Ballar amb la més Chúngara

dimarts , 24/03/2015 | General

©Bienalsaopaulo

 

Independentment de si la credibilitat del Macba o del seu director queden tocades de mort (doncs ha sigut que sí, encara que de política institucional no hi entenc), el cas de censura de l’escultura Haute Couture 4. Transport, d’Ines Doujak (a casa en diem la Chúngara), m’ha permès constatar uns quants fets.

1. A l’era digital, la censura més efectiva és la indiferència.

2. Som davant del primer cas de censura artística per motius polítics des de Franco; els pujolistes van encongir i amagar el mitjó de Tàpies perquè els semblava, simplement, lleig.

3. A Espanya certes coses són intocables, bé siguis Pablo Iglesias o la Falange: la primera és la corona. Mireu els patrons de la Fundació Macba (macba.cat/ca/fmacba) i riureu una estoneta. I ja sabeu que donde hay patrón no manda marinero, Marí o comissari. Per cert, el Macià Alavedra encara és a l’organigrama del Museu com a primer vocal (deu ser pels mèrits de la performance amb la bossa de brossa. Les escombraries, no l’artista).

3. La darrera vegada que es va exercir la censura implacable en un mitjà de comunicació –el segrest d’El Jueves– el monarca actual també apareixia en actitud coital, però com a subjecte actiu. Si el teu marit és tot un elephant killer, suposo que no et mola gens que el retratin com a passiu.

4. Quan vaig a museus d’art contemporani, tinc tendència a confondre els desfibriŀladors amb les obres exposades i viceversa. Amb la Chúngara és impossible. –Ricard Martín

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús