemplar la feina d’Homar, puc afirmar que l’actor català no té res a envejar al tòtem italià. Fins i tot m’atreviria a dir que són com a ‘germans’.

De Filippo ens parla de la utilitat del teatre, de la seva grandesa i misèria, de la relació amb el poder, del fred i de la gana, de ser capaç de qualsevol cosa i d’haver-te d’arrossegar. Sembla que Campese demani almoina i l’únic que vol és reconeixement.

Tots els actors que ‘L’art de la comèdia‘, de Joan Carreras a Andreu Benito, estan com mai. No estripen i podrien haver-ho fet. No t’ataquen amb sentimentalisme. Estan mesurats, propers (dins la dificultat que suposa abraçar la sala gran del TNC), càlids. Esbossen els seus personatges perquè te’ls creguis. No veus Carreras, Benito, Lluís Villanueva, Victòria Pagès, Roger Casamajor o Mar Ulldemolins, sinó que hi són el prefecte, el capellà, el secretari, la mestressa, el metge o la mestra boja. El treball de composició és memorable.

Si us agrada el teatre, no us l’hauríeu de perdre. Si hi aneu poc, us emocionarà i pensareu que potser esteu fets per això.

 

 

Tags: , , ,

Algú vol un director?

dilluns, 23/02/2015 | Arts

Tinc la sensació que un cop es jubilin Lluís Pasqual, Xavier Albertí, Àlex Rigola, Mario Gas, Ramon Simó, Oriol Broggi i Magda Puyo ens haurem quedat sense directors d’escena purs, és a dir, aquells homes i dones que agafen un text que no és seu i el porten a escena a partir del seu punt de vista, la seva experiència personal. Parlo sobretot de directors d’escena capaços d’omplir una platea de 800 espectadors.

Jordi Prat Coll
Si es fixen, veuran que no hi ha cap director més o menys popular menor de 40 anys. Jordi Prat Coll, Alícia Gorina o Israel Solà amb prou feines sobreviuen de petits encàrrecs, projectes que tiren endavant ells mateixos. No tenen ni tindran les oportunitats que van tenir els seus pares i germans grans. De fet, recordo que un dia el mateix Ramon Simó em reconeixia que la seva generació, la que volta la cinquantena, era un tap. Un tap, certament, que havia obert molts camins i ho havia fet prou bé.

Els directors ‘nous’ són o bé actors que han passat a l’altra banda o bé dramaturgs que, si poden, dirigeixen els seus textos, i si no poden, interpreten obres d’altres. El primer, gairebé, va ser Sergi Belbel, que és un director d’èxit –més que quan escriu–, així com Pau Miró, Manel Dueso o Carol López. Estaria bé, tanmateix, que directors aliens dirigissin obres d’autors contemporanis, així com que tinguem la possibilitat de veure obres de creació aixecades per directors d’escena, estil ‘Somni americà’, una cosa molt habitual nord enllà.

Tags: , ,

La taquilla

dimecres, 28/01/2015 | Arts

Algú una pica pervers, fent un cop d’ull a la taquilla, podria afirmar, Rajoy ‘style’, que la crisi ha acabat. Molts espectacles al 100% d’ocupació, musicals a tot drap que ingressen entre 150.000 i 400.000 euros per setmana, molta gent als teatres. Però al final, ehem, qui més guanya no és Stage Entertainment, Focus, La Perla 29 o Dagoll Dagom, sinó el ministeri d’Hisenda. He fet un càlcul, i la setmana passada el senyoret Montoro va rebre 350.000 euros en concepte d’IVA dels teatres de Barcelona. És l’espectacle líder de la taquilla!

I després diuen que la cultura està subvencionada… Avui dia els teatres públics i privats donen més diners a l’estat que no en reben. Si no hi hagués públic, no seria així. Però amb espectadors a la platea, la cosa canvia de manera radical. I agafa molta més dimensió la realitat: les subvencions no són per als teatres, sinó per als espectadors. Un públic que amb el que paga hauria de permetre que la gent de teatre pogués viure amb dignitat, cosa que ara mateix no passa. Mentrestant, qui ingressa i insulta és un homenet que va fent caixa. Ecs.

Tags: ,

Els moderns

dilluns, 12/01/2015 | Arts

brickman

A mitjans de gener, l’Agrupación Señor Serrano portarà a Nova York i a Califòrnia l’espectacle ‘Brickman Brando Bubble Boom’, que vam poder veure al Grec del 2013. Al febrer, seran a França amb ‘A house in Asia’, estrenat al Grec del 2014. Durant tot l’any passat van passejar-se per Bèlgica, Holanda, Alemanya, Itàlia, Bulgària, Xina, Eslovènia… amb espectacles creats a Barcelona, que aquí només hem vist en funció única, i gràcies. No tenen lloc. Havien de ser a La Seca aquesta primavera, però les condicions econòmiques que els oferien eren tan pèssimes que prefereixen deixar-ho córrer.

Ara mateix, Marcos Morau, coreògraf de La Veronal, és a Noruega preparant un nou espectacle. Fa uns anys que es mou molt bé al nord d’Europa, on aprecien aquesta manera d’entendre el moviment amb un relat al darrere, una historiografia concreta. La Veronal tenen les portes obertes del Mercat de les Flors, el lloc on van néixer i que els ha ajudat a agafar embranzida. I van pel món amb la marca Barcelona ben visible.

En aquesta ciutat, si et dediques al teatre i vols fer coses noves –intentar-ho, almenys– has begut oli. Ningú no t’estimarà, llevat d’aquell públic que va veure com creixies i que ja no sap per on pares. Si balles, la cosa canvia. Hi ha una fàbrica de creació, el Graner, i una sala, el Mercat, que et deixaran fer. Així que ja ho sabeu, nois, si heu de triar entre el teatre i la dansa, balleu!

Tags: , ,

Tal com som

divendres, 19/12/2014 | Arts

El teatre, com saben, és un dels miralls de la societat, un art a través del qual espectadors i actors pacten. Diuen que és el ritual més antic de la humanitat. I hauria de ser una mena de mirall on, a banda i banda de l’escenari, intèrprets i públic es veuen reflectits. Ara ve la pregunta: el teatre que trobem a la cartellera ens mostra, diu tal com som? Tinc els meus dubtes, cosa que no em passa quan vaig a un teatre londinenc, ‘porteño’, berlinès… Aquí, de fet, només tinc aquesta sensació amb la comèdia. Amb la resta, veig més aviat tal com érem.

Cada autor, cada director, escriu per a la seva generació. I aquí sovint hem forçat els creadors a l’escapisme. Crec que ens representa molt més La Cubana, Tricicle, que tots els Shakespeare que són a la cartellera. I saben per què? Perquè no els dotem de personalitat. No es tracta de fer ‘Hamlet’ amb barretina. Però jo veig el ‘Hamlet’ d’Ostermeier i hi veig Alemanya. Veig el ‘Hamlet’ d’Ian Rickson i hi veig Anglaterra. Vaig veure Catalunya al ‘Hamlet’ de Bieito. Amb les ganes d’agradar tothom, ens oblidem de nosaltres. I així no hi ha teatre.

Tags: , , ,

El Conde de Torrefiel

divendres, 5/12/2014 | Arts

Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke

Un dia, quan a algú li vingui de gust, hauria d’investigar alguns dels fenòmens paranormals de l’escena barcelonina. O, per ser més concret, el cas de les companyies que fan gires gairebé mundials i aquí no es mengen un torrat. Més que res perquè són tropes que van amb la ‘marca Barcelona’ a la solapa, triomfen al nord dels Pirineus i a l’altra banda de l’Atlàntic i aquí pocs són els que han vist un espectacle seu, encara que s’hagin estrenat a la ciutat.

Hem explicat diverses vegades que, a fora, els interessa l’avantguarda barcelonina, que per fer Shakespeare amb sofà i corona, ells ho fan millor que nosaltres. Per això es tornen bojos amb Bieito i, últimament, amb El Conde de Torrefiel, que acaben de tornar d’una gira de dos mesos per Amèrica. La companyia de Pablo Gisbert i el seu èxit es deuen, en part, a la tirada que ha tingut La Veronal, de la qual Gisbert també n’és el dramaturg. Però també per raons pròpies.

El Conde de Torrefiel fa teatre, teatre físic, o moviment-teatre. El que vulguin. I són d’una originalitat espaterrant. El seu sentit de l’humor hauria fet que Pepe Rubianes en fos fan. Només calia veure l’entusiasme que va generar ‘La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento’ entre els programadors internacionals que van veure-la a Temporada Alta. A Barcelona es va veure dos dies al Mercat de les Flors l’any passat i gràcies. Qui s’anima a programar-la dues setmanes? Farà ‘sold out’!

Tags: , ,

Shakespeare

dilluns, 1/12/2014 | General

Els 450 anys del naixement de Shakespeare ens estan deixant un 2014 ben ple de muntatges d’obres seves. De setembre a finals d’any, n’haurem vist una quinzena, i de tota casta, des de recreacions classicistes a versions agosarades, sense oblidar algun recital i els ‘spin-off’ de rigor, com ‘My perfect mind’ o ‘Desdèmona’. Vaja, que el millor escriptor de la història és i ha estat més omnipresent que mai.

El millor haurà estat gaudir de peces que feia molt temps que no vèiem, com el ‘Timó d’Atenes’, o recordar muntatges recents com ‘Els dolents’, en què Manel Barceló encarnava els malvats personatges que poblen molts dels textos de Shakespeare, les fastuoses ‘Tragèdies romanes’ d’Ivo van Hove o la magnífica versió de ‘Coriolà’ d’Àlex Rigola que va passar pel Lliure sense pena ni glòria i que era molt millor que el seu ‘Macbeth’. Si es continua fent Shakespeare és perquè interpel·la l’espectador d’avui, encara que Veronese digui –i té raó– que la seva èpica li queda molt lluny.

A mi, tanmateix, m’hauria agradat veure ‘La tempesta’ –Lluís Pasqual la va dirigir a Buenos Aires fa una pila d’anys!– o algun muntatge de tall alemany on agafen Shakespeare pel coll. Potser és perquè m’esperava més del ‘Macbeth’ del sud-africà Brett Bailey, a Temporada Alta.  Tanmateix, em faig algunes preguntes: com pot ser que el teatre piqui un cop i un altre sobre la mateixa pedra? No hi ha res més? Al públic no li interessa res més?

Tags:

Per què La Perla ha guanyat 6 Butaca?

dimarts , 25/11/2014 | Arts

Julio Manrique

‘L’orfe del clan dels Zhao’, d’Oriol Broggi i La Perla 29, va guanyar ahir sis premis Butaca: millor muntatge, direcció (Broggi), actor (Julio Manrique), actor de repartiment (Pablo Derqui), il·luminació (Pep Barcons) i vestuari (Berta Riera). Un triomf abassagador en els que són, avui, dia, els únics premis de teatre de Catalunya. Broggi va dirigir la temporada passada tres espectacles grans a Barcelona (no ccomptem el ‘Tirano Banderas’ de Madrid, i els microespectacles diversos): ‘Adiós a la infancia‘, al Lliure; ‘L’orfe del clan dels Zhao‘, al Romea; i ‘Cels‘, a la Biblioteca de Catalunya i, per tant, tenia molts números de cara als Butaca d’enguany, cosa que, tanmateix, no li treu cap mèrit, ja que tots i cadascun dels seus muntatges va abaixar la persiana amb un més que notable èxit de públic. La pregunta, tanmateix, és òbvia: per què triomfen ara mateix els espectacles de La Perla 29?

1. Té una tropa d’actors molt solvents, alguns dels quals són els millors de la seva generació. Julio Manrique, Clara Segura i Pablo Derqui, entre els que tenen 40-i-pocs, són els millors. A més, no ens oblidem de Xavier Boada, Xavier Ricart, Màrcia Cisteró, Ramon Vila, Ernest Villegas, el nucli dur, sempre a to, sempre a punt.

2. Broggi tria espectacles de llarg recorregut, que calen profundament en el públic. Si s’hi fixen, podem estrablir una connexió entre Marsé, Mouawad i Ji Junxiag. Són autors de grans històries, quotidianes i èpiques. Però sobretot íntimes. Entre el monjo de Manrique als ‘Zhao’ i el Clément de Farelo a ‘Cels’ no hi ha gaire diferència. Dos homes enfrontats a una gran història, dos herois incògnits, vulgars, fins i tot fracassats.

3. Ha sabut connectar amb el públic d’ara gràcies a una manera de fer teatre reconeixible, que descansa en la feina dels actors i una poètica pròpia molt potent. El seu referent és Peter Brook i ell sempre recorda la primera vegada que va veure un espectacle seu com una revelació. La sorreta, els símbols, la il·luminació càlida, la música popular, són els eixos de la seva estètica. He sentit ‘L’homenatge a Teresa’ de Montllor/Estellés en almenys quatre obres seves. Sempre busca referents coneguts.

4. Va començar a treballar d’aquesta manera fa una dècada, ha mossegat la lona moltes vegades, però ha continuat endavant. S’ha menjat algun fracàs sonat, i no ha defallit. No ha tingut sort. L’ha buscat, la sort. És un home molt tenaç.

5. I, tot i que sembla antic, tronat, l’estètica de Broggi és del més modern que es fa a Barcelona en aquests moments. No, no és un director per a tietes, com si sovint se l’acusa. Manipula els textos, fa dramatúrgies impossibles –’Luces de bohemia’ per a vuit actors!–, busca l’expressivitat màxima, i una fisicitat molt orgànica, que surt de manera espontània dels seus intèrprets.

 

Tags: ,

Temporada Alta: Castellucci, Galván, El Conde de Torrefiel, Ayguadé

diumenge, 23/11/2014 | General

Juli Cèsar. Trossos

1. L’artista: Primer de tot, hauríem de donar les gràcies a Temporada Alta per tornar-nos a portar un espectacle de Romeo Castellucci, el director d’escena més artista, el més visceral, d’Europa. Un italià que et destrossa l’intel·lecte amb els seus espectacles, directe, eficaç, mordaç. I aquest ‘Juli Cèsar. Trossos’ que vam poder veure dissabte a l’Església de Sant Domènec de Girona és el més espaterrant que he vist en mesos. Ell volia mostrar-nos d’on neix el llenguatge amb aquesta obra de Shakespeare. I li basten dos monòlegs i una posada en escena pulcra, inquietant. D’entrada, Brutus, que es fica una càmera fins a la gola mentre deixa anar improperis. Enmig, Juli Cèsar, que calla tot el que voldria dir. I per acabar un Marc Antoni i el seu discurs durant el funeral de l’emperador interpretat per un vell amb traqueotomia. Esgarrifós. Tant, que hi va haver un moment en què vaig haver d’apartar la vista.

Fla.co.men

2. El geni: Israel Galván és una altra cosa, un ballarí genial que ens encisa amb els seus moviments i fins i tot ens fa riure. Fa un mes vaig veure el fabulós ‘Torobaka’ al Mercat de les Flors, un joc amb Akran Khan, en el qual es bellugaven entre el flamenc i el katak. I dissabte, al Teatre Municipal de Girona, amb ‘Fla.co.men’ ens va demostrar que no sols és capaç de posar-se a l’altura de Khan, sinó que pot agafar qualsevol dansa i aflamencar-la. Quan es va descalçar i va continuar picant de talons, vaig veure clar que Galván, tot ell, tot el seu cos, és música. Ni baix, ni guitarra, ni saxo, ni calaix, ni violí, ni bombos… No li cal res. Ell i el seu cos. I si a sobre es vesteix de flamenca per acabar, no cal dir res més.

El Conde de Torrefiel

3. L’enginy: El Conde de Torrefiel també fa riure, però aquí no parlem de flamenc, sinó d’un híbrid entre teatre i dansa que és del millor que ha sorgit de l’escena barcelonina dels últims anys. En resum: Pablo Gisbert, el dramaturg de la troupe, és el més contemporani dels nostres autors. Disecciona el món d’avui sense manies, amb un enginy que ni el Woody Allen de ‘Manhattan’. ‘La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento’ és un deliri tan naturalista com al·lucinògen. Una conversa entre dues noies que marxen de cap de setmana i destrossen el món d’avui. Si tens més de 40 anys potser no entens res. Si en tens 30, tens la sensació que algú t’ha espiat durant dos anys i ha escrit la teva biografia, i s’ha fet un fart de riure.

Saba

4. La força: Si parlem d‘Eulàlia Ayguadé ens referim a una ballarina i coreògrafa que treballa com l’univers, en expansió constant. Cada vegada que veig una peça nova seva, crec veure una màquina que forada la terra per obrir-la a noves dimensions. És pura força. I el ‘Saba’ que ha presentat a Temporada Alta va més enllà de tot, i això que no ballava ella, sinó dos homes. Un cec i el seu senyor. Un un esclau i el seu amo. Un aprenent i el seu mestre. Balla l’un, fent tentines. Balla l’altre, assegurant el terreny. Fins que tots dos es fonen en un pas à deux que no haurien imaginat els teus somnis. Tot té un plasticitat, un encís, que és molt difícil d’aconseguir, de transmetre. Encara tinc calfreds.

Tags: , , , ,