Tal com som

divendres, 19/12/2014 | Arts

El teatre, com saben, és un dels miralls de la societat, un art a través del qual espectadors i actors pacten. Diuen que és el ritual més antic de la humanitat. I hauria de ser una mena de mirall on, a banda i banda de l’escenari, intèrprets i públic es veuen reflectits. Ara ve la pregunta: el teatre que trobem a la cartellera ens mostra, diu tal com som? Tinc els meus dubtes, cosa que no em passa quan vaig a un teatre londinenc, ‘porteño’, berlinès… Aquí, de fet, només tinc aquesta sensació amb la comèdia. Amb la resta, veig més aviat tal com érem.

Cada autor, cada director, escriu per a la seva generació. I aquí sovint hem forçat els creadors a l’escapisme. Crec que ens representa molt més La Cubana, Tricicle, que tots els Shakespeare que són a la cartellera. I saben per què? Perquè no els dotem de personalitat. No es tracta de fer ‘Hamlet’ amb barretina. Però jo veig el ‘Hamlet’ d’Ostermeier i hi veig Alemanya. Veig el ‘Hamlet’ d’Ian Rickson i hi veig Anglaterra. Vaig veure Catalunya al ‘Hamlet’ de Bieito. Amb les ganes d’agradar tothom, ens oblidem de nosaltres. I així no hi ha teatre.

Tags: , , ,

El Conde de Torrefiel

divendres, 5/12/2014 | Arts

Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke

Un dia, quan a algú li vingui de gust, hauria d’investigar alguns dels fenòmens paranormals de l’escena barcelonina. O, per ser més concret, el cas de les companyies que fan gires gairebé mundials i aquí no es mengen un torrat. Més que res perquè són tropes que van amb la ‘marca Barcelona’ a la solapa, triomfen al nord dels Pirineus i a l’altra banda de l’Atlàntic i aquí pocs són els que han vist un espectacle seu, encara que s’hagin estrenat a la ciutat.

Hem explicat diverses vegades que, a fora, els interessa l’avantguarda barcelonina, que per fer Shakespeare amb sofà i corona, ells ho fan millor que nosaltres. Per això es tornen bojos amb Bieito i, últimament, amb El Conde de Torrefiel, que acaben de tornar d’una gira de dos mesos per Amèrica. La companyia de Pablo Gisbert i el seu èxit es deuen, en part, a la tirada que ha tingut La Veronal, de la qual Gisbert també n’és el dramaturg. Però també per raons pròpies.

El Conde de Torrefiel fa teatre, teatre físic, o moviment-teatre. El que vulguin. I són d’una originalitat espaterrant. El seu sentit de l’humor hauria fet que Pepe Rubianes en fos fan. Només calia veure l’entusiasme que va generar ‘La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento’ entre els programadors internacionals que van veure-la a Temporada Alta. A Barcelona es va veure dos dies al Mercat de les Flors l’any passat i gràcies. Qui s’anima a programar-la dues setmanes? Farà ‘sold out’!

Tags: , ,

Shakespeare

dilluns, 1/12/2014 | General

Els 450 anys del naixement de Shakespeare ens estan deixant un 2014 ben ple de muntatges d’obres seves. De setembre a finals d’any, n’haurem vist una quinzena, i de tota casta, des de recreacions classicistes a versions agosarades, sense oblidar algun recital i els ‘spin-off’ de rigor, com ‘My perfect mind’ o ‘Desdèmona’. Vaja, que el millor escriptor de la història és i ha estat més omnipresent que mai.

El millor haurà estat gaudir de peces que feia molt temps que no vèiem, com el ‘Timó d’Atenes’, o recordar muntatges recents com ‘Els dolents’, en què Manel Barceló encarnava els malvats personatges que poblen molts dels textos de Shakespeare, les fastuoses ‘Tragèdies romanes’ d’Ivo van Hove o la magnífica versió de ‘Coriolà’ d’Àlex Rigola que va passar pel Lliure sense pena ni glòria i que era molt millor que el seu ‘Macbeth’. Si es continua fent Shakespeare és perquè interpel·la l’espectador d’avui, encara que Veronese digui –i té raó– que la seva èpica li queda molt lluny.

A mi, tanmateix, m’hauria agradat veure ‘La tempesta’ –Lluís Pasqual la va dirigir a Buenos Aires fa una pila d’anys!– o algun muntatge de tall alemany on agafen Shakespeare pel coll. Potser és perquè m’esperava més del ‘Macbeth’ del sud-africà Brett Bailey, a Temporada Alta.  Tanmateix, em faig algunes preguntes: com pot ser que el teatre piqui un cop i un altre sobre la mateixa pedra? No hi ha res més? Al públic no li interessa res més?

Tags:

Per què La Perla ha guanyat 6 Butaca?

dimarts , 25/11/2014 | Arts

Julio Manrique

‘L’orfe del clan dels Zhao’, d’Oriol Broggi i La Perla 29, va guanyar ahir sis premis Butaca: millor muntatge, direcció (Broggi), actor (Julio Manrique), actor de repartiment (Pablo Derqui), il·luminació (Pep Barcons) i vestuari (Berta Riera). Un triomf abassagador en els que són, avui, dia, els únics premis de teatre de Catalunya. Broggi va dirigir la temporada passada tres espectacles grans a Barcelona (no ccomptem el ‘Tirano Banderas’ de Madrid, i els microespectacles diversos): ‘Adiós a la infancia‘, al Lliure; ‘L’orfe del clan dels Zhao‘, al Romea; i ‘Cels‘, a la Biblioteca de Catalunya i, per tant, tenia molts números de cara als Butaca d’enguany, cosa que, tanmateix, no li treu cap mèrit, ja que tots i cadascun dels seus muntatges va abaixar la persiana amb un més que notable èxit de públic. La pregunta, tanmateix, és òbvia: per què triomfen ara mateix els espectacles de La Perla 29?

1. Té una tropa d’actors molt solvents, alguns dels quals són els millors de la seva generació. Julio Manrique, Clara Segura i Pablo Derqui, entre els que tenen 40-i-pocs, són els millors. A més, no ens oblidem de Xavier Boada, Xavier Ricart, Màrcia Cisteró, Ramon Vila, Ernest Villegas, el nucli dur, sempre a to, sempre a punt.

2. Broggi tria espectacles de llarg recorregut, que calen profundament en el públic. Si s’hi fixen, podem estrablir una connexió entre Marsé, Mouawad i Ji Junxiag. Són autors de grans històries, quotidianes i èpiques. Però sobretot íntimes. Entre el monjo de Manrique als ‘Zhao’ i el Clément de Farelo a ‘Cels’ no hi ha gaire diferència. Dos homes enfrontats a una gran història, dos herois incògnits, vulgars, fins i tot fracassats.

3. Ha sabut connectar amb el públic d’ara gràcies a una manera de fer teatre reconeixible, que descansa en la feina dels actors i una poètica pròpia molt potent. El seu referent és Peter Brook i ell sempre recorda la primera vegada que va veure un espectacle seu com una revelació. La sorreta, els símbols, la il·luminació càlida, la música popular, són els eixos de la seva estètica. He sentit ‘L’homenatge a Teresa’ de Montllor/Estellés en almenys quatre obres seves. Sempre busca referents coneguts.

4. Va començar a treballar d’aquesta manera fa una dècada, ha mossegat la lona moltes vegades, però ha continuat endavant. S’ha menjat algun fracàs sonat, i no ha defallit. No ha tingut sort. L’ha buscat, la sort. És un home molt tenaç.

5. I, tot i que sembla antic, tronat, l’estètica de Broggi és del més modern que es fa a Barcelona en aquests moments. No, no és un director per a tietes, com si sovint se l’acusa. Manipula els textos, fa dramatúrgies impossibles –’Luces de bohemia’ per a vuit actors!–, busca l’expressivitat màxima, i una fisicitat molt orgànica, que surt de manera espontània dels seus intèrprets.

 

Tags: ,

Temporada Alta: Castellucci, Galván, El Conde de Torrefiel, Ayguadé

diumenge, 23/11/2014 | General

Juli Cèsar. Trossos

1. L’artista: Primer de tot, hauríem de donar les gràcies a Temporada Alta per tornar-nos a portar un espectacle de Romeo Castellucci, el director d’escena més artista, el més visceral, d’Europa. Un italià que et destrossa l’intel·lecte amb els seus espectacles, directe, eficaç, mordaç. I aquest ‘Juli Cèsar. Trossos’ que vam poder veure dissabte a l’Església de Sant Domènec de Girona és el més espaterrant que he vist en mesos. Ell volia mostrar-nos d’on neix el llenguatge amb aquesta obra de Shakespeare. I li basten dos monòlegs i una posada en escena pulcra, inquietant. D’entrada, Brutus, que es fica una càmera fins a la gola mentre deixa anar improperis. Enmig, Juli Cèsar, que calla tot el que voldria dir. I per acabar un Marc Antoni i el seu discurs durant el funeral de l’emperador interpretat per un vell amb traqueotomia. Esgarrifós. Tant, que hi va haver un moment en què vaig haver d’apartar la vista.

Fla.co.men

2. El geni: Israel Galván és una altra cosa, un ballarí genial que ens encisa amb els seus moviments i fins i tot ens fa riure. Fa un mes vaig veure el fabulós ‘Torobaka’ al Mercat de les Flors, un joc amb Akran Khan, en el qual es bellugaven entre el flamenc i el katak. I dissabte, al Teatre Municipal de Girona, amb ‘Fla.co.men’ ens va demostrar que no sols és capaç de posar-se a l’altura de Khan, sinó que pot agafar qualsevol dansa i aflamencar-la. Quan es va descalçar i va continuar picant de talons, vaig veure clar que Galván, tot ell, tot el seu cos, és música. Ni baix, ni guitarra, ni saxo, ni calaix, ni violí, ni bombos… No li cal res. Ell i el seu cos. I si a sobre es vesteix de flamenca per acabar, no cal dir res més.

El Conde de Torrefiel

3. L’enginy: El Conde de Torrefiel també fa riure, però aquí no parlem de flamenc, sinó d’un híbrid entre teatre i dansa que és del millor que ha sorgit de l’escena barcelonina dels últims anys. En resum: Pablo Gisbert, el dramaturg de la troupe, és el més contemporani dels nostres autors. Disecciona el món d’avui sense manies, amb un enginy que ni el Woody Allen de ‘Manhattan’. ‘La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento’ és un deliri tan naturalista com al·lucinògen. Una conversa entre dues noies que marxen de cap de setmana i destrossen el món d’avui. Si tens més de 40 anys potser no entens res. Si en tens 30, tens la sensació que algú t’ha espiat durant dos anys i ha escrit la teva biografia, i s’ha fet un fart de riure.

Saba

4. La força: Si parlem d‘Eulàlia Ayguadé ens referim a una ballarina i coreògrafa que treballa com l’univers, en expansió constant. Cada vegada que veig una peça nova seva, crec veure una màquina que forada la terra per obrir-la a noves dimensions. És pura força. I el ‘Saba’ que ha presentat a Temporada Alta va més enllà de tot, i això que no ballava ella, sinó dos homes. Un cec i el seu senyor. Un un esclau i el seu amo. Un aprenent i el seu mestre. Balla l’un, fent tentines. Balla l’altre, assegurant el terreny. Fins que tots dos es fonen en un pas à deux que no haurien imaginat els teus somnis. Tot té un plasticitat, un encís, que és molt difícil d’aconseguir, de transmetre. Encara tinc calfreds.

Tags: , , , ,

Teatre públic gratis

dimarts , 18/11/2014 | Arts

Crec que era Kafka qui deia que de la conversa més trivial en poden sortir els fets més terrorífics, frase que podríem posar en sentit positiu arran de la taula rodona organitzada pels premis Butaca que em va tocar moderar fa uns dies. Tot era bon rotllo, frases amb enginy, lliçons de bon teatre, fins que el dramaturg de la Schaubühne Florian Borchmeyer va dir que el teatre institucional hauria de ser gratis, així com ho són els grans museus de Londres. Va parlar del teatre com a ‘parc públic’, d’espai de trobada, de passeig, obert a tothom. Declan Donnellan, Xavier Albertí i Carme Portaceli van quedar estupefactes. I Lluís Pasqual va sortir al pas amb una frase de Peter Brook, en la qual deia que el problema del teatre és el preu.

Borchmeyer assegurava que si el seu teatre fos gratis, caurien moltes barreres, a banda que l’economia de la institució no es veuria gaire alterada. La Schaubühne té 16 milions de pressupost, 12 dels quals vénen de les institucions. 2 milions més arriben gràcies a les gires i només 2 milions, de la taquilla. I això que tenen un 91% d’ocupació! Aquí passa el mateix, llevat dels calés de les gires. Ho discutim?

Brian MacMaster

Fa uns anys, Brian MacMaster, el gran impulsor del Festival d’Edimburg a finals dels 90 (i amb casa a Sitges, per cert), va redactar un informe sobre arts escèniques per encàrrec de l’aleshores primer ministre britànic Tony Blair. I, entre les moltes coses que deia, proposava que una setmana a l’any, els teatres de Londres oferissin funcions de franc. Un dia li vaig demanar quin era l’objectiu de la mesura: “doncs, que la BBC parli de teatre”, em va dir. Una cosa que les sales petites que s’han afegit a la moguda de les entrades a 1,5 euros han aconseguit: la setmana passada, el senyor Basté, a RAC1, va mencionar a les vuit i escaig del matí els noms de ‘Sala Beckett’ i ‘La Seca’, per exemple, que mai no s’havien sentit al seu programa. Bravo!

Tags: , , , , , ,

La T-5

dilluns, 3/11/2014 | Arts

Finalment, feliçment, ha passat. Les companyies emergents del país han unit forces de manera concreta. Per ara, són un cartronet, una mena de targeta de visita que podeu trobar al Círcol Maldà, la Nau Ivanow, la Sala Beckett, la Flyhard i la Muntaner, on la Virgueria, Arcàdia, La Ruta 40, Delikatessen i La Mandona fan els seus últims espectacles. Es promocionen els uns als altres i si aconsegueixes la targeta, et fan “petits regals”.

T-5
Les companyies diuen que donen embranzida a la T-5 per posar en contacte els seus públics, amb qui volen comunicar-s’hi directament. I això diu molt d’ells, perquè hi ha tropes que tenen més gent que d’altres. Penso en La Virgueria, Prisamata, Sixto Paz o Les Antonietes, potser el top 4 de popularitat. A la resta, els costa més, bé perquè no han gaudit de cap ‘hit’ ni potser de l’oportunitat de tenir-lo. I diuen: “Això no és més que el principi. Estem cuinant noves propostes i sorpreses per seguir sacsejant l’escena teatral”.

El que no acabo d’entendre és això dels regalets. Segurament la qüestió és que no han volgut caure en el suat descompte i no està malament això de regalar, m’ho invento, un llapis o un boli. Mai sobren. Però deu haver-hi altres maneres d’aconseguir que la gent jove, el seu públic majoritari, s’assegui en una butaca predisposat a veure una obra de teatre. Tanmateix, deixem-los començar. I aconseguiu la T-5. ¿Ja sabeu que estem vivint un moment històric?

Tags: , , , , , ,

Sarah Kane

dilluns, 27/10/2014 | Arts

Sarah Kane

Ja em perdonaran, però crec que al teatre que veiem a Barcelona hi falta alguna cosa, una mica de mala bava, mossegades al coll, puntades peu, escopinades. Una mica de contemporaneïtat. Potser per això tinc ganes de veure el ‘Ruz-Bárcenas’ de Jordi Casanovas o el ‘Lampedusa beach’ de Lina Prosa, o voldria tornar a gaudir de la trilogia ‘Contra’ d’Esteve Soler o d’alguna obra de Marilia Samper. Potser per això trobo molt a faltar algun muntatge de Sarah Kane, una autora que a finals dels 90 va tenir certa difusió aquí, i que des d’aleshores ha desaparegut de la cartellera, mentre a la resta del món no paren de fer-la.

No sé si han vist mai ‘Blasted’, però jo en vaig veure un muntatge de Leonor Manso a Buenos Aires, fa anys, que em va deixar astorat. Deu ser l’obra més bèstia del nostre temps. Riu-te’n de qualsevol adaptació de ‘Titus Andrònic’ o de ‘Macbeth’. Ara em diran que els teatres volen vendre optimisme, escapisme, fer caixa fent creure el públic que el món que ens envolta és meravellós. Però, què volen que els digui…

PD: Arran de la publicació de l’article, surten fans de Sarah Kane a dojo. Francesc Amaro m’escriu per dir-me que l’ajudi a muntar ‘Phaedra’s love’. I, atenció: Moisès Maicas m’avisa que Anna Alarcón farà ’4.48′ Psicosi’. Bravo!

Tags: , , , , ,

Temporada Alta: Tebasland vs The suit

diumenge, 26/10/2014 | General

Tebas land

¿És possible comparar la complexitat de l’uruguaià Sergio Blanco amb la brillant senzillesa de l’anglès Peter Brook? En una tarda, a Temporada Alta, pots anar d’una banda a l’altra i no deixar de meravellar-te per les possibilitats del teatre contemporani. Des de l’elogi de l’espai buit, de l’storytelling, de Brook, al descobriment de l’autoficció teatral de Blanco. D’entrada, una pregunta: quin dels dos és més contemporani? I la resposta: tots dos ho són. Dins les seves diferències abismals, en la seva cruesa, en la seva profunditat. Brook, a mi, m’encanta. Però em quedo amb Blanco.

L’uruguaià s’explica a ell mateix a ‘Tebasland’. O, millor dit, com un dramaturg, un escriptor, aixeca una obra de teatre. Aquí ens parla del parricidi, a través de Sòfocles i el seu Èdip, però també a través d’Els germans Karamàzov de Dostoievski. I fa com Vila-Matas quan ens parla de la joventut o de l’amor. Sempre des d’ell mateix, des del seu punt de vista personal, amb l’autor com a centre de l’experiència literària. Com ho fa Blanco? Doncs, agafa un actor, Gustavo Saffores, i el situa com a ‘alter ego’, l’objectiu del qual és escriure una obra sobre Martín, un jove que va matar el seu pare i passa els dies a la presó.

Tot comença amb l’autor, S., explicant què volia fer: una obra performàtica sobre el parricidi amb el parricida en escena. Engega els tràmits, va a veure Martín, el coneix, li explica… Però aviat li arribarà la notícia que el ministeri de l’Interior no ho acaba de veure. Aleshores, busca un actor (Bruno Pereyra) que faci de Martín. Un actor que serà ell mateix i el parricida, en un desdoblament que és dels millors treballs d’interpretació que he vist últimament. És veritat que són com ànimes bessones, que s’assemblen molt, però Pereyra, amb un sol gest, la variació mínima del to de veu, no ens fa dubtar mai de qui és qui. Sensacional.

Blanco, com Brook, també ens explica una història. Un relat tèrbol, complex, on se’ns parla de la condició humana des de baix i des de dalt, des de Roberto Carlos a Mozart, des de Sòfocles a la història trista de Martín. Blanco ens mostra que Èdip és un parricida involuntari, i que Martín és un parricida forçat, un jove, ens diu, que no va tenir altra opció a la vida que matar el seu pare.

THE SUIT

La història de Brook també és tràgica. Ens situa en la Sud-àfrica de l’apartheid davant un matrimoni aparentment feliç, Mathilda i Philemon. Ell es lleva pletòric cada matí i contempla el somni plàcid de la seva estimada com si visqués al paradís. Però un dia un amic li diu que algú altre escalfa el seu llit quan ell no hi és. En Phil torna a casa i descobreix l’intrús, que fuig. El seu vestit, però, resta. Sembla que la perdona, que tot pot tornar a començar. Res, tanmateix, no és mai tan fàcil.

Brook fa servir cinc actors masculins, tres dels quals interpreten els seus papers i toquen la trompeta, l’acordió, el piano… I una actriu (Nonhlanhla Kheswa) que és una delícia escènica. Interpreta, canta i ens mira als ulls cada vegada. Ens hipnotitza. Ens enamora. I no fa servir cap altra cosa que la seva expressivitat, el seu cos, la seva veu. Ens alegrem amb ella. Ens entristim amb ella.

‘The suit’ és una obra dirigida per un encantador de serps, tan delicadament meravellosa, tan suau, tan propera. I a Brook no li cal res. Tot just la història i uns actors compromesos, genials. Sortim del teatre, tot i la tragèdia, amb un somriure als llavis, en un núvol. Ens ha explicat una faula. Ens ha convertit en nens, ansiosos de tornar a escoltar grans històries senzilles.

Però, per què m’agrada més ‘Tebasland’? Suposo que perquè és més d’avui. La història de Blanco fa servir un llenguatge més contemporani, i aquí no parlo del vídeo o de l’escenografia, sinó del discurs. Brook i l’uruguaià ens plantegen preguntes. Hem de perdonar i oblidar? Pots cometre un crim sense ser-ne conscient? Aquesta segona pregunta em toca més el voraviu.

Tags: , , , ,

Bona música als teatres

dilluns, 20/10/2014 | Arts

Finalment, ha passat. Els músics del país, populars, amb més seguidors que qualsevol actor, director o dramaturg, amb milers de tiquets venuts al darrere, comencen a fer el salt al teatre. Més ben dit: els teatrers comencen a fer-los cas, a demanar-los consell, a encarregar-los feina. I el millor de tots per fer això és, sens dubte, Jaume Manresa, exteclista d’Antònia Font, i l’home que signa el disseny de so de ‘Desde Berlín’. Una banda sonora ordida amb gust, des del ‘Perfect day’ d’Antony & The Johnsons, a ‘Heroin’ a càrrec de Joan Miquel Oliver, amb el tempo canviat. Ha hagut de ser Andrés Lima, per cert, qui li fes l’encàrrec. No serà l’últim.

Ara comença a ser habitual veure músics d’èxit a les estrenes teatrals. En poques setmanes m’he trobat David Carabén o Guillem Gisbert, al Romea i al Lliure de Gràcia. Al ‘manel’, el vaig veure a ‘Victòria d’Enric V’, on el seu company d’armes, Arnau Vallvé, signa la banda sonora de l’obra dirigida per Pau Carrió. Es mou massa, quan és a escena, i el resultat és correcte.

El nostre Neil Young, tanmateix, és Ramon Rodríguez. La música original de ‘La pols’, de Llàtzer Garcia, seria candidata a l’Òscar. Aquí passa una mica com al ‘Dead man’ de Jim Jarmusch, on Young construïa amb la seva guitarra escenes senceres. No es tracta només de construir atmosferes, sinó que amb la música es poden explicar coses, damunt d’un escenari. La música com un personatge més.

Tags: , , ,