No sé vostès, benvolguts espectadors, però aquest senador sent cada vegada amb més força un rum-rum histèric cada cop que va al teatre, que és força sovint, per cert. Un xiuxiueig que fa cara d’esdevenir proclama. “Aquest director s’ha passat de voltes”. “Aquest director no ha entès el text”.

I és que, permetin-me la gosadia, estem vivint l’època de la mort del director, de la fi de l’anomenat regietheater, és a dir, del teatre pensat únicament des de la posada en escena, amb el text com a element accessori. I els autors són ara els mestretites, els nous déus a qui lloar i oferir sacrificis. Autors que sovint també dirigeixen. Autors que controlen fins a l’última coma del seu text.

El que es vol, o està de moda, són directors que ‘respectin’ al màxim el text, que gairebé ni hi  intervinguin, que es limitin a escalfar els fantàstics actors que tenim durant vuit setmanes abans de llençar-los a l’escena. No es vol directors que pensin. I l’‘exili’ de Calixto Bieito o La Fura dels Baus, la ‘fugida’ de Rigola a Girona i l’ascensió fulgurant d’altres directors així ho demostra.

A aquest traïdor consumat, tanmateix, tot això li fa ferum de socarrat. No serà tot plegat una conxorxa? No serà que encimbellar els autors és una manera d’abaratir les produccions? Perquè, si pots muntar un text amb un sofà, tres cadires i el tècnic de llum del teatre, per què pensar una producció amb grandesa de mires, per què voler-se comparar amb l’art plàstic?

A servidor li encanten molts autors, però sap que el responsable últim d’un muntatge és el director. Un director pot convertir un text difícil com La dama de Reus en una peça extraordinària, o un altre de meravellós com Mort a Venècia en una cosa insípida. O fer que una cosa tan rància com Rei i senyor sigui igualment estantissa.

Si dic que la influència del cinema en el teatre actual és brutal, podríem dir, aquest senador de la República cobra per afirmar obvietats. Però aquest servidor podria afegir que aquesta influència del cine –la manera com el cinema influencia el teatre– comença a cansar-lo una miqueta.  Sobretot la certa mania d’una certa generació de directors d’escena que han decidit començar les funcions, sempre, amb un pròleg.

I tots fan la mateixa mena de pròleg, a sobre. És a dir, una escena inicial, de situació, graciosa i que enganxa, i que acaba amb una cançó dels anys 80 o 90 amb els títols de crèdit projectats en una pantalla. Tots fan servir Radiohead, en el millor dels casos, però no els Radiohead de l’última dècada, els que trenquen la baralla, sinó l’enganxifós Radiohead de Creep o No surprises. Bones cançons, però massa sentides… En un teatre, perdonin, esperem que ens sorprenguin. I no en parlem de la música feta aquí!

Fins i tot hi ha algun autor (i director) que es vanta de no agradar-li el teatre. I el traïdor es pregunta: doncs, per què l’infant terrible de marres no es dedica al cinema, a escriure guions o filmar pel·lícules, si el cinema li agrada tant, i ens deixa en pau. Perquè, ehem, els que diuen això, massa bons autors i/o directors de teatre, no són.

No sé si han vist a La Seca La monja enterrada en vida de Nao Albet i Marcel Borràs. Ells, també, fan un pròleg, com no, però almenys canvien una mica d’estètica. Canten ells i han fet ells la música. Ho fan amb tota la mala intenció del món. No es pensin que són uns angelets, aquest parell, ja que en Marcel em deia que no volien fer el mateix que els “moderns d’ulleres de pasta”. Per sort, els jovencells que pugen busquen d’una altra manera. I fan teatre amb ganes de fer teatre, i no pas amb la frustració de no poder (i no saber) fer cinema.

Miro la cartellera, tanco els ulls i no m’ho crec. No sé si s’han fixat, però és espectacular. Rigola, Albertí, Batlle, Albet & Borràs, Chéreau, Duris, Le Roy, Mouawad, Segura, Manrique, La Cubana, T de Teatre, Tosar, Angelat, López, Sanchis Sinisterra, Pou, Portaceli. Fins i tot La Cubana. Un autèntic festival que els retalladors, els malfactors i els aixafaguitarres habituals no han aconseguit espatllar. Casualitat?

Sembla mentida, però en els nefastos temps que corren, el geni surt al carrer i els artistes obliden per un moment el món que els envolta, es tanquen i creen peces magnífiques. Un exemple: el Coriolà que la tropa de Rigola fa al Lliure. Fa tres anys, l’hagués muntat amb quinze actors i una escenografia espaterrant. Ara, amb vuit i un cartell enorme, n’ha tingut prou per oferir una peça que se’t clava al cor.

Un altre exemple és l’Incendis del Romea. La interpretació de Clara Segura i Julio Manrique i la tropa de La Perla és de traca i mocador. No sé si Mouawad és per a Broggi. Però per fer possible aquesta obra que ja és dins del cànon del segle XXI, només ha necessitat un llit de sorra, una cadira, una taula i un llençol. Res més.

A fora, on lliguen els gossos amb fotifarres i tots són alts i rossos, els muntatges no van molt més enllà. Hi ha produccions grans, de molta pela, però aquest fet no és determinant, sinó que és el plus. Això sí, els actors i els directors cobren més, poden girar més i se’ls estima més.

A fora, no ho fan millor que nosaltres, però es respecta i es valora la feina dels artistes. No han d’aguantar pistolers perdonavides que se’n van a casa en taxi pagat pel govern cada dia i demanen als gestors culturals que s’estrenyin un cinturó que ja no té més forats. Tots aquests haurien de mirar la cartellera i treure’s el barret. I proclamar: enhorabona!

Fent el tafaner, afició predilecta d’aquest senador  burleta, he anat a parar a l’informe de la temporada passada del National Theatre britànic. I gairebé que em poso a plorar. Ja saben la filiació anglesa d’aquest humil traïdor, però repassar el document ha estat una autèntic xut.

Fa molts anys que els teatrers d’aquí ens emmirallem en països com França, Bèlgica o Alemanya, on el teatre públic té una dimensió estratosfèrica. I no ens hem volgut adonar que el que tenen continent enllà, no ho assolirem mai. I segurament hauríem d’haver mirat més de prop el que han fet i fan els britànics, el National Theatre del qual, ehem, va tenir uns ingressos –estic a punt de marejar-me– de 83 milions d’euros la temporada 2010/2011. I ‘només’ el 25%  de la milionada provenia del Consell de les Arts anglès!

El National Theatre, més enllà dels números, fa dues coses molt interessants. Per una banda, ven entrades a 12 euros el mateix dia de la funció –en van col·locar prop de 200.000!–. I des del 1984 té en marxa l’NT Studio, un laboratori que costa ‘només’ 2 milions d’euros i que és una autèntica màquina creativa.

De l’NT Studio, per exemple, va sortir War horse, peça que fa cinc anys que és en cartell i que ella sola genera el 20% dels ingressos del National. Va costar molt aixecar-la, perquè hi ha un gran equip al darrere, però el resultat és espectacular. També n’ha sortit London road, un dels hits de la temporada passada. Ara mateix, l’NT Studio treballa amb 24 artistes, cinc companyies…

Aquí, no ens queixarem: tenim el T6 –gràcies a déu–, però és un projecte no gaire enfocat a l’R+D, sinó simplement, que no és poc, a donar oportunitats. I ja em perdonaran, o investiguem o el nostre teatre s’assemblarà cada cop més a l’Eurovegas dels coll…

Aquest senador dolentot tenia moltes ganes que arribés el mes de març, perquè creia que almenys per uns dies podria oblidar-se de les misèries culturals de cada dia i poder, simplement, gaudir del teatre. S’havia d’estrenar Incendis, La monja enterrada en vida, Coriolà, Zoom, Els dolents… fins i tot Campanades de boda. Bona teca, bons textos, gent amb ganes, gent jove i mig jove, consolidats i oblidats. Com abans, vaja.

Incendis ja la tenim aquí. Una obra de Wajdi Mouawad que Oriol Broggi ha portat a escena amb Julio Manrique i Clara Segura de grans protagonistes, però amb un repartiment d’escuders de primer ordre, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Claudia Font, Xavier Ricart i Xavier Ruano. Tres hores de funció que passen com una alenada, cor encongit, cap al·lucinat amb el desplegament actoral, sobretot una Clara Segura i una Màrcia Cisteró que espremen fins al pinyol el drama, i un Manrique que fa tots els papers de l’auca ple de vigor. Set actors que fan una vintena de papers. Però si hi ha un però possible és un cert maniqueisme del muntatge. Com si Broggi no hagués decidit quin estil, quins accents, posar-li a l’obra. L’exemple és el caos musical de la peça… I ens queda el dubte de saber què hauria passat si hagués disposat de tres o quatre actors més.

Coriolà, el vam veure al Teatre de Salt. Un Shakespeare passat pel sedàs d’Àlex Rigola, és a dir, netedat, inspiració, valentia. Una obra de tres hores reduïda fins a l’hora i vint minuts. I no vam trobar a faltar res, sobretot si el nostre referent últim de la peça era el muntatge de Georges Lavaudant al TNC de fa una dècada. Vuit actors vestits amb camisa, pantaló i corbata. I un gran rètol giratori que plana per damunt de tots: Democracy, hi diu. Joan Carreras, com a Coriolà, explota el seu vessat d’heroi tràgic. Mercè Arànega et fa caure de cul. I Alícia Pérez, t’hipnotitza. Perquè aquest és un muntatge hipnòtic, que esclata amb el Five years de Bowie, que no ens podrem treure del cap durant molts dies.

Totes dues obres són actuals. Incendis és una obra que té deu anys i que parla, en el fons, de la memòria, dels orígens, de la necessitat que podem tenir (o no) de saber qui som. Parla també de la humanitat, de les peces (humanes) que organitzen massacres, maten, i els que pateixen, sobreviuen. Coriolà es de fa més de quatre segles, però sentint el pròleg, sembla mentida. Parla de com es pot influir el poble, com l’èxit pot portar l’individu a creure’s superior als altres, de la importància de les decisions que prenem com a societat.

Teatre d’ara mateix construït per unes companyies, la de Broggi i la de Rigola, que actuen als antípodes, però que busquen el què i l’ara. D’Incendis surts colpit. De Coriolà, canviat.

Algun cop, quan menys t’ho esperes, la catarsi et salta al coll. Vas a un teatre predisposat, perquè t’han dit que aquell espectacle és bo, però, malfiat de mena, penses que no serà per tant. Amb la música passa més sovint. Amb el teatre, que és un art més complex, és molt més difícil. La paraula ben dita, una història interessant, no basten. Fa falta un clic que t’aixequi subtilment de la cadira.

Ja que ens posem flonjos, els diré que el segon acte del 2666 de Rigola, el Rei Lear de Bieito, el Macbeth de Jürgen Gosch, el Coral romput d’Ollé o La casa de la fuerza d’Angelica Liddell, em van provocar una tremolor de cames extàtica. La mateixa que m’ha transmès, oh miracle, el Sé de un lugar que ha construït Iván Morales a La Seca amb la complicitat de dos actors de tracta i mocador, Anna Alarcón i Xavi Sáez.

Morales es fica en la pell de dos ‘joves’ en la trentena, un dels quals, ell, ha decidit no sortir de casa. Ella el visita tot sovint. S’exliquen la vida, aventures i frustracions, èxits i fracassos. Què passa? Doncs res. I molt. Ja que el que ens narren el Simó i la Berenice és la nostra vida, amb una veritat que ens havíem oblidat que existís en un teatre barceloní. Acaba el 26 de febrer, corrin a veure-la i demanin a La Seca que no la treguin.

Aquest Sé de un lugar és un bon símptoma. Vol dir que, tot i els nefastos temps que corren, hi ha uns autors, directors i actors que estan disposats a obrir-nos horitzons, a creure’s un projecte a cegues i tirar-lo endavant. I més quan un ocellet em comenta que l’obra va caure a La Seca després de ser rebutjada per altres teatres. Pobres babaus, els apoltronats rebutjadors.

Un apunt: el públic, el dia que vaig anar a veure l’obra, era tremendament jove i guapo, precisament aquell públic que normalment no va al teatre.